Tinc
un gos, es diu Jep, d’ell no puc dir altre cosa que no sigui que és una excel·lent,
una bellíssima persona. Ens vam conèixer fa uns deu anys, era petitet i ja
demostrava maneres. Jo no hi entenia res de gossos, i ara quasi que tampoc,
però a ell sí, entre tots dos existeix una relació inexplicable i
indestructible. Quan va complir sis anys el seu cap arribava una mica més amunt
del meu melic. Moment en que la meva dona es va recrear amb una d’aquelles
frases que fan història “O ell o jo”. Pobre Jep, pobret, li tenia el seu
dormitori a baix al garatge, en una habitació que hi ha el celler. No va bordar
mai a la nit, i ni tant sols va destapar cap ampolla de vi.
Davant
d’aquesta situació tan compromesa no vaig tenir més remei que portar-lo a un
magatzem on hi tinc trastos d’aquells que es guarden i mai més a la vida els tornaràs
a treure. També hi tinc la llenya per alimentar el foc a terra de casa, Déu nos en guard
que a la meva dona li faltés la llenya, podria ser origen de “la llenya o...” L’encén
cada dia, més la calefacció. Una sauna. El cas és que vaig construir un
habitacle molt digna pel Jep, estava calent i ha tocar del llit li vaig posar
un retall que tenia de gespa artificial. Hi ha una mena de talleret, llaunes d’oli,
de les Garrigues, clar, mobles, taula, cadires i fins i tot un fogonet. Algun
dia vaig a esmorzar allà i esmorzem junts mentre faig un cop d’ull al diari. Però,
guaita, fa tres anys que li vaig canviar el cotxe a la meva dona, escollit per
ella. El va provar fins el monestir, i en tornar em va dir “massa alt”. Des de
aquell dia que el cotxe està al magatzem, motiu pel qual ja fa més o menys un
any que el Jep dorm al seient del darrere.
El
gos, dit sense menyspreu, s’ha fet tant a mi que a vegades em sento cohibit,
amb la mirada ja sé si aprova el que faig o m’estic equivocant. Li agrada la
música clàssica com a mi, compartim els colors del Barça, cada vegada menys, i
això de passar els estius a Cambrils no ho porta massa bé, com jo. És més aviat
de terra endins, com jo. Jo procedeixo de Barcelona i ell d’Irlanda, però tenim
un sentiment rústic, muntanyenc, amants dels boscos, els penya-segats, les vinyes,
els ametllers i els rierols. No vaig tenir la sort de conèixer els seus pares,
però no hi ha cap dubte que devien ser gent d’ordre i disciplinada,
respectuosos amb el medi.
Un dia estàvem dropejant d’amunt d’una roca mirant el mar, havíem estat conversant força estona de temes polítics, del desgavell tan punyent i decebedor que tenim a Catalunya. Sense adonar-me vaig llençar una cigarreta a l’aigua, em va mirar enfurismat i a cau d’orella em va dir “No siguis porc, Pep, això no ho has de fer”. Sense dubte és algú amb principis molt altius i encomiables. És el seu tarannà.
Au
som-hi Jep, si vols la setmana que bé tornarem.
(Nota, és irlandès però parla la meva llengua
