AIXEQUE’T D’AQUI QUE M’HI ASSEC JO

Ara m'adono de lo equivocat que estava. Encara recordo les paraules del meu sogre que sempre em deia "fes-te diputat Pepe o almenys alcalde". He estat passejant-me pels passadissos del Congrés dels Diputats espanyol, i les conclusions són molt reconfortants i encoratgen el meu penediment per no haver seguit la carrera política. Si bé és veritat que mai m'he vist capacitat per participar en mítings més enllà d'exercir de figurant o de subjectar una bandera amb les dents. Mal fet, si partim de la base que la vida en si mateix ja és un míting continu.

En les passades eleccions del 20/D el tranquil hemicicle va patir una moguda que va sacsejar els culs de 64 Senyories que van ser "cessats" per la força de les urnes, passant a engrossir les files "d’aturats" espanyols. Per a tal circumstància el reglament del Congrés ja té previst un règim d'indemnitzacions compensatòries de 2813 euros al mes per cada any "treballat" amb un màxim de 24 mensualitats. Així, per exemple, la Sra. Ana Mato se’n portarà a la seva guardiola ni més ni menys que 53.400 €, el mateix que un bon grapat de diputats que ja ni se'n recorden del dia que van ser acreditats. Ho atorga el Congrés "a tots aquells que, al acabar el mandat, no aconsegueixen un altre lloc de treball". Es que se’m trenca el cor.

Quan un es presenta de novell i diu allò de "Hola molt bones, sóc diputat electe", tot són efusions, abraçades i alguna que una altra punyalada per l'esquena. El cas és que un cop incorporat a la fila se li enumeren tots els seus drets, deixant per a millor ocasió les obligacions, sent aquesta relació menú d'obligat compliment i irrenunciable: Un iPhone, un iPad, targeta anual de 3000 € per a taxis, Instal·lació ADSL al seu domicili residencial, pòlissa assegurança d'accidents, cotxe oficial pel portaveu de grup, dietes 870 € mensuals per a residents a Madrid i de 1823 € tots els altres, 2814 € de sou base i el que caigui, viatjar a qualsevol destinació de la península en bussines, sense justificar. No em diran vostès que no és cosa menuda ser legislador patri.

En quan a la cafeteria ja és un altre cantar, tenint en compte que és un dels àmbits més visitats, juntament amb el gimnàs. Menú de dos plats, postres, beguda i cafè 3'55 €, Gin tònic 3'45 €, cafè 0'85 €, esmorzar complet 2'45 €. Cal tenir en compte que totes aquestes importants partides estan subvencionades per la Mesa del Congrés. Però al final, a veure si endevinen vostès qui paga de veritat? No és difícil la resposta, pensin, pensin.

Ses Senyories es divideixen en sis grups, independentment dels escons que ocupin, a saber: Oradors, Telefonistes, Literats, Lligons, Somiadors i Baloneros. Els Oradors solen ser els secretaris generals de cada partit o els seus portaveus. Normalment parlen malament, molt malament, tenen d'oradors el que jo de Guerrero del Antifaz. Els Telefonistes són un nodrit grup que es passen les hores mirant el telèfon, no se sap amb certesa que miren, si bé alguns infiltrats parlen d'acudits graciosos i fotos de ties bones. Els Literats, com el seu nom indica, són diputats als quals no se'ls escapa cap diari esportiu ni opuscle amb ganxo. Els Lligons tendeixen a sortir de l'hemicicle amb freqüència, amb l'excusa de fluixesa de pròstata, per tal que a la tornada al seu escó puguin passar revista als encreuaments de cames de les Senyories senyores. Els Somiadors practiquen full time l'art del ronc, són tants que no està mal vist, com a molt..."Manolo que et senten" I per fi, els Baloneros, també l'etiqueta els delata, són els llepafils de torn que abunden com els bolets, i la seva tasca consisteix a aplaudir d'allò més o, si és el cas, picar de peus els  escons, en defensa del cap de files del seu partit. Destaquen per no saber o no tenir ni puta idea de què tracta el que aplaudeixen o vituperen. 

No cal dir que el comú denominador que els agermana a tots, siguin del color que siguin, és romandre a la poltrona in secula seculorum, pels segles dels segles. Amén. Per què no faria jo cas al meu sogre!

