CAFÈ SENSE SUCRE.

Un cafè sense sucre és un dels millors punt i final en acabat de dinar. I curt, molt curt, més de mitja cullereta tot ho peta, ja és converteix en melassa. Ja no és un cafè, sinó una beguda endolcida per després de dinar. Assaboreixo la tasseta de líquid ben negre i disparo els ulls cap els finestrals, la tarda ha pres el relleu del matí, lluminós, blau i engrescador. Els matins són per emprendre, per planificar les gestions del dia, i per agrair de ser testimoni d’aquest meravellós espectacle que ens proposa una nova jornada. Però som a l’hivern i les cartes es juguen d’una altre manera, sobretot a les tardes, els vents es barallen, trepitgen, giren i avancen més o menys ràpids. I els núvols, majestuosos i titànics, dòcils i murris, es deixen gronxar per les corrents d’aire, de mar a terra endins o mitja volta i de les planures cap el mar. Un cop al mar recarreguen els seus dipòsits a la vista de tothom, però sense que ningú ho pugui veure.

L’hivern, a diferència de la primavera que transcorre a saltirons i cops amagats, és més conservador, molt més constant que la primavera. No té pressa, sap que els dies s’escurcen i no hi veu motiu per córrer. El que no fem avui, demà tindrem temps per fer-ho. Els núvols van canviant la seva vestimenta, no te’n adones, apareixen de sobte, quan la matinada ja se n’ha anat, coberts amb la capa negre i gruixuda feta de grans bombolles de cotó-fluix tintat, apropant-se lentament però ferms, com els felins a la presa. Pot ser que plogui a gust de tothom o es pot donar el cas de que s’obrin esquerdes terriblement sorolloses d’aigua, llum, i estrèpits que acovardeixin les ànimes al ras o els gossos porucs. Aquí de tramuntana poca, una desena de cops a l’any. Això sí, neteja l’espai, desbrossa boscos, s’emporta la polseguera i es carrega mosquiteres, torretes, tendals i ganes de sortir. El seu són les esbufegades del Serè i la Marinada. El Serè ve del nord i quan bufa a no sé quants per hora, calçat bé, tanca portes i cerca bufandes i gorres. La Marinada és salada i marítima, ve del mar quasi cada dia de l’any, s’agraeix a l’estiu i fa blasfemar a l’hivern, sibil·lina, suau, callada i humida. El seu millor moment coincideix en quan les ombres desfilen.

M’he anat a fer un altre cafè sense sucre. De dalt a baix o de baix a dalt hi han uns set metres i mig o, el que és el mateix, trenta dos esglaons. Veig carrers, cases, ametllers, vinyes i el perfil gòtic d’un monestir, tot emmarcat dins les muntanyes i boscos que ens envolten. El soroll més molest aquí dalt és el del silenci, que no em molesta ni pertorba perquè m’acompanya i m’empeny a no badar. L’amargor del cafè resulta gratificant i benvinguda. A la dreta veig la carretera, deserta, llarga i una mica inhòspita a aquesta hora. Al front les altes muntanyes on el fred li ha clavat la banya i les copes dels arbres oscil·len d’un cantó a l’altre com si diguessin que no. A l’esquerra entra el sol en aquesta part de l’estança, anirà girant i donarà escalf a tota ella. Les llarguíssimes fileres de ceps fins més enllà del sotabosc, donen una sensació a la vinya de rectitud, disciplina i ordre. El cep no té pressa, podat i pentinat espera l’arribada de la primavera, aristocràcia de les olors i els colors. De moment els pàmpols vermells i grocs se sostenen en minoria, la tardor els va pintar i l’hivern els va esborrant. Vinyes emparrades i altes, vinyes verdes a l’espera del sol, conreades, mimades i vigilades. Ara adormides i despullades, lluny queda la darrera verema, lluny es veu la propera liquació del fruit que regarà taules i boques, fins el darrer gra de raïm. El darrer cafè ja només és un regust de record.

PARAULES FERIDES AL CAPVESPRE.

Com et vas fer aquesta ferida?

Em va atropellar un cotxe en una cantonada.

Doncs a primera vista no sembla que hagis anat a cap hospital, veurem que puc fer. ¿Tens gana?

