JEP (6) Música

 

JEP (6) Música

Jep esta llegint el diari mentre escolta, fluixet, música al YouTube. Li vaig comprar un gosset de peluix i sempre el porta a sobre. També dorm amb ell. Se sent obligat a cuidar-lo i vigilar-lo. Com el seu pare, vaja. Me’l vaig emportar a Cambrils el dimarts, ha dinar. Llàstima que no em van permetre d’entrar-lo. Si hagués sigut petit potser sí que a sota la taula... però ell fa cinquanta cinc kgs, i no pot ser. Al lligar-lo en un pal davant de la bateria de iots que hi havia amarrats al port de Cambrils ja es va tranquil·litzar. És com un crio, però molt savi.

Parlant de música, ahir el Jep, que també és membre de dret del Pen Club Música, em va fer unes reflexions que em van fer pensar:

-Escolta Pep, vols dir que no et repeteixes més que un lloro penjant música al club?

Home, dit així potser sí, però també has de tenir en compte que hi han partitures fantàstiques i que no són fàcils de recordar. Saps allò de la letra con sangre entra? Aquí no hi ha sang però s’ha de picar pedra. Crec jo.

-Doncs mira, aquí no es paga perquè si no jo ja hagués fotut el camp?

Per què, tu escoltes el que vols i penges el que vols? Precisament jo crec que aquesta és la gràcia, la gran diversitat, el gran ventall acolorit d’opcions i gustos. Hi ha gent per tot i músiques per a tothom.

-Doncs ara que ho dius, tu cada vegada en penges menys i se suposa que ets l’administrador de la pàgina.

Sí que ho soc, més que administrador, inventor. El fet és que l’any passat determinades circumstancies que no venen al cas, em van allunyar molt dels meus compromisos. Però no pateixis, mentre hi hagi gent com en Jordi Cerdà, enciclopèdia musical, la vida continuarà i la música cavalcarà imparable entre tots nosaltres. La fe mou muntanyes.

-No he entès res del que m’has dit.

Doncs espavila i aprèn a esgarrapar la guitarra. Mira, t’ho resumiré en una bonica frase: La música es la palabra del alma sensible, como la palabra es el lenguaje del alma intel·lectual”

-Segueixo sense entendre-ho.

Doncs que et bombin i jeu.

El meu net Aleix, un paio com cal, un temperament jove, fresc, reservat i àvid d’aventures, estudia un cicle combinat d’enologia i formació corrent per l’edat. Un crac. Aquesta formació de l’esperit i la sapiencia el segueix a la capital del Priorat: Falset. Tant ell com jo vivim a uns 60 kms de distància, de dilluns a dijous viu allà, divendres dissabte i diumenge al cau. Deu fer una setmana que el vaig anar a buscar un divendres al migdia. En arribar quasi allà, en una corba sinuosa i espai per aturar-se, em vaig adonar des de un mirador, de la grandesa del Priorat, terra singular per moltíssimes raons. La conec molt bé, i sempre m’hipnotitza. Algun dia el dedicarem a aquesta terra de vinyes costaneres.

He encès des de casa la càmera que tinc al magatzem i no ho diríeu mai; El Jep rascant una guitarra amb el seu gosset de peluix d’amunt del cap.

 

 

 

JEP (5) JA TÉ RÀDIO

JEP (5) JA TÉ RÀDIO

Sembla que tornarem aquest any a repetir una Setmana Santa descafeïnada, avorrida i sense solta ni volta. Enyoro les passejades amb bicicleta al costat de la riba de la mar, aquest mare nostrum hipnotitzador. Això sí, tenint cura de no fotre’m  una hòstia com l'any passat que em va jubilar quaranta dies i quaranta nits. Canell nou.

Al Jep no li agrada la platja. Em va retreure no haver-lo tret a passejar durant tants dies. Li vaig dir que era pel guix al braç, però era mentida, em vaig acomodar a casa i em feia mandra sortir. Altres ho van fer per mi, però no m'ho va perdonar. Ja saben, Jep, més que un gos és un home amb instints canins. Borda, però no mossega.

Dimarts ens va deixar Joan Margarit, sens dubte el més brillant poeta contemporani català. El seu bast llegat literari és com un preuat tresor a tota la humanitat. Literat, conferenciant, poeta i arquitecte de càlcul d'estructures. Una vida pletòrica i prenyada d'experiències. No fa ni un mes vaig acabar de llegir el seu llibre "Per tenir casa cal guanyar la guerra", sense ser-ho, és com una auto biografia del personatge que enlluerna pels múltiples avatars de la seva infància i adolescència. Una lectura que no oblidaré mai per la seva amenitat i interès. Llorejat en múltiples ocasions i traduït a diferents llengües, ha anat escampant mestratge per tot arreu. Vaig tenir el privilegi de compartir amb ell algunes vegades, fa ja molt de temps. Descansi en pau.

Aquesta setmana no els parlaré de la punyetera llenya, no, ha pujat la temperatura i es nota que a casa tirem menys fum i, per tant, s'han reduït els viatges al magatzem. Motiu pel qual, Jep, està més content per no torbar els seus pensaments de solitud. Dilluns li vaig regalar una ràdio vella, dels temps d'Antonio Machín, i el paio es passa el dia escoltant música, ja saben, clàssica.

El tema eleccions també el podem obviar, i dic bé, eleccions, no ereccions. Els confesso que estic de política fins als mateixos bessons, una parida sense precedents, entre altres raons perquè de el fer i el desfer de tota aquesta colla d’equilibristes depèn un tros molt suculent de les nostres vides. Del que queda de les nostres vides, perquè a el pas que anem ...

L'única novetat, a part de tallar-me els cabells, ha estat canviar al subministrador del meu centre de comunicacions íntimes i públiques, de Movistar a Orange. N’estava ja fins als nassos, veurem si ara apareix un altre nas. És tant la paperassa d'Usuari, contrasenyes, derivacions, enllaços, SMS, correus i la mare de Calcuta, que se t’acaben les ganes de fer canvis. Vivim entre una amalgama d'endolls, connectors, entroncaments, fibra, reproductors, altaveus, convertidors, impressores, cascos i la mare que el va parir, que quan ja tot està a punt és l'hora d'anar a dormir. Això sense comptar que un dia, entre un mar de cables, no acabis estrangulat o electrocutat. Per posar un exemple. 

JEP (3)

 

JEP (3)

Jep porta uns dies molt estrany. Inquiet, a estones trist, exigent i amb cara de pocs amics. No vol esmorzar amb mi ni accepta que me'n vagi al llit amb ell a fer-lo dormir. Tan sols llegeix diaris i mira debats a la televisió. Segueix amb devoció els avatars de la política dels que jo m'he donat de baixa. Aniré a votar, però que els bombin a tots. Ell per ser considerat un gos, no pot votar. Em sembla que el seu desassossec prové de la setmana passada. Em va dir que diumenge, en un poble proper, se celebrava un ball de country americà en grup, i que li feia molta il·lusió de participar. A lo que em vaig negar rotundament. A veure d'on treia jo unes botes texanes i un barret estil Johnny Cash, amb el cos tan extravagant que té el paio. Em presento amb ell al ball de la mà i surt una donota d'aquelles de Nashville amb barret, botes i un parell de pits que ni Manitú podria amb ells, i ens fa fora a espetecs de fuet. D'això ni parlar-ne, ja veurem si per el seu sant li compro un cavallet albí de cartró amb rodetes.

Ahir, tarda distesa i avorridíssima, amb Jep llegint al magatzem, em va assaltar el impúdic desig de endinyar-me un whiskazo entre pit i cul. Ni recordo quan va ser l'última vegada. Tenia el cul com enrajolat de tant repòs. Llegeixo un titular de passada "L'alt representant de Política Exterior de la Unió Europea, Josep Borrell ..." poc més i m'ofego del càrrec. Resumint, se’n va anar el noi com Panzer tiger espanyol, a exigir l'alliberament del Sr. Navalny, cap de l'oposició empresonat, a Serguei Lavrov, ministre d'exteriors del govern moscovita. I sembla ser que Lavrov li va etzibar a l'orella de Borrell des de dalt a on viu, li treu quaranta centímetres al desgastat Borrell, que es fiqués les seves insinuacions allà on millor li càpiguen i que es faci mirar lo d'endossar cent anys de presidi als integrants del Procés. Sense oblidar els exiliats i recordant-li que per tocar la guitarra i cantar quatre grolleries, li endinyen nou anys de presó a un xaval. Tot sigui dit, amb una elegància i un somriure als llavis que em va recordar a un llenyataire dels Urals.

Finalment no em vaig trincar el whisky, però gairebé, gairebé, juraria que el potentíssim ministre rus deuria haver-se posat fins les selles de Vodka. No són ningú privant-se els eslaus. L’home va estar tant atent amb l’osta indiscret que  igual el va acompanyar a l'aeroport a l'altíssim representant i li va introduir en la valisa diplomàtica una caixa d'esperit ucraïnès. Encara que, francament, no crec que Borrell es liquidi la caixa de la cicuta ucraïnesa, l'obligaria a viatjar en ambulància de per vida. En fi, coses de l'alta política de les que ignoro gairebé tot. Doncs res, aquí pau i després glòria, que no és una senyora, que més voldria jo.

Doncs res, a la fi de el dia vaig agafar l'ampolla i me’n vaig anar al magatzem a desitjar-li bona nit al Jep i, mentre ens escalfàvem l'estómac, m'explicava alguna cosa de Bárcenas i la banda de lladres de cavalls que fa anys estan lliurats al country, sense botes però amb barret. Sembla que hi ha marro del bo.