Fa uns dies, llegint el diari, em
vaig aturar en una carta al director a on el seu autor denunciava el tracte que
pateixen els nens que sols i sense empara de ningú, formen part de les onades
d'emigrants que arriben a les costes del sud d'Europa. Concretament dels menors
als quals feia referència una nota de la mateixa comunitat europea en què es
donaven per desapareguts i il·localitzables entre deu i vint mil nens. Què pot
impulsar a una criatura abandonar el seu entorn, la seva llar, potser a la seva
família: la guerra, la fam, la necessitat, l'orfandat?
Segons la RAE els antònims de
"guerra" poden ser: pau, concòrdia, avinença, conciliació. Jo els
anteposaria infància, horror, mort o desemparament. Aquesta legió de
infortunades criatures ha arribat a la terra promesa sortejant les fredes
aigües del major cementiri de la modernitat. El Mediterrani atestat de cadàvers
amb les seves maletes plenes de somnis, somnis d'una vida millor. Criatures
terroritzades que, en el millor dels casos, són rescatats amb el cos balb i la
mirada desolada pel pànic. Ocults entre la abatuda multitud, hauran creuat
fronteres i es trobaran escampats en països del nord del continent més perduts
que una agulla en un paller. Sense menjar, sense comprendre, amenaçats o
perseguits, no apareixeran mai més en els noticiaris de cap país. Passarà el
temps i aquella mirada perduda de pànic infantil es tornarà en fins estilets
amb els què tallar la seva supervivència. Un bon grapat moriran en el intent i
uns quants milers seran presa de les màfies que comercien amb éssers humans per
donar-se de cara amb la prostitució, la droga o el crim. El somni d'una millor
vida ja no serà més que una utopia. Només serà un llunyà somni. En aquests
casos les lleis protectores i la solidaritat internacional són un brindis al
sol, un entremès a l'hora dels telenotícies, que se serveix fred, sense
mirament i mancat de credulitat.
A totes aquestes calamitats que
vinculen a menors d'edat amb un incert i fosc futur, no podem deixar de banda
el paper de l'església catòlica -i no només de ella-. Potser no tinguin la
mateixa procedència però també concorren en ells la debilitat, incertesa i
temor que els fan ser preses sexuals d'homes lliurats a Déu, sense escrúpols,
vergonya ni compassió i que amaguen sota els seus hàbits al més vil dels
depredadors. No és la meva intenció incidir només en l'Església, la humanitat
és quelcom més, però ells han contret un compromís diví que els fa més
culpables i les seves víctimes més innocents. A Estats Units, durant els últims
anys són moltes les diòcesis que han entrat en números vermells, quan no en
ruïna absoluta, sent la de Boston amb cinc-cents milions de dòlars dels mil que
s'han desemborsat, la que més boques ha tancat en forma d'indemnitzacions a víctimes
de pederàstia.
Des que es porta un registre més
o menys fiable de casos de pederàstia en el si del sacerdoci, pràcticament no
queda exclosa ni una província espanyola. Funest ràtio que sens dubte seria
d'aplicació al món sencer. Si tenim en compte que la majoria de casos no van
ser ni són denunciats, estem davant un veritable estrall, un colossal
infanticidi. Sent les guerres i catàstrofes un caldo de cultiu d'aquesta xacra
social, quan penso en els llocs exempts de bel·licisme tremolo del que pot arribar
a significar. No hi ha res més pur, bell, innocent i il·lusionant que els nens.
Si han de caure en les xarxes d'aquests malvats pedòfils, la majoria de les
vegades impunement, és que alguna cosa no estem fent bé. No interpreten bé
l'Evangeli ... "deixeu que els nens
s'acostin a mi", però no és això, no és això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada