LA FONDA DE L'HERMÍNIA (Tros IV)

  

LA FONDA DE  l’HERMÍNIA

Tros 4

LA FONDA PER DINTRE

Les reformes del 87 van venir a ser un punt d’inflexió, ni més ni menys, en la vida de la fonda, en tots els aspectes. A la planta baixa hi ha la recepció, una mica assilvestrada i sense seguir cap pauta o línia decorativa de cap estil. A la paret de darrera del mostrador, de manera desafiant, pengen dues banyes grosses com un llamp. Impossible que pertanyin a la fauna del lloc, més aviat em decantaria per alguna bestia de Mongòlia o països adjacents. No es menys cert que les maledicències del poble els hi atribueixen propietats al·legòriques. Abans, en un extrem del fastigós mostrador de fusta enganxosa, hi tenien aquell bonic timbre dels hotels, obries la ma i picaves el botonet ring-ring-ring. Lògicament cada vegada que passava un vailet per allà ring-ring, i els diumenges talment semblava un festival de timbres pirinenc. El fet va causar l’enuig de la mestressa fins el punt d’ordenar al Nen que enganxés una xinxeta del revés en la punta del timbre. Aconsellada per bons clients es va endur el timbre a la seva cambra per que no li fotessin un altre cop de pal els de Hasienda, que no hi tenien res a veure. Junt al voluminós llibre de reserves, gentilesa de Codorniu, hi tenien un calendari reproduint una bellesa morena amb una guitarra a les mans, Julio Romero de Torres, de l’any 1979. Entrant a l’esquerra hi jeu un grossot gos immòbil, com abstret, i no es mou, mai borda, i no és mou  perquè és de guix pintat, li manca una orella i només té un ull. Ara fa un any que s’estan pensant en canviar la catifa de recepció, és de ràfia i mostra més forats que catifa, esfilagarsada, representant un serio perill per la gent gran, els de mitja edat y els infants. A la dreta tenim la porta dels lavabos i wàters. En el de les senyores s’hi passa els anys un rònec armari on hi van dipositant els diaris llegits i els Lecturas de la Sra. Hermínia. Encara hi han exemplars de la República. No sé si és prudent assenyalar que tota aquesta zona rau infectada per una pudor que depèn del país podria arribar a ser motiu d’empresonament. Ai Senyor, quin mal de cap de clavegueres diuen els fondistes. Jo crec que entre els anys que porta aquesta pudor senyorejant la zona i lo enemics que són tots del sabó, si ho arreglessin es trobarien com sols, abandonats. Enyorats, tal vegada.

El menjador és l’ànima mater d’un establiment d’aquestes característiques. Té un aforament d’unes 60 persones què, en l’època bona, s’acostuma a omplir. No tens la sensació d’un restaurant parisenc, coquetó i íntim, però si s’haguessin esmerçat una mica, segur que el resultat fora força gratificant. Uniformitat en el conjunt sí que n’hi ha; No hi ha ni una sola cortina que no estigui foradada, els coberts són rigorosament desiguals a totes les taules, les estovalles tenen uns colors ofensius a la vista i deu fer uns cinc hiverns que la Nena els va proposar per tal d’incrementar les vendes al hivern, de convertir el menjador en una sala de reunions per empreses; megafonia, projectors, pissarra, etc. L’Hermínia se’n va anar a Barcelona amb el seu marit i van tornar al vespre amb un horrorós faristol de plàstic amb peu, que avui s’està rere la porta del menjador amb una cistelleta de castanyes damunt , corcades.  Renoi, les taules estan disposades de costat i per files. Com els pupitres de la canalla al cole. De manera que tothom mira al front i tots els ulls es concentren de sobte amb un agosarat rellotge de peses que es va aturar cap allà l’any del 87, per una sinuositat involuntària durant el ball de la conga. Si més no ara, segons com, sembla una caixa de morts dempeus amb unes boles dintre.

L’aire per condicionar el menjador a l’estiu, es proporciona mitjançant quatre ventiladors de sostre com els que tenia la Meryl Streep a Memòries d’Àfrica. Si bé les instruccions de la senyora són força precises: els dies parells el 1 y el 3, i els imparells el 2 i el 4. Més què res perquè consumeixen i a la gent gran no els agrada. Mentida, són uns garrepes!

Damunt de tot aquest panorama en la planta baixa, el casalot s’aixeca tres pisos. El primer el conformen les cambres dels propietaris, el Nen, la filla dels propietaris, les dues minyones de l’estiu i la saleta de la gerent Hermínia, que és secreta. Al segon i tercer hi han les habitacions dels hostatjats, nou portes per pis més dues al fons del passadís en les que hi ha els banys. Divuit habitacions per arreglar cada dia. Les habitacions no són petites, senzilles i orientades al nord. Totes disposen d’un petit lavabo que, majorment, serveix de pixador d’homes improvisat. Encara que són una mica alts. Al seu dia es van plantejar de fer els banys dintre l’habitació, com tots els hotels, però el cost es disparava. L’inconvenient ve donat perquè la clientela, majoritàriament, és gent d’edat avançada, i en el cas dels homes ja poden imaginar-se que gaire bé tots ja tenen la pròstata com la trompa d’un elefant, circumstància que obliga a sortir de l’habitació freqüentment durant la nit originant un batibull de cops de porta i soroll de sabatilles. La mestressa sempre s’ha negat a posar orinals, que els buidin ells, diu, però es clar, el preu és soroll nocturn o lavabos infectats i habitacions pudentes. Les minyones n’estan fins els ovaris de tan avi i tanta merda, i per si fos poc, no hi ha estiu que un o altre no es cagui al llit, donant peu a una empastifada general que fins i tot els poms de porta queden com a matèria reservada. Cobrellit i coixineres incloses. La cambra de la Hermínia, Sra. Hermínia, és la més gran, no té lavabo, però sí orinal. Dues parets són entapissades amb una mena de vellut color sang, com els antics prostíbuls parisencs, i les altres empaperades amb motius romàntics cool blaus, amb fonts d’aigua i adonis despullats amb uns atributs de pes. El llum de sostre és una estilitzada aranya amb ribets ceràmics blancs que entrecreua els braços causant una bona impressió en el repartiment del raig lumínic, si bé mai de la vida  ha tingut bombetes. Disposa d’un petit llum sobre la tauleta de nit que és un jove assegut i amb la bombeta entre les cames que s’acciona amb pera. Del jove ceràmic es podria dir que es parent del maricón, ai, perdó! Del efeminat de la font del jardí. Al costat del cortinatge que amaga el balcó, una amplia balconada, hi ha una gàbia molt maca i llustrosa amb el peu de metall i filigranes. Dintre hi ha un lloro de vius colors i el bec amenaçador. No dona massa la llauna perquè també és de guix com el gos de recepció. O sigui que no pot dir allò de Hermínia puta, Hermínia puta, tan propi dels lloros. Per indicació de la Cap, les noies posen pipes a dintre la gàbia, diu que donen vida. Ostres quina dona, quines exigències més estranyes. Si tinguéssim de fer una valoració de l’estança en el seu conjunt, no podríem per menys d’assimilar-la amb un mausoleu, amb una espectacular i sensorial tomba d’esveltes figures fantasmals. Tot i que aquí de marbre, tururú. Hi ha una porta tapada amb un cortinatge verd fosc, que activant els mecanismes oportuns d’apertura, dona a una habitació contigua que es la del Nen, on dorm el Nen. Mai ningú a la vida ha vist aquesta porta oberta, i la mestressa sempre diu que ni tan sols els bombers la podrien obrir, una roca, el pas barrat a cal i canto. Més segellada que la tomba del faraó. De la resta d’estances no cal fer una descripció acurada donada l’exagerada austeritat ornamental de les mateixes. Bé, la Nena guarda amb desfici damunt d’un prestatge una d’aquelles llaunes que en deien un cine NIC. I li fa costat una simpàtica fotografia panoràmica de la família Monster al complert. Efectes vinculants potser? No, només una sèrie televisiva.

LA FONDA DE L'HERMÍNIA (Tros tercer)

Tros tercer

PRESENTACIÓ DE LA FONDA

Ca l’Hermínia ocupa un bon espai de la plaça, i més tenint en compte que fa cantonada. El solar és maco. Una tanca de ferro forjat discorre pels dos llargs laterals. L’entrada és per la cantonada, ample, senyorial, amb el paviment rebentat i el ferro forjat orfe de pintura des què es van inventar els canalons de la fonda. Per damunt de la porta el forjat agafa forma d’arc i amb lletra tant mateix de ferro i rovellada hi diu FONDA HERMINIA. Igual que els ranxos del oest americà que tenen trenta mil km2 amb un rètol corbat a l’entrada i el nom d’un pistoler de renom  amb dues banyes de collons, això sí, els 190 km de la tanca estan fets amb troncs de pi d’Oregó. El jardí n’estic segur de que es dissenyà al seu dia cercant un aire modernista, acollidor, reservat i silenciós, amb un bé de Déu de vegetació importada pels anomenats indians, que no portaven ploma al cap però es van fer d’una pasta per allà lluny,  al Carib. Avui malauradament el jardí és una merda com un piano vell. Brut, descuidat, amb quatre plantes espontànies a l’espera de què plogui, sense grava pel caminet, tres fanals guerxos i a la porta d’accés al establiment una bonica cadena que penja lligada a la cresta d’un bonic gall però ai! sense la campana. A l’entrada d’un petit magatzem en un lateral de l’edifici encara s’hi pot veure avui un tros de fusta pintada, si bé despintada, que anuncia REFORMES SISCO, sense dubte un descuit de la darrera reforma de 1987. Inicialment sota un gran avet que encara respira i havia una gàbia amb un porc senglar que feia les delícies de la canalla i la desconfiança dels adults, es deia Rocky, com Rambo, vaja, Sylvester Stallone. El pobre Rocky no era agressiu com el seu homònim novaiorquès que li demanes l’hora i et fot un cop de puny a la boca que t’han de cantar el miserere. No, ni pensaments, fixeu-vos quina paciència tenia l’animaló que alguna tarda d’hivern el Nen li ficava un collaret i se’l enduia de passeig al bosc. No patiu que ja us explicaré qui és el “Nen”. És per rememorar també la font al mig de la jardineria que amb la seva remor d’aigua brollant en estat líquid creava l’ambient necessari per a les tertúlies de mitja tarda, els estiuejants n’estaven embadalits amb la font. No sé ben bé si era pel clímax de pau que generava el broll o  perquè significava el preàmbul per endrapar-se el sopar. A l’hora de sopar, la gent de fonda té les mandíbules de ferro. Piu-piu, piu-piu, sentiu els ocellets? Si! Doncs aquesta era la melodia amb que els de fora vila passaven les caloroses tardes entre confidències, relats, promeses i alguna que altre mirada perversa dirigida a l’escot d’alguna xicota nouvinguda. Mirin, no hi puc fer més, quan recordo aquests instants tan sublims que, vulguis que no, t’aboquen al Romanticisme noucentista em faig la idea de que estic amb la gent de Miralls Trencats, El vidu Rius o la molt enyorada Florista de la Rambla.  Oh, què fort!

Però la vida ja ho fa això, els cops amagats vull dir, els imprevistos angoixants, la realitat desmoralitzadora, la cruesa d’una obra d’art malmesa. Avui la font, aquell entremaliat raconet, ha quedat reduït a una muntanya de cendra i  runa. La roca volcànica, rugosa i rovellada en que estava constituïda, ara és com una pasterada de merda de vaca del Pirineu. Ennegrida, estriada i pudenta. No queda ni un ocell, ni un nenúfar a l’estany, ni un banc. Res. Lletgíssima. Vulguis que no la humitat s’ha anat apropiant de l’espai. És tanta la molsa que hi ha per tot arreu que ara seria una font amb barba. Dalt de tot de la font la coronava una simpàtica figura de ceràmica que representava un pastoret amb el paraigües obert i mirant el cel. Tot i saben que aquests treballs artístics de ceràmica sempre els queden amb unes cares, no lletges ni molt menys, una mica compungides potser sí, a mi sempre em va semblar l’eixerit pastoret que o bé era un efeminat, no pas un maricón, i que tenia uns ulls de psicòpata viciós. Renoi com passa el temps, me’n faig creus de lo de pressa que va el calendari. Ja sé que més val això a que no pas el calendari s’aturi. I en els pobles, què volen que els hi digui, les coses són d’una altre manera, més integres, més reals, més poètiques si m’apuren. Hi ha una noblesa entre les persones que a ciutat no s’hi veu per enlloc. La vida de poble té un regust especial, reconfortant. Pots aparcar on vulguis. Parlant de pobles, he llegit que a no sé quin canal de televisió espanyol faran una rèplica del Foraster, del Quim Masferrer. Un dels poquets programes que jo miro de televisió. Un veritable encant la vida a pagès, en serio. !Sou collonuts, amics de Prades...Sou molt bona gent! Com fàcilment es pot endevinar jo no en veuré ni un del proper Forastero, m’emprenyen les copies, com deia Laporta, què n’aprenguin. A més, per sentir i veure una destrucció del original, doncs gràcies, però no. “Sois cojonudos, amigos de Villanueva de la Cañada...Sois muy buena gente! Collons què fort, abans em faig monjo cistercenc.
Continuarà.

FONDA DE LA HERMÍNIA (Tros segón)

Tros 2

UN TOMB PEL POBLE

El poble no és precisament dels petits per la zona on s’ubica. Té una població aproximada de 300 habitants. No hi queda cap sucursal bancaria, si bé sota l’escala de l’ajuntament hi ha un caixer automàtic de La Caixa, just al costat dels gegants i caps grossos. Manquen mossos d’esquadra, guàrdia civil tampoc, però n’hi havia hagut, molt possiblement pel negoci del contraban, tan llustrós aleshores. Pel que fa al comerç i serveis doncs els habituals: carnisseria, bodega, un cafè, merceria i penjolls, parròquia de Sta. Maria de les Neus, col·legit de primària, fleca, i el clàssic corte inglés: botiga on s’hi ven de tot. I, naturalment, homes i dones per donar vida a tots aquests establiments i els nens necessaris per omplir les aules de l’escola. L’alcalde, Bertomeu Armengou, bona persona i molt servicial amb la gent, políticament parlant és independent, que no professa militància partidista. Millor, un escanyapobres menys. L’agutzil és un personatge entre simpàtic i grotesc, dels que col·loquialment els diem que els hi manca un vull. Antigament aquest càrrec s’ocupava també de traslladar els avisos i fets d’una certa rellevància als convilatans, mitjançant una corneta que la bufava en diferents enclavaments de la població. Tararíiiii.....es fa saber....Avui això ha quedat obsolet, s’han disposat per tot el poble altaveus i les notícies es transmeten per aquest sistema de megafonia. Per tal de captar l’atenció del veïnat, prèviament emeten uns segons d’alguna melodia que sempre és la mateixa. L’anterior alcalde, que va estrenar l’enginy, volia una cosa seria, no ordinària ni moderna. Algun set ciències li va endossar la 5ª de Mahler en el fragment de les trompetes de la mort. I el veïnat, ferotgement emprenyat i acollonit, varen demanar un canvi de melodia. L’agutzil proposà el pasdoble Espanya Cañí i òbviament va ser esbroncat i banyat amb oli d’oliva verge sense refinar, encara es llepa, diuen. Però escolteu, ara estic pensant que no us he dit el nom del poble, valguem Déu, quina distracció la meva. Doncs sí, aquest bell indret a l’abric dels cims que el separen de França és diu Rocavella. L’economia es basa primordialment en el sector agropecuari, el de conreu i el d’explotació forestal. El turisme té de tota la vida unes singularitats molt especials. Això no és La Cerdanya, però hi ha un bon grapat de pixapins que tenen casa pròpia, caps de setmana i alguns dies d’agost es deixen veure. La singularitat a la que he fet referència, es tracte del establiment més emblemàtic de la població des de fa prop de cent anys. És un cas extraordinari, com més anys passen més s’afermen  en el negoci. A la llarga època dels freds i les neus, poca cosa, en canvi per setmana santa, juliol i agost, es converteix en un veritable formiguer de gent. 

Els parlo de la Fonda Hermínia. Va néixer amb aquest mateix nom, molts anys després li van canviar per Hotel Herminia, fins que deu fer trenta anys que el van tornar a batejar com Fonda Herminia i fins avui, si bé per tots aquests indrets se’l coneix com a Ca l’Herminia. Com tots aquests tipus d’establiments centenaris s’han tingut d’anar posant al corrent dels temps amb les lògiques renovacions, millores, adaptacions i canvis necessaris. Val a dir, malgrat tot, que a Ca l’Herminia els ha costat una mica aquest procés de millores, un pel remisos alhora de posar-se la ma a la butxaca, uns guinos, vaja. I això que tenen la ronyonada ben coberta. Només cal dir que a la cuina varen tenir una cuina econòmica fins fa quatre o cinc anys. Un rònec ferro de més de mil kg que ja clamava al cel, soldat per tot arreu i amb filferros fent de suports o tiradors de diferents parts de l’artefacte. Les neveres de fusta i els utensilis de treball conscientment enllardats. La base de les paelles feien ben bé un centímetre. Com els hi diria? Uns porcs, vaja. Pel que diuen, van rebre una visita inesperada, que no eren precisament els de Michelin, i després d’un canvi d’impressions una mica tens, al poc temps van rebre un comunicat que no solament els va fer tremolar les dents, sinó que portava incorporada una notificació inapel·lable per la que els fotien un cop de pal d’aquells que fan història. Fins i tot, del disgust, l’Hermínia va restar allitada una setmana sencera. La fonda esta al bell mig de la plaça del poble. La centralitat urbana per entendre’ns. A diferencia de quasi totes, no és rodona ni tampoc quadrada o rectangular, no. És com aquella plaça de Lucca (Toscana) que té forma ovalada. Gran, espaiosa, la meitat amb arbres i bancs de fusta, i l’altre meitat pel pas de vehicles, camions i l’autobús de línia. Si bé Ca l’Herminia és la nineta de l’indret, allà mateix hi conflueixen els factòtums de la convivència: l’ajuntament, el forn, la farmàcia a dies alterns, el bar Floc de Neu, el corte inglés i alguna cosa més. En l’edifici nº6 de la plaça, segon primera, i viu el doctor Ulldemolins fa ben bé uns trenta anys, no ha volgut mai pertànyer a la seguretat social i encara cobra la iguala als veïns i es va sostenint. Persona molt respectada i amb un gran predicament per part de tots vilatans. De cada quatre diagnòstics n’equivoca cinc, però no se li té en compte, i per la festa major obre el ball de nit. És solter i es dona la feliç circumstància que a la mateixa escala, en el quart primera i viu la senyora Amèlia, persona ja gran i molt afable que de jove va exercir a Barcelona de puta, amb bona acollida i èxit professional. Ara la pobre, sense ascensor, ni dents, surt poc de casa, sovint hi puja el senyor doctor i es fan diagnòstics recíprocament perquè el metge ja tampoc esta per massa auscultacions, i les vaginals, ni ensumar-les de lluny. Entre l’ajuda del doctorat amic i mitja dotzena d’adolescents que hi pugen de tant en tant a què els toqui la corneta, doncs mira, es va arreglant. Però vaja, no crec que ja pugui bufar massa tampoc. Ja ben se sap, la processó és molt llarga i el ciri molt curt. El corte inglés pertany ni més ni menys que a l’esposa del senyor alcalde. Té per costum tenir sempre en el vidre de la porta un foli ratllat en el que hi diu, Ja vinc, un número de telèfon i a sota, escrit amb claredat, l’horari d’obertura i tancament del establiment. La gent del poble, sabedora del costum, passa primer per casa de l’alcaldessa consort i ¡Carmetaaaaaa! En canvi els pixapins la truquen per telèfon i baixa corrents, viu a dues cases.

LA FONDA DE L'HERMÍNIA

AVUI COMENCEM LA PUBLICACIÓ DE LA FONDA DE L'HERMÍNIA, AMB EL PRIMER CAPITOL. RELAT AMB TO CÒMIC PER DESCRIURE LA VIDA DE POBLE A TRAVÉS D'UNA FAMILIA D'ALLÒ MÉS SURREALISTA. LA RESTA EN LES PROPERES SETMANES.

