LA FONDA DE L'HERMÍNIA

AVUI COMENCEM LA PUBLICACIÓ DE LA FONDA DE L'HERMÍNIA, AMB EL PRIMER CAPITOL. RELAT AMB TO CÒMIC PER DESCRIURE LA VIDA DE POBLE A TRAVÉS D'UNA FAMILIA D'ALLÒ MÉS SURREALISTA. LA RESTA EN LES PROPERES SETMANES.

Tros 1

PIXAPINS INTRÈPITS

Estem en el pre Pirineu, a la cara sud, envoltats d’arrodonits tossals i d’impressionants cims que fan d’agents fronterers. Aquestes valls estan plenes de petits pobles i pedanies on la gent de la solidaritat en fan una manera de viure, avui t’ajudo jo i demà ho fas per mi. Viure a la muntanya no és cosa fàcil, és molt dur. Però fruir de les valls verdes és un regal de Déu. S’ha posat de moda que vinguin per aquests paratges gent de ciutat què, en patir les exclusions de la feina, la manca de treball o, el que és pitjor, hi han fet set dies d’estada l’any passat, han cregut què fugint cap a muntanya les coses seran més fàcils per sobreviure: un hortet, mitja dotzena de gallines, un gall, dues oques, un porc i una bomba manual per treure aigua del pou. De corrent res de res, això és pels pixapins, es tracte de no malmetre la natura, un petit generador per quatre bombetes i el portàtil. Es decanten per una caseta a la vall o una prehistòrica borda en runes, ja ens ho farem, paciència i constància. Res de tele ni de comoditats urbanes, tan sols un atrotinat 4X4 que cau a trossos, com ha de ser.  Volem ser gent rústica, enamorada de la muntanya, volem viure de la natura. Molt bé, així m’agrada, valents! Els emociona despertar-se al bell mig d’un prat  verd i florit on el sol hi fa els seus primers badalls, els animals saluden a la seva manera, el gos, molt important el gos, els empeny a salts tot fen-te’ls-hi petons. Malauradament han de ser molt destres en l’administració del sol, tota vegada que cap allà quarts d’onze ja desapareix darrere un tros de muntanya que tenen al davant. Ell descobrirà que fer de paleta, fuster o pintor no és exactament com aquells programes de la tele que seguia amb tant d’entusiasme i il·lusió –Facis la seva pròpia casa-. Però on hi troba més inconvenients és a l’hort. Efectivament, encara que a la fira de Sant Mateu hagi comprat llavors de tota mena, per plantar els enciams, tomàquets, cebes, alls i patates, se n’adona de que el llibre de instruccions no solament és una tifa com un tractor, sinó que  veu fastiguejat com les seves mans de comptable de segona li estan quedant com les soles de les sabates mossegades i, molt lamentablement, els ronyons li cremen com una torxa, privant-li fins i tot de cordar-se les espardenyes. Espardenyes que amb el cony de les branquetes i les ortigues, ja les va fotre a rodar  pel barranc  de l’Àngel, molt proper. Però l’esglai no s’acaba aquí; quan fart de cridar malediccions i renecs, quan les callositats de les mans li rebenten, quan el mànec de l’aixada regalima de sang tot cavant  els bonics solcs de l’hortet, llavors, només llavors se n’adona que allà no hi ha aigua per regar! Al instant se li encén el llum, aniré traient galledes del pou. I uns collons trauré 500 galledes d’aigua cada dos dies! I encara no li ha dit ningú que a l’estiu el pou s’asseca. 

Bé, no voldria pas semblar que vull fer un al·legat en contra del món rural, tot al contrari, res més lluny de les meves creences, per mi totes les benediccions són poques per la gent que amb els seus esforços i tones de dignitat fan possible la vida en aquests indrets. Altre cosa són les decisions preses a cop de sang o voler veure bucòlic el que només són pedrotes i matolls. I molt pitjor creure’s que hom és capaç de fer-ho tot en aquesta vida. De tota manera sembla ser, d’acord amb converses de gent que ho saben del cert, que en aquests processos certament laboriosos i molt compromesos per part de pixapins que opten per reciclar-se, que el factor “dona” és molt més explosiu, si se’m permet l’expressió. Així és, la dona és més vulnerable en tant que també acostuma a ser molt més realista que no pas els tal·losos dels homes. Diuen, diuen que un vespre de tardor avançada, arribaven els xisclets i el guirigall d’una parelleta en procés d’adaptació al medi, a uns 5 km del poble. Ets un fill de puta m’has enredat. Home, enredat no, tu també estaves il·lusionada. M’haig d’escalfar l’aigua tot el sant dia, no tenim aigua calenta. Vaig a pixar al corral a mitja nit, amb les besties i no hi ha llum, el porc em mira i el gos m’ensuma. Em vas prometre una casa com la de Raíces Profundas, allà al Oeste. Tenia de tot, collons, i passava un riu a prop. L’Alan Ladd sabia fer de tot. Jo tinc una casa que és una merda i potser tot el que ens aportarà aquella pel·lícula seran els indis. Els enciams que culls no els volen ni les gallines, les patates fan pudor i el porc diu que me les mengi jo i les oques es foten de gana, tenen més bec que cos. No vull viure més en aquest cau de merda i mosques. No tinc rentadora, ni microones, ni escalfador, ni estufa. Em moro de fred i amb les mans cosides de penellons. No ens toca el sol i la merda de jeep que vas comprar no hi vol pujar ni el gos dels sorolls i espetecs que fa. I tu amb el martell i quatre claus a la boca encara no has tapat ni un forat de les finestres. La mare que em va parir, però què hem fet!

Bé, es fa evident que, en qualsevol cas, mai plou a gust de tothom. I ara plou sobre aquesta parelleta de grangers de Playmobil.

Seguirà