QUÈ DIFÍCIL ENS HO POSEN

Amb el "Moviment 26 de juliol" es coneix l'arribada al poder a Cuba de Fidel Castro i les seves tropes revolucionàries. El dictador Batista havia arribat a la fi de les seves malifetes. El poble, enganyat i trepitjat pels abusos d'una dictadura feudal, obria els ulls i celebrava la irrupció d'una nova era que es prometia feliç i amb auguris d'un futur prometedor per una terra arrasada pel seu propi govern. Passats uns mesos Fidel, Fidel el déu, declarava què el Moviment era una ideologia basada en un sistema social que aplica el més ampli concepte de democràcia, de la llibertat i els drets humans. Farem justícia social i resoldrem els problemes materials a tots els cubans, dins d'un clima de llibertat, de respecte als drets individuals, llibertat de premsa, de pensament, de democràcia i amb llibertat d'elegir els seus propis governants. Va dir que ni ell ni els seus col·legues revolucionaris eren comunistes. Hi hauria comprensió per als terratinents i diàleg amb totes les esferes socials i no es nacionalitzaria cap empresa estrangera, senzillament perquè les necessitaven per al futur creixement. Obstinat en uns programes faraònics d'obres públiques, industrialització i un macro pla per implantar un regulat sector agrícola.

Fidel es va mantenir en el poder durant 52 anys, durant els quals la seva aurèola de salvador va anar perdent brillantor fins a extrems residuals, tant per la intel·lectualitat de l'illa, com per als sectors més necessitats. Exceptuant, com sempre passa en les dictadures camuflades, en va, d'una llarga cohort d'endollats, ideòlegs a sou, aduladors i fanàtics. Es va mantenir sempre ferri en el control de tots els aspectes de la vida a l'illa, va promoure purgues, va perseguir els dissidents, tota la informació va ser filtrada i analitzada, va nacionalitzar empreses, va expropiar les grans propietats i va omplir les presons de descontents i crítics. Va sortejar l'embargament internacional i va sobreviure amb la pluja de subsidis i ajudes de la Unió Soviètica fins just el moment en què els soviètics també van començar a dir que hi ha del meu. I així els va anar amb Hugo Chávez i el seu avantatjat deixeble, Nicolás Maduro.

En l'actualitat sembla que han "perdonat" als seus acèrrims enemics ianquis i s'han donat un període de reflexió i la celebració de converses per acabar entaulant relacions "normals" entre els dos països. No és difícil intuir que quan aquestes reflexions calin en les ments dels cubans, perdurin el que un donut a la porta del col·legi i exigeixin el canvi. Per no quedar no queda ni la antany llegendària indústria del sucre i el tabac.

D'aquestes dictadures que no viuen ni deixen viure, ja van quedant menys, sent Corea del Nord una de les més significatives, en les urpes de Kim Jong-un, al qual jo no li demanaria ni un caramel, a costa de ser misilejat. Una cinquantena més s'estenen pel món, amb menys que més símptomes d'obertura. Per descomptat a Espanya no hi ha res d'això, ja vam tenir la nostra ració durant més de quatre dècades. El que si tenim és una capa de població cabrejada molt nombrosa. Crec que ara es diu indignada o cabrejada. I raó no els falta, en el mateix cor d'Europa també ressonen cants de sirena emmordassats per la penúria i el descontentament. A Espanya el descontentament es guisa a la cuina de la incompetència i se serveix al menjador de les dues Espanyes: de primer, una vistosa font d'atur, indignats i desnonats. De segon, una colossal queixalada de filet de corrupció, i ja de postres, un colorit ventall de polítics flamejat a qual més incompetent. Estricnina freda al perfum de bitllet de 500 € i rajoletes d'AVE sense passatge. Gustós cafè collita preu Parlament.

Veure i escoltar avui al Sr. Iglesias les seves proclames d'un món millor, a través de l'arcàdia de no sé quantes meravelles, em produeix una certa paüra. I si observo el passat i el present de la Sra. Colau, és que em poso dels nervis, encara que després em vingui una aguda crisi de riure. Moltes fallides integrals de països al món han tingut el seu origen en l'aparició d'alguns il·luminats i xarlatans de fira. És clar que si he de dir alguna cosa del Sr. Rajoy ... Joooo!

ELS ULLS DE LA VERGONYA

Fa uns dies, llegint el diari, em vaig aturar en una carta al director a on el seu autor denunciava el tracte que pateixen els nens que sols i sense empara de ningú, formen part de les onades d'emigrants que arriben a les costes del sud d'Europa. Concretament dels menors als quals feia referència una nota de la mateixa comunitat europea en què es donaven per desapareguts i il·localitzables entre deu i vint mil nens. Què pot impulsar a una criatura abandonar el seu entorn, la seva llar, potser a la seva família: la guerra, la fam, la necessitat, l'orfandat?

Segons la RAE els antònims de "guerra" poden ser: pau, concòrdia, avinença, conciliació. Jo els anteposaria infància, horror, mort o desemparament. Aquesta legió de infortunades criatures ha arribat a la terra promesa sortejant les fredes aigües del major cementiri de la modernitat. El Mediterrani atestat de cadàvers amb les seves maletes plenes de somnis, somnis d'una vida millor. Criatures terroritzades que, en el millor dels casos, són rescatats amb el cos balb i la mirada desolada pel pànic. Ocults entre la abatuda multitud, hauran creuat fronteres i es trobaran escampats en països del nord del continent més perduts que una agulla en un paller. Sense menjar, sense comprendre, amenaçats o perseguits, no apareixeran mai més en els noticiaris de cap país. Passarà el temps i aquella mirada perduda de pànic infantil es tornarà en fins estilets amb els què tallar la seva supervivència. Un bon grapat moriran en el intent i uns quants milers seran presa de les màfies que comercien amb éssers humans per donar-se de cara amb la prostitució, la droga o el crim. El somni d'una millor vida ja no serà més que una utopia. Només serà un llunyà somni. En aquests casos les lleis protectores i la solidaritat internacional són un brindis al sol, un entremès a l'hora dels telenotícies, que se serveix fred, sense mirament i mancat de credulitat.

A totes aquestes calamitats que vinculen a menors d'edat amb un incert i fosc futur, no podem deixar de banda el paper de l'església catòlica -i no només de ella-. Potser no tinguin la mateixa procedència però també concorren en ells la debilitat, incertesa i temor que els fan ser preses sexuals d'homes lliurats a Déu, sense escrúpols, vergonya ni compassió i que amaguen sota els seus hàbits al més vil dels depredadors. No és la meva intenció incidir només en l'Església, la humanitat és quelcom més, però ells han contret un compromís diví que els fa més culpables i les seves víctimes més innocents. A Estats Units, durant els últims anys són moltes les diòcesis que han entrat en números vermells, quan no en ruïna absoluta, sent la de Boston amb cinc-cents milions de dòlars dels mil que s'han desemborsat, la que més boques ha tancat en forma d'indemnitzacions a víctimes de pederàstia.

Des que es porta un registre més o menys fiable de casos de pederàstia en el si del sacerdoci, pràcticament no queda exclosa ni una província espanyola. Funest ràtio que sens dubte seria d'aplicació al món sencer. Si tenim en compte que la majoria de casos no van ser ni són denunciats, estem davant un veritable estrall, un colossal infanticidi. Sent les guerres i catàstrofes un caldo de cultiu d'aquesta xacra social, quan penso en els llocs exempts de bel·licisme tremolo del que pot arribar a significar. No hi ha res més pur, bell, innocent i il·lusionant que els nens. Si han de caure en les xarxes d'aquests malvats pedòfils, la majoria de les vegades impunement, és que alguna cosa no estem fent bé. No interpreten bé l'Evangeli ... "deixeu que els nens s'acostin a mi", però no és això, no és això.

EL PETÓ

El primer petó el vaig rebre allà per on més o menys es fa de nit a la memòria. Crec que tindria entre 14 i 15 anys. La mestra de cerimònies va ser una dona uns cinc anys més gran que jo, un rostre oriental i delicat que feia tremolar les meves suposades conviccions. El lloc confesso que es tractava d'un escenari una mica surrealista: dins el confessionari d'una església. Allà vaig ser citat per qui, sens dubte, portava la iniciativa i, de passada, un cos per electritzar les neurones de qualsevol adolescent. Estava avisat, "aquesta nit t'ensenyaré a besar", una vegada reunits i amuntegats un damunt de l’altre en l'oracle del pecat, li vaig proporcionar un petó contundent, enganxós i prolongat en tota la galta. Tot seguit, en comptes de dir-me ruc, més què ruc, em va agafar pel clatell i va fondre els seus llavis amb els meus cargolant sense pietat i perforant-me amb la seva llengua. En aquell precís instant vaig descobrir que, tot i ser un pinxo, no era més que un imbècil inexpert en braços d'una dona. La classe es va dilatar uns vint minuts més. De tornada a casa m'atordia un dubte, una incògnita, aquells petons m'havien sabut a escopinyes de llauna. Seria la seva boca la que desprenia aquell gust marítim, o potser era el resultat d'una reacció química en ajuntar els quatre llavis? O tan sols es tractava de la meva sensació de ridícul? Aquell va ser el meu baptisme de llengua.

