dilluns, 3 de desembre del 2018

PINZELLADES A CEGUES. VOTS.


Vots

Supressió de les autonomies, eliminació de la llei de Memòria Històrica, deportació d'immigrants, supressió de l'espai Schengen, baixada radical d'impostos, liberalitzar el sòl, sanitat centralitzada, protegir la tauromàquia, derogació de la llei de violència de gènere, ampliar el concepte de legítima defensa.

Aquestes són algunes de les propostes del partit polític que ha remogut les castanyoles d'Andalusia en el dia d'ahir. 396000 vots van donar suport aquests continguts. La guinda de la jornada, tot i ser l'opció guanyadora, ha estat l'escombrat i fregat del partit hegemònic durant 35 anys, el PSOE-A. Diuen els saberuts politòlegs que l'esdevingut és un assaig del que passarà en les pròximes eleccions generals i europees. Sembla com si les estructures democràtiques comencessin a trontollar. I Europa en el seu conjunt no està exempta d'aquest estrany tsunami.

dilluns, 29 d’octubre del 2018

CINC OUS FERRATS I UNA CROQUETA


Tot just fa una hora que he arribat a casa, una mica cansat però amb optimisme. Renoi, trenta cinc minuts de l’estació de Sants fins aquí, bé, fins aquí no, fins a l’estació del AVE, i vint minuts més amb el cotxe fins aquí, ara sí. En el tren hi venia molta gent amb destí a Madrid Puerta de Atocha. Bona gent, mig endormiscada i sense rastres aparents d’aflicció o mal humor, per el repàs que va patir ahir l’equip dels seus amors, el Real Madrid, “De las glorias deportivas que campean por España, va el Madrid con su  bandera limpia y blanca que no empaña, ¡Hala Madrid!, ¡Hala Madrid!”, diu el seu himne.

Ja feia dies que a tot Catalunya, inclosa la capital de la futura república  catalana, es respirava un ambient estrany, aspectant, temorós. Ja només faltaria que ara que es compleix un any de l’apallisament de la rebel població, més l’absència justificada del sant patró de totes les pilotes hagudes i per haver, Sant Messi, vinguessin Sergio Ramos i companyia, i ens fotessin un cul com un tomàquet. O ens fessin empassar la vermella barretina i allò de més que un club. Val a dir que al començament, en el túnel de vestidors, terra de ningú, es van prodigar les abraçades, petons i copets al cul entre els dos contendents. Mare de Déu vaig pensar, tot tocant-me la cartera, però què collons de petons i mirades compromeses, ¡pit i collons és el que ara toca!  


La veritat és que la ficció va tornar a superar la realitat. ¡Mare de Déu del perpetu socorro! Només començar ja vaig ensumar les maneres del futur conseller Piqué i els seus companys de la zaga. Quina manera de lligar els tocs, quina transversalitat, quines ganes, fam de glòria. Els de més que un club anaven teixint, no un macramé, sinó una manta, la manta de gols que els van fer. Es va sentir esto no es un encaje de bolillos, es de golillos.

El transcendental moment que estàvem vivint era inversament proporcional a la cara que feia en Florentino, ostres noi, quin semblant més arrupit i constret. No sé el que li devia passar pel cap, però segur que res de bo. No voldria estar a la pell de Lopetegui, més que res perquè no em traguessin la pell a tires. A l’inici de la segona part, allò ja començava a semblar el dia de les porres i corredisses. Però els nois van tirar ma del pit i collons i ja tornàvem a ser a Brussel·les. El millor defensa del món i part del planeta Venus, Sergio Ramos, inicià la seva retòrica acadèmica per fer palès el seu disgust dirigit a Piqué. Quiyo, ya empesamo a habla en catalán coño. Mania de desir gol. Te he dixo mil veces que se dise goo! Que etamo en Ejpaña, joee!

Bé deixem les anècdotes, ocupem-nos de lo serio, de la substància, del moll de l’os. L’Aspirant a conseller Suárez tenia una fam a prova dels germans Roca. Tres vegades va foradar les xarxes merengues, sota la tendre mirada de Sant Messi, que compartia el seu lloc amb dos infants i el guix del seu braç. Fins i tot em va semblar que li enviava una benedicció. ¿Juga millor el Barça sense Messi? Millor que calli i no em foti en embolics. Vull destacar el darrer gol, obra de Arturo Vidal, indi Sioux dels Andes. Ui, però als Andes no hi han Sioux. Bé es igual, va rematar de manera contundent amb aquella destral que porta incorporada a la closca. Quin plaer, quin gust, quina manera d’assecar el merengue. Un altre que també optarà a algun càrrec republicà.

Enhorabona i felicitats a tots els nois del més que un club. Tarda de glòria i de somnis republicans. Cinc ous ferrats contra una croqueta és un àpat que voldria compartir amb tots vostès molt més sovint.  

dilluns, 22 d’octubre del 2018

LA TAVERNA D’EN MALLOL


A la taverna d’en Mallol s’hi riu i plagueja/ a la taverna d’en Mallol molts hi entren amb lluna i en surten amb sol. A la taverna d’en Mallol, que es deia Gregori i no pas Mallol, hi feia cap el bo i millor de la comarca: pocavergonyes, brivalls, grenyuts i escorrialles patibulàries. Jo, amb el vist i plau d’en Gregori, o sigui, en Mallol, m’asseia en una taula al fons del local a cobert  de tafaneries alienes i envoltat de la brutícia d’allò més rància i selecte. Només i anava els diumenges i tenia per costum saltar-me la costum per saciar-me la indissimulada gola i venjar-me dels tirànics bullits i xacres de tota mena. Dos ous ferrats, una dosi sencera de cervell i fetge de ves a saber de què  i, per esborrar la tristor, una muntanyeta de pèsols estofats.   

