CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. PRESA DE CONTACTE.

Doncs sí, un altre any amb el periscopi enfocat a les ventures i desventures d’un poble de costa en època de remull. Ens hem avançat una mica a lo què venia sent habitual. Però ja se sap, on hi ha patró no mana el mariner, almenys en les decisions domèstiques. La veritat és que de remull per ara, res de res. Encara fa fresqueta, sobre tot a les tardes, i el temps no acompanya gaire, quasi bé cada dia ennuvolat aquesta setmana. Els establiments ja han posat a punt les seves instal·lacions i l’ajuntament ha tingut cura de que tots els kms de costa estiguin a punt de revista. Malgrat m’agrada rondinar, no puc menys que felicitar el dinamisme municipal, d’altre banda necessari si es vol viure dels forasters a ramats. Fa tants anys que em remeno per aquests verals que ja quasi res em sorprèn, si bé és estrany que sovint no trobis algun fet que no et cridi l’atenció.

Jo també m’estic posant a punt, si és que això és possible. Com sempre la bicicleta ha estat la primera intervenció mirant d’afinar i polir tots els punts febles de l’artefacte: neteja, greixatge, pneumàtics, llum de fre i càrrega de bateria. Si està neta però no hi ha bateria, adéu bicicleta. La única novetat que aporto personalment aquest any, és un cridaner augment del volum de panxa, què hi farem. Bé, i un llampant pantaló curt negre, creació del Sr. Armani i deferència de la meva filla que no es diu Armani, sinó Montse. També he tingut de renovar el portàtil que tenia aquí, es va morir en el transcurs de la setmana santa, i no crec que fos per fervor santificat, més aviat per cansament. Pel vestir no m’hi trenco massa la closca quan sóc per aquí, m’agrada anar sempre amb samarreta, sense texts ni dibuixos ni reivindicacions de cap tipus. Em sento còmode, això sí, llises i de tots colors. Ep!! Menteixo, aquest any en tinc una que té text i colors per un tub. És una que vàrem fer per celebrar els set anys de vida del meu blog a La Vanguardia. Alguna cosa teníem de fer. I el tren segueix amb els seus itineraris ininterrompudament.

Llegeixo ja fa tres dies els altercats a Barcelona, ciutat de congressos, fires i de exhibició cultural i de civisme amb una imatge internacional molt prestigiada. Pel que sembla pot tornar a perillar el que tants anys ha costat d’aixecar. Amb el desgavell europeu passa quelcom semblant amb els immigrants, enrajolen la tragèdia de bonics colors, i a Barcelona es vol enrajolar el incivisme amb una nefasta gestió que no fa més que alimentar els antisistema. Curiosa paraula. La Sra. Colau  fa petar les costures municipals, li va gran el vestit. The Guardian diu què és l’alcalde més radical d’Europa. I a demés es vol carregar esdeveniments d’una gran transcendència social i econòmica per la ciutat i el país. És lícit anar contra els interessos que funcionen bé i proporcionen milions a cabassos? El bonisme  engendra el vot populista i el populisme quan rep el bany de realisme se n’adona què les coses no eren com pensaven. Que li preguntin a la caçadora de vellut de González i en Guerra.

Volia estrenar la terrassa del nàutic amb el primer aperitiu de la temporada, però m’he hagut de conformar amb una taula rere els vidres, fa fresca. Com que les vistes et posen de molt mala llet en veure una gegantina concentració de iots, m’he conformat amb unes ametlles ben torradetes i un escocès de llustrosa etiqueta. Entre glop i glop me’n recordava de les sabies paraules, que no comparteixo, del gran John Wayne: “no me’n refio de les persones que no beuen”. I a fe de Déu que el Centauro del Desierto hi entenia un òvul en temàtica Bourbon i joc ras i mastegot al nas. Ara ha fet 109 anys que va arribar amb 45 cts. Quan va marxar en feia 192. Encara em queden quatre ametlles i un glopet, a reveure. 

ENCARA SONA LA PANDERETA?

