Posem
per exemple que tu et presentes dues hores abans de l’enlairament a l’aeroport
del Prat. Te’n vas a la cafeteria a fer
uns cafès i uns cacaolats per despertar a la canalla i una mica d’aigua a fi de
què la dona es prengui les pastilles contra el mareig i l’acolloniment. Un cop
el pap ple te’n vas fent bromes i acudits cap a facturació i mentre la cara se’t
va arrodonint fins presentar una estampa d’imbècil, llegeixes: Vuelo tal y tal con destino a Londres “Canceled”.
Motiu: Huelga del personal de tierra.
En
aquest precís instant s’inicia un camí sense sortida que posarà a prova les
teves dots d’autosuficiència i autocontrol. Principalment per no embolicar-te a
osties amb el núvol de incompetents que hauràs d’anar sortejant i discutint, amb la possibilitat de
que et puguin trencar la cara. He comprat els bitllets tres mesos abans, l’hotel
reservat fa dos mesos, per cert, em va costar un ou perquè la dona es va entossudir
en que tenia de ser a la riba del Tàmesis. Al corteinglés ens vàrem equipar de
dalt a baix perquè no donéssim la sensació de vulgars turistes, sinó de gent
que acostuma a viatjar. Amb classe. Vivim a Berga i el taxí fins Barcelona m’ha
costat 150 euros, però n’hi he donat 200 perquè és un bon jan.
Ara
una senyoreta amb uniforme de colors pastís molt vistós, anava a fer-nos una
proposta per poder solucionar l’esglai però uns manifestants llardosos i
cridaners han envaït el vestíbul de l’aeroport i aquí no hi ha qui s’entengui.
Criden no sé què de refuerzos humanos,
condiciones laborales y medios materiales,
què traduït al llenguatge dels
comuns mortals vol dir més o menys, més pasta. Ve a ser el que abans en deien la canción del verano.
La
senyoreta amb uniforme de colors pastís, molt mona i de gestos delicats, ens ha
proposat d’agafar un vol nocturn, sempre i quan comprem els corresponents
bitllets, què són molt més cars que els primers. En cas contrari se’ns subministrarà,
a petició nostre, un formulari a fi i efecte de procedir a la pertinent
reclamació. Jo li he dit que avui ja no ens podria passar a recollir el bon jan
i que hauríem de fer nit a Barcelona, donant-nos com a resposta un graciós “Bona
nit”. Com a mostra de d’interès i bona voluntat ens ha donat uns tikets per a la
cafeteria amb dret a una amanideta dissecada i un entrepà de gall dindi pudent.
L’empleada ja no m’ha semblat tan maca, és més, jo diria que era una gorda amb
els bessons com síndries. A la sortida ens hem adonat de que li havien sostret
la motxilla al nen i que la nena s’havia cagat a les calces. ¡Un cristo! Mentre
el taxi arrencava a mi m’ha vingut a la ment Londres, l’avió, el Tamesis, la
gorda, els vaguistes, el gall dindi i la mare que els va parir a tots.