Aquest episodi lliurat després de mig segle, me l’ha suggerit la lectura d'un seriós i documentat article a manera d'informe, en el qual s’obre en canal la tempesta de sensacions: el petó. Per començar posa de manifest que actualment el petó està perdent importància en les relacions, obviant un tràmit essencial per a unes bones i satisfactòries relacions sexuals. Al besar es contrauen 30 músculs de la boca i la cara, sent els més actius el Zigomàtic, Obicular i Buccinador, aquest últim regula el moviment de succió. La llengua estimula la secreció de saliva per mitjà de les glàndules submaxil·lar i sublinguar. Amb la saliva, les persones intercanvien 278 colònies de bacteris, 0'7 mil·ligrams d'albúmina, 0'71 mg de greix, 0'45 mg de sals minerals i 9 mg d'aigua. Les Feromones són substàncies químiques alliberades que transmeten atracció, excitació i rebuig. Mentrestant el petó estimula l'alliberament de neurotransmissors que passen d'una neurona a una altra en forma de descàrrega elèctrica substàncies com la dopamina, l'endorfina i la noradrenalina. Sembla complicat, però la cosa no acaba aquí. El ritme cardíac s'accelera de 70 a 130 batecs per minut. Augmenta o disminueix l'alliberament d'insulina. Els ovaris en la dona segreguen major quantitat de progesterona i els estrògens, major lubricació. En l'home, els testicles alliberen una quantitat més gran de testosterona. La hipòfisi allibera hormones que estimulen glàndules com la tiroide, el pàncrees, les suprarenals i les sexuals.

Bé, molt segurament alguns de vostès em diran, i què? Doncs, a veure com dir-ho, què si en aquella infausta nit de òsculs i abraçades en el petit espai que ocupa el recinte de les confessions i absolucions, algú m'hagués advertit de les conseqüències del morreig noble, entregat, apassionat i potser furtiu, com aquell, potser hauria refusat l'oferiment de la bella i servicial dama. Massa elements a considerar per a una ment adolescent, que més què una instrucció, l'hauria pres com un perill, com un infernal càstig. Per ser sincer, tampoc ara prefereixo saber-ho, i no per lo del càstig infernal, sinó perquè mentre repasso el llistat d'elements que entren en joc en un petó, estaria perdent el temps de cara al que si m'interessa en aquell moment. Qualsevol dia m'acostaré fent una passejada a l'església aquella per comprovar si el confessionari segueix al seu lloc, no ho crec.

ADOLESCÈNCIA, LLIBRES, ALCOHOL I SEXE.

No tots som iguals en tot, com els segells, seria avorridíssim. Hi ha una edat que va dels setze als vint anys en què ens encarem a la vida amb certa desimboltura, amb un punt de gosadia que ens incita a creure que ja estem de tornada de tot. Alguns ja fumen, altres confraternitzen amb l'alcohol, i n'hi han que van de putes com el que va al circ. Crec que li diuen adolescència, i suposant que ho sigui a de ser una adolescència prematura i amb enganxosos filaments infantils. O sigui, nens ganàpies. És un estat d'immaduresa inconscient on les grans idees, els projectes de futur i la perpètua crítica al sistema es grapegen i superposen com si fossin cartes. Suficiència i desvergonyiment que qui més que menys ha practicat.

Vaig tenir un amic d'infància amb el qual vaig compartir el creixement des dels nou anys fins que ens van admetre a la universitat. Es deia Joan. Alegre i divertit va ser la meva segona pell i crec que la meva també es va sobreposar a la seva. Sec com una espiga, alt i eixut, tenia un somriure contagiós que amb el temps li obriria moltes portes. La gent que sap dilapidar simpatia disposa d'una clau mestra que la majoria no tenim. A diferència meva, Joan era un estudiant brillant que, paradoxalment, estudiava molt poc, però tenia un poder d'assimilació i comprensió excepcional. Moltes vegades li deia que les lliçons les "preveia". A l'inici del tercer curs, em vaig dir que ja en tenia prou de lleis i codis, vaig abandonar. Sentia necessitat de fer altres coses. Ell es va graduar tres anys més tard, es va llicenciar com advocat i jo vaig estar present en aquella graduació. Em sentia feliç per ell i també per mi. La nostra amistat seguia sent d'acer i aquell acte, en certa manera, va venir a posar un colofó ​​a milers de somnis acumulats en anys de joventut. La meva singladura començava a donar els seus fruits i seguia sentint la necessitat de menjar-me el món, això sí, a les antípodes del dret, les togues, els contractes i les lleis.