A la taverna d’en Mallol s’hi beu i s’hi juga/ a la taverna d’en Mallol dels diners que hi entren no en torna ni un sol. La taverna era pudenta i se t’humitejaven les articulacions i l’entrecuix, a fe de Déu. Uns enraonaven a crits, la majoria, i d’altres xiuxiuejaven a cau d’orella històries esfereïdores, l’esbudellament  d’algun trinxeraire o l’exhibició d’una capseta  amb els dos ulls del darrer sicari esclafat. També s’hi feien tractes amb donotes enderiades pels diners, de llengua verinosa i generoses anques obertes com una abraçada. En Mallol, el Gregori, els hi deia putots infectes, i quan el treien de polleguera les fotia fora a puntades de peu. El sostre devia haver estat un enfustat d’acurada talla i refinat envernissat, però aleshores les teranyines i el greix havien format causa comú amb el fum de les pipes i els havans de fulla d’ametller. Regalimava damunt les taules.


A la taverna d’en Mallol s’hi canta i s’hi balla/ a la taverna d’en Mallol tal hi entra donzella que en surt com Déu vol. Molt al contrari del que hom pot pensar, tota aquella gentussa batejada amb els vòmits i excrements dels seus avantpassats, encrostats amb el mateix gruix de merda i mala llet, tenien per norma aparentar una mena de refinades maneres quan entraven en aquell corral o a l’hora d’atansar-se  a alguna taula per saludar l’estripa terrossos borratxo que tant i tant admirava. Per no parlar de les dames, abans dels seus banys dominicals de ginebra de garrafa i d’ensulfatar les neurones amb rapè de coca. Saludaven xisclant i balancejant els braços tot alçant les mans amb les ungles negres en un gest còmic, escampant una nauseabunda flaire a tall de rebuig i fluids agres.   
A la taverna d’en Mallol hi ha agut punyalades; a la taverna d’en Mallol diuen que eren quatre contra un home sol. Valguem Déu si no hi ha res més patètic que un paria pocavergonya o un brivall desdentat, d’amorrar-se al pou de les deixalles com ell, pugui pretendre fingir el que no és ni serà. Res del que hi ha a la taverna és bo ni per fer-ne carn picada pels garrins. Al borratxo  Bocabruta, que va perdre els braços en una navegació de maleïda nit a bord, el varen agafar quatre tal·losos i li varen perforar el cor amb una banya de brau, tot dient que els havia robat. A la taverna d’en Mallol no tot són rialles;a la taverna d’en Mallol han tancat les portes en senyal de dol.
No desconfieu ni molt menys, malfieu. No soc jo qui parla. Es tracta d’una confessió alliberada dins el meu tren per un llefiscós llepafils del que ara no em ve el seu nom ni el seu rostre. Tan s’hi val, tampoc puc recordar si els fets foren a les muntanyes xineses, al cor de l’Amèrica o potser un relat de Els Miserables d’en Victor Hugo. Encara que ben raonat potser..., potser podrien també ser confessions de l’aiguardent que viatge al meu costat...

dissabte, 13 d’octubre del 2018

UNA AJUDA, SI US PLAU.


Segons llegeixo en els papers, el govern espanyol, l'estat espanyol, s'ha gastat 670.000 eurets en la desfilada militar d'ahir, festivitat de la Mare de Déu del Pilar, dia 12 d'octubre. Una cosa així com 112 milions de la pírrica moneda anterior. Esdeveniment una mica deslluït per la pluja. En aquest dia s'aprofiten els grupets de gent per prendre el pols a la política espanyola. O sigui, es parla de Catalunya per sobre de tot. Terns vistosos per als homes i modelets amb signatura per a les dames. Un cop conclòs l'acte militar, el Rei ofereix una recepció que, en aquest cas, acollia 1500 convidats. Se suposa que els canapès, el vi espanyol i totes aquestes trivialitats van donar llustre al moment. Pedro Sánchez en la seva primera desfilada militar com a president, es va emportar tots els gripaus i colobres corejats per la dreta rància més casposa i reaccionària de les Espanyes. Ja se sap, aquí el terme mitjà no existeix, o et llepen el cul o et fan miques. La meva ignorància em fa pensar en la necessitat de celebrar aquests fastos que, al cap i a la fi, sempre són per als mateixos. Perquè a nivell estatal 670.000 euros són una fotesa, però menys fotesa seria si els beneficiats fossin menjadors escolars o persones en situació d'abandonament i risc social, que no són poques.

Seguint amb la lectura de papers m’assabento que les coses no estan gens bé. Una suor freda m’abraça l'esquena i, per un moment, sento veritables nàusees. Resulta que després de deixar enrere la terrorífica crisi de set anys, la majoria de països que conformen la Comunitat Europea, segueixen tenint el mateix nivell de vida, Pib, d'abans de la crisi, i alguns ho han millorat. D'aquests 28 països que són la Comunitat, La República Txeca i Eslovàquia, segueixen liderant el grup, com abans, seguits de Finlàndia, Dinamarca, França, Països Baixos, etc. Espanya, abans de la crisi, figurava en el lloc 23, i en l'actualitat ha baixat al 25. Tan sols seguida per Letònia, Estònia i Romania. En resum, seguim sent la cua d'Europa, en gairebé tot.


Sí que tenim una xarxa ferroviària d'alta velocitat de les millors del món, tot i que pateix d'un curiós estigma: és deficitari fins a les meninges. L'únic tram que es troba en el llindar d'estabilització, no de beneficis, és el de Barcelona-Madrid, tot i ser els preus dels bitllets més cars que en la majoria de trams per Espanya. Trams en què puja una persona en una macro estació enmig del no-res, i baixa una altra. També és cert que fabriquem o comprem submarins, que no hi ha on amarrar-los, tancs, avions de combat, míssils, armes de tota mena que, com tothom sap, presten un gran servei a la població. Sense comptar els enormes costos d'una emigració subsahariana absolutament descontrolada i acollida amb una bateria de facilitats i prebendes que en molts casos no disposen d'elles ni els propis autòctons.

A Espanya un 14'5% de la població fa més de tres anys que es troben en una situació de penúria. Les prestacions de garantia d'ingressos resulten clarament insuficients. Tenim tants pobres com Romania. Segons un estudi de la Universitat d'Alcalá, un 32'6% de la població, amb treball, està en una situació de vulnerabilitat econòmica. I un 26% està en risc de pobresa. Un altre 26% dels majors de 25 anys o no tenen ingressos o són inferiors a 536 euros al mes. En un 3'3% de les llars espanyoles no tenen cap tipus d'ingressos. Si afegim a tot aquest panorama tan fosc que una generació perduda la va engolir la crisi, no tenint ofici ni benefici i que persones de més de cinquanta anys va perdre la feina i no la recuperarà mai més, el balanç és patètic i ofensiu.

Potser 670.000 euros per a una festeta estatal no sigui com per esquinçar-se les vestidures però, home, potser sí perquè algú es posi vermell.

dimarts, 2 d’octubre del 2018

EL PETIT GEGANT D'ULLS TRISTOS


De sobte ens ha deixat. Dic sobtat perquè Charles Aznavour no tenia de morir-se, no estava previst, "Amb la meva germana hem acordat passar dels cent anys". Li han estafat sis anys.Tan sols un any enrere va triomfar a Bercy, amb noranta-tres anys, una orellera per si fallava la memòria i una butaca entre bastidors per a petits descansos. Mai va claudicar, va caure innombrables vegades i es va reposar el mateix nombre. Carn d'escenari, compositor, de bona ploma i un timbre de veu que li sobreviurà. A tres generacions va alletar amb la seva veu trencada, les seves més de mil dues-centes cançons en repertori prenyades de vida quotidiana. Cent vuitanta milions de discos venuts en cinc llengües. Adorava les llengües, al contrari d'aquí. I un bon grapat de pel·lícules entre les quals destaca Tirez sud li pianiste, de Truffaut. I premiat amb un César.

Fa una setmana em trobava gastant soles al Barri Llatí a París i ho ignorava. Aquí va néixer el 1924 el petit geni. Els inicis en l'escenari van ser durs i llargs. Amb 22 anys és descobert per Edith Piaf i se’l  emporta de gira per Amèrica. El petit cantant de veu estranya sedueix a la deessa de la chanson. De retorn a França es converteix en regidor, teloner, secretari, xofer, confident i autor d'alguna de les cançons de la diva. Es diu que també va exercir de mestre de cerimònies de la seva alcova. Tant mateix també escriu algunes cançons per Gilbert Becaud. Je m'voyais déjà, la història d'un artista fracassat el catapulta definitivament a la fama, el 1960. Es va prestar, en molts casos desinteressadament, a cantar duos: Ray Charles, Sinatra, Toni Benet, Stevie Wonder, Julio Iglesias, Sting, Céline Dion, Johnny Hallyday, Paul McCartney, Streissand o Liza Minelli. Profundament francès i visceralment lligat a les seves arrels armènies.


Lleig i baixet -J.Luna diu que hi va haver un temps en què semblava espanyol-, possiblement abans de reconstruir-se el seu nas per mandat de la Piaf. Feia molts anys que va deixar enrere el seu Paris, per anar-se'n a viure a la Provença, a un tir de pedra de la Costa Blava i les inigualables fragàncies de la banda i els seus càlids colors. Muntat en el seu tractor agradava de recórrer la finca agrícola i presumir de la seva plantació i producció d'oli. Crec que La Provença i la seva mansió van ser els seus últims amors de veritat. Sense abstenir-se ni un sol dia, es tancava totes les tardes a seure al seu tamboret, les mans al piano i la llibreta de les corxeres i família. Tres generacions han ballat i enamorat amb els fons musicals del petit gegant d'ulls tristos. A diferència de la gran majoria de cantants, Aznavour comptava els seus èxits musicals per centenars. Resulta absurd limitar-lo a Venècia sense tu o La Boheme. Les seves pàgines parlen d'alegries i tristeses, de molts fracassos, els seus, i d'ingents triomfs, que també els va fer seus. Diuen que va ser un motor de petons i llàgrimes, d'afalacs i menyspreus. "Sóc política i poèticament incorrecte". Tossut com una mula per al treball, inquiet, nerviós, curiós, una mica esquerp però receptiu, "M'encanta el que faig i sempre que tingui la salut i la força per fer-ho ho faré".

Adéu, adéu Aznavour, has viscut molt, però és moltíssim més el que ens has deixat. Sàpigues que no sóc aquí per aprofitar el moment, que, tot i la blancor dels meus cabells, segueixo taral·lejant Les comédiens des d'aquella llunyana dècada en què la teva música es va allotjar en el meu cervell. Bohemi!

dissabte, 15 de setembre del 2018

MIRANT ENRERE (Repas d'un temps amb anyorança)


Doncs sí, avui es compleixen dos mesos i mig des del meu últim article en aquestes pàgines. El temps vola i els esdeveniments es trepitgen uns als altres. Plou, els records se cenyeixen als vidres mullats de les finestres en forma de lletres borroses. El passat, passat està. Per a què abocar més llàgrimes? Res canviarà, per molt que faci mal. No obstant això costa, costa la de Déu oblidar segons què. Costa tant, que no s'oblida mai.

No tinc paraules per a l'estiu transcorregut, són imatges en procés de maduració. He matinat, i he pujat al meu refugi deixant-me hipnotitzar pel naixement del sol, en treure el cap enrogit a l'horitzó emmudia els pensaments. El meu quadern de bitàcola, desgastat i mig rovellat, lliscava entre les meves mans. Paris diu la primera pàgina. ¡Déu meu! que gran em sento, quants anys han transcorregut. És el meu llibre de viatges i també, crec, que és el llibre de la meva vida. Em vaig decidir una mica tard, tot i que diuen que més val tard que mai. Em vaig conjurar a viatjar sempre que es donessin les circumstàncies per fer-ho.