Si no fos per la gravetat dels esdeveniments, bé podríem qualificar Espanya com un país de pandereta. També és cert que mai ha deixat de ser-ho, diguin el que diguin els grans gurus d'aquest país que n'hi ha centenars, centenars de milers. És la constant disquisició entre altitud de mires i l'immobilisme, l'etern debat dels colors, la realitat comparada i contrastada amb els nostres veïns. Espanya pot equiparar la seva democràcia amb la que regeix a Europa central? Tenim els mateixos estàndards de qualitat democràtica que es posen de manifest en les decisions d'altres països? Els polítics espanyols mereixen la consideració i respecte que desperten els seus col·legues europeus?

Em temo que totes les respostes a aquests interrogants serien ignorades per un bon grapat de immobilistes, als quals no convencen les mesures aperturistes, ni el reciclatge de l'administració, ni la separació dels poders de l'estat, ni la intromissió de la justícia i la societat en els gravíssims afers de la corrupció. Espanya va ranquejant, coixeja ostensiblement, pateix d'una clara patologia de pèrdua de visió i bloqueig d'oïda. Mirin si arriba a ser greu la situació política a Espanya, que segons les intencions de vot del proper 26 de juny, apareix de nou el PP com a primera opció, el preferit per una majoria de votants. És lícit que una majoria voti a un partit líder absolut en corrupció i en desgovern? És clar que sí, una altra resposta seria posar en dubte la legitimitat de la democràcia. Però també es posa de manifest amb aquest gest que la democràcia segueix sent a Espanya un feu de l'immobilisme. Tot el que no sigui combregar amb els modus  de l'Espanya tradicional, dominant, excloent i agressiva, no solament és condemnable, sinó que no existeix. El credo a seguir de la dreta "nacional" i un bon tros de l'esquerra, sempre oscil·lant i dubitativa, s'assenta en l'antic domini castellà. També Andalusia i Extremadura s'apunten a aquest vigor nacional, encara que escenifiquin un clam de reivindicació socialistoide que ja no se sosté. Blas Infante ha subsistit per adorn i culte d'ignorants aduladors en places i nomenclàtor de carrers, els de què hi ha de lo meu o el nefast cafè per a tothom. El pare de la pàtria andalusa ja tan sols es reivindica per poder abastir, de per vida, el rebost meridional. Tot el sud espanyol se suma a la ganga d'aixecar murs i escenificar suposats greuges provinents de qualsevol moviment que procedeixi de Catalunya, per enaltir les glòries d'Espanya, que mantenen in secula seculorum l'statu quo perquè el sud es beneficiï dels altres. Al poder madrileny / castellà li escau, li complau, el defensa, l'obliga, a que les zones més productives d'Espanya, no només Catalunya, financin les escassetats i mancances de mitja  Espanya. Els més productius s'asfixien fiscalment perquè d’altres puguin seguir secularment queixant-se, però omplint-se  les butxaques.

El Toro de la Vega, Franco, Himmler i Guadamur, el menyspreu per totes les llengües que no siguin el castellà, les curses de braus en ple segle XXI, la corrupció pseudo consentida excepte la procedent de Catalunya, els alts càrrecs de l'administració en mans de relíquies franquistes, decisions que posen els pèls de punta a la mateixa judicatura, tics inconstitucionals submergits en el debat estèril. Aquesta és l'Espanya que pretén donar lliçons a Europa. La mateixa que envia ambaixadors a missions d'informació a un grapat de cancelleries per explicar les maldats d'un territori díscol que està a un pas d'obrir el seu propi camí, cansat d'insults, oprobis, negacions i desarborat econòmicament. La mateixa Espanya que pretén noquejar la llibertat d'expressió en un acte esportiu perquè no li “agrada” l'estelada. La mateixa que coincidint amb la prohibició de les estelades, autoritza una manifestació d'índole nazi.

Si, encara sona la pandereta, però no és això el pitjor. Espanya està condemnada secularment a ser diferent, poc inclinada a canvis transcendentals que clamen al cel. Ho porta en el seu ADN. És un país de pandereta.

