Avui
he sortit a caminar, no em prodigo massa en fer anar els rems. Ho hauria de fer
més sovint, però crec que els penediments ja arriben massa tard. Cada dia trobo
l’excusa idònia per no fer-ho. D’aquí quatre dies ens ressituarem a la platja i
tornaré a sentir allò del passeig vora mar i de bon matí ¡És tan bonic i
saludable! Res, tampoc, llavors diré que tinc d’anar amb la bicicleta per vora
mar i fruint de l’espectacle del sol rogent fent badalls, amb les galtes ben
vermelles i pintant de plata el mar. Aquella hora l’aigua emmudeix i les onades
reposen.
El
terme és gran i vist en perspectiva els camins s’entrecreuen aparentant una
immensa teranyina. El camp encara dorm. Els camins són tan polsosos que fa
angúnia caminar-hi, i si ho faig en moto llavors ja és un suplici. Tots els
pobles es mantenen connectats i amb diverses opcions. Sense tecnologia, sense
electrònica, sense navegador. Camins que només el temps sap quan es van obrir.
Centenaris quasi tots. El soroll més estimat impacta, és el soroll del silenci.
Res es mou, cap bestioleta matina, si exceptuem els primers vols dels pardals
que inicien les giravoltes i caigudes en picat. Veig de lluny dues grans
parades, una d’ametllers i l’altre de fruiters, en ambdós cassos els arbres
estan despullats, possiblement amb alguna ferida produïda per les ventades
hivernals. El terra cedeix pel gruix de la pols. ¿Quan plourà, Senyor? A
contrallum veig la silueta de la mola. Els alts penyals, rierols, senders i
rocalles resten coberts per una arrugada brusa de pi verd. És una trampa, sota
és un encenall de brossa seca pendent d’una diminuta guspira.
Camino
amb esma, sé on sóc però no reconec el paisatge, sí que hi ha una simfonia de
verds, però assedegats, dèbils i dubitatius. El sembrat fa mal de cor veure’l,
tan petit, tan esquifit, tan raquític, pobre. No hi ha ni un bri de saó, la
terra és seca com l’arròs en pols, com la sorra desèrtica. ¿Per quan vindran
les dolces llàgrimes del cel a apaivagar tanta set que hi ha a la terra?
