AMB EL SEU PERMÍS, ALÇO LA COPA

Aquesta setmana al fantàstic Palazzo Venezia de Roma, ha tingut lloc la setzena edició dels prestigiosos premis Europa de Teatre. El clima del públic ha pujat la temperatura en conèixer que el guanyador -ex aequo amb Isabelle Huppert- ha estat el gran actor Jeremy Irons. És un actor a qui he seguit des dels seus inicis, inexpressiu per a alguns i reconcentrat per a altres. Res aliè a la prestigiosa tradició teatral britànica. Si en el cinema destaca per la seva marcada idiosincràsia, d’alt de l’escenari és un actoràs sense pal·liatius. L'últim que he vist d'ell, amb retard, ha estat el film La Correspondència, de Giuseppe Tornatore i banda sonora del genial Ennio Morricone. Va tenir una tèbia acollida, en principi, però Irons, fidel al seu estil com absent, irònic, perdut, distret, tendre i educat, sobresurt en la seva calculada rèplica a la seva jove amant. Els anys no perdonen i la seva gestualitat emmalalteix de certa feblesa que compensa amb escenes d'alt contingut eròtic.

Parlo d'aquest actor, amb principis i creences una mica enrevessades, en primer lloc perquè és un gran actor, a ningú deixa indiferent, en un sentit o un altre, però és que a més, gent propera a mi m'han identificat sempre a ell. Ull! Sense conyes ni rialles, en un pla informal, gresca festiva i entre amics i família. Evidentment no parlo per res del físic, no ens assemblem en res, Irons és un personatge atractiu i seductor, i un servidor, doncs bé, que volen que els digui. Sí que és possible que en l'actitud, el gest o la mirada, tinguem una semblança, amb mi i amb uns quants milions d'homes més. Tampoc el seu compte corrent té similitud amb el meu, lògic.

Fanny Ardant subratlla d'Irons la seva concentració, la seva veu suau i fosca, la seva generositat i la capacitat per obrir-se emocionalment i totalment al públic, però mantenint el control absolut de la situació. Sí, diuen que sóc un manaire, que m'agrada prendre la iniciativa i controlar tots els passos. Una cosa així com desconfiar dels altres i creure que només jo puc sortir victoriós. És clar que també té altres interpretacions, per exemple, ser un paio cregut, autoritari i mal fiat. "Quan t'avorreixes en alguna cosa comences a fer les coses malament, hi va haver un temps en què em vaig avorrir del cinema", diu l'astre. Home! en una versió més d'estar per casa, sempre m'han dit que sóc cul de mal seient. És veritat, m'avorreixo aviat i em canso de les rutines. M'agrada innovar, canviar, buscar, renovar ... en fi, un paio insuportable. Una altra frase d'aquest descendent shakespearià, "el consumisme se'ns ha escapat de les mans i d'aquí unes dècades lamentarem com ens estàvem matant per fer diners". Doncs home, no dic que no, però no en un sentit general. Malauradament avui és molta la gent que s'està matant no per fer diners, o pastar-los, sinó que únicament es barallen per subsistir, per no morir d'inanició, cosa molt diferent a morir d'èxit. És cert que qui pot, gasta quantitats gens menyspreables en bestieses i bagatel·les que són manifesta i llastimosament absolutament prescindibles. El meu sòsies anglès té un formidable castell a Irlanda, jo no.

En fi, no facin gaire cas, tarda d'avorriment i fred. Alço la meva copa per aquest gran actor, però sense líquid. Per a tots vostès que tenen la santa paciència de llegir-me, sí que l’alço plena de bombolles d'or i brindo per tots nosaltres, perquè puguem seguir emprenyant pletòrics i, finalment, que Déu ens lliuri del 155, som una comunitat maleïda, d'acord , però no imbècils del tot.

NI D’AIXÒ NI D’ALLÒ.

El cartró de tabac d'aquesta setmana ve il·lustrat amb un enorme ull i el seu fons blanc. En lletres blanques sobre fons negre diu "Fumar augmenta el risc de ceguesa", ai cony. El que no faré serà dubtar del pronòstic, ni molt menys, doctors té l'església. Hi ha diversos missatges d'aquest tipus que es van succeint en el temps de forma correlativa. Cito com a exemple el d'un senyor estès a la taula d'operacions a qui els cirurgians el van convertint en menuts. Per no parlar d'un paio al que se li està desconxant la cara a trossos o l’encoratjador primer pla d'una ferida al coll de tres parells d'ous. En fi, que un escriu, o s'injecta un llingotasso, i damunt de la taula, a part del bolígraf, l'encenedor, una lupa, munts de papers lliures de classificar, els mots encreuats i un frare d'alabastre en actitud meditativa, apareix el maleït paquet de tabac amb missatges que indueixen directament al suïcidi planificat o assumir un tossut i persistent complex de culpabilitat. Amén d'un acolloniment sense parangó. I no és que frivolitzi totes aquestes escabroses i gravíssimes conseqüències, de cap manera. El que sí em pregunto regularment és per què cony estan a la venda?

La droga i els estupefaents prohibits, fa ja moltes dècades que s'han carregat a centenars de milers de consumidors. A mi el sol esment em terroritza. Aquest sí que no es ven a estancs ni establiments de llenceria fina. És que són els càrtels, diuen. Doncs ostia! Amb els mitjans tècnics i repressius que existeixen avui dia, amb els quals, sense tu adonar-te'n, poden no només saber què portes a les butxaques sinó corroborar que els teus penjolls es troben en perfecte ordre de revista, com és que no es carreguen els càrtels , el pal que els aguanta i al fill de puta que ho conrea i distribueix. ¿O és que potser ja no queden 007, ni articles 155 que els doni pel sac?

Tinc una mà en període transitori, suposo, feta miques. Si senyor, tres dits de la mà dreta polvoritzats, acompanyat d'un dolor insuportable i un temor wagnerià a donar-me algun copet. Porto ja una setmana amb aquest conyàs. Bé és veritat que no he anat encara al metge. I encara que no hagi d'elaborar mandonguilles, posem per cas, si que necessito assistència per lligar el llaç de les sabates, obrir una ampolla de vi o tallar el pa. I no esmento el girar el volant en un revolt. ¡Òstia! Quina sacsejada. Bé, resumint, un dels meus néts és carn de camp, esportista a ultrança, i com a tal, disposa d'ungüents, pomades, cremes o elixirs màgics contra els cops o la mala llet dels contrincants. He triat un tub de crema, tipus Colgate, i ja m'he aplicat alguns apòsits del miraculós invent, encara que segueixo igual. El cas és que m'ha donat per llegir les contraindicacions i m'he quedat de pedra. Vist el que he llegit no seria estrany trobar-me la meva pobre mà per algun racó de casa. Verge Maria!, em pot passar de tot, incloent el quedar-me com un ocellet al seient de l'avió en el moment de l'enlairament, que ja de per si aquell tràngol em produeix ofec, això sí, conec qui em prem al coll.

¿I que me’n diuen d’empinar el colze fins a extrems en que el fetge es queda com una mòmia? No és el títol d'una pel·lícula. Que si el chupito, la copeta de cava, el carajillete, el cervezote, el lingotasso de platja, la pluja daurada de morapio, el rom escalfat  a compartir amb la Loli de torn, en fi, una veritable destil·leria de carn freda. Diàriament, a tot el món, hi han més torradores que poesies a les vinyes. És un veritable escàndol el que s’arriba a beure la humanitat en les seves diferents opcions. El mateix que els efectes: Fetge a la menier, voladura de cervells, fetge al xiclet, remenat de pàncrees, suflé de fetge i, per als iniciats en el tema, mousse de cirrosi amb fruites del bosc.

Si és que, com diria Luciano, del tercer segona, ¡Cagondiós! Tonses pa que silven los gobiennos.

NOTES DE CAMÍ.

Segons les meves notes devien ser sobre les onze del matí. Creuava el Pont del Mil•lenni o de Sant Pau i, per molt abrigat que anés, el fred s'enganxava a la cara, afilat, tallant i humit. El Tamesis discorria sota els meus peus sense altre objectiu que lliurar les seves aigües al mar. El flux era ràpid, des de Gloucestershire passant per Oxford i Eton, ambdues ciutats lligades al món universitari i en el cas d'Eton, elitisme del l'elitisme, ha proporcionat a Anglaterra ni més ni menys que 19 primers ministres. Aigües avall el riu lliurarà la seva líquida mercaderia a les gèlides aigües del Mar del Nord. A diferència d'altres rius com el Rhin, Danubi o Mosa, el tràfic de barcasses és molt inferior, gairebé imperceptible en aquest tram. Els crits de les gavines i els seus vols rasants a la recerca d'alguna cosa que portar-se al bec, em resulta molest, potser atordit pel fred. Les cames no flaquegen encara però l'esquena és com si estigués travessada per mil dagues. Són dies de caminar i molt. No conec altra manera de conèixer una ciutat, la seva gent, els seus contrastos i, per descomptat els seus llocs emblemàtics, i aquí són gairebé interminables. Londres és una imponent ciutat, la ciutat de les ciutats. Les arrels de l'Imperi Britànic salten a la vista, fonent el seu gloriós passat amb un florent futur, manifest en els seus descomunals edificis on el barroc i el modernisme combreguen en pau i esplendor.

Abonant 17 lliures se m'obre el pas a la catedral anglicana de Sant Pau. En aquest fastuós temple, a la zona més alta de Londres, s'han celebrat els esdeveniments més importants de la història d'Anglaterra. La formidable cúpula amb 111 metres d'altura domina l'horitzó de la ciutat. El fred s'ha replegat en bona mesura, creuo l'arc del temple i trepitjo terra ferma a Paternoster Square. Aquesta plaça, a l'abric de la catedral, respira un aroma d'assossec, de pau. Tots els carrers adjacents vénen identificats amb el mateix nom: Paternoster. Ignoro la raó. Enmig de la plaça hi han disposades una vintena o trentena d'hamaques de color blau marcades amb una P. La gent dóna un respir als seus castigats peus i es tendeix plàcidament sota un tímid sol. Jo els vaig emular i fer el mateix, em submergeixo en el blau teixit i tanco els ulls per un moment. Maleïda esquena. Em sorprèn veure una taula de ping-pong al carrer on dos cavallers es baten a cops de pala, un encorbatat, l'altre no. No crec haver vist una altra ciutat amb tantes corbates com aquí, la gent autòctona vesteix bé, els turistes s'encarreguen de posar colorit i senzillesa en els seus vestits. De la mateixa manera que ells a l'estiu, apareixen per Salou semblant-se més a Tarzán dels micos que a un lord. Acaben de donar les dotze del migdia i començo a barallar-me davant els dubtes; ¿Una pinta de cervesa rossa o negra? M'inclino per la rossa. Aquí els gots o gerres són grans, agradablement fornits, consistents. Encara que després -sorry- apareguin ràpidament les presses de baixos. Les cafeteries solen ser esplèndids establiments, alguns d'ells veritables temples de la decoració i el bon gust. En molts d'ells no serveixen a l'assedegat client, has d’anar a la barra, formular la corresponent comanda, s'abona, s'agafa el cubell de cervesa, i et dirigeixes a on més et plagui, taula, mateixa barra o al carrer.

Vaig sortir de l'entorn espiritual i vaig caminar per sinuosos i pintorescs carrers plens de pubs i abeuradors diversos. La cosa havia canviat en poc temps, em sentia sufocat i suat. Vaig posar l'anorac dins d'una cabina de telèfons vermella en desús, em vaig desprendre del jersei, els guants i les calces facials. De sobte es va produir un vendaval tan exagerat que no deixava caminar, vaig moure les portes giratòries i vaig entrar als baixos de l'edifici capgròs o tort. Immediatament em van assaltar dos individus negres com dos castells preguntant-me a quina planta anava. Em vaig esforçar amb el meu anglès de la Conca de Barberà i ràpidament em van convidar a deixar l'edifici. Un crist, vaja. La fam delatava la seva presència i la bufeta reclamava el seu dret a la descompressió. Tot just al tombar hi havia un restaurant espanyol, però això ja és una altra història.