ES MOREN PER RES

Hi ha qui es mor per amor, aquests són els més idiotes, i n'hi ha que es moren perquè han mort, pobres. També n'hi ha que es moren per fer un llarg viatge, pujar a la lluna, cruspir-se una mariscada o tirar-se a la veïna del tercer segona. Hi ha aspirants a dinyar-la per tot arreu tot i que, això sí, a l'hora de la veritat només es moren aquells a qui enterren, pobres. N'hi ha que sospiren per la fi dels seus dies per tal que guanyi la lliga l'equip dels seus amors, guanyin les eleccions els impresentables del seu partit polític, tenir a casa un gos Husky perquè el tregui a passejar la mare que el va parir o confiar en la loteria per comprar-se un iot de tres pisos i castell de proa per sortir els diumenges d'agost a navegar pels xiringuitos del seu poble. Però res, segueixen morint els que han de morir, pobres, i els altres segueixen morint amb els seus somnis, però de fàstic, avorriment, enveja o amb unes banyes més exultants que les d'un ren finlandès.

Diu Paulo Coelho que "les coses simples són les més extraordinàries i només els savis aconsegueixen veure-les". El brasiler té més raó que un Sant Lluís: Ens perdem en ximpleries i foteses que transformem immediatament en assumptes candents pels que podem arribar a substituir les paraules per un bany d'hòsties, com qui no vol la cosa. La espontània agressivitat és un tret inherent a les persones. Sigui per un semàfor, un cotxe que s'atura davant nostre o un operari que pretén posar fora de perill la seva inutilitat mitjançant estúpides excuses, són senzilles i simples circumstàncies que poden desencadenar alguna punyalada per l'esquena. En el lot es pot incloure la venjança, i no per fets que ens hagin pogut canviar la vida, ni de bon tros, un aniversari sense felicitació, un descuit involuntari o un acomiadament més que justificat, pot originar el patètic ... te’n recordaràs de mi. Confuci, que no es confonia, ja va dir que "abans de embarcar-te en un viatge de venjança, cava dues tombes".

Tinc un amic que camina despitat i abatut, és jove, apassionat i afronta els seus objectius o desitjos a tomba oberta, sense dilacions ni subterfugis, amb el cor a la boca. Té una núvia fa sis mesos i ara ha descobert que està casada, d'aquestes casades inquietes que tant abunden. Estava disposat a compartir núvia amb el marit, perquè el seu amor per ella és a prova de bala. Però l'estocada ha estat definitiva, ella no l’enganya amb el seu marit, que tampoc seria un engany, sinó amb un fulano que sembla ser amic de la infància. El meu amic està tan desorientat i crispat, que no descarto que pugui arribar a fer un disbarat. És jove i va de bona fe, fins i tot admetent que li han diagnosticat dues protuberàncies òssies al front. Té nobles sentiments i no acaba d'entendre certes coses. Jo li recomano, intentant no ferir-lo, que s'oblidi de tot, que no té una segona oportunitat, sinó centenars a la seva edat. La vida et dóna sorpreses i sorpreses et dóna la vida. Gairebé tot es regeix per normes, codis, lleis, recomanacions, consells i costums, però al final, no molt al final, tothom fa el que li surt de l'entrecuix, el que més sedueix els seus desitjos.

Valgui com a exemple els casoris d'avui dia. Et diuen que el dos de maig es casen l’Andreu i la Maribel, caldrà preguntar-los on tenen la llista de noces, avui gairebé extingida, o meditar quanta pasta posaràs al sobre. Arriba el dia, et vesteixes com per anar a menjar fideus, veus la basílica o ermita i et quedes bocabadat, critiques l'àpat de peix congelat, somrius quan et tallen una merda de trosset de corbata, avui en desús, i aguantes el conyàs d’un tio que és rapsode i toca la guitarra. Es fa el silenci quan les àvies ja porten una mona per comunicar que els nuvis sortiran de matinada per culminar un viatge a Cancún, i perquè cony a Cancún, i és llavors quan un pensa en el sobre que ja no té.