En aquell il·lusionat i adolescent viatge, Paris mostrava el seu imponent perfil i la grandeur pròpia d'un país orgullós. Vaig quedar fascinat. Per uns dies vaig oblidar els tons grisos, el blanc i negre de la misèria unida a la necessitat d'on jo procedia. L'aïllament internacional d'Espanya ens tenia sumits en la ignorància i el desterrament, físic i intel·lectual. La cultura francesa ofegava en la meva ment les casposes festivitats del Corpus Christi, l'Espanya cañí, els toros, el Nodo, les bufetades a l'escola, les pel·lícules cigronaires o les pallisses a les comissaries. Diu el meu quadern que posteriorment he tornat a Paris algunes vegades.

El meu baptisme aeri va ser en un viatge a Bonn. Creuer pel Rin seguint la ruta dels castells cèlebres. Stuttgart, Frankfurt i Colònia. Lisboa, antiga i senyorial, com la cançó. Porto, enlluernador. Espanya, de cap a peus, i d'orella a orella. Sud de França, ruta dels Càtars. Palma de Mallorca i Eivissa també figuren en el quadern. Florència, Roma i la calor sufocant del Vaticà. La Toscana es reflecteix en el meu quadern en lletres majúscules, un lloc per apagar-se lentament. Siena, San Gimignano, Parma, Pisa i Lucca, ciutat natal del meu Déu musical.


Venècia figura a la llibreta amb un segell confidencial, tinc viscut a la ciutat dels canals un somni rovellat entre alts murs ferits per la humitat, la boira i un magnífic tros de joventut. Déu! Com passa el temps. El meu primer viatge a la ciutat dels gratacels em va descobrir un món que no tenia res a veure amb el món conegut. L'avantguarda del desconegut, el màxim al que pugui aspirar el viatger àvid de conèixer. Creuar l'Atlàntic va ser la veritable prova de foc a l'avió. Ni ho vaig superar ni ho he superat encara. D'aquí a unes hores agafaré l'avió i ja em sento intranquil.

Amsterdam em va agafar per sorpresa, bella, suau, plana. Fantàstics paisatges esquitxats d'enormes molins de vent. Rotterdam, nova i majestuosa. Hitler la va convertir en farinetes. Es va reconstruir, impacta la seva grandesa. Praga, un conte de fades, cultura a dojo. Viena, cultura, música i més fades. Aquí he tancat el llibre, el meu indispensable quadern de bitàcola, sense haver arribat al final. Fidel testimoni escrit dels meus records i d'una vida.

D'allò més recent encara puc rescatar-ho de la meva memòria, tot just els deu últims mesos. Londres, Londres no és una ciutat, és la ciutat. Descomunal conurbació urbana que precisa d'anys per mig conèixer-la. Realment espectacular. A Berlín, febrer, ens va agafar una ona de fred inhumana. Una setmana patejant les empremtes de l'holocaust sota una temperatura de 10 i 12 graus sota zero cada dia. Per morir-se, paraula. Menorca, juny, un paradís. Quaranta anys des que la vaig visitar per primera vegada. Bon lloc també per perdre’s per sempre en qualsevol lloc de l'illa. Possiblement si han tingut la paciència d'arribar fins aquí, jo estaré volant amb destinació a Paris. Hem començat amb la ciutat llum i acabem amb ella. Ja no plou, però el cel està condemnadament gris i amenaçant.

dimarts, 31 de juliol del 2018

MÒMIES I AMICS


Senyores, senyors, pel que sembla i segons anunci del govern espanyol, es vol procedir al desallotjament, al trasllat de les restes mortals de la mòmia, del dictador Franco. Sembla ser que la gran idea de Pedro Sánchez es trobarà amb una aferrissada resistència. No es pot passar per alt que solament un 56'1% dels votants del PP a Catalunya prefereix la democràcia a qualsevol altra forma de govern, i pel que fa a Ciutadans el 83'5%. Els que no estan en aquests percentatges, que són molts, s'inclinen per el NO democràcia. És obvi imaginar que aquesta enquesta feta a les Espanyes, on la malenconia franquista gaudeix de molt bona salut, el resultat seria esgarrifós. Ignoro si el CEO (Centre d'estudis d'opinió) ho té previst. Si algun dia se’ls hi acudís sortir al carrer junts, riguin-se del bloqueig dels taxistes. Han passat 43 anys del traspàs de l'actual mòmia, i perviuen privilegis, condonacions, prebendes i mamoneos múltiples. Això sense comptar les legions d'adeptes que tant i tant enyoren aquells grisos temps. No té una explicació lògica ni traduïble a l'actualitat.

¿Es pot imaginar algú que a Berlín hi hagués un centre en forma de basílica o un modern gratacels, tant és, per acollir el pelegrinatge de milers de ciutadans per retre homenatge a Hitler? ¿Entra en els seus caparrons pensar que el ministre de l'interior alemany condecorés a Nostra Senyora de Schoenstatt amb la Creu de Plata, com aquí es va concedir a La Santíssima Mare de Déu dels Dolors en la seva qualitat de titular de la Reial i Venerable confraria del Nostre Pare Jesús de la Humilitat i María Santíssima dels Dolors? Jesús, Jesús, però on cony estem. Així no és d'estranyar que en fires, conclaves de partits polítics i concentracions públiques, es puguin veure xiringuitos amb material de màrqueting al·lusiu a la mòmia, i símbols absolutament il·legals com la bandera amb la gallina. És realment Espanya, diferent? Doncs miri, no sabria dir-li, em fa pensar que pot ser que sigui diferent, distinta, la ostia en bicicleta, un gra al cul, jo que sé. Però el que es diu seriosa, homologable als països democràtics de la veïna Europa, jo diria que no. Igual estic equivocat i el gra al cul sóc jo. A saber.


Parlant de grans, Catalunya lidera una vaga de taxistes que ja s'ha contagiat a gairebé tot Espanya. No entro en el fons d'aquestes qüestions, tothom intenta defensar els seus legítims interessos. Em crida l'atenció que porten anys posant-nos de chupa de dómine, mofant-se, insultant, caricaturitzant, menyspreant, i ara resulta que s'uneixen a la causa dels taxistes catalans perquè no se sentin sols, per donar-los escalf en la seva iniciativa. Collons, hem passat del "A por ellos" al "A con ellos". Manda huevos. Però si som els que volen trencar Espanya, esbocinar-la, descosir-la, esquinçar-la, esquerdar-la. No, ja no, ara som amics per sempre -Friends forever- que diria Julián el dels melons. Quins pebrots. Tant és així que caldrà buscar espais per a tants amics; les timbes de cartes, els matalassos sobre les vies del tramvia, les tauletes style càmping, les paelles, els càntirs i cervesots, els jocs infantils, etc. Déu n'hi do ubicar tantíssims amics que es volen unir a la reclamació dels seus drets. A con ellos, se senten els càntics a l'autopista camí de Barcelona. Arxiu de la cortesia, alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels ofesos i correspondència grata de fermes amistats, i en lloc i en bellesa, única. Que diria Cervantes.

dimarts, 24 de juliol del 2018

LINXAMENT INFORMATIU (O l'obstinada desinformació)


Segons publica el Consell de Cambres de Comerç de Catalunya en la seva Memòria econòmica de Catalunya 2017, es posen de manifest multitud de dades que desmunten, fan miques, les alarmants previsions que durant l'últim trimestre de 2017 va formular el Banc d'Espanya com arma de combat contra el procés secessionista de Catalunya. Catastrofistes i asfixiants amb una previsió de costos súper multimilionaris per aquesta comunitat. No s'han complert, ans al contrari. El govern espanyol va aprovar un decret exprés per facilitar el canvi del domicili social de les empreses amb l'objectiu de mantenir un relat alarmista i que generés alarmisme i desconfiança en el procés independentista. No cal dir que la marxa d'una sola empresa és una mala notícia. El que no es va explicar és que els centres de producció i els llocs de treball seguien on eren. En 2017 van canviar de domicili -social- 2536 empreses, i en aquest mateix període van marxar 1279 empreses de Madrid, de les quals ningú va dir res. De la mateixa manera es va vendre la falsedat que l'Agència Europea del Medicament no es va establir a Barcelona per causes directes de la situació política. Es va escollir Amsterdam i no per això ningú va imputar a Catalunya com a culpable que no s'establissin a Milà o Copenhaguen que també aspiraven a l'elecció.

Si alguna cosa ha enterbolit la situació econòmica no ha estat altra cosa que la desatenció del govern espanyol, l'alarmisme infundat i la sagnant desinversió en infraestructures -que amb els nostres impostos ens paguem de més-. Catalunya té el 16'2% de la població de tot l'Estat, representa el 19'2% del PIB, aporta el 21'3% de la recaptació total d'impostos i el 25'6% de totes les exportacions. Per contra només rep el 13'5% de la inversió pública de l'Estat. Estem parlant de dades contrastades, emeses per un organisme oficial, no de l'oncle Genaro l'altre dia en la bronca del bar.


Hi ha hagut desinformació, tergiversació i confusió mal intencionada i a nivells de linxament absolutament impropis d'un país democràtic, si és que donem per descomptat que ho sigui. D’altre banda sabem que una cosa és la gimnàstica i una altra agafar una pea com un piano. ¿Moldre a pals a una població indefensa i intervenir per enfonsar l'activitat econòmica d'aquest poble, són mesures acceptables d'un estat de dret? Podria donar-se la mateixa circumstància, els mateixos fets, a Anglaterra, Holanda o Finlàndia, per nomenar uns pocs? S'imaginen -encara que els costi un gran esforç- que havent desavinences polítiques importants a Alemanya amb el land de Baviera, se'ls ocorregués arruïnar el land més pròsper i cosir-los a hòsties. Veritat que sembla impossible. Doncs som on som.

Pel que sembla aquest 2018 tampoc va malament del tot, de moment. En el primer trimestre el PIB català ha crescut un 0'8%, el doble que la mitja de la Unió Europea i amb unes previsions del tancament anual amb un creixement del 2'9%. No està gens malament. En vint anys Catalunya ha evolucionat de tal manera que ha girat com un mitjó les dades: El 1995 les vendes a Espanya representaven el 63'5% del total. En 2017 el 64'5% van ser vendes a l'estranger. No deixa de ser curiós que davant les pors, les amenaces velades i les pressions de tota mena, no hagin fet efecte en Siemens, Amazon, Nestlé, Facebook, Allianz, Oracle, Mediamarkt i Lidl, que presenten uns molt bons credencials via inversions a Catalunya per a aquest mateix any. I Mercadona també.

En certs centres de poder europeus se'ls comença a penjar la mosca a l'orella. Una altra cosa és que per raons estrictament diplomàtiques i de bon veïnat, es matin les mosques en veu baixa. Amb el canvi de govern semblen obrir-se portes amb renovat aire, no voldria equivocar-me però molt em temo que no serà altra cosa que l'aire condicionat d'estiu. Ja saben, Spain is diferent!

