NO SERÉ MAI INDEPENDENTISTA

Sembla que es gira mal temps, el núvols arriben vestits de plom. Els que em coneixen bé saben que aquest títol pot ser una malifeta del meu subconscient o una juguesca d’una tarda plujosa. Doncs no, només és un acte de rebel·lió davant la impotència que sento en veure la legítima opció que  trien  molts dels meus conciutadans. Cal no oblidar que secularment ens hem matat nosaltres mateixos. Independentistes són tots aquells que amb els seus vots ens neguen el pa i la sal, el dret a ser el que nosaltres vulguem, els que aixafen totes les nostres iniciatives i barren la prosperitat d’aquest país. Els que amb mentides i argúcies buiden les nostres butxaques. Els que s’aparten de nosaltres, els que ens volen ben lluny però lligats del coll amb una llarga corda, aquets són els veritables independentistes. Tot i que sóc respectuós amb les creences dels demés, encara que no ho siguin ells amb les meves. No sóc independentista de la mateixa manera que no sóc funambulista, taxista, marxista, analista, taxidermista o oculista. No m’agraden  les etiquetes de llautó ni les targetes engroguides de venedor de fum. Sempre he sigut catalanista i ara, aquest ara ja fa molt que ha vingut, com que el meu cervell  encara rep alertes de menysteniments i odis, i els meus ulls resisteixen i registren els embats de la discriminació, l’ofensa i el menyspreu, vet aquí que de l’únic que n’estic segur és de que sols ens ho farem millor, millor sols que mal acompanyats. No em vull allunyar de ningú, me’n vull desprendre, lliurar-me’n, deslligar-me’n. Ara sóc, més que abans, acèrrim defensor de la meva família, del meu país i de les meves petites coses. Vull estar exempt i absent de veurem obligat a parlar una llengua que no és la meva, de costums que no són les meves, de festes nacionals que amb els seus reguerols i esquitxos de sang ens ofenen l’humanisme, de ser obligat a compartir lleis vuitcentistes i centralistes, d’estar sota la xacra vigilant d’un govern civil anomenat delegació del govern d’Espanya, de no poder ensenyar la bandera que jo vulgui al meu balcó, de no poder ajudar als que més ho necessiten, els que no es poden escalfar, els que no tenen sostre, perquè unes lleis que no són les meves m’ho prohibeixen. De tenir-me de sentir calumniat i amenaçat per tots aquells que s’emporten part dels meus estalvis i dilapidar-los en focs d’encenalls, processons de gemecs i bota, crueltats innominades de pobres animals segrestats del rústic pasturatge o pagar desproporcionats edificis del tren en mig del no res i on no hi manca cap requisit, a excepció dels viatgers.

Ja es veu que mai a la vida podré ser un independentista. Però més sento el què em diu el cor, me’n refio més, batega només per a mi i no sap dir mentides. Diu la RAE que l’independentisme és un moviment que propugna o reclama la independència d’un país o d’una regió. Déu del cel, ho veieu com no és això del que jo parlo. Si no fos perquè les lleis de la naturalesa, i de les meves atenuades forces que m’ho priven, retallaria aquest bé de Deu de terra i me l’emportaria ben lluny, on la negror pissarrosa de l’alè a corrupció, l’enveja i l’egoisme, no s’hi poguessin ni atansar, ni tan sols saber on érem, com ens ho fèiem, quin miserable record podíem guardar. No ho sé ni jo on, tal vegada sí que he esdevingut un somiatruites amb tantes infàmies com m’he sentit els darrers anys, després d’una vida plena d’esperança i il·lusió quin és el llegat que m’han deixat, què han fet perquè jo em senti jo, on són els rèdits del meu rigorós compliment de les seves lleis, a la solidaritat? A qui, perquè i fins quan?

No sóc un independentista, ni desafio ningú. Tampoc vull romper España, ja ho fan ells solets. Si per jo dir dintre de la meva immensa petitesa i anonimat, que m’han espoliat de butxaca i de cor, com se n’hi diu d’aquells que aprofitant-se dels altres llueixen una severa i pacífica llum a la cara on tot els hi sembla poc? Tant s’hi val, parlar amb una paret és cosa lletja. No sóc independentista, si alguna cosa sóc és només cabal i realista.