En el foc de la llar els troncs crepitaven i escopien diminutes espurnes. Ja s'amuntegava un bon caliu de brases que parpellejaven la seva vermelló foc. A l'exterior els arbres mantenien una cruel batalla amb les ràfegues de vent que escombraven tot el que trobaven al seu pas, el fred era insuportable i els petits cristalls a manera de finestretes havien perdut la transparència.

Quants anys tens?

Ara en compliré quinze, ja sóc molt gran, em sento vell i cansat. Em vaig quedar orfe als deu anys i des de llavors camino perdut, sobrevivint com puc o com em deixen.

No tens família?

No, ja no, tots van anar morint, la meva mare l'última. Vivíem en una granja, a uns dotze quilòmetres de la ciutat. El meu pare sempre va ser molt retret, tímid es podria dir, els temps eren dolents i hi havia molta escassetat. Va ser la meva mare, que era molt més agosarada, la que va intercedir per a tots i a força d'insistir al final ens van acollir en aquella granja, eren bona gent. Aquí van néixer els meus dos germans, però en un desgraciat incendi al paller, van morir tots dos. Van quedar acorralats i res va poder fer-se per ells, eren bessons i tindrien uns cinc anys. El meu pare no ho va superar i va mal viure un parell d'anys més. Tres anys més tard va ser la meva mare la que em va deixar sol en aquest món. I com t’he dit abans, em vaig trobar al carrer amb deu anys. Acostumat a la vida en família i envoltat de natura per tot arreu, jugant, corrent, ajudant en les tasques de casa, de sobte em vaig trobar enmig de la jungla. De la jungla urbana vull dir. He caminat sense parar durant anys, he fet de tot i he menjat les porqueries més nocives i humiliants que ningú pot imaginar. Pocs, molt pocs han estat els que m'han donat un cop de mà, ajudat o alimentat. El gènere humà té cops amagats que ho fan malbé molt, hi ha molta maldat. Com més miserable et veuen, més cops et donen. És clar que hi ha bona gent, molta, però resulta insignificant en la vida d'un.

Li vaig rentar i desinfectar la ferida i amb prou feines va queixar. Em mirava, però se li tancaven els ulls. No hi havia dubte, estava exhaust, rendit. Li embenà la cama i el vaig deixar que descansés una estona mentre preparava alguna cosa per sopar. Portava un vistós penjant al coll, una xapa platejada amb una T ressaltada i en la galta dreta s'endevinava el traç d'alguna antiga cicatriu. Les celles molt pronunciades i les ungles desgastades i brutes, com de fang. Vaig pensar que, tot i tenir les mateixes oportunitats, o gairebé totes, en aquest món n'hi ha que neixen malastrucs, marcats, la vida se'ls posa d'esquena i les penúries i dificultats s'adossen a ells com la fulla a la branca, com el fang a la pedra.

Després de sopar li vaig preparar un llit on passar la nit, poca cosa, allò no era més que un refugi de muntanya, una antiga casa de pagès mig arreglada. S'havia refet una mica i tenia ganes de parlar, es notava en la vivesa dels seus ulls.

Abans t'he mentit, t'he dit que el meu pare va morir de pena per la mort dels meus germans, i no és cert. M'ha fet vergonya dir-te la veritat. Al meu pare el van emboscar entre tres o quatre malparits que el van torturar i finalment el van matar d'un cop de peu al ventre. Ni la policia els va trobar mai ni ningú ens va dir res mai més.

Déu meu! Però com és possible arribar a ser tan fill de puta. Quina cosa més horrible. Ho sento molt.

Ja t'he dit abans que hi ha molta gent bona, però són més els que no tenen cor ni entranyes. Si no t'importa me'n vaig a dormir.

Doncs clar, aquí el tens. Per cert, no m'has dit el teu nom.

Toby, sempre m'han dit Toby.

I s'ha adormit. ¡Verge santa! En quin món vivim que ja ni gos es pot ser!

BONES INTENCIONS, ¡BON ANY NOU!

Hola, benvinguts amics i lectors! Ens tornem a retrobar després d’haver culminat amb cert èxit la nit de les trompes, l’agosarada taula de Nadal, els canelons de Sant Esteve, el concert de Viena, les relliscades a la neu, l’entossudida mala llet de la loteria, el maliciós amic invisible i , finalment, els bons i esperançadors propòsits pel futur. Espero que puguem compartir aquesta visió tan edulcorada de las festes de Nadal. Si, si, també m’han fet regals, la família sempre es esplèndida amb un servidor. Tot i això jo segueixo sent un tros d’ase per les qüestions d’obsequis i demés signes de bon gust. En fi, cadascú és com és.

Aquest any portava una mania al cap ja feia temps, una dèria. Des de que la meva vida, diguem-ne professional, va fer un gir sobtat, d’avui per demà, les coses es van simplificar molt, quasi diria que tot el meu entorn i jo mateix ens vàrem relaxar, tranquil·litzar, embadalir -que vol dir bobo-. D’ençà d’aquell instant ja no vaig fer servir més la agenda. L’agenda, guia i rebost de la memòria, disc dur portàtil on s’hi apilen quantitats d’esdeveniments classificats per dies i hores, la majoria antipàtics, però també alguns de desitjats i esperats. Calendari, distancies kms, conversió de monedes, santoral, números de telèfon, especies animals en perill d’extinció, capitals del món i un llarg etcètera de curiositats i dades d’interès.

Dit i fet, ja me l’he comprat, llom i cobertes de pell marró, assenyalador d’urgències, colors per ressaltar la preferència o interès de l’anotació, avaries més freqüents d’un cotxe, concessionaris més destacats, per marques. En fi, lo d’abans més lo d’ara. Tant és així que aquest mateix matí m’he decidit a estrenar-la. Res com l’olor d’un llibre nou i les pàgines verges. Escric amb ploma, m’agrada. He començat per escriure les meves dades personals. Al cap d’una estona, mentre ja estava a la C dels números telefònics, pensava que no era necessari que poses les meves dades personals, perquè si la perdo qualsevol escurabutxaques em podria fer xantatge. Bé, el cas és que quan acabava amb la C i tenia de continuar amb la D, m’he preguntat <perquè haig de traspassar quasi tres-cents números de telèfon, si ja els tinc al propi telèfon>. Ja m’ho pensaré, no corra pressa.

Mentre em prenia un cafè rumiava que potser el més sensat fóra estrenar l’agenda pròpiament dita. A veure, primer, assumptes de rellevància per la propera setmana que mereixin la meva atenció. Bé, ara no se me’n acudeix cap. Tasques ineludibles d’avui fins diumenge, a veure, aquí si que hi ha molla. Caram, sé que dijous tenia alguna cosa. Ep! Diumenge em balla pel coco que tenia d’anar al poble d’aquí al costat, és igual, ja sortirà. Ja està, cerco la pàgina de març i en el dia 19, anoto <Avui és el meu sant>, sense color, no és important. Ei! Juliol i agost ratllats de d’alt a baix, marxem de vacances com cada any a C, fa vint i cinc anys. En aquest cas la C vol dir Cambrils. Veient que m’estava posant nerviós, he deixat de banda l’agenda i he marxat a fer un vol.

A la tarda ja no m’hi he posat. Al contrari, he pensat el perquè collons necessito jo l’agenda. Demà haig d’anar al magatzem a buscar llenya i la meva dona m’ho acostuma a dir divuit vegades abans. El puto telèfon m’avisa de sants i aniversaris, distàncies kms, despertador, notícies, avisos de premsa i vuit mil set-centes coses més que no sé ni com es maneguen. Telèfons, missatges, WhatsApp, càmera, fotos, vídeos, Youtube, torracollons que no paren d’enviar bestieses o paies en pilotes, recordatoris de que estem sota el puto paraigües del 155 i no podrem anar a pixar sense un permís de l’autoritat competent, un missatge anual de l’Antonieta dient que encara se’n recorda de mi després  de quaranta anys. Collons, collons. A veure per quins setze collons necessito jo una agenda si a part de que no tinc de fotre res, ni tan sols prevenir-ho, ja tinc el bwana del puto telèfon martiritzant-me  de nit i de dia. El mateix passa amb els bons propòsits d’any nou: Aprendre anglès, deixar de fumar, anar al gimnàs, no mirar-me la Loli, parlar decentment bé, no córrer amb el cotxe, etc. ¡A la merda ja el gimnàs, l’agenda, l’anglès, el cotxe i la mare que els va parir!