divendres, 20 de juliol del 2018

UNA DE PES I UNA ALTRA DE MARISC


Un que ja, modèstia a part, té el cul refregid i certificad pel que fa a restaurants i abeuradors de tota mena, es creu en el legítim dret d'opinar certes obvietats. Excepcions poques i punteres, n'hi ha -sempre molt cares- la resta, crec jo, no estan a l'altura de les circumstàncies pel que a costa o litoral es refereix. Sense generalitzar però clavant la dent, mai millor dit. Precisament és ara quan disposem de més temps per gaudir gratant-nos el melic o gaudir dels plaers del bon menjar i beure i, perquè no, del amor. Té raó Marc Álvaro quan diu que es fomenta l'establiment del "entra i no tornis mai més". No hi ha cap voluntat per fidelitzar, al contrari, gairebé tots som tractats de guiris ocasionals. De forasters incauts seduïts per unes cridaneres pissarres o simplement agafats pel braç i empastifats per boniques paraules de xarlatà de fira. L'espectacle pot arribar a ser decebedor i preocupant. ¿A què es deu que paguem sense dir ni piu menjars que no responen a uns mínims de qualitat? ¿Per què acceptem preus que estan inflats d'aire viciat, preus de dos mesos per a cobrir la precarietat dels altres deu? Jocs de taula impresentables o senzillament foradats, personal rotundament desqualificat, vins de "la casa" a 14 euros l'ampolla, olis refregits que converteixen els sopars de peix en autèntiques "fritangas". El cafè convida la casa -per déu-, si a quaranta o cinquanta euros per barba ens hem pagat el cafè, copa i puro. Es persegueix la quantitat, la massa, a tants plats per hora. Disculpi, ¿i la qualitat? És que des d'aquesta terrassa el client pot observar tot el port i el glamur de veure riuades de gent amunt i avall gelat en mà i espolsant-se els ardors amb resignats somriures i més gelats. En la majoria de casos no veig justificat el compte, ni molt menys. Comenta Álvaro que avui tot és una experiència, pot ser que així sigui, en boca dels savis gastrònoms, però l'assumpte és que si es tracta d'una experiència nefasta o fins i tot tirana ¿val la pena experimentar-la?


El mateix The New York Times es fa ressò de l'escàndol dels submarins espanyols. La història comença el 2004 amb l'aprovació del pressupost per a la construcció de quatre submarins -no sé per què- per un import de 2132 milions d'euros -no sé per què- i que després de catorze anys de projecte s'ha vist pràcticament duplicat arribant als 3907 milions. Ara l'Armada Espanyola -no sé per què- espera de la flamant ministra que aprovi el finançament perquè la seva construcció no es paralitzi i el primer submarí pugui submergir-se en l'any 2031 -no sé per què-.

Però, però resulta que els senyors arquitectes navals, enginyers navals o qui sigui, no es van adonar que aquests monstres bèl·lics de ferro -no sé per què- tenien un excés de pes en el seu disseny de 120 tones, que al meu poble són 120.000 kgs. Raó per la qual van deduir que aquests artefactes es submergirien a les fredes aigües de l'Atlàntic, per posar una mica d'aigua, però a l'hora d'emergir, de pujar a la superfície, no pujaria ni per art de màgia. No flotaven. No problem va dir algú, se li afegeixen deu metres més d'eslora -llargada- i problema solucionat, pes repartit. Collons, ¡albricias! haver-ho dit abans, Martínez. Ja està senyor, suren i espanten a l'enemic. ¡Òstia! Però si ara no caben al port -no sé per què- I una altra vegada, No problem, s'allarga el port.

En resum, 3907milions, més un ou de allargar-los, més assessorament americà, no, així no, 14 milions, més 16 milions per dragar el port, més 86 milions per arreglar les carraques anteriors i puguin combatre. Endevina endevinalla, a què no saben qui pagarà la factura.

Vamos a ver abuelo, ¿de qué montante estamos hablando? Me diga? Qué cuánto costará la inmersión, coño! Ah, pos haber gritao más. Pos ahora de pensión me dan 500 euretes, pero man dicho que me suben un euro más. ¡Jo!

dissabte, 14 de juliol del 2018

PRÒXIMA ESTACIÓ, NEW YORK


Sé que pot semblar insòlit,però el tren també té ales, i aquestes ales, travessant l’Atlàntic, em van portar fins a Grand Central, a New York, al carrer 42 entre Lexington Av., i Park Av. Mig estació tèrmini i mig museu, monumental nus de comunicacions soterrat. La primera vegada que vaig caure en aquest Polifemo urbà tinc de reconèixer que em va impressionar molt. I les posteriors visites, cada cop més. Allò no és una ciutat, és com el riu quan es transforma en mar. La immensitat t’ofega, però revius. ¡I de quina manera!

Tenia deu dies per davant i volia aprofitar al minut la meva estada. Un minuciós estudi del plànol, quadriculació de la ciutat amb llapis de color i  repartiment de zones pels dies d’estada. Perfecte, un rotund nyap. Pobre de mi, cada quadricula necessitava deu dies anant ràpid. Vaig decidir no agafar cap transport públic, no perdrem cap detall dels carrers, les botigues, els edificis, la gent, la policia, els bombers. Ho volia veure tot a peu i...,me’ls vaig planxar.

El primer dia no vaig  sopar, estava rendit i amb els peus encetats. Encara em durava l’emprenyada amb el gos d’immigració a la duana del aeroport JFK. M’adormí aviat amb la imatge del pont de Brooklyn clavada al cervell. Com he dit, no vaig sopar però si  prendre una copa al The River Café, sota el mateix pont i penjat sobre el riu Hudson amb unes vistes tan increïbles del skyline de Manhattan que em vaig prometre de tornar-hi, però per sopar tranquil·lament i deixar anar la imaginació o els somnis...davant de Chinatown.

Ràpidament decidí que la magnitud de la ciutat no em permetia de tirar endavant la meva acurada planificació per rastrejar aquell monstre de gegants d’acer i formigó. Dedicaria els deu dies a fer el turista, treure una fotocopia mental dels centenars de llocs emblemàtics i deixar per futures ocasions el detall dels cinc districtes i els incomptables barris. Tres dies per tenir una idea de Brooklyn i una setmana per recórrer Manhattan. Per això aquesta crònica també serà una primera estació a la que, amb el temps, mirarem d’afegir-ne d’altres. No farem El Bronx, Queens ni Staten Island, seria necessari un llibre.


