PER FI! JA TOT VA BÉ

Malgrat els cabuts i derrotistes, les coses comencen a marxar francament bé, la crisi ja ha passat és expressió quotidiana i recurrent. S’ensumen indicis molt evidents que a Espanya l'economia i la natural bel·ligerància política, han enfilat el rumb de la prosperitat i el correcte camí navegant a tota màquina. Mig Europa es descobreix en felicitacions mitjançant declaracions i articles periodístics de reconegut prestigi, que deixen lloada constància d’aquests èxits. No tot han de ser andanades ni retrets a un govern -actualment en funcions- que es va imposar des dels seus inicis la reconversió del país cap a la modernitat, la demolició de les seves velles estructures administratives, la lleialtat i honestedat dels alts càrrecs i el repartiment equilibrat i just de la riquesa en tot el territori.

Tot això no és obstacle perquè determinats serrells, com diria el meu perruquer, i objectius de menys quantia, com diria la meva tia, que estiguin encara en situació de standby, com diria el pesat del meu informàtic. Així és, ja vaig comentar fa uns dies que Die Welt, com La Razón però en pla seriós, diu que a Espanya la corrupció endèmica en el govern i l'administració, així com en gairebé tots els partits de l'espectre parlamentari, se situava al nivell de una dictadura del tercer món. Tampoc cal exagerar, ja sabem com són els alemanys. A vegades es tergiversen les paraules: el ciutadà Rivera va declarar en el seu dia ni més ni menys que "pactar amb Rajoy, mai, sóc un home de paraula i no pacto amb corruptes" Es va confondre si. En fi, meres bagatel·les.

Però centrem-nos, per a mostra un botó, hi ha coses més rellevants, com ara el consum intern, bàsic per a l'enlairament econòmic. Segons un article de Bloomberg, que no és la gestoria de la cantonada, constata que els espanyols tornen al bar, per fi, després de set anys al país es van obrir més bars dels que es van tancar per la crisi, i això és un fet de transcendència. Espanya és el país del món amb major nombre de bars per habitant, un per cada 175 persones. Al Regne Unit, un per cada 500 persones. Per tant el consum intern s'activa com l'escuma de la cervesa, mai millor dit, no crea riquesa ni ocupació, fomenta el diàleg de besucs i, com a molt, és causa d'un ou de tendinitis de colze. Que no és el Brexit, paraulota lletja estrangera. Més notable i sorprenent és el descobriment de Der Spiegel, que és com l’ABC però en versió rigorosa. Comenta que la disminució de la migdiada a Espanya es vincula amb el rescat bancari que va sol·licitar Espanya a la troica. Em quedo astorat, amb un ai al cor, ignorava que havia disminuït la migdiada i, per tant, les dues hores de dinar i el cigaló de la coñás amb gotes. A saber si va ser una decisió lligada a l’acolloniment  de la població o instruccions directes del premier espanyol -lo de premier és una llicència, amb permís-.

"L'enveja existeix només en aquelles persones que no saben acceptar la felicitat dels altres" No em negaran que la frase no és carrinclona, fòssil i cutre. Però és veritat que arriben certs efluvis d'Europa en aquest sentit. Sí senyor, anem millorant i encarrilant una nova etapa. No importa pas que els ferrocarrils a Catalunya siguin una broma de mal gust, que les carreteres estiguin a rebentar per falta d'infraestructures, el port sense connectar a la senda europea, les finances en coma, el corredor mediterrani alentit, el sistema d'educació i l'idioma permanentment amenaçats, el govern i parlament de Catalunya intervinguts per la justícia polititzada, personatges públics embrutits per les clavegueres de l'estat, practicar sobre la base d'una històrica ignorància l'hostilitat xenòfoba cap als catalans, una manipulació informativa sense precedents a Europa, un trenta per cent de la població sobrevivint com poden etc. I en aquesta línia, un munt de tonteries més.

Dit per veus autoritzades, no la meva, Catalunya és el problema més important i explosiu que té Espanya. Solució a l'espanyola; Rajoy i Rivera no es posen d'acord amb la corrupció, però sí en l'acotament i limitacions a Catalunya. Efectivament, tot va molt bé, però saben que els dic, estimats amics, que com més aviat ens gratem les nostres pròpies puces, millor (de bon rotllo, eh!)

(La foto il·lustra un detall del consell de ministres)

LA MEMÒRIA JUGA A AMAGAR-SE

La meva infància va transcórrer com la de qualsevol nen de la meva edat, en temps de color sèpia, difícils per a tots, immersos en una economia de subsistència i allunyats de la convulsa Europa. Trets i circumstàncies que, lògicament, en aquell moment no podia percebre ni valorar. Les meves úniques preocupacions consistien en desviurem  per les gestes del Barça, acudir al quiosc a la recerca del Capitán Trueno, sentia pessigollejos per Sigrid, i practicar esport. Però el que es diu feliç, feliç, i ho era molt, era durant el període estival. Amb caràcter de tradició immutable ens traslladàvem a un poble d'interior la meva mare i els meus germans. Encara no s'havia inventat el "Rodriguez", però el meu pare exercia de Rodriguez durant els llargs tres mesos que ens aparcàvem en aquell món rural tan allunyat de la "fabril i esbojarrada Barcelona".

No recordo amb exactitud fins quan va durar aquella excedència trimensual, crec que fins als dotze o tretze anys que és quan el cap ja aglutina una bona dosi d'ocellets. Aviat vaig liderar un grapat de col·legues, sorpresos per les meves "maneres" de ciutat. El cas és que jo no era conscient que els meus inesgotables impulsos i la proposició d'aventures eren complimentats amb promptitud i gran eficàcia per aquell grupet de marrecs. No sé si pot guardar alguna relació amb que ara, familiarment, algú em digui "mandón". La memòria juga a amagar-se de mi, les imatges d'aquella etapa són ja tan borroses que cal extreure-les encomanant-te a santa Rita.

Els nens se senten seduïts per totes aquelles bajanades que puguin arribar a considerar-se com un secret. El secretisme engrandeix als seus posseïdors i els fa sentir "més grans". En una era molt propera al poble vam descobrir un enorme arbust adossat a la paret d'un bancal que a l'estiu s'omplia d'unes boletes vermelles. En el seu atapeït interior l'erosió havia originat una cavitat que immediatament va quedar confiscada com a centre de reunió i dipòsit d'objectes de valor. Era el nostre secret. Al poc temps ja contenia una col·lecció de pedrotes de tot tipus, preferentment les que a la llum del sol brillen amb nitidesa i les que de nit s'il·luminen, gairebé totes procedents de la llera del riu. Orfebreria etrusca. El nostre secret cobrava volum i activitat, gairebé diàriament es celebrava reunió. Sí que tinc ben present el dia en que estant de reunió a la cova, es va presentar l'amo de l'era amb una vara de dos metres amenaçant la nostra integritat física, vam córrer espaordits i deixant de freqüentar el lloc durant algun temps.

Quan en la segona quinzena de juliol les granotes ja canten les seves desgràcies amb una cantimplora a la cintura, el grupet es desplaçava a la trobada de basses i tolls per combatre els extrems rigors del termòmetre. Les basses eren de color verdós i amb els fons abarrotats de vegetació enfangada i llargues canyes com periscopis. Les gorgues, enmig del curs d'un riu sense aigua, emanaven efluvis fètids a causa de l’estancament. Els meus joves col·legues saltaven i es capbussaven en aquelles aigües calentes amb les que així i tot combatien l’ardorós enemic. Jo no em vaig banyar mai, en la meva ment només apareixien esmunyedisses serps, llargs cucs i algun que altre ocell mort.

Hi ha centenars d'històries per explicar d'aquells infantils anys, diuen que si portes la teva infància amb tu, mai et fas vell. Potser és per aquesta raó que em veig envellir. La memòria es va divorciant de mi, a poc a poc. Però no em queixo, Agatha Christie va dir que una de les coses més afortunades que et poden succeir en la vida és tenir una infància feliç, i jo la vaig tenir, lluny de casa i un cop l'any, un cop que durava tres mesos. Potser per allò de que la vellesa és la segona infància. Quan comencem a preocupar-nos pel nostre futur és el dia que deixem enrere la nostra infància, i jo en això vaig ser molt precoç.

No sé encara perquè els hi explico aquestes relíquies de la memòria, potser pugui ser perquè avui, després de deu hores d'angoixa, he rebut un missatge dels meus joves néts "Avi, ja estem a l'aeroport de Nova York". Però m'inclino més pel fet de recordar que fa ja vint anys vaig anar a viure a aquell poble d'interior on van transcórrer les meves prematures i infantils aventures. I segueixo sent-hi feliç.

D'AQUELLS “POLVETS”, AQUESTS RECORDS

A poc a poc l'estiu va cedint, no el climàtic, l'estiu de les il·lusions, els xiringuitos, les tertúlies de matinada, els enamoraments precoços o els “polvets” improvisats que, haberlos, haylos. Les onades seguiran batent la sorra a batzegades d'escuma blanca sota l'atenta mirada dels pins retorçats. El xiringuito "Club Denver" abatrà les seves parets i tornarà als seus orígens "Bar Paco", i els comerços buits per fi de temporada reprendran els seus horaris més humanitzats, més sostenibles es diu. I aquella marquesina amb el seu tendal estripat que avisava "The Last Fashion" recuperarà la seva sempiterna identitat amb el vell neó de "Modes Conchita". Altres amb menys sort penjaran a la persiana el fatídic rètol de "Tancat per Vacances", que ja seran eternes i passaran a engrossir el nombre de baixes per mort sobtada al carrer major del poble. Però no per tot això el poble sucumbirà a la tristesa, al buit o la soledat. Ni molt menys, al contrari, recuperarà el seu pols natural; les cosidores de xarxes tornaran als seus espais, les campanes de l'església repicaran més nítides i la seva càlida esperança navegarà mar endins, la flota pesquera afegirà racionalitat a les seves  captures, els reforços policials tornaran a les seves bases, i la gent gran reconquistarà aquells bancs davant de la mar arrabassats per les hordes multicolor, a la trobada d'una glopada  de sol acariciat per la tènue brisa, a evocar les seves mil i una gestes marítimes en un endimoniat mar tan sols visible en els seus ulls, aquell mar que va ser el seu rebost, on en el mar només es pescava. Dolços records explicats per homes amb la cara fuetejada pels capricis de la rosa dels vents en la seva diària tasca entre la popa i el castell de proa. Glopades d'humanitat per endolcir les penúries d'antany. No, els pobles no es deprimeixen, ans al contrari, reneixen i es creixen en la seva aparent solitud, confraternitzen, celebren, ajuden i emmarquen les seves gestes i les seves petites conquestes, fruit de titànics i muts esforços en els quals la paraula solidaritat es desconeix, pel sol fet que en els pobles la vida no és altra cosa que solidaritat entre la seva gent.

Per a molts, els pobles només són puntets en un mapa, referències de colors en un itinerari, ressenyes de llocs o establiments de menjar, cròniques, de vegades, d'infortunis, accidents o desgràcies naturals. És cert que la vida en el medi rural té els seus inconvenients, no es tenen a mà molts serveis o recursos que procura la ciutat, però els seus encants i avantatges compensen amb escreix aquelles mancances. I el seu vessant afectiu i humà és molt més entranyable que a la ciutat, a excepció de l'època estival en la qual molts de ells es converteixen en grans Torres de Babel, oracles on preval la barreja de llengües i la gestualitat com a mitjà de comprensió. Per no esmentar aquells en què el glamur unit a la tòrrida luxúria, converteixen les suades nits en pedanies de Sodoma i Gomorra. Que no són un invent del profeta ni un passatge de les Sagrades Escriptures, tan sols són excessos d'alcohol escenificats a la sorra, sota el focus d'una somrient lluna, en les restes d'una barca corcada, en un fosc portal, en el trencaclosques d'un solitari aparcament i pot ser que fins i tot confosos entre els erectes xiprers rere de la petita església pintada de blanc. Vulgarment en diuen polvets, com si la vida no fos ja de per si un sobirà polvorí. El sol enardeix els cossos, la brisa nocturna suavitza la pell i la imaginació s'ocupa de la resta.

No sóc crític amb les desmesures d'alguns, em limito a descriure el que crec i el que veig. Potser fins i tot amb una recòndita enyorança, qui sap. Ja coneixen el refrany "de aquellos polvos, estos lodos”. Però en aquest cas els asseguro que no veig fang per enlloc, són altres temps. Encara és prematur, però a no tardar seran molts els pobles que ja penjaran el rètol de "Tancat per normalitat" i fins l'any que ve.

CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. OLE AHÍ! ELS TEUS ÒVULS!

Avui m'he pres el dia lliure, tot i que oficialment se suposi que els tinc tots lliures, no és cert del tot, també tinc ocupacions i, freqüentment, bastantes més de les que voldria. He tornat a la terrassa del nàutic, és un racó on no hi ha més sostre que el cel ni més paret que l'horitzó. Raó per la qual he desistit de ser ajusticiat pel sol i he traslladat les meves coses al pis inferior, grans vidrieres al port, aire condicionat i llum a dojo. Tot just hi ha un parell d'empleats muntant taules, els clients opten per fregir-se a coberta. Llegeixo que a l'Afganistan un pare ha casat la seva filla de nou anys amb un home de 55 a canvi d'una cabra. Si un ésser humà val el que una cabra, llavors no em queda una altra alternativa que demanar-me una copa de birra ben freda. Al barbut de 55 anys l’enviaria a galeres, al pare de la criatura desmembrar-li el membre i l'angelet de nou anys a una família d'acollida, que n'hi ha moltes. I la cabra a la muntanya, és clar.

