Doncs sí, un altre any amb el
periscopi enfocat a les ventures i desventures d’un poble de costa en època de
remull. Ens hem avançat una mica a lo què venia sent habitual. Però ja se sap,
on hi ha patró no mana el mariner, almenys en les decisions domèstiques. La
veritat és que de remull per ara, res de res. Encara fa fresqueta, sobre tot a
les tardes, i el temps no acompanya gaire, quasi bé cada dia ennuvolat aquesta
setmana. Els establiments ja han posat a punt les seves instal·lacions i
l’ajuntament ha tingut cura de que tots els kms de costa estiguin a punt de
revista. Malgrat m’agrada rondinar, no puc menys que felicitar el dinamisme
municipal, d’altre banda necessari si es vol viure dels forasters a ramats. Fa
tants anys que em remeno per aquests verals que ja quasi res em sorprèn, si bé
és estrany que sovint no trobis algun fet que no et cridi l’atenció.
Jo també m’estic posant a
punt, si és que això és possible. Com sempre la bicicleta ha estat la primera
intervenció mirant d’afinar i polir tots els punts febles de l’artefacte: neteja,
greixatge, pneumàtics, llum de fre i càrrega de bateria. Si està neta però no
hi ha bateria, adéu bicicleta. La única novetat que aporto personalment aquest
any, és un cridaner augment del volum de panxa, què hi farem. Bé, i un llampant
pantaló curt negre, creació del Sr. Armani i deferència de la meva filla que no
es diu Armani, sinó Montse. També he tingut de renovar el portàtil que tenia
aquí, es va morir en el transcurs de la setmana santa, i no crec que fos per
fervor santificat, més aviat per cansament. Pel vestir no m’hi trenco massa la
closca quan sóc per aquí, m’agrada anar sempre amb samarreta, sense texts ni
dibuixos ni reivindicacions de cap tipus. Em sento còmode, això sí, llises i de
tots colors. Ep!! Menteixo, aquest any en tinc una que té text i colors per un
tub. És una que vàrem fer per celebrar els set anys de vida del meu blog a La
Vanguardia. Alguna cosa teníem de fer. I el tren
segueix amb els seus itineraris ininterrompudament.
Llegeixo ja fa tres dies els
altercats a Barcelona, ciutat de congressos, fires i de exhibició cultural i de
civisme amb una imatge internacional molt prestigiada. Pel que sembla pot
tornar a perillar el que tants anys ha costat d’aixecar. Amb el desgavell
europeu passa quelcom semblant amb els immigrants, enrajolen la tragèdia de
bonics colors, i a Barcelona es vol enrajolar el incivisme amb una nefasta
gestió que no fa més que alimentar els antisistema. Curiosa paraula. La Sra.
Colau fa petar les costures municipals,
li va gran el vestit. The Guardian diu què és l’alcalde més radical d’Europa. I
a demés es vol carregar esdeveniments d’una gran transcendència social i econòmica
per la ciutat i el país. És lícit anar contra els interessos que funcionen bé i
proporcionen milions a cabassos? El bonisme
engendra el vot populista i el
populisme quan rep el bany de realisme se n’adona què les coses no eren com
pensaven. Que li preguntin a la caçadora de vellut de González i en Guerra.
Volia estrenar la terrassa del
nàutic amb el primer aperitiu de la temporada, però m’he hagut de conformar amb
una taula rere els vidres, fa fresca. Com que les vistes et posen de molt mala
llet en veure una gegantina concentració de iots, m’he conformat amb unes
ametlles ben torradetes i un escocès de llustrosa etiqueta. Entre glop i glop me’n
recordava de les sabies paraules, que no comparteixo, del gran John Wayne: “no me’n refio de les persones que no beuen”.
I a fe de Déu que el Centauro del
Desierto hi entenia un òvul en temàtica Bourbon i joc ras i mastegot al
nas. Ara ha fet 109 anys que va arribar amb 45 cts. Quan va marxar en feia 192.
Encara em queden quatre ametlles i un glopet, a reveure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada