diumenge, 27 de desembre del 2020

NADAL TRIST

 


Encara que sigui amb la boca petita, tinc de reconèixer que aquest any ha sigut un Nadal estrany, perifèric, quiet, quasi distant. No tinc cap dubte de que si ho preguntéssim al carrer, la majoria de gent ens dirien el mateix o quelcom similar. I a demés ho atribuirien a la  no desitjada presencia d’un tros de fill de puta anomenat Covid-19. Segur que sí. Jo hi afegiria que la culpa d’aquesta tristor també és deu a un cansament de la societat, una mena de crit de “Ja n’hi ha prou”, un afartament de males notícies, a vegades molt tràgiques, de pors contingudes però molt sentides.  El futur s’ha convertit en un enigma, saber on és la finestra i no veure res, ni la llum, tapada per un vel infranquejable, cec i mòrbid. I en aquesta feina de sabotatge popular hi juguen un paper estel·lar tota la gent que han decidit viure de la política, o quasi tota. Ja està bé home, ja està bé, retireu-vos, aneu-vos‘en a casa, canvieu de feina. Busqueu altres reptes, i si us adoneu que no sabeu fotre res, de que tot allò que pregonàveu eren  pures fal·làcies que defensàveu a crits sabent que eren inabastables, no us preocupeu, no us acovardiu. Força i en davant,  compartiu les misèries amb la gent de a peu i no renegueu de fer cua a les alegres fileres de Cáritas perquè us donin un rosegó de pa acompanyat de bons desitjos. Sentiu-vos gent, poble, súbdit. Segur que entrareu en raó i mai més li direu a ningú que sou polítics. I tots serem més feliços.

Que les gambes i escamarlans no us enganyin, ni la sopa de galets, ni la carn d’olla, ni el tall rodó, el pollastre farcit o el gall dindi,  suposant que el gall dindi encara presideixi alguna taula, res d’això farà oblidar la penúria en que  s’enfronta una muntanya de gent, o els que no havent declarat la independència s’estan podrint amb una argolla al peu, o els que han tocat la guitarra a disgust d’alguns i son penats amb anys de presó. I als que de la corrupció i falsejament de vida n’han fet una manera de viure, tampoc els oblideu. Ni tampoc els que voldrien assassinar a la meitat de la població i crear la arcàdia dels ben nascuts, dels escollits, dels que de la paraula perdó n’han fet una escopinada. Per diferents motius, els hem de recordar, mai oblidar.

Doncs sí, un Nadal una mica tristot, espès, fosc, enigmàtic.

Un millor bon any nou.

dissabte, 28 de novembre del 2020

Punta de Llanca (4) Si Majestat

 

No sóc addicte a la televisió, m’avorreix o em disgusta. Però fa algunes setmanes que he claudicat, és més, m’he rendit a l’excel·lència de The Crown, millor ja no pot ser. Pel que he llegit és la sèrie més cara de la història i mes vista al planeta. Història que s’inicia a partir del final de la segona guerra mundial. Relat exhaustiu de la família real britànica, esquitxada pels fets més transcendents del moment i el batibull de la politica. La roba bruta dels Windsor, que és molta, i un reguitzell d’escàndols de lo més refinat.

Hom es queda bocabadat de la manera en que es detalla el dia a dia dintre de les parets de Buckingham, Balmoral i Shandringham. Les intrigues, el poder, l’alcohol, les infidelitats, les traïcions, el luxe, el paroxisme o les borratxeres es van succeint de manera continuada i  vertiginosa. En tot cas, i així i tot, no desmereix la reconeguda solvència i prestigi de la institució monàrquica  i la solidesa de la seva democràcia.

Com no pot ser d’altre manera, instintivament, un pensa si seria possible una sèrie d’aquesta envergadura referida a altres monarquies, com per exemple la espanyola. Els Windsor tenen un respecte escrupolós en quan a la premsa, perquè és una premsa seria, contrastada i rigorosa. Es publica quasi absolutament tot el que competeix a la corona, els agradi o no. Crec que això no passa a Espanya, és més, si la reina Isabel d’Anglaterra -adorada pel poble- marxés del país una nit de trons no crec que a l’endemà els diaris fessin una primera pàgina parlant de les bondats del te a les cinc.