Ja enfosqueix, plou, l’aire pentina amb fermesa l’estany proper i al crivellar els arbres talment semblen orgues de cristall. M’imagino ara les grans llàgrimes de pedra arrodonida espetegant entre llamps i trons  pels cims de Montserrat.  

FORNICAR DE PASSADA

Estem avançant a corre-cuita cap a una societat totalment despersonalitzada, avui el que preval és treure pasta d'on sigui i com sigui. En certa manera, com sempre, ens estem americanitzant, es tracta que mitjançant milionàries demandes basades en accidents o incidents, en molts casos absurdes i fora de lloc, algú vulgui beneficiar-se d'un sistema irracional i embutxacar-se el que no aconseguiria ni en dotze vides . Majorment gent sense escrúpols a les que els importa un rave els perjudicis que puguin ocasionar. La  esgarrapada d'un gosset, el microones que va explotar perquè l'imbècil no servia ni per escalfar, la reclamació d'un idiota al que li va saltar la dentadura postissa amb unes nous, el indocumentat que va cremar-se el paladar amb un cafè amb llet, la dependenta que va flirtejar amb la caixa i després va acusar el forner d'extorsió i va necessitar un any de baixa, etc ... El ventall d'aspirants a la ganga és descomunal.

Però acabo d'assabentar-me d'un del que no havia tingut notícia mai a la vida. He de reconèixer que l'assumpte té mala llet en grans quantitats. Els fets es remunten a l'any 2010, a l'estat de Missouri (EUA). Una dona va cursar una reclamació als seus sogres desconeguts, per despeses de manutenció del seu fillet. Felicity, que així es diu la demandant, treballava en un tanatori (morgue per als ianquis) com a maquilladora de cadàvers. Un bon dia, en què ja n’havia "arreglat" a uns quants, quina no seria la seva sorpresa al descobrir que el seu nou treball seria per a un senyor amb mala cara però amb una erecció de cavall. Felicity, que alguna cosa de necròfila havia de tenir, no s'ho va pensar dues vegades i va saltar a la llitera del mort estrenyent les cames i engolint aquell tros ben tibat del finat. Jo no sé si és possible orgasmar-se envoltat de taüts, crucifixos, recordatoris i canelobres. El cas és que la mossa es va engegar un xut de déu n'hi do, més tard, en el judici, se sabria què tal pràctica l'havia comès en incomptables vegades. L'epíleg és que el mort va ejacular en les entranyes de Felicity. Tal com ho senten. La meva ignorància m'ha impulsat a documentar-me sobre el fet i efectivament, no amb freqüència, però es donen casos d'ejaculació a llarga distància, temporal. L'erecció ja és més freqüent, d'aquí que l'empleada ja anava ben servida.

Als dos mesos en una revisió mèdica rutinària se li va diagnosticar un embaràs, i ella va deduir de qui podia ser el pare per una qüestió de dates. Va ingressar a la presó per profanació de cadàver i necrofília. Fins aquí la funesta història d'una dona de molt tremp i d'idees massa clares. No m'agrada frivolitzar sobre certs fets, però a partir d'aquí m'he preguntat si hi hauria la possibilitat de fer un referèndum entre els recent morts, homes, i preguntar-los si estarien d'acord en que un cop arregladets els semblaria bé un treu-me d'aquí aquestes palles. Potser ens sorprendríem del resultat.

Aquí entra en joc el de la demanda per manutenció. Perquè només de pensar que a un parell d'avis se'ls reclami una relliscada del seu fill comesa a les 24 hores de morir, és quelcom estrambòtic, difícil de creure. Entenc que Missouri està en el Mig Oest, envoltat per Nebraska, Kansas, Indiana o Kentucki, i que els seus homes són de gran fortalesa, virils i una mica busca-raons. Però d'aquí a deshidratar-se post mortem, collons, hi ha un abisme. Sí que abans els penjaven i a la fusta, però no hi havia decoradores, les bales xiulaven a tota hora i no era temps de contemplacions. No sé quin jutge va fallar, però estic segur que en veure els dos vellets asseguts, pensaria com cony els condemno a pagar si és un assumpte que no entenc ni jo. En fi, fornicar per veure.

HI HAN FRAGÀNCIES QUE SÓN LETALS

He de reconèixer que un servidor sempre ha estat bastant informal a l'hora d'observar certs hàbits. Bé, potser més despreocupat que informal. Concretament em refereixo a la cura personal pel que fa als complements: vestimenta, calçat, crema revitalitzant, hidratants, colònies, desodorants, gels, xampú, afaitat, facials, etc. No és que no faci ús de gairebé tots ells, entre d’altres coses perquè aniria pel carrer en pilota viva i descabellat, no. Es tracta que gairebé mai he estat fidel a una marca o una fragància. Sóc totalment deslleial i infidel, les alterno segons la meva conveniència o en funció de l'impacte que em pugui causar un determinat aroma, parlo de colònies. Per tant, segons el que prescriuen les normes populars o de marca, dec ser un individu sense personalitat. No se’m pot identificar pels efluvis aromàtics ni pels colors dels meus vestits perquè els vario constantment.

Tot el contrari del meu esmorzar diari que podria titllar-se sense possibilitat d'error, d'ortodòxia matinal. Primer de tot, dutxa inclosa, suc de taronja espremuda i cafè amb llet, això sí, amb els cabells estil indígena amazònic. Un parell d'hores més tard, m'enxampi on m'enxampi, tres torradetes ben sucades, unes llenques de fuet, copa de cervesa i cafè sol i molt curt. A excepció de les àrees d'autopista que, donada la seva ineptitud per subministrar un bon pa i un bon fuet, m'abstinc d’aturar-m’hi. Únicament si acuso una punyent  fluixedat de baixos i sempre que els lavabos estiguin lliures, nets i sense empremtes visibles de que hi hagi passat algun energumen dels que pinten parets i vàter de vestit flamenc, tot talps. Perquè després diguin que tots som iguals, doncs no, ja em perdonaran però n'hi ha que no només van de grenyuts desmenjats sinó que no saben ni cagar. Demano disculpes per l’exabrupte, però és que no es fan creditors de delicadesa alguna.

Gwyneth Paltrow, feliç intèrpret de "Shakespeare in love", no només és aficionada a la cosmètica sinó que és titular d'una empresa de perfumeria que ja comercialitza una línia de maquillatge i de cremes facials i corporals ecològiques. Ara amplia el seu catàleg de productes amb una fragància "que no malmeti la salut de les persones", la colònia s'inspira en l'hivern i porta per nom "Edition 01 fragrance", i es presenta el proper dia 15. Una olor que Paltrow espera que traslladi als consumidors “al moment en què llegeixes un llibre a prop de la xemeneia”. Ja veurem, jo ​​sí que tinc llar de foc, però els que no disposin d'ella potser els recordarà quan passava el tren deixant un rastre de fum negre i carbonissa que deixava la roba estesa també a talps, però més petits i negres. La guapa empresària vendrà el seu bonic engendro de 50 cc al mòdic preu de 165 dòlars i també inclou una vistosa espelma per 72 dòlars més. I clar, diu “que ens mereixem tenir cosmètics que siguin creïbles, luxosos. Jo vull productes que siguin bons per a mi”, comenta l'actriu.

Ja els he comentat la meva informalitat per aquestes qüestions, sóc una mica bufanúvols per les collonades, però és que se’m trenca el cor en sentir la diva "m'agraden aquests mesos freds perquè són molt acollidors i reuneixen a tota la família a casa, tots junts tapats amb una manta al sofà mentre llegim". Si, certament és molt acollidor però, que volen que els digui, a 237 $ el regalet amb traces hivernals, em penso que la reunió familiar podria acabar a hòsties o, si no, ficant-se mà sota la manta per allò de cobrar-se el regalet. Tot això sense esmentar el dia de Nadal a mitja tarda, amb una trompa de pare i molt senyor meu, la vela al cap de l'àvia, la manta en flames a la llar, el cap de família maleint la puta colònia i el seu import adjunt, i el nuvi de la nena convencent-la de que la capseta de vuit bombons Nestlé és millor que el "Edition 01 fragrance". Un esglai, vaja.

