NUSOS AL BASTÓ

He cavalcat moltes vegades per aquests agrestes verals, ara fa just un any i mig va ser la penúltima vegada. És curiós, passen els anys i t'adones i constates que ja no ets el mateix, els anys van estriar la teva pell, els freds i violents vents d'un altre gener han donat una volta més de rosca solcant el teu rostre. No hi ha interpretacions, excuses, ni un somriure amb al qual amagar les teves noves condicions, mai vas llegir el final del contracte. Sense donar-nos per assabentats penetrem en una nova fase, l'última, enhorabona, t'endinses en la vellesa, en alguna cosa que tu creies tan lluny que no ho veies, pensaves que era cosa de gent gran, històries d’involuntaris marginats. Quin greu error, quina desconsideració, que il·lusos som en no pensar que un dia seràs tu qui armat d'un bastó prenyat de nusos i experiències, et donaràs suport insolentment en el passat en que ja no tindrà més valor que el de ser passat, res més.  De la nostàlgia faràs la teva riquesa i dels records aspiraràs aquell fugaç aroma que ingeriràs com l'elixir de la vida.

Sempre que travesso aquests gairebé tenebrosos llocs, recordo que la primera vegada em va produir un cert temor, com una esgarrapada a l'ànima. La carretera discorre enigmàtica per mitjà d'un aquelarre de corbes vorejant petites turons, alguns prats de blancs i estirats pollancres i mala herba germinada al llarg de dècades. Comunament la gent es refereix al lloc com El Jardí, apel·latiu que indueix a l'Edèn i no a les tenebres, com és el cas. El Jardí és una pedania d'Alcaraz, territori d’Albacete en la seva part meridional que enfonsa les seves arrels en el nord de Jaén. En aquest tram es troben també Reolid, El Robledo i Balazote, nuclis de petita població en què un s'imagina la vida com una lluita per la supervivència. Els anys han infós una tènue prosperitat, vist a vol d’ocell, però les empremtes del passat no han cicatritzat i emergeixen per tot arreu ruïnes i restes de no se sap què, menjar i llits resa una pedra rovellada.

El 1926 el govern aprova un projecte pla estrella de Ferrocarrils per connectar el Llevant amb Andalusia i l'assistència i dinamització de la població de la Serra d'Albacete. Tram Utiel-Baeza. Les obres van començar el 1927 i el projecte es va donar per liquidat l'any 1964, havent conclòs el 78% del projecte entre Baeza i Albacete, totes les estacions, túnels i 80 km. de via col·locada. La paralització ve lligada a dos informes internacionals molt contundents que així ho indiquen. D'aquest vergonyós succés, a més de la frustració d'aquella gent que somiaven amb integrar-se al "món", queden alguns túnels aprofitats per al cultiu del xampinyó i unes quantes estacions amb la façana en peu, arrasades per la barbàrie. Alguna d'elles reconvertida en xalet improvisat. Alguna vegada m'he baixat del cotxe i apropat a una d'aquestes estacions en què l'edifici central, magatzems i annexos donen una aparença com la d'un poblat de l'oest abandonat i a mercè de les ventades i les boles de mala herba rodant al voltant. Els rumors mundans parlen de què les màquines no passaven pels túnels, però són fantasies, enraonies. El cas és que el tren Utiel-Baeza es va quedar amb el tren amb destinació a enlloc.

Segurament no va ser una pífia tècnica però sí el descomunal epíleg d'una ensopegada pressupostaria del que encara que desconeixent la seva transcendència i responsabilitats i tractant-se d'un país com Espanya, la cosa va haver d'acabar molt possiblement en algun restaurant de Madrid de impol·lutes estovalles i copiós àpat. Naturalment pagant el contribuent que per alguna cosa és el que contribueix. Possiblement a un no li posin a la làpida menjar i llits, però pot ser que s'atreveixin amb un  pensava que la joventut era eterna. Qui sap.

ADÉU AMIC FIDEL, HOLA COMPANY.