Tinc un gran respecte pels esportistes d’elit, i és bo el seu esperit combatiu com a model de les societats avançades. Però no puc estar en més desacord amb el nyap que s’ha organitzat per la desaparició de Maradona. Idolatra’t a tots els estadis, però quan es confon la gimnasia amb la magnèsia, com diria un tifosi, ja l’hem cagat. L’espectacle a Buenos Aires fa posar vermell a qualsevol persona amb caràcter de normal. Indigne, vergonyós, primitiu i insultant. La seva vida no van ser tot pilotes...O si?

dissabte, 14 de març del 2020

VULL SER RIU


VULL SER RIU

El tren corre veloç i impertèrrit entre valls verdes , orfes de vida alguna. Viatjo amb la solitud per única companyia i comparteixo la nit amb àcids i retorçats  pensaments, sota  l’ influx d’una lluna que ens persegueix, il·lumina i alimenta els nostres somnis. Per alguns podria ser un llenç ple de lirisme, per d’altres, entre els què em compto jo, només veiem penombra i presagis de mal pair, de pors que tenallen, de temibles auguris.
Els estrets congostos atorguen un protagonisme ferri i titànic a la màquina, les parets rocoses escupen laments d’esforç i perseverança que el tren llença en el seu camí. Un pas a nivell a la tancada nit em recorda que no estic sol en aquest desconegut món, ni un cotxe, cap silueta, només llampades vermelles, tan sols el vent gosa trencar la nit platejada i cobrir d’un fred alè un lloc en mig del no res. Fa olor a menta i herbes feréstecs, embolicades en el vent juganer i esmunyedís en les plataformes dels vagons. Els enganxalls i sofertes ballestes grinyolen i sacsegen, no hi ha lloc per el somni … però ensopeix, endormisca. Cruix la fusta i parpellegen els llums, la nit reclama el seu lloc, el seu universal protagonisme prenyat de misteri i foscor, la lluna brilla, l’ànima batega al cim del dubte.
I en travessar el pont...es diu que els rius són com una metàfora de la vida: neixen, creixen i rendeixen el seu llarg recorregut al mar, moren. El riu enriqueix al seu pas, embelleix, rega i recull l’aigua d’afluents i rierols. Ajuda a l’home, condiciona el paisatge i regula els cicles de la natura en profit de la flora i la fauna. És incorrupte, avança serè i no es deixa embrutir. N’hi ha que conformen la columna vertebral de països sencers, silenciosos, inabastables, generosos, modèlics. És una vida sobrenatural, bella i exemplar. No, no és comparable ni com a metàfora a la vida dels humans. Nosaltres som rierols; pèrfids, vulnerables, corruptes i gens exemplars. Igual que les avingudes solapades en què mai passa res i un bon dia sobten i assolen tot el que troben al seu pas. Aprofitem les pluges per augmentar el nostre cabal i creiem que arribarem a ser un bon riu, però no és així, el cabal serà dilapidat en basses i tolls per aliment d’infectes insectes i immunes depredadors. En el llot i el fang enterrem els nostres afectes i propòsits, les nostres creences i principis, la nostra fe.


Sí que sempre ens quedarà el conformisme i, com els rucs, acotar el bescoll, claudicar i moure les orelles. Però em resisteixo, passa el temps i el desànim i el neguit van enfonsant les seves urpes en el rierol ressec, sense futur ni mar que l’aculli. “En aquests moments tot pensament és un mal pensament. Sense més detalls, sense greuges, sense retrets, ni perdonant ni oblidant. Vull saber qui administra la meva vida, qui vetlla pels meus interessos, qui puja al meu tren, qui és el que delinqueix i diu que no n’és responsable. I ens en sortirem. Vull ser riu plàcid, bogant entre dolços meandres. Fins el mar…