El pitjor ve a la tornada del viatge. Et truquen els pares del nuvi o de la núvia, per comunicar-te que ja s'han separat, que va ser un festeig precipitat, potser un error, no es coneixien prou i han afrontat el dilema amb seny. Un penja el telèfon mirant-se les sabatilles, es recorda de la mare que va parir als recent casats ​​i reclama a crits que li tornin la pasta del punyeter sobre. Creguin-me, tot és un conyàs, no s'enfadin.

LEGIONS D’IMBÈCILS

Doncs que hi han dues classes de gent: els que van a algun lloc i els que no van enlloc. Això sí que és cert. Tot i que la frase està dita dins el context d'una gran pel·lícula, és evident que per generalitzar no és vàlida. Les diferències de criteri i opinió són gairebé tan variades com persones hi han en aquest planeta. Si com suggereix el protagonista de l'escena es tracta d'evidenciar que hi han persones arriscades i altres de més pacients i conformistes, és cert. Els primers tenen més possibilitats de triomfar -o fer-se miques- i els altres viuran sense tants sobresalts però quedaran estancades. I som el que hem viscut.

Senyors, vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres. És la veu del cansament en boca d'un expresident de govern espanyol. La indefugible política espanyola ha tocat fons en virtut a dècades de majories absolutes dels anomenats dos partits majoritaris espanyols, donant com a resultat una democràcia de baixa qualitat -eufemisme-. Un home honest no pot sentir plaer en exercir el poder sobre els seus conciutadans. Si per art de màgia es poguessin portar als tribunals a tots els polítics dels últims trenta anys tacats per la ombra del dubte o la pèssima gestió, ens quedaríem tots a l'hospici per a orfes de governants. El llenguatge polític no està interessat en la veritat, sinó en el poder i el seu manteniment. Són espanyols els que no poden ser una altra cosa, una altra cita d'un expresident. En fi, Ho sento molt, m'he equivocat i no tornarà a passar. Una de les cites més jocoses que he sentit en la meva vida per ser de qui és.

La pregunta mai és indiscreta, sempre ho és la resposta. Pot ser, però és que hi ha cada pregunta que mereix bastonades per impertinent, interessada o amb doble intenció. Hi ha molta gent perduda, desorientada, que passeja per senders que no porten enlloc i es nodreixen de la crítica, l'enveja, l'egoisme. Els que  en fer-ne safareig li diuen curiositat. No hi ha vent favorable per a qui no sap on va. Pocs veuen el que som i, en canvi, tots veuen el que aparentem. Després hi ha els de sempre, els perennes, els de no m'he adonat, se m'ha oblidat, crec que t'ho vaig dir, no recordo haver-ho comentat ... penjats de l'arbre que només dóna fruits de confusió, de malentesos, que no són altra cosa sinó una falta de conviccions, de concrecions, són balancejos a la duplicitat en la qual es mouen i que manipulen segons convingui. El primer pas indispensable per aconseguir les coses que vols de la vida és aquest: decideix el que vols.

Gregorio Morán és a més d'un gran escriptor algú que no té miraments a l'hora de pronunciar-se sobre alguna qüestió que no li encaixa: Les xarxes socials concedeixen el dret a la paraula a legions d'imbècils que abans s'expressaven només al bar després de beure un vi. Home, Gregori, anem a concedir el benefici del dubte almenys a milions de persones que participen de bona fe i amb tan sols l'apetència d'ocupar un temps que per a ells és mort o esgoten la possibilitat d'enganyar a la soledat. Sense detriment d'aquesta legió d'imbècils que segueixen i seguiran presents en tots els ordres de la vida. N'hi ha que ja no correm per arribar enlloc, sinó per no quedar endarrerits.

La vida és curta, si, però són tants els temps buits que no omplim, són tants els passos que caminem sense un destí clar, sense preguntar-nos cap perquè. Ens convertim sense adonar-nos-en en autòmats vagant per un espai tancat i ocult que porta per nom solitud. I de vegades, marginació. Qui no ha llegit un llibre en 70 anys, només  haurà viscut la seva vida. Els que hagin llegit llibres viuran cinc mil vides -Umberto Eco-.

