COPS DE MAR. EN PILOTA PICADA

El passat dilluns s’obrien les portes a una setmana que em prometia tranquil·la i sense ensurts inesperats. La pressió del sol condicionava però no arribava als rècords de dies enrere. De divendres a dissabte la concentració de gent va ser força important. I la tant grapejada revetlla de Sant Joan va acomplir els millors pronòstics. Una munió de gent carregada de coques, i un èxit –patètic-, l’afluència de colles a la sorra en la nit del solstici. Dic patètic perquè l’estat en que es va despertar la platja donava una imatge més que lamentable. Per tot arreu hi havia una successió de rotllanes que indicaven la posició de la gent durant la llarga festa. Però la gent ja no hi era, només era merda en quantitats industrials: restes de fusta cremada, envasos de menjar preparat, ampolles, llaunes, papers i un llarg etcètera. Em vaig aturar a prop d’una màquina que llaurava la sorra per mor d’aflorar la porqueria enterrada, “mucha suciedad, no? Pues si, y condones también”. Hi ha una dada curiosa ara, ja no només són adolescents i els més espigadets. Es veu que fa més “in”, més modern, com més progre, s’hi veu gent de quarantena i cinquantena com també es posen cecs amorrats a l’ampolla. Llavors, esquerdant la nit, tots a l’aigua. Abraçades, rialles, petons, la lluna, tocaments i intents fracassats de polvos líquids. L’aigua freda, el cervell endormiscat per l’hora i l’alcohol, i els ardors íntims, fan mala combinació. A l’endemà et diran que feia molta calor i es van banyar per refrescar-se i veure la lluna de més a prop. I com a bons imbècils ens ho creurem. No cal dir que l’escena de bany nocturn es produeix en pilota picada. ¡Josep, perquè et miraves tant aquella noieta dels pits com míssils! Tu mateixa.

Dilluns va transcórrer sense incidències remarcables. Quatre gestions domèstiques i anar criant panxa. Dimarts ja no, dimarts molt possiblement passarà a la meva atropellada història com una llarga jornada d’esforços i patiments. Estava content perquè tenia la bicicleta neta i greixada, feia patxoca. De bon matí la vaig remullar i ensabonar a la gasolinera. Un cop a casa, pinyons, cadena i punts de fricció, degudament greixats. Bateria recarregada, sense ella no hi ha passeig. Tenia un bon pretexta pel passeig, anar ha resoldre un malentès d’escassa importància al poble del costat. Nou quilòmetres pel circuit de la platja, i un per camí de terra. Tot  correcte, la brisa acaronant-me el rostre i la gorra desafiant el sol. La veritat és que ja tinc les quatre extremitats, només en tinc quatre, força envernissades, el moreno s’ha instaurat. Això sí, despullat sóc talment com un BIC de dos colors, el que abans en deien moreno paleta. Ja de tornada cap a casa, en el camí de terra, en passar per damunt d’una catifa pedregosa vaig sentir un soroll sec i de mal presagi. Efectivament, la llanta del darrere tocava a terra i el pneumàtic rebentat. Deixà la gorra penjada del retrovisor i em disposà a rumiar quines podien ser les millors opcions davant de la gran contrarietat, o putada, depèn de l’estat d’ànim, amb lo qual era sense cap mena de dubte, una evident putada. Idea! Se’m va encendre el llum; el camí de terra fins la platja era baixada, i donat que totes les eines que portava a sobre no eren ni un talla ungles, així ho  vaig fer. Fins i tot pujà a la bici i amb petites padalades anava baixant, si bé que, quan vaig arribar al Mediterrani, la llanta no era més que un projecte metàl·lic. La idea consistia en lligar-la a un arbre o una senyal i recollir-la a la tarda amb el cotxe. Però em vaig sentir culpable d’abandonament, de ser un mal pare. La meva filla té la casa uns cinc quilòmetres en la meva direcció. Arrastrar l’artefacte no ho vaig trobar pesat, al principi. Però noi, quan una hora i mitja després vaig arribar a casa la nena, no hi havia nena ni ningú. Jo estava al límit de les meves forces, quasi moribund per entendre’ns, i el turmell dret sagnant de la quantitat de vegades que el pedal s’acarnissava en mi. Bé, la vaig amarrar a la porta de la casa i vaig marxar. Mancaven quatre kmts, per casa i era tan desesperat el meu estat que els vaig trucar  dient-los que no m’esperessin per dinar i molt menys que em fessin preguntes. Tot el meu desig es centrava en una sopa d’aspirines, un flam d’ibuprofè, massatge intensiu de peus i el meu llit de dos metres. Tan il·lusionat que estava al matí amb la maleïda bicicleta. 

COPS DE MAR. ¿JA HAS PARLAT AMB EL MAR?

Lluny dels meus àmbits rurals i del lloc de comandament des d'on dirigeixo les meves invectives dominicals, allà, a la part alta del casalot, on es fon l'horitzó amb els verds del camp i els dels afilats pins, ara em trobo envoltat d'aigua per tot arreu, aquí l'horitzó és cel i aigua, aigua i cel. Encara no he fet contacte amb la realitat mundana, amb els carrers, amb les llargues passejades entre les palmeres que cusen les costures del mar. De moment l'únic protagonista que regna en tertúlies i comerços és el sol, el sol escampant la seva despietada i sufocant dictadura per tots els racons. Demà sortiré a buscar una impactant caixa de bombons per el meu protector, l'aire condicionat, i un espatarrant ram de flors per a la Mare de Déu de les Neus, perquè no deixi de bufar, si us plau.

És en aquestes èpoques quan algú a qui aprecio molt, sempre em diu "Ja has parlat amb el mar, perquè tu sempre a l'estiu parles amb el mar, no?" Doncs no, no, encara no he tingut ocasió de fer-ho. De totes maneres, dubto que l'amic Neptú, amb l’atrafegament que porta ara, pugui prestar atenció a les ximpleries i banalitats que jo pugui explicar-li. En tot cas, són les seves acerades i encertades respostes les que donen sentit a la trobades. A més, no estic passant precisament les millors setmanes de la meva vida, però això és una altra història. Hi ha històries que et nuen la raó i t'emmarquen en blanc i negre.

De l'última vegada sembla ser que va quedar per aquí algun diari, en arreplegar-los he reparat en una notícia de tercera fila que l'encapçala d'aquesta manera, "Olvido Hormigos posa un anunci a Instagram per trobar feina i adjunta foto en bikini". Cony! He flipat. Vista la foto en qüestió no tinc cap dubte que la Sra. Hormigos s'haurà vist obligada a contractar una secretària per a refusar una allau d'ofertes de treball. M'he assegut per llegir les seves declaracions i no em fa vergonya dir que he vessat unes crues llàgrimes, no n'hi ha per menys "No em reconec en la dona que vaig ser. Penso que com se me'n va anar tant el cap, el sexe no em donava la felicitat. Penso en els meus fills i veig que no és normal el que he fet (...) he renunciat al sexe. Puc passar sense això perfectament. Vaig passar una etapa súperboja, cada vegada que hi penso em dic: Mare meva! no em feia feliç, era només sexe. Ara tant me fa, prefereixo evitar-ho. A la llarga dius: ¿Per què? ", confessava Hormigos. ¡Òstia que fort! Però què li passa a la Hormigos, potser ja no sent les formigues al seu interior. On ha quedat aquell clam, aquell horrible malson que li impedia el merescut descans, entre casquet i casquet, i declarava "No faig l'amor enamorada, només m'interessa per plaer, per sexe". Estremeix comprovar fins a quin punt les persones podem canviar, mutar, transitar del fang a l'empedrat, de la nata a la trufa, de les brases al fred, en fi, de l'infern a l'altar. Pobre ovella esgarriada, necessita urgentment una feina que l’ompli, que la lliuri del seu passat indecorós, aspira a ser un membre més de la societat treballadora. Bé, membre potser no, ja ha tingut un batalló de membres, i ben eixerits.

Se’m trenca el cor en sentir-la "Deia fa mesos que vivia una etapa més feliç amb el seu marit tot i que reconeixia que la seva situació matrimonial havia canviat molt poc". Ben dit Hormigos, cony !, un mal moment el té tothom, compra-li ja al teu marit un bonic barret d'ala ampla, si pot ser que sigui de palla, i del bracet i carrer avall canta-li allò de desde el día que te vi, basura me volví. I aquí pau i després glòria, cony! I també li dius que si té temps que se’n  vagi i parli amb el mar, de formigues, per exemple. Qui no diu que amb l’aigua salada no li puguin caure les boniques incrustacions frontals. Ole tú!!