Inicio la informació matutina a les pàgines d'un diari andalús -Andalusia 8- en què es fa ressò d'un informe del Consell General del Poder Judicial en el qual es detalla un curiós rànquing de corrupció a Espanya. La campiona en casos investigats (541) és Andalusia, seguida a molta distància (200) per la Comunitat Valenciana, i en tercer lloc (153) la comunitat de Madrid. No especifica els que els segueixen que, encara que decreixin en casos, es fan presents a tot el territori espanyol sense excepcions. La fórmula màgica de diners / xantatge / corrupció / suborn és una poció que agrada a un important segment de la població, degut en part a la raquítica qualitat democràtica i l'influx, no de la lluna, sinó de l'ànima llatina. El prestigiós diari alemany Die Welt diu que la corrupció a Espanya és comparable a qualsevol dictadura del tercer món. Ole ahí els teus òvuls !!

A mig matí he deixat la meva dona a la perruqueria, a continuació he iniciat el viacrucis per aparcar el cotxe. He tingut sort i al cap de mitja hora he aparcat sa i estalvi. Ràpidament he desenfundat el meu telèfon per activar l'aplicació "aparcar". Res de buscar la maquineta, trobar monedes, endevinar el temps que trigaràs, ni córrer perquè s'esgota el temps. Pagues el preu just i t’envien un correu amb el rebut als dos minuts. No dono l'abast amb tant progrés tècnic, i molt útil. Durant l'espera i per encàrrec de qui mana a casa, m'he dirigit a la xarcuteria a la cerca i captura de 300 grams de pernil ibèric. Segons el dependent que m'ha atès la cosa es divideix en: pernil serrà, pernil de gla i pernil de gla ibèric. Sens dubte la meva cara d'analfabet xarcuter-perniler ha impulsat l'home a dilapidar instrucció i simpatia. L'operació tall ha durat uns quinze minuts que he emprat en contemplar el taulell frigorífic que era un paradís de colesterol, però que bo. A tot això, una família francesa, per veu del marit, ha preguntat el preu del pernil sencer. I seguint l'ordre inicial establert li han dit 200, 300, 500 euros, més o menys. El franchutis que estava al meu costat m'ha preguntat amb els dits, un cinc i dues anelles, si havia dit 500 euros, i amb el meu francès parisenc li he dit que oui. Ole ahí els teus òvuls.

De tornada a casa la ràdio em posa al corrent que en un comtat d'Alabama ha estat arrestada Kimberly Coggin de 39 anys. S'han difós imatges en què se la veu mantenint relacions sexuals amb el seu gos. Ha admès que havia tingut més relacions amb altres animals. Si no hagués estat per l'aparcament m'hagués detingut per empassar-me una altra birra. He consultat a internet i per la cara de la seductora zoofila he pensat en els pobres animals desflorats. Em sap greu, em sap greu que un dia pugui arribar a tenir relacions amb el seu xicot humà i li deixi l’espàrrec com un viver de mosques revestit de pelussa de mico. Ole ahí els teus ovaris.

CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. PER QUÈ LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA SERIA BENEFICIOSA PER A ESPANYA

Espanya com a entitat supranacional és un projecte arcaic, obsolet i fracassat. És un projecte amb aluminosi avançada.  Però Espanya s’agrada tal i com és, no solament no ha tingut mai cap aspiració o tendència ha regenerar-se, sinó que els poders fàctics i ben ocults s’hi han oposat frontalment amb ungles i dents. És un model centralista i enemic acèrrim de qualsevol tipus de diversitat que, en comptes de veure-la com una riquesa, un ric patrimoni cultural, la considera una potencial i perillosa enemiga del seu punt de vista excloent. La seva emmalaltida i ínfima qualitat democràtica és la què condiciona i curtcircuita, actualment, la formació d’un nou govern. Espanya ha viscut sempre feliç i llepant-se les pròpies ferides a cavall d’unes majories absolutes que, a la llarga, no han sigut altre cosa que un fre al progrés i modernització  de les institucions i de la societat. Fruit de tot aquest estat i conseqüentment d’una societat avorrida i cansada, amb la meitat de la població subsistint amb economia de supervivència, ha propiciat l’adveniment de noves opcions polítiques, de noves maneres de dir i de fer, que els ha agafat amb el pas canviat i com un petard els ha esclatat a les mans. No se n’avenen ni contemplen la política de pactes, de parlar, de cedir, de compartir. Ni en saben ni ho han volgut mai. Tant s’hi val P.P com PSOE, són la mateixa ànima d’un pensament arcaic, prepotent, autoritari i excloent. 