Tros 1

PIXAPINS INTRÈPITS

Estem en el pre Pirineu, a la cara sud, envoltats d’arrodonits tossals i d’impressionants cims que fan d’agents fronterers. Aquestes valls estan plenes de petits pobles i pedanies on la gent de la solidaritat en fan una manera de viure, avui t’ajudo jo i demà ho fas per mi. Viure a la muntanya no és cosa fàcil, és molt dur. Però fruir de les valls verdes és un regal de Déu. S’ha posat de moda que vinguin per aquests paratges gent de ciutat què, en patir les exclusions de la feina, la manca de treball o, el que és pitjor, hi han fet set dies d’estada l’any passat, han cregut què fugint cap a muntanya les coses seran més fàcils per sobreviure: un hortet, mitja dotzena de gallines, un gall, dues oques, un porc i una bomba manual per treure aigua del pou. De corrent res de res, això és pels pixapins, es tracte de no malmetre la natura, un petit generador per quatre bombetes i el portàtil. Es decanten per una caseta a la vall o una prehistòrica borda en runes, ja ens ho farem, paciència i constància. Res de tele ni de comoditats urbanes, tan sols un atrotinat 4X4 que cau a trossos, com ha de ser.  Volem ser gent rústica, enamorada de la muntanya, volem viure de la natura. Molt bé, així m’agrada, valents! Els emociona despertar-se al bell mig d’un prat  verd i florit on el sol hi fa els seus primers badalls, els animals saluden a la seva manera, el gos, molt important el gos, els empeny a salts tot fen-te’ls-hi petons. Malauradament han de ser molt destres en l’administració del sol, tota vegada que cap allà quarts d’onze ja desapareix darrere un tros de muntanya que tenen al davant. Ell descobrirà que fer de paleta, fuster o pintor no és exactament com aquells programes de la tele que seguia amb tant d’entusiasme i il·lusió –Facis la seva pròpia casa-. Però on hi troba més inconvenients és a l’hort. Efectivament, encara que a la fira de Sant Mateu hagi comprat llavors de tota mena, per plantar els enciams, tomàquets, cebes, alls i patates, se n’adona de que el llibre de instruccions no solament és una tifa com un tractor, sinó que  veu fastiguejat com les seves mans de comptable de segona li estan quedant com les soles de les sabates mossegades i, molt lamentablement, els ronyons li cremen com una torxa, privant-li fins i tot de cordar-se les espardenyes. Espardenyes que amb el cony de les branquetes i les ortigues, ja les va fotre a rodar  pel barranc  de l’Àngel, molt proper. Però l’esglai no s’acaba aquí; quan fart de cridar malediccions i renecs, quan les callositats de les mans li rebenten, quan el mànec de l’aixada regalima de sang tot cavant  els bonics solcs de l’hortet, llavors, només llavors se n’adona que allà no hi ha aigua per regar! Al instant se li encén el llum, aniré traient galledes del pou. I uns collons trauré 500 galledes d’aigua cada dos dies! I encara no li ha dit ningú que a l’estiu el pou s’asseca. 

Bé, no voldria pas semblar que vull fer un al·legat en contra del món rural, tot al contrari, res més lluny de les meves creences, per mi totes les benediccions són poques per la gent que amb els seus esforços i tones de dignitat fan possible la vida en aquests indrets. Altre cosa són les decisions preses a cop de sang o voler veure bucòlic el que només són pedrotes i matolls. I molt pitjor creure’s que hom és capaç de fer-ho tot en aquesta vida. De tota manera sembla ser, d’acord amb converses de gent que ho saben del cert, que en aquests processos certament laboriosos i molt compromesos per part de pixapins que opten per reciclar-se, que el factor “dona” és molt més explosiu, si se’m permet l’expressió. Així és, la dona és més vulnerable en tant que també acostuma a ser molt més realista que no pas els tal·losos dels homes. Diuen, diuen que un vespre de tardor avançada, arribaven els xisclets i el guirigall d’una parelleta en procés d’adaptació al medi, a uns 5 km del poble. Ets un fill de puta m’has enredat. Home, enredat no, tu també estaves il·lusionada. M’haig d’escalfar l’aigua tot el sant dia, no tenim aigua calenta. Vaig a pixar al corral a mitja nit, amb les besties i no hi ha llum, el porc em mira i el gos m’ensuma. Em vas prometre una casa com la de Raíces Profundas, allà al Oeste. Tenia de tot, collons, i passava un riu a prop. L’Alan Ladd sabia fer de tot. Jo tinc una casa que és una merda i potser tot el que ens aportarà aquella pel·lícula seran els indis. Els enciams que culls no els volen ni les gallines, les patates fan pudor i el porc diu que me les mengi jo i les oques es foten de gana, tenen més bec que cos. No vull viure més en aquest cau de merda i mosques. No tinc rentadora, ni microones, ni escalfador, ni estufa. Em moro de fred i amb les mans cosides de penellons. No ens toca el sol i la merda de jeep que vas comprar no hi vol pujar ni el gos dels sorolls i espetecs que fa. I tu amb el martell i quatre claus a la boca encara no has tapat ni un forat de les finestres. La mare que em va parir, però què hem fet!

Bé, es fa evident que, en qualsevol cas, mai plou a gust de tothom. I ara plou sobre aquesta parelleta de grangers de Playmobil.

Seguirà