SENSIBILITAT
Per a ser
franc, em costa d’arrancar, i cada vegada més.
Sense anar més lluny ara tinc en perspectiva immediata fer un parell de
viatges. No sento res especial, ni pessigolles, cap papallona voleiant pel pit.
He dedicat una part res menyspreable de la vida a viatjar, he conegut tants
indrets i racons que em considero una persona molt rica pel bagatge que he
reunit. I agraeixo haver-ho pogut fer. Aquesta riquesa no me la pot prendre
ningú. Però ja estic cansat, no en tinc ganes. La vida és un viatge i qui viatja
viu dues vegades, diuen.
¿Per què
aquesta devoció per descobrir lo desconegut? Doncs perquè sents dintre teu com
els sentiments s’activen i t’envaeixen, et desperten, et motiven. Et sents talment
despullat davant la poesia, l’obra d’art, la música o el paisatge. Jo des de
ben jove vaig caure enredat dintre la tela d’aranya de la música i encara més
en dintre, de l’òpera. No hi puc fer més. La grandiositat de les posades en
escena és un espectacle que em fa tremolar com les cordes d’una arpa. I no ho
puc evitar, ploro. Ploro de la immensa felicitat que em produeix. Ai de la
persona que no tingui sensibilitat, mai assaborirà lo suficient per agrair la
bellesa de les muntanyes, els colors,
les lletres, l’amor, l’educació o el propi fracàs.
Si
arribes a sentir aquelles papallones juganeres a dintre del teu cor,
descobriràs l’enorme capacitat que tens de sorprendre’t. <La sensibilitat és la facultat d’un esser humà viu de percebre estímuls
exteriors i interiors mitjançant els sentits>. <La música és la paraula de l’ànima sensible, com la paraula és el
llenguatge de l’ànima intel·lectual>.
El
celebrat Joaquín Sabina diu <No soy
adicto a los divos de la òpera; cultivan el músculo de las cuerdas vocales y me
parecen más deportistas que artistas>. Bé, aquí queda ben plasmada la
poca soltada de renunciar a la bellesa per la crua i freda matèria. Estrany i
difícil d’entendre d’un personatge que ha deixat forces lletres molt
reconegudes. El trobador d’Úbeda, per mi, va relliscar amb aquestes paraules.
Aquí no hi ha muscles ni esportistes, només sentiment, esforç tenacitat i una
creativitat que et sedueix i t’embolcalla.
Moltes
vegades s’ha titllat l’òpera d’elitista i a mi això em fa riure. Quasi que
diria que l’elitisme és prescindir de la música que han creat diferents déus de
l’Olimp musical al llarg del temps. Només cal dir que hi han entrades per veure
vint i dos esportistes perseguint una pilota, que son més cares que no pas una
representació que commou l’esperit en qualsevol dels santuaris operístics de
mig món. En dono fe.