CAMINS D’ESPINES SENSE ROSES

El pesat i obsolet Sr. Rajoy ara diu que no són temps per “amateurs”, naturalment es refereix als partits de nou encuny. Aquesta gernació de gent jove, irrespectuosos, inexperts, agosarats, mal vestits i sense contenció. No es preocupin, no parlaré de política, està demostrat que quan escric de política les vendes baixen, els lectors giren cua. I ho entenc perfectament, jo també n’estic fart d’aquesta colla de facinerosos corruptes, mals gestors, aprofitats i en la majoria de casos, ineptes.

No, no parlaré de política, però deixin-me dir-los que potser una forta esbatussada als pilars de la ilegitimada i rovellada democràcia espanyola, li convindria un canvi de cares i de maneres. Han arribat massa lluny en tots els extrems. Subsisteix una posada en escena egoista i personal, no pas un interès estricta per la comunitat, per lo col·lectiu, i això val per tot l’arc parlamentari. També tinc de dir a la gent “normal”, no radicalitzada, que no s’han de preocupar, que seran quatre anys d’ensurts, ficades de pota, ridículs de primera pàgina i de rectificacions a corre cuita. Després d’una accidentada legislatura les coses es possible que comencin a reconduir-se, sense que això signifiqui tornar al letal i asfixiant bipartidisme. Tots són necessaris però els populismes grinyolen tard o d’hora.

L’Església, malgrat estar patint una davallada de fidels, també necessita un rentat integral, inclòs el de baixos. Estic sorprès per la línia adoptada pel Papa Francesc, en dos mil anys d’història és el primer director general de la santa empresa què adopta un postulat totalment diferent. Vol “treballar” pels desvalguts, els marginats, els pobres, els refugiats, els sense sostre, els gais, els malalts, els oprimits, els corruptes o pedòfils. Si més no, jo guardo les meves reserves en quan a la viabilitat dels projectes del pontífex, lluitar contra poderosos interessos té el seu risc. Joan Pau I va durar tan sols 33 dies el seu pontificat, i com tots els assumptes vaticans, la seva mort va quedar segellada dintre els murs Berninians. Les teories abasten des de l’infart fins l’enverinament, des de la cúria romana fins la CIA, passant per la Rússia comunista. Res s’ha pogut contrastar ni confirmar, no hi va haver autòpsia. Tan sols havia anunciat el seu propòsit  de rentar l’església per dins i per fora. Pràcticament no li va donar temps ni a rentar-se les mans.

Gino Flaim és un sacerdot de Trento que en relació a la pedofília “eclesiàstica” va dir: “La pedofília la puc entendre, l’homosexualitat no ho sé. He estat molt amb nens, els conec, i sé que per desgràcia n’hi ha alguns que busquen afecte perquè no el tenen a casa, i poden trobar algun sacerdot que cedeixi”. El Papa Francesc va declarar que “La pedofília és una lepra a casa nostre y prop d’un 2% dels sacerdots catòlics són part del problema”. Un altre: “Hi pot haver menors que sí ho consentin y, de fet, n’hi ha. Hi ha adolescents de 13 anys que són menors i estan perfectament d’acord i, a demés, desitjant-ho. Inclús si et descuides et provoquen”. Aquestes santes paraules són de Bernardo Álvarez, bisbe de Tenerife. I el bisbe de Cancún diu: “S’ha de perdonar als sacerdots pederastes, no sabien el què feien”.

De manera que, amics, tenim un problema d’arrel política i l’altre de creences religioses. Si és que queda algú amb sentit religiós de la vida. Molt em temo que els polítics seguiran tocant-nos allò que no sona amb la seva alarmant manca de professionalitat, per dir-ho suaument, i que el benaventurat Papa Francesc té tants ossos per rosegar que tinc seriosos dubtes de que en pugui sortir triomfant en el seu camí pel calvari i, malauradament, indemne. 