La nostra relació d'amistat penso que va ser com un model representatiu de confiança, lliurament, sacrifici i comprensió. M'hagués agradat que conegués a la meva dona i els meus fills, però no va ser així. Als pocs dies de graduar-se va marxar a Paris, a descansar va dir, i no va tornar fins al cap de deu anys. Mai va exercir d'advocat però va descobrir la seva vena literària. El París dels 70, tot i ser París, era una ciutat de color gris i plumbi, encara bullien les repercussions del maig 68 i en la rebotiga dels bulevards s’enfornava el clam d'una joventut resistent, contestatària, revoltosa i, sobretot, alegre, desenfadada i oberta a la disbauxa, l'amor, el sexe i la beguda. Joan es va integrar de tal manera en aquesta ressuscitada bohèmia que va enfonsar en ella els seus cinc sentits. Els seus dos primers llibres van costar Déu i ajuda poder-los veure publicats. Però a partir d'aquí va saber combinar el seu gran talent amb l'alcohol i d'això va sorgir un reconegut escriptor al qual se li alleujava la seva malmesa butxaca. Amb això va viure amb comoditat i va malgastar amb afany i luxúria. En aquell temps les comunes de gent jove vivien i morien de nit.

Al principi ens escrivíem amb freqüència, anys després tan sols per desitjar-nos felicitat i salut per Nadal. I un cop ja a Barcelona es va anar refredant i esvaint del tot la nostra relació. Jo tenia la meva família i les meves ocupacions i tampoc em vaig esforçar a localitzar els seus passos. Excepcionalment, per un conducte o un altre sabia de la seva decrepitud: vell, encorbat, caminar lent i enfundat sota un tronat abric fins als peus i un barret negre d'ala ampla esfilagarsat. Feia anys que no escrivia i estava alcoholitzat fins als perns.

No, no som tots iguals, ni millors ni pitjors, només diferents. Del seu  precipitat funeral em quedo amb unes paraules del capellà: "Joan sempre va ser un nen, va creure que la vida era una joguina". Em va ferir aquesta descripció, vaig pensar que es coneixien, però al marxar, la meva dona em va dir "per què somrius?"

BENVINGUTS AL DINAR DE NADAL.-REVISTA EL FRANCOLI (Desembre)

Abans de vint i quatre hores haurem dit adéu a les festes de Nadal, incloent-hi la nit i el dia de reis. Avui és nit de reis i la canalla estan nerviosos i emocionats, és lògic, ells són els veritables reis de la festa, per innocents i per mèrits propis. Jo confesso que a aquestes alçades ja n’estic de celebracions fins més amunt de la closca. Sempre penso en els excessos què es fan a taula i els dèficits laborals o de producció que d’una manera o altre paguem tots. Massa romanços i després no s’hi val ha queixar-se. Vacances d’estiu, vacances de Pasqua, vacances de Nadal i visca la tia Pepa. Que si el Rovelló, que si el Lluquet, que si ve el llop. I es clar que ve el llop, el llop no és tonto i sent la flaire de totes les panxes de la platea farcides com un ou.

Com què som animals de costums, força animals, s’ha estès el costum de fer-se regals per Nadal, com Júlia Roberts i Richard Gere, tot molt americà. Principalment els adults, els nens encara conserven els reis. Es pot tractar d’obsequis fets a persones directament o bé en forma de l’amic invisible, pel cas és el mateix. Normalment els regals es fan abans del dinar, més o menys en temps d’aperitiu, quan la gent ja presenta indicis d’haver pillat mitja ensulfatada. S’accepta el regal amb ulls cobdiciosos i amb mostres d’agraïment amb l’estat d’ànim cofoi. Dos petonets o una abraçada, depèn de qui sigui. Moltes vegades s’acompanya l’entrega d’unes explicacions aclaridores per donar més llustre al regal i així el receptor quedarà impressionat i alhora convençut de què allò no és qualsevol cosa i què potser, fins i tot, ha costat una pasta.

La realitat però, la vida es dura, es que tant si el regal és a la persona o pertany a la collonada de l’amic invisible, la conclusió pot arribar a ser molt desagradable. Acabat l’acte protocol·lari la gent s’asseu a taula i les primeres converses a cau d’orella, acostumen a seguir aquestes coordenades: “Guaita, li he regalat una caixa de bombons Nestlé que em va costar 28 euros, i el desgraciat em regala una ma de morter amb instruccions d’us. Calla, calla, jo vaig donar voltes per mil llibreries fins trobar un exemplar litografiat dels millors gerros de ceràmica del món, que em van fotre 110 euros, i la tia em dona un una merda d’osset de peluix dels xinesos. Es pot fotre l’osset a les calces, la mare que la va parir.

Bones festes!