A unes quatre travessies al est del meu hotel, al costat de Grand Central, hi ha la confluència de Broodway Av., amb la sèptima, on apareix una mena de melic  del món :Times Square. Si poses en marxa unes mínimes dots d’observador, te n’adonaràs del perquè Estats Units és la primera potència, del perquè has de deixar la pell si vols destacar i ser algú dins d’aquella neurastènica societat. Del perquè, en principi, tota persona té possibilitats d’escalar posicions : Treballant dur, molt dur. Aquesta és la clau. Ni mandra, ni baixes, ni pilleria, ni ponts, ni això no em toca. Pencar molt, res més. Ningú et diu l’hora que és ni t’obre la porta del taxis, si no es a canvi d’un dòlar. El dòlar és més que una moneda, allà és una forma de viure i d’entendre la vida. ¿Fumar?, em sembla que jo era l’únic fumador a la City. Com que soc xafarder de mena, on hi ha interès, vaig parlar amb varis hispans que treballaven dos torns cada dia en diferents empreses, per tal de reunir suficients diners i poder crear la ¡ seva pròpia empresa ! En parlar de vacances o “baixes”, es posaven a riure.

Al costat de Times, a la 43, el Tony’s de Napoli, és un bon lloc per reprendre forces i lubricar les canonades amb  excel·lents vins australians, sud-africans o xilens. A NY van començar a caure les meves conviccions en torn als vins. Moltes vegades ens pensem que som els reis del mambo en diversos sectors quan, a l’hora de la veritat, adverteixes que només som el noi dels bongos.

Avui tancarem les breus impressions al Lincoln Center, al Metropolitan Òpera House, el MET pels amics. Perquè ¡Ei!, jo he anat a New York també per veure òpera. És l’aliment bàsic de la meva vida. Aquell dia, el segon, els refilets i la frescor del proper Central Park, van acompanyar-me fins les portes del teatre per veure una Manon Lescaut que ja no podria oblidar mai més.
(Publicat el 10/01/2010)

dijous, 5 de juliol del 2018

AIXÒ ÉS UNA CONYA IV


EN PILOTA PICADA I UNA MICA DE GEL.

Doncs per aquí, bé, sense novetat destacable. Transcorre l'estiu de forma plàcida i sense sobresalts dignes d'esment, si de cas deixar constància que hi ha menys gent de l'habitual per aquestes dates. Una trompada amb la bicicleta i la rebentada de la roda del darrere són els incidents més destacats d'aquesta setmana, pel que a un servidor concerneix. Tan sols m'ha cridat l'atenció un article de Glòria Moreno en el qual ens posa al corrent de com van les coses per Finlàndia. Concretament fa referència a la roba interior i l'alcohol.

"Kalsarikänni". Amb aquesta parauleta defineixen els finesos o finlandesos l'hàbit d'embriagar-se en roba interior. El que podria traduir-se en agafar una bufa en pilotes. Així és, la foscor i l'intens fred d'aquelles latituds properes a l'Àrtic, propicien un alt consum d'alcohol, gairebé sempre a casa. Les rígides inclemències meteorològiques indueixen a passar moltes hores a casa, emborratxar-se en calçotets -és un eufemisme, deuen d'anar en pilotes-, relaxar-se i carregar piles. Ignoro com es relaxa un, amb el cervell atestat de ginebra, vodka o whisky. Precisament quan camines a palpes per terra, a la relaxació se l'anomena gelamació, com trepitjant-te la llengua. El Kalsarikänni es practica sempre sol, pura intimitat, tu vas donant tombs per totes les estances amb l'ampolla a la mà. M'imagino que si es passegen davant d'un mirall, han d’enfuriar-se en veure algú davant d'ell.


La gent de més edat tendeix sense pal·liatius a considerar que la singular i secular litúrgia de donar-li a l'ampolla a soles i en boles, no és més que agafar una mona com un pufo. No obstant això, els més joves diuen que es tracta de beure moderadament. I ja sabem que beure moderadament pot provocar entrar en una autopista en sentit contrari o arrencar de la benzinera després de repostar, amb la mànega connectada. Pel que fa al perfil dels mamons solitaris, es considera que és una bona opció per aquelles persones de classe mitjana, en aquella fase de la vida en què els nens són encara petits, la vida laboral és exigent i cal estalviar per pagar la hipoteca. Els nens diuen "mama tinc gana" i la mare els diu "ejpega que dingui papi". Si papi arriba a casa a les quatre de la tarda, posem per cas, i no contesta ningú al timbre, papi sap que ha d'esperar fins a les vuit del matí, sota una temperatura de 40 graus sota zero, tot esperant que mami es tregui els rulls de dins del cervell. Estimat, estic en boles practicant Kalsarikänni. Què fonic! És l'estat qui controla la venda d'alcohol a Finlàndia i amb certa rigorositat. Encara sort. Raó per la qual molts finlandesos s'embarquen en un ferri cap a la veïna Estònia, on el comerç de beguda dura està alliberat i és més econòmic, i es posen d'ampolles fins a les dents. Crec jo que si van amb assiduïtat a Estònia, ni circuits culturals, ni turístics, ni hòsties amb vinagre. Les maletes i bosses d'esport carregades fins als fetges de destil·lats, mai millor dit, i els espessos i encoixinats anoracs inflats fins a les costures de vidre etiquetat. 

És lògic pensar que a la seva tornada a casa als nens no els portaran de record un cérvol amb les banyes de plàstic o un Santa Claus de suro muntat en un trineu. Com a màxim unes ampolletes de vodka com les dels avions, mida xupito. Viure per veure. ¡Què dic! Viure per gronxar-se en boles i fuetejant l'ampolla. ¡Ui quin fred!

divendres, 29 de juny del 2018

AIXÒ ÉS UNA CONYA (Tros III)


Tots aquells que es deleixen pel sol estan d'enhorabona, ja ha arribat de debò i per quedar-se. A mi me és indiferent, em resigno i suporto les seves invectives. No llueixo palmito ni palmó, a l’hivern amb cara d'alls tendres i l’estiu amb la mateixa cara però de color llet desnatada. L'alcalde de Tarragona segueix amb el seu bon ànim manifestant l'èxit, l'excel·lència dels Jocs del Mediterrani. Però sembla ser que fins i tot a les carnisseries regalen entrades per presenciar alguna competició. Estan  una mica escamats en constatar que en la majoria d'espectacles tan sols hi van els atletes, els àrbitres, els que no es perden una si és gratis, i la senyora encarregada de les tovalloles. Sense oblidar la parella de policies aguantant el marró. Mals temps per a la cosa dels bíceps i la testosterona aplicada a l'esforç. Pateixo ja esperant l'acte de cloenda d'aquests Jocs. Amb una mica de sort es podrà presenciar una desfilada de la Legió amb cabra inclosa, una exhibició de les cosidores de Toledo o, vés a saber, una demostració del campió del món en ametlla garapinyada. La inauguració va situar el llistó en els núvols. I aquest sabor tarragoní que tant agrada ...