OBSOLESCÈNCIA

Crec que en alguna ocasió ja ho he comentat, va ser en un viatge a Àmsterdam. Mantenia una animada i pacient conversa amb un noi natiu, els holandesos parlen perfectament la seva llengua més l'anglès, tots. Havia arribat poques hores abans a l'aeroport de Schiphol i en aquell moment em trobava ja al centre de la ciutat, en una coneguda cafeteria especialitzada en els pastissos de pastanaga. Allà la pastanaga i les patates fregides gaudeixen de gran predicament. Encara que si els dic la veritat prefereixo la pastanaga a la verdura o l'amanida. Bé, el cas és que l'establiment es trobava ple de gent i ens van donar taula en un bonic altell que també congregava un bon grapat de clients. S'accedia mitjançant una tortuosa escala de cargol. El cas és que al marxar vaig posar màxima atenció en descendir per la retorçada escala, però malauradament no la suficient ja que en el penúltim esglaó se’m van entortolligar les cames i vaig emprendre un graciós vol durant el qual vaig bolcar una taula amb les seves corresponents pastanagues ensucrades, escampant els meus soferts ossos per terra, entre potes de taula i sabates. Només en aquell moment vaig ser conscient que m'havia deixat oblidat el pobre menisc entre els barrots del caragol. El dolor era tan intens que em vaig veure obligat a plorar somrient. I això no és fàcil. La cosa no té més història que una ensopegada de dilatades conseqüències i un ridícul dels que donen que parlar. Som éssers racionals i com a tal ja em vaig endur la meva ració de pastanaga al vapor del caragol i fos de menisc al ferro forjat.

No hi ha dubte que a mesura que anem creixent les nostres facultats van minvant, i el que és un servidor ja porta la seva bona dosi de creixement acumulat. Si bé el que més em preocupa en l'actualitat no són els mastegots que em puguin sobrevenir, les limitacions a l'esforç o la manca de lots, vostès ja m'entenen. Potser el que més m'afecta és pel què fa a la situació anímica. Això ja és més transcendent, preocupant, fa pensar. Al cap i a la fi, si no pots arribar als quatre polvets en una perfumada i boja nit, doncs que siguin tres. Vostès també ja m'entenen. Ara bé, patir pèrdua o absència de desitjos, il·lusions, projectes o aventures, aquí sí que el panorama ja es vesteix de renúncia porpra. Els petits i grans viatges que han estat el meu senyal d'identitat al llarg del trajecte, estan travessant una època d'obsolescència. Efectivament, m'estic convertint en un ordinador antic, en una bicicleta sense rodes, en una estilogràfica sense plomí. Són objectes obsolescents; passats, antics, superats, amortitzats, vells, inadaptats. Com jo.

Si un nét em pregunta, avi que estàs trist? Com diables li dic a la criatura que sóc una bicicleta sense rodes o un ordinador abonyegat. No ho entendria, no sap el que és una metàfora, una llicència gramatical o una finta de paraules. Però és que no és ni aquesta la qüestió, és que estic abonyegat de veritat. I com li dic al nen, fill meu, el teu avi està trist perquè està abonyegat ja. En fi, oblidem l'obsolescència ni que sigui per una estona. Les sortides nocturnes no m'han agradat mai ni mai les he practicat. Però és que ara comencen a sobrar-me fins i tot les diürnes, em fa mandra anar a qualsevol lloc. Ni al restaurant em ve de gust acudir. De compres ni de bon tros, la moto al garatge amb obsolescència, l'ampolla del whisky com morta, les sortides a la muntanya oblidades, els vestits i corbates en el somni dels justos, anar al cinema he oblidat el que significa, admirar a les dones de bon veure, això no se m'ha oblidat.

Que volen que els digui, tinc de sobreposar-me, tornar a il·lusionar-me pels somnis, pels desitjos continguts, per aquells llocs en què cada mirada és un sospir, cada paisatge un batec, cada quilòmetre una porta oberta a l'esperança. Cal oblidar l'obsolescència, no estic obsolet. I això mateix els aconsello.