BOIRA I FOC DE BRASES

M'he escapat amb un parell d'amics a dinar fora, bé, un dels amics ho és més que l'altre perquè casualment és el meu germà. La intenció no és altra que complir amb l'acord signat de paraula ja fa un temps: per rigorós torn alternatiu un dels tres escull el destí gastronòmic del mes i s’encarrega del compte de les destrosses ocasionades sobre estovalles. La veritat és que a dia d'avui de destrosses, poques. El temps és propici, la muntanya exhibeix ufanosa les seves vessants ferides pels colors de la tardor. Transitem  entre espessos boscos de pins, rouredes i castanyers, la carretera serpenteja de manera exagerada com en gairebé totes les ascensions i descensos d'altes cotes. Conjugar la immensitat verdosa dels boscos amb les pinzellades vermelles i ocres de les caduques fulles es transforma en un enorme calidoscopi que canvia els tons i la brillantor sense parar. La massa boscosa forma un mosaic verdós esquitxat de llumetes ballant al voltant de fulles platejades. La tardor clava les seves arrels en la humida terra alertant de la fi d'un cicle en el que arbres i matolls mostraran els seus retorçats troncs tot esperant la primavera vigoritzant, on les branques floreixen i acudeix de nou la vida. El mateix que en les infinites fileres de les tristes vinyes i escanyats ceps.

Hem deixat enrere un tebi sol i freda ombra, ara toca submergir-se en les espesses boires que estenen els seus llargs mantells en conques i latituds, condueixo atent, gairebé no hi ha trànsit, es creua algun vehicle amb destinació secreta, porta les coordenades cisellades al tauler de control, allà on només els seus ocupants coneixen el punt just on trobaran un verger inundat de bolets, el mateix on ara fa un any van omplir els cistells però, pel que es veu i sent, em temo que només es trobaran amb dues opcions: pot ser que el verger estigui sec, ple d'enganyosa mala herba, o que un regiment de cistelles, navalles i bastons hagi atropellat el lloc. És molt probable. Sóc un enamorat del bosc i temo per ell, tinc por pel planeta sencer. Voldria que escampés l'eteri i fràgil fum blanquinós, segueixo endavant mentre els meus acompanyants parlen de plats. Em vénen a la memòria les paraules de Rosalía que encara avui em fan estremir “Los que ayer fueron bosques y selvas de agreste espesura, donde envueltas en dulce misterio, al rayar el día flotaban las brumas, y brotaba la fuente serena entre flores y musgos oculta, hoy son áridas lomas que ostentan deformes y negras sus hondas fisuras”.

En aquests perfumats alzinars no n’hi ha ni els volem. No hi ha reconeguts establiments on abeurar i dilapidar colesterol. Es tracta de senzills llocs ocults i sense horitzons, on el foc de la llar no dorm ni deixa de crepitar en tot el dia i les safates de carn guarden torn una rere l'altra per ser degudament ajusticiades i purificades amb queixalades d'alzina perfumada i flames d’insolent color. Joc de taula a quadres vermells i blancs, desgastats per l'ús i esquitxats amb amorosos sargits de fil, agulla i didal per fer front als descuits i la barroeria. Un vell foli plastificat protegeix el sant i senya del lloc, plats tots de temporada de tardor i d'alta muntanya, preferència absoluta per a condemnats a la brasa i la fastuositat de les mongetes blanques, albergínies i pebrot escalivats, samfaina, cebetes caramel·litzades a les brases de Llucifer o uns graciosos filets de carxofa primerenca. Hi ha més corda per tibar, és clar, però cal centrar-se en el lloc i en el temps. Un músic de figues seques, avellanes, ametlles, pinyons i nous torrades donarà triomfal benvinguda al cafè i el seu corresponent xupito escocès, amb la ingènua pretensió de fer oblidar  l’impertèrrit rastre de l'all i oli i el porró dels beneïts bancals del Priorat. Cal desfer el camí fet, al tornar  ja no condueixo i penso en la nutrient escudella que m'he cruspit i el romesco d'escarola amb guarnició, més que res per allò de que fa "baixar". Avui he indultat la  carn.