No tenia molt clar que escriuria avui, vagues idees transitaven per la meva ment feia dies. L'elecció no és fàcil, si parles de política esdevé en una disminució de lectors, si t'inclines per un tema lliure el risc sempre discorre entre l'encert i la crítica. Molt aviat es compliran set anys des d'aquell dia en que vaig decidir obrir les portes de la meva vida de bat a bat. A més dels missatges privats i ecos silenciosos del boca a boca, avui l'avanç  de la tècnica et permet conèixer quanta gent es passeja per aquests articles, qui és ocasional i qui és fidel a la cita setmanal, tan sols en nombres. Però no pots conèixer-los, ignores la seva estampa, no veus cap rostre rere d’aquestes lletres, ningú a qui agrair aquests cinc minuts de lectura. Però tot i així em sento ric, són moltes les persones que trien aquests cinc minuts un cop per setmana. La raó? És arriscat fer conjectures del perquè no hi ha comentaris, perquè setmana rere setmana no hi ha un sol comentari, una crítica, una discrepància. Segons paraules dels que entenen d'aquestes qüestions, es deu a una mena de simbiosi entre l'escriptor i el lector. En general està d'acord amb el contingut, llegeix, comparteix o discrepa, inverteix uns pocs minuts i fins la propera setmana. I només ho puc agrair escrivint una vegada més, i una altra, i una altra, és la meva manera de dir gràcies. Recentment he incorporat música per fer més agradable la lectura, espero que sigui així, i si no fos d'aquesta manera, se suprimeix.

Escric aquestes línies amb un portàtil nou, l'anterior es va rendir exhaust i adolorit. Aquest cansament no va ser fruit del seu treball diari, sinó d'acompanyar-me, lleial i respectuós, en tots els meus viatges dels últims cinc anys. Li temia a l'avió més que jo, odiava la solitud i fredor d'una habitació d'hotel, es compungia enmig de les aglomeracions o les multituds, va tancar els tremolosos ulls i es va adormir per sempre, sense retrets, sense cap queixa.

No recordo quan va ser que vaig suprimir la música en les meves hores de tecleig, em distreia sense adonar-me'n, no em concentrava. Avui he trencat la norma, he començat buscant acords de música siciliana, aires de Palerm, Messina, Siracusa o Lampedusa. I Corleone, és clar. Un incís, qui pretengui viatjar a Corleone per escodrinyar els seus carrerons a la recerca del passat de Michael Corleone -Al Pacino-, sentirà una gran decepció. Igual que Fredo, Clemenza, Tessio, Sollotzzo o Tattaglia, cap, ningú. Tan sols són fruit de la imaginació de Mario Puzo i Ford Coppola. Perseguida per la recurrent associació amb la màfia, Corleone intenta treure’s l'estigma. Com a màxim poden assolir una pobra foto al costat de la senyal de trànsit amb el nom de la població. Però si els agraden  les fantasies com jo, viuen el cinema com jo, adoren les obres d'art, la feina ben feta, la música de Nino Rota, com jo, llavors consideraran que la trilogia de El Padrí és la millor pel·lícula de la meitat del segle XX i no podran resistir-se. Llavors vagin, sí.

I ja de tornada a Palerm, bella ciutat, joia coberta amb la pols de la història, no deixin de visitar el Teatre Massimo, temple de l'òpera siciliana. I si coincideix amb la representació en cartell de Cavalleria Rusticana, gaudeixin d'aquesta fabulosa i curta òpera amb el drama sicilià a càrrec de Turiddu i Santuzza, la partitura de Mascagni i l'entorn sicilià els  gelarà el cor. I no temin, a la sortida baixin la majestuosa escalinata sense ni una mica d'angoixa, no hi haurà trets ni Michael Corleone abatut sobre el cadàver de la seva estimada filla. Ni tan sols un convincent Andy Garcia estarà allà per protegir-los.

SIGUI VOSTÈ MATEIX, PERÒ LLUNY.

Malgrat els vents i tempestats que sacsegen la nostra petita civilització, amb la consegüent degradació de conceptes, creences i sofismes de variat pelatge, no ens cap altra opció que fer-li un gest de complicitat a l'escenari de la vida i prendre'ns les coses amb una mica menys de serietat, amb una mica més de conya, per entendre'ns. Altrament serem tots candidats a l'úlcera d'estómac o líders mundials en consum de paper higiènic. Perquè serà que l'única consideració que tenim els de a peu, els anònims, és el treballar i pagar impostos? Tot el que s'aparta d'aquest dogma pot ser considerat delicte, extralimitació de les nostres atribucions, invasió de competències superiors i ser titllat de xenòfob o malalt mental. Sent més que freqüent, i alhora xocant, que els que imposen la norma o el càstig, solen ser els més tarats de tots. I en tot aquest aquelarre de insensateses i despropòsits, Espanya és ferma candidata a l'Oscar a l'estupidesa, llei i Constitució! Com si les persones no fossin primer que els papers.

Els poders de l'estat propugnen la protecció i respecte de les llengües cooficials a Espanya. Se sobreentén, per llei, que el castellà és la llengua comuna i que tots coneixen o han de conèixer. Em sembla molt bé, però si no confonc els termes ni em falla el mòdem que sustenten les meves espatlles, lo de protecció i respecte per les altres llengües he de suposar que es tracta de tenir-les en un museu, a cobert de la pols, amb els llums apagats, allunyades de centres neuràlgics, ocultes a curiosos i, si pot ser, restringint el seu ús. Prohibides en definitiva, però és una paraula lletja. Alguns, conspicus ells, diuen que som un estat plurinacional amb el que suposa i comporta de patrimoni cultural: llengua, gastronomia, costumisme, paisatge, signes d’identitat, bandera, folklore, etc. És molt gratificant aquest reconeixement de la pluralitat i diversitat dins de l'estat, sobretot a persones com un servidor que no som mesetaris. Això sí, amb una petita condició o apèndix, que aquesta mostra de diversitat i colorit s'ajusti a l'àmbit de la intimitat entre les persones i, si això és possible, millor en castellà. De manera que l'aniversari de l'àvia al menjador, el lliurament de premis esportius al vestidor, la festa major tancada al trànsit, la bandereta al despatx sota la lampareta, els calçots (uff) a porta tancada, la sardana en alta mar amb bandera espanyola, els discursos de caràcter patriòtic en el bany, i les pel·lícules de parla no castellana al cinema Nic. Del caganer encara no hi ha pronunciament però pel que sembla ja el tenen a la taula de l'advocacia de l'estat practicant-li una autòpsia a la recerca d'excrements subversius.

Seria desitjable que tota la classe dirigent espanyola, dic dirigent per posar alguna cosa, no només es preocupés de dignificar i protegir les diferents llengües del regne, també la seva pròpia, el castellà. D'aquesta manera ens estalviaríem el crepitar d'oïdes amb aberracions com; Madriz, Vayadoliz, tasi, gaxina, o uhtemimmo. Per no parlar del pànic que els produeix el nom del nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, del qual a més de batejar-lo com Puchdemong, de moment, també és amenaçat de mort a les apressades xarxes socials, en què es disposa de carta blanca i impunitat absoluta. No trigarem a sentir que el president català, Puchdemong, ha visitat l'estació d'esquí de Uolter, per Vallter.

Cal tenir en compte que en general els càrrecs públics tendeixen a considerar qualsevol contingència o dificultat en la seva gestió administradora, com una molèstia o una nosa creada o afavorida per ignorants o revolucionaris. I és evident que l'idioma no només és un bé públic sinó que a més forma part dels gens de l'individu que el parla. Per aquest mateix motiu els ciutadans pensen que la cosa pública és gratis i els polítics s’entossudeixen a creure  que és seva. Marca Espanya ... i Olé !!