ELS FOCUS d'ALFREDO JAMES

Alfredo James ha estat un personatge que ha creat escola, mai millor dit, en la seva dilatada vida professional. No sense clarobscurs, com no podia ser d'altra manera quan parlem de prolongades i difícils trajectòries. Va néixer a l'East Harlem, Quens, Nova York, als dos anys el seu pare els va abandonar a ell i la seva família i es va convertir en la seva infància en un moble urbà més, vida de carrer. Aviat va destacar per la seva afició al teatre fins al punt de crear una companyia d'adolescents amb les que feien representacions pels barris de Brooklyn. Anys després va començar a guanyar-se la vida amb múltiples treballs d'ínfima qualitat i miserablement remunerats. Ja destacava la seva predilecció i entusiasme per les obres de Shakespeare i, en ser rebutjat el seu ingrés a la Actors Estudi, més tard es va unir al Herbert Berghof Studio on va conèixer al professor d'actuació Charlie Laughton, qui es transformaria en el seu mentor i millor amic. Aquí va romandre per quatre anys fins que finalment va poder entrar a formar part del prestigiós Actors Estudi, sent un avantatjat alumne de l'acreditat Lee Strasberg i així engrossir les files dels grans actors que s'havien submergit en el famós "mètode" d'actuació.

A partir d'aquest moment i impulsat per Strasberg, s'inicia una fulgurant carrera que ja no s'aturarà fins als nostres dies, en els quals malgrat els seus setanta-cinc anys segueix exposat als mortificants focus de Hollywood i Broadway. Abandona els seus ocasionals treballs, perd de vista els seus amics i dura infància, centrant-se en la seva tasca interpretativa, amb un primer sou de 125 dòlars a la setmana en 1965. S’arxiva el nom d'Alfredo James Pacino Gerardi, havia nascut Al Pacino. D'ascendència siciliana i, males passades del destí, concretament de Corleone. Comencen a ploure premis i reconeixements de tota índole teatral i sent encara un desconegut per als grans prebostos del setè art i després de la renúncia de Robert Redford i Warren Beatty, i un historial de tres o quatre pel·lícules sense massa història, Coppola el selecciona ni més ni menys que per protagonitzar la saga de tres pel·lícules (1972-1974-1990), del Padrí, possiblement la millor entrega cinematogràfica del segle XX. I encara que els secrets de l'Acadèmia s'inclinen per coronar a Marlon Brando i Robert de Niro, no cap el menor dubte que l'empremta i la magistral actuació d'Al no només no passen desapercebudes, sinó que el reafirmen per sempre més com una fulgurant estrella de Hollywood. No serà fins a 1992 en què és restituït el greuge, i se li concedeix el desitjat Oscar pel seu impagable paper en Essència de Dona, interpretant al irascible tinent coronel Frank Slade.

Una vida privada una mica tempestuosa, amb múltiples relacions sense haver-se casat mai, tres fills, i potser pel seu caràcter entre complicat i egocentrista, molt poc donat a l'exhibició pública, tret que és d'agrair donada l'exagerada tendència de les estrelles consagrades a donar el tostón a tort i a dret. Es va adaptar als seus diferents papers amb aquest lliurament i perfecció que, amb el seu histrionisme i sobreactuació portats al límit, Pacino va crear un estil, una manera d'actuar, un segell d'autenticitat que es descriu amb una sola paraula: Pacino. 50 pel·lícules omplen el seu bagatge. L'alcohol va quedar definitivament enterrat allà pels 70. Avui domina el seu cel el temut crepuscle.

La primera vegada que vaig viatjar a la immensa i sorprenent ciutat de Nova York, i portat per la curiositat que em desperten els personatges de qualsevol activitat que despunten en la societat, em vaig acostar a l'edifici Dakota, davant de Central Park, per veure de primera mà on residia Michael Corleone. Em vaig quedar igual, el conserge no va deixar anar paraula, tan sols vaig corroborar que Lauren Bacall, Leonard Bernstein i Roberta Flack, si hi vivien. John Lenon feia pocs anys que ho havia deixat, assassinat a la vorera. Darrere de la fama i els oripells s'amaguen històries, vides, que, no en tots els casos, però sí freqüentment, amaguen apassionants racons. Tristesa, drama, passió, constància, caràcter, tenacitat, fracàs, èxit, diners, necessitat, desamor, esforç. Malauradament sempre s’acaben apagant els focus de l'estudi.