Sánchez li aconsella a Rajoy què s’assegui en una taula i dialogui amb els nacionalistes catalans, cosa que no farà mai perquè no és un polític homologable al comú europeu, no entén de diàleg, només de ordeno y mando. Sense adonar-se’n que ell faria exactament el mateix, també Iglesias i Rivera. Han de recórrer als tribunals perquè no saben ni què han de fer, i amb uns tribunals afins es treuen el mort de sobre i celebren el poder tenir una Catalunya amarrada, domesticada, temorosa i obedient. És el seu paupèrrim sentit de la democràcia. L’antediluvià endarreriment de l’Espanya profunda, ha estat en certa manera regenerat per l’activisme social i l’europeisme “congènit” de Catalunya, que ha despertat consciencies i ha suggerit millores en tots els àmbits. Que mai li reconeixeran ni molt menys agrairan, però és un fet palpable. Ha sigut una locomotora a nivell peninsular en tots els sentits, això sí, amb molts vagons de rodes desinflades. Rajoy no ho entén així, al 2006 va protagonitzar un dels episodis més reprovables d’aquesta democràcia, es va vestir de teloner per endegar una campanya a nivell de tot Espanya en contra del Estatut de Catalunya, que encobertament i realment va ser una mena de plebiscit en contra de Catalunya. No hi poden fer més, no en saben més, només fer mal, odiar i prohibir..  

Davant del que molts en diuen vergonyosament el “desafio” català, diuen que qualsevol desavinença s’ha d’arreglar amb diàleg i ambdues parts a la taula. Mai com a iniciativa d’una part. I hom es pregunta com s’aconsegueix aquest consens si l`únic interlocutor què hi ha, al davant té una paret. En aquesta tesi s’hi apunta setmanalment Zarzalejos en la seva pesada i llarga creuada contra el nacionalisme.  Tampoc és de rebuda  el tractament sistemàtic de negació, humiliació i menyspreu que el govern d’Espanya dispensa a tot lo provinent de Catalunya, sent la seva vicepresidenta  una alumne avantatjada, per la senzilla raó de que tot es pot parlar, no hi ha res que estigui vedat per enraonar. No és feina del T.C, ni dels jutges, és la essència de la política, de la democràcia, el diàleg. Tampoc es pot “castigar” una regió esquilant infraestructures i inversions o paralitzant projectes com el Corredor del Mediterrani. Ni la Generalitat ha de ser una gestoria a les ordres de Madrid, com el Parlament Català no és com la taverna de la bella Lola. A Espanya, que els han induït a pensar així, diuen que sempre estem demanant i que som insolidaris. A aquestes alçades val la pena respondre? Que un ex president extremeny digui amb tota la barra i mirant als ulls “A ver si os enteráis, necesitamos vuestro dinero” resumeix en síntesi el que pensen de nosaltres. Si un ministre fa servir les clavegueres del estat per combatre “idees” polítiques, i que un cop destapat no passa absolutament res, vol dir que parlar de diàleg és com una broma de molt mal gust. La gravíssima iniciativa del ministre es diluirà com un terròs de sucre, vestint la democràcia de complot i menyspreu.

La independència de Catalunya, amb permís dels militars!!!, feta de bon grat i comú acord amb l’Estat, propiciaria unes bones relacions de futur entre ambdós Estats i sense dubte, amb el temps, acostaria l’esperit europeu, avui inexistent, la modernització de les estructures del país, el despertar de les zones secularment subvencionades, l’actitud de competència industrial o la política homologable, donant veracitat i sentit a la democràcia, avui en entredit. Catalunya milloraria significativament la seva economia i col·laboraria amb Espanya en el retorn del deute gegantí. D’altre manera, si no hi ha acord, el deute d’Espanya a Europa es tornaria impagable, amb totes les seves conseqüències, i el seu famós estat del benestar...una relíquia. Catalunya tornaria la seva part sense problemes.