LA HISTÒRIA ENTRE PÀGINES

Quan jo devia tenir més o menys poc més d'un metre d'alçada, tenia una assignatura que en deien literatura, a seques, d'entre totes les que estudiàvem aquesta era la que més em seduïa, tant era l'entusiasme que em suscitava, tantes portes creia que m'obrien en el laberint de la meva pseudo adolescència, que em vaig bolcar en ella. Arribant a un punt en què no només estudiava amb fervor i devoció, sinó que durant un temps vaig dedicar tota la meva atenció al màgic món de la unió de lletres, de la construcció de frases, al coneixement de les grans obres de la història, les que han marcat una empremta indeleble en aquest absurd món en què vivim, on la banalitat es superposa a lo escatològic per liderar programes escombraries de televisió, que són acceptats i premiats amb la mateixa banalitat. És el que hi ha.

Anys més tard i amb un grapat de centímetres afegits vaig persistir en aquest afany pel món de les lletres, encara que mai com a formació acadèmica o com a projecte de futur en aquesta branca. Allò era més aviat un idil·li, potser fins i tot amor per les històries explicades. Llegia a totes hores sense cap selecció, sense tendències, ignorant modes o recomanacions, sense ordre ni concert, llegia de tot, incloent lectures no apropiades per als meus centímetres, i com a exemple una vasta enciclopèdia sobre la segona guerra mundial o les èpiques d'Homer , del qual desconeixia la seva existència. Els ensenyaments de l'escola, no aliens al temps que vivíem, se centraven en la nòmina espanyola. Gracián, Quevedo, Valle Inclán, Concha Espina, Cervantes, Góngora, Lope de Vega i un llarg etcètera dels que no m'he penedit mai de conèixer, sublims escriptors. La cartellera catalana, per les mateixes raons polítiques, era tan minsa que amb prou feines recordo un parell de noms. El mateix que de la literatura internacional, quatre tòpics. És el que hi havia.

Amb uns trenta centímetres més, ja gairebé arribant al límit, em vaig interessar vivament pels autors americans i francesos. Van entrar a formar part de la meva vida els Tennessee Williams, Salinger, Truman Capote, Steinbeck, Scot Fitgerald i per part francesa Victor Hugo, Proust, Sartre o Saint Exupéry. Uns sorgits durant la Gran Depressió, i altres com damnificats de la II Guerra Mundial. En ells vaig descobrir que darrere de les seves llegendàries obres i guions d'una precisió i de vegades cruesa incontestable, s'amagaven personatges turmentats per la gelosia, l'homosexualitat, la rancúnia, la frustració, la roïndat i gairebé com a comú denominador, l'alcoholisme. En la majoria de casos han ornat de glòria la literatura mundial, però de cap manera han estat personalitats exemplars en la seva vida privada. Ans tot el contrari.

Deia Arthur Miller que la major part de l'escriptura es fa lluny de la màquina d'escriure, i és una veritat a crits. L'ensenyament de les seves pàgines sempre sol ser un compendi de les vivències i els estats d'ànim de l'autor, que sempre d'una manera o altra treuen la poteta entre línies. Després d'aquestes vides d'egos ferits i de idolatres edulcorats, s'amaguen frustracions vitals. "El pitjor és quan has acabat un capítol i la màquina d'escriure no aplaudeix" (Orson Welles). "Si no aconsegueixes desenvolupar tota la teva intel·ligència, sempre et queda l'opció de fer-te polític" (Chesterton).

En fi, en el meu cas, tampoc vull exagerar, no és més que un capítol de la meva vida, capítol important pel goig que m'ha proporcionat la lectura d'històries explicades per alguns mestres en el maneig de l'abecedari i que no per això s'han ficat ni molt menys han modificat la meva manera de ser. Però si és cert que navegant per les seves pàgines he conegut personatges de tota condició amb les seves bondats i mesquineses, i aquest és un tresor que ningú em pot prendre. I per concloure, vaig arribar al cim dels meus centímetres acumulats i encara no he cessat en trobar personatges entranyables entre pàgines.