DISSERTACIONS ENTORN AL MITE DE LA CAPUTXETA VERMELLA.

Moltes generacions a tot el món han crescut sota l'ombra i el desemparament de la mítica nena què va ser burlada per un llop, pagant amb la seva vida les desgraciades passejades pel bosc. L'amor per la seva àvia, resident a un dúplex just al centre del perímetre més frondós, li va fer transitar per un camí ple d'incerteses i perills diversos. En el cistellet unes galetes i una ampolla de vi -hi ha autors que parlen d'un pastís de broquil i unes cireretes silvestres- La bondadosa nena vestia una capa amb una caputxeta totalment vermella que li va regalar l'àvia i que no es desfeia d'ella ni per banyar-se al riu. Però ai! La seva ment infantil la propulsà a desviar-se del camí, desobeint els consells de la seva mami, per lliurar-se al noble instint de recollir flors per a l'avia. Incorrecció que el llop va aprofitar per anar-se'n a casa de l'àvia i cruspir-se-la a la primera queixalada. Tot seguit es va fotre un rot com un llop, es va vestir amb els esparracats draps de la velleta i es va ficar al llit a l'espera de la dolça nena. I així va transcórrer, a la poca estona va entrar Caputxeta i es va entaular aquell conegut col·loqui de perquè tens les orelles tan grans, els ulls, les dents, en fi, que d'un salt, l'impresentable llop també se la va cruspir amb la caputxeta posada. Després va entrar un caçador i bla, bla, bla. Conclusió: no t’has d’apartar mai del recte camí, obeir a cegues a la gent gran i no parlar amb desconeguts.

Bé, fins aquí el relat que ha tingut el cor encongit a milions de persones durant la seva infància i de les que, molt possiblement, una gran majoria d'elles han conviscut amb el terror del llop ferotge fins als seus últims dies. Però anem amb cautela i, si pot ser, amb peus de plom. Estudiant les diverses versions escrites i analitzant els personatges i les seves circumstàncies, creiem haver arribat a conclusions multidireccionals que constaten diferents missatges que ens dibuixen una versió dels fets més real, més ajustada al que segurament va succeir, segons les diversses versions. 

Vegem, mami no podia condimentar pastissets ni coques de cacauet perquè era una pelleringa de dona extreta dels baixos fons de Londres -zona portuària-, feta miques de tant exercir de meuca fins als quaranta anys i que no sabia ni fregir un ou, llevat que fos humà. El cas de la seva filleta és diferent, és penós ratllant la bogeria. De cap manera era una nena de galtes rosades. Les traces psicològiques la situen en els quinze anys. Així és, quan mami la va enviar a casa de l'àvia no va saltar d'alegria ni li va donar petons, va deixar anar un reguitzell de blasfèmies i amenaces que va concloure amb  "una altra vegada a la merda de a ca l'àvia". De la mateixa manera que tampoc vestia la capa vermella. Encara no s'havia inventat el tanga, però lluïa un esparracat tapall vermell que deixava al descobert les galtes del darrere i un parell de tetes de donem pa i diguem ximple. El llop ferotge ni era ferotge ni tenia dents i l'última vegada que va menjar va ser a les acaballes  de la Guerra dels cent Anys, circumstància que li havia ocasionat l'oblit de menjar. Tampoc és cert que mirés el pandero de la Caputxeta, el seu instint s'orientava al contingut de la cistella. Dit això, les meves indagacions es van dirigir cap a l'àvia. Un altre fiasco, res de delicada i malalta, acostumava a calçar sempre una bufa com un piano. Llicenciada en trompes, dedicada en cos i ànima a ultratjar-se el fetge a cops de glop. D'aquí ve lo del cistellet d'anada i tornada i el cabreig de la tòrrida Caputxeta que de tant viure segrestada al bosc no cal menysprear la possibilitat de que es tirés a més d'un pi.

Les coses no són el que semblen, si no, vegin vostès. No es tracta més que d'una llegenda i, com a tal, pot ser interpretativa. Mami bé podria ser Rajoy, sempre cabrejat i enviant missatgets al jutjat, que seria l'àvia. Caputxeta, més calenta que una rajada de llops, una agent infiltrada per traslladar missatges i desestabilitzar el llop. Les ampolles de vi serien per al caçador que, a més de borratxo, custodiava l'esborrany del referèndum, que preconitzava l'esquerda d'un país del sud d'Europa. Després va matar al llop, tot i que al tercer dia va ressuscitar, ignorant que no era un llop , sinó el president de la Generalitat, que se sentia assetjat per tots els flancs, i amb raó. Hi ha algun autor que després de tanta conya medieval, situen el president en els boscos de Sherwood, armat d'arc i fletxes fins a les dents. Mites i llegendes ... ja saben.

(Proposo de  no contar mai més aquest conte als nens).

SIGUI VOSTÈ FELIÇ, CONY

És igual si vostè viu a Califòrnia, Yorkshire, el Baix Empordà o navegant pel midi francès. Si no és del tot feliç, si se sent contrariat, vulnerat en les seves ànsies o creences, si la sexualitat no és més que un vell record d'un temps llunyà, si us plau, no li doni més voltes, no es turmenti, obri les portes del seu cor i, cregui’m, posi un tribunal constitucional en la seva vida. Pensi vostè que aquells dubtes, aquelles indecisions que tant insomni li van proporcionar, els maleïts rebuts de la hipoteca que van fulminar amb amargor tants anys de la seva penosa vida, res de tot això li hagués passat. Amb paciència i constància, deixant transcórrer el pas dels mesos, no precipitant més del compte les seves aspiracions, un bon dia li hagués arribat a la bústia, barrejat amb tota la porqueria que solen emmagatzemar les bústies, un ofici notificant l'inici d'un ràpid procés en qualitat de investigat, mitjançant el qual i amb una mica de sort, seria declarat culpable i condemnat a inhabilitació de per vida. Si amic lector, ha sentit bé, de per vida! Però si aquesta mena de mecanisme regulador de la seva cutre quotidianitat, ho hagués aplicat a la totalitat de les seves iniciatives, aspiracions, projectes, endeutaments, importacions, exportacions, dieta contra el seu tros de panxa o escapades nocturnes al tercer segona, on resideix la massissa de l'escala , hagués estat considerat un subjecte en rebel·lia, executor de futurs plans que es podrien considerar com un desafiament a l'estat de dret, o estirat, sent per això condemnat amb un tros d'inhabilitació eternum per secula seculorum, que ve a ser el mateix. S'adonen, perceben ara la urgent necessitat de posar un tribunal constitucional en la seva vida. Doncs ja era hora. No malgastin un minut més de la seva casposa vida i facin-se d’un TC, de venda en totes les delegacions del partit de la gavina, o potser albatros, no recordo.

Fixin-se en mi, per exemple, i disculpin que personalitzi, escric diversos articles a la setmana i s'alternen metòdica i puntualment: Aquesta setmana no els llegeix ni Déu i la següent són una porqueria il·legible. I així successivament, amb cadència, amb gràcia, amb Ole tu! Per quin estrany motiu no m'he comprat encara un TC? Això és el que jo voldria saber, raonant una mica arribo a la conclusió, sense possibilitat d'equívoc, de que sóc un inútil. Com és possible que porti desenes d'anys reptant per aquest món i no percebre’m que necessito, com l'aigua que no bec, una inhabilitació de tres parells de globus.

Fent honor a la veritat, sí que un dia em vaig atrevir a entrar en una franquícia d'aquestes de la gavina. "Bon dia, voldria un TC que no fos molt car". "Quines necessitats té el senyor?" "Bé veurà, busco una inhabilitació total", "Però home de Déu, quins motius té vostè per semblant petició, amb aquesta bona cara que llueix" "Veurà, és que algunes carreteres del meu país són perilloses perquè estan fetes un merda, ja m'entén " “Joer, que graciós, ara em dirà que no tenen trens ". "Si, tenir, tenim, però encara són més merda que les carreteres". Què graciós el senyor, això no són motius per tenir un TC”  “No, ja, però és que si escric o parlo en català, em diuen nazi, i si dic de marxar a casa de la meva tia de París, llavors diuen que això és un desafiament a l'estat"  “Fugi home, són ximpleries "" Bé, en realitat el que em treu de polleguera és que em matin a impostos per emportar-se'ls als que estan tot el dia de canyes”  “Déu del cel, bon home, amb lo bones que estan les birres a l'estiu”  “Ah, la setmana passada estava a Amsterdam per presentar un llibre meu, però va venir l'ambaixador d'aquí i es va suspendre la presentació". "A veure senyor, no puc vendre-li el TC, de la manera que parla he deduït que és català amb tot el que això significa i comporta. Faci’m cas, protesti en silenci, pagui gustosament les canyes i, sobretot, treballi, treballi molt. I per agrair la seva simpatia i saber estar li vaig a regalar un bonic mantó de Manila que porta gravat el perpetu logo SEPYC. Així no oblidarà mai SEMPRE ESTARÉ PAGANT Y CALLANT ".

Total, m'han habilitat a no ser inhabilitat de per vida.

KILIAN

Kilian Jornet és un tipus molt dur de pelar. Les facultats físiques d'aquest esportista desborden qualsevol comparació. Començo a tenir dubtes que aquest jove pugui enquadrar-se en el que anomenem gènere humà. Jo crec que no és d'aquest món, ni tan sols que sigui català. Vist el vist els últims anys, i com a colofó ​​la gesta de fa uns dies, qui m'assegura-me a mi que no és un extraterrestre disfressat d'humà. Un prototip construït a base d'alumini, molls, xips, circuits impresos i ceràmica de la bona. Feliçment mai s'ha fet mal de gravetat per poder donar fe que de la seva bretxa oberta no sortien molls o leds disparats.

Quan visito alguna capital europea, o no europea, en marxar em dic a mi mateix <mira-t'ho bé Pep, que potser no tornis>, o quantes vegades hem oblidat alguna pertinença en un hotel i, com a molt, l'hem reclamat per telèfon. Kilian no, Kilian és diferent al comú dels mortals, no fa frases de babau i estúpides, copiades de grans èxits literaris com "Domina la teva ment en una hora" o "Deixar de ser imbècil en quinze dies". En absolut, Kilian corre, sempre corre, em preocupa pensar que corri mentre dorm també. Es desperta a l'alba, estira els braços, es renta la cara amb neu i adverteix "avui per sopar alguna cosa contundent companys, marxo al cim de l'Everest". Sense cordes, sense piolet, tot just quatre coses a la seva bossa d'esquena, i a córrer. Res d'ampolla d'oxigen ¿per a què? Perquè no escala, corre per conquerir el cim del món i quan se’l fa seu no plora veient el planeta als seus peus, ni tan sols se senya, ni té un record per Sta. RIta. Tan sols mira el rellotge i, si no s'ha congelat, comprova que el temps emprat s'ajusti a les seves prediccions. Però alguna cosa no va bé, fa unes ganyotes per trencar el gel de la cara i surt disparat per no fer esperar al seu equip, el sopar es refreda. Tan sols es tracta d’abaixar-se de l'Everest, encara que ell cregui que baixa al bar de la cantonada.

Els confesso que el dia en què m'he vist obligat a mirar els baixos del cotxe, saltar un maleït toll d'aigua o carregar al cotxe la compra del super, he estat atacat sense misericòrdia per punxants i afilades agulletes que no m'han deixat anar durant una setmana. Un suplici que desitjo a tots els meus millors amics. Però el nostre home de ferro, l'extraterrestre, no és d'aquesta fusta, creu que agulletes són pinxos per a les nines per tal d'aniquilar a algú. Transcorreguts dos dies des de la gesta, meditava tancat a la seva tenda a trenta sota zero, quin hauria estat el seu error per sobrepassar el temps que s'havia proposat per l'ascensió. Immediatament la premsa internacional el situava ja a Kàtmandu de tornada a casa. El que ignoraven les redaccions de diaris és que mentre escrivien les bajanades de costum, Kilian tornava a desafiar el colós, al sostre del planeta. En la seva bossa de mà aquest cop va introduir un entrepà d'anxoves pel que pogués passar. No només va reduir el temps en 2'15 hores, sinó que arribà a temps de l'aperitiu abans del sopar. Obstacles és una paraula que coneixem els altres, els que estem fabricats de carn i ossos, ell la ignora. Enfonsar la bandereta al cim de l'Everest dues vegades en una setmana no és una efemèride a celebrar per homes de carn i ossos. De quina matèria estarà format Kilian, perquè humà no sembla.

Encara que algun diari madrileny l'ha obligat a néixer al país basc "l'esportista basc", Kilian Jornet Burgada va néixer a Sabadell, el 27 d'octubre de 1987. De pensar què hi ha multituds que perden el sentit i la raó per un gol, un punyeter gol, és que em descollono de vergonya aliena. I com deia Cruyff, "no hace falta desir más nada".