YES SIR, YES

Les conseqüències d'una sortida de la UE mitjançant un referèndum -paraula temuda a Espanya- a la Gran Bretanya, tindrien conseqüències, sens dubte. Conseqüències devastadores per a determinats països de la Unió Europea per la transcendència econòmica que suposaria la desaparició d'un gegant, amb contribució neta a les arques de Brussel·les, i també per als propis britànics. En concret, si abandonés la UE no és menor la circumstància que el 50% del seu comerç es realitza a Europa i que durant els últims 20 anys la part del lleó d'inversió estrangera directa procedent d'Amèrica de Nord i d'Àsia com a plataforma de entrada en el major mercat del món. La seva contribució a la UE és de 11400 milions d'euros.

D'altra banda, una cosa que posa els pèls de punta a Brussel·les, seria l'efecte dòmino que causaria en altres països en els que no acaben de veure amb claredat aquesta permanència i subordinació a un escenari legislatiu que minva la sobirania dels estats. Ja veurem, els anglesos mengen a part i les seves decisions són imprevisibles. De moment la població sembla estar dividida en dos segments molt igualats. En última instància el referèndum del proper mes de juny ens traurà de dubtes. És obvi destacar que tant Escòcia com Irlanda els ha faltat temps per manifestar que en cas que Anglaterra s'exclogui de la UE, ells sol·licitaran immediatament un referèndum per independitzar-se de la British.

Com es veuen a Espanya tots aquests moviments llunyans però tan propers a la realitat de tots? Sense pretendre generalitzar crec que aquí hi ha per a tots els gustos. A part de Catalunya, Llevant i zones del Nord, on sempre hi ha hagut una tendència i bona disposició cap a tot lo europeu, sobretot a Catalunya, i parlo d'història, cultura, llengua, balança comercial, art o turisme, en la resta són tan europeus com jo aficionat als toros. Aquí també mengem a part com els de la city, però per impuntuals, egoistes, envejosos i ignorants en proporcions colossals.

No hi ha més que veure les imatges retransmeses per televisió en què es veuen polítics espanyols "dialogant" amb líders europeus, per donar-se compte de la importància que els mereixem, les expressions que manifesten i els gestos de complicitat que simulen sentir. Fora del retorn del deute contret amb la UE, que mai serà retornat, Espanya els importa un nap. No us perdeu per res del món, per situar-vos ben situats, les cares de Donald Tusk o David Cameron fent un a part i concedint tres minuts a Mariano Rajoy repartint somriures i uns sonors "yes sir..yes", i els asseguro que el sentiment de vergonya aliena, alerta, els pot provocar coïssor íntim. Què aporta ¡aquesta gran nació, la més antiga del món! a la Comunitat Europea? Res, com a molt peticions de money.

"Catalunya demana i Extremadura paga", recorden aquesta lletania? "No permetré que es trenqui Espanya, ni pacte fiscal ni privilegis per a Catalunya". Els sonen aquestes paraules? Pertanyen a José Antonio Monago i Susana Díaz, presidents d'Extremadura i Andalusia. Dues regions poc europees que se sàpiga, subsidiades permanentment per la UE i per un tracte fiscal espanyol discriminatori, que penalitza les regions més actives en favor de les menys dinàmiques. Bé, doncs aquests polítics faran campanya en el seu moment a favor de la permanència d'Anglaterra a la UE, perquè de no ser així es reduiria molt sensiblement el flux de recursos provinents d'Europa. D'aquí la importància transcendental del futur referèndum de les illes. I si en el cas de València, Balears o Catalunya, la contribució a l'erari ja és asfixiant, què serà el que se'ls passarà pel cap a aquestes regions receptives? Una altra volta de rosca a l'espoli fiscal?

Tornarà a dir la Sra. Díaz que ella no permetrà, que s'oposarà, que intervindrà, que mediarà si es tracta un pacte fiscal amb Catalunya. I el Sr. Monago seguirà atenent les nostres peticions, ens tornarà a pagar la ronda? Ja sé que molta gent no ho compartirà, i ho sento molt, però de no haver-hi un tomb polític a l'estat espanyol, un reset absolut en tots els nivells de l'Administració, Constitució inclosa, això no hi ha referèndum que ho arregli. I per seguir amb aquesta indefinició i maltractament, mirin, ampla és ... Europa.