La Comunitat Europea i, amb ella, tots els seus mandataris, també estan d'enhorabona. I no pel sol, els Jocs, ni tan sols pel dinars i sopars que es munten. Ui, què va. A les sales del ple i en els mateixos passadissos de la seu, es feliciten els uns als altres, encara que no es puguin ni veure, es congratulen de veure que el representant espanyol per fi és algú que el seu físic no és sorrut, encorbat, esquerp o seriós. Però més que res, perquè estaven fins a les engonals d'haver de parlar amb les mans o les ganyotes. I és d'entendre, és clar, perquè els polítics espanyols s'han destacat sempre per parlar el murcià, segovià, sevillà, aragonès, manxec, granaíno i, en certs casos, el madrileny. I sí, ells creuen que són poliglotes, i no dic que no, però és que no els entenen ni els més arriscats. Situació que produeix un efecte evaporador, excloent. És a dir, mentre els mandataris departeixen a mandíbula oberta en rotllanes multicolor, el representant espanyol acostuma a estar assegut, mirant-se les ungles i repartint somriures al més enllà, perquè no hi ha més ençà. Ull, a nivell resolutiu espero del Sr. Sánchez, exactament el mateix que dels seus antecessors. Tant de bo m'equivoqui, però no sòl equivocar-me. Parla anglès i francès fluid, però ... Spanish is difficult.

Per aquestes llargues platges en què no em banyo, un restaurant mitjà-alt et pot endinyar de 22 a 24 euros per un llobarro al forn o a la sal. Aquest mateix llobarro, en un establiment similar, et pot costar entre 26 i 28 euros a Barcelona. Jo tinc per costum ja fa molts anys, sortir a dinar, mai o gairebé mai a sopar. L'excepció del sopar, per exemple, va ser el passat 17 d'agost. Aquella nit em vaig cruspir un llobarro a la sal. Però això és irrellevant, no té cap interès. Terrassa exterior, aixequem el cul de les cadires cap a la una de la matinada, passeig fins a l'aparcament i arribada a casa cap a la 1'20h. A trenta metres de les nostres cadires encara calentes, quatre terroristes són abatuts pel mateix mosso, estant nosaltres a l'interior de l'aparcament i no adonar-nos de res. ¿I què pinta el llobarro aquí? Res, no pinta res. Només que aquella nit, abans de ser abatuts els terroristes, en la seva fugida desesperada a peu, van ferir de gravetat a diverses persones que passejaven tranquil·lament, gaudint de la nit, la conversa, la fresca i, potser, d'un sopar compartit amb amics. Amb o sense llobarro.

dilluns, 25 de juny del 2018

AIXÒ ÉS LA CONYA (Tros II)


Hem passat uns dies d’allò més convulsos, n’hi ha hagut per tots els gustos. El solstici d’estiu ha fet moure milers de persones d’un lloc a l’altre, tothom practicant exercicis d’auto control i domini de nervis en les llargues cues a la carretera. La revetlla i les coques no s’han fet esperar. Grans rotllanes de famílies o amics es formen al llarg de tot el litoral. Uns amb menjars preparats i d’altres amb la consagrada truita de patates. Es fa gresca, es canten cançons i destapen ampolles. I com gaire bé ningú ha de conduir, s’agafen unes trompes de les que marquen territori. Sense oblidar el bany nocturn del que molts en canten excel·lències, sobretot els que aprofiten la disbauxa per fer un parell de kikis sota la bòrnia mirada d’una lluna en creixement.

Què podem dir d’aquestes nits a la platja que no sigui una repetició. Quasi tot s’ha dit i escrit, són llegendàries. Home sí, podríem aprofitar per fer esment de com queden aquests idíl·lics marcs a l’endemà. Doncs fets una merda. Així és, muntanyes i muntanyes de deixalles, restes de menjar, tones d’ampolles o plàstics de tota mena. Només de les platges de Barcelona es parla de 20 tones d’escombraries. Però encara hi ha més, si, més. Els centenars de condons enterrats a la sorra, o no, i els que suren sobre les onades com cavallets de mar i es desplacen a la deriva com un vaixell avariat. No seré jo el que em banyi a l’endemà ¡mare meva! a risc de sortir de l’aigua amb un bigoti impostat. A mi se me’n fot que la gent es desfogui a cop d’engonal, com si es volen ventilar una estrella de mar o deixar-se mossegar una teta per una medusa. Però, cony, endueu-vos la merda a casa, si us plau.


Tarragona està de moda, si senyor. Aquesta ciutat ha estat allunyada dels grans esdeveniments durant massa temps. Cert que durant el procés independentista, la seva veu es va fe notar amb freqüència. Tarragona és una ciutat de mides apropiades, bonica, antiga, i vigia privilegiada del Mare Nostrum. Després d’un llarg camí ple d’entrebancs i sobresalts, finalment va poder realitzar i inaugurar el seu gran somni: Els jocs del Mediterrani. Competicions esportives dintre del Moviment Olímpic del Mediterrani. La cerimònia inaugural va tenir lloc el passat dissabte, sota la presidència del rei de les Espanyes, el president de la Generalitat i l’alcalde tarragoní. D’entrada els confesso que em vaig quedar molt atribolat, confús, estranyat. I això no té res a veure amb la tibantor que es respirava a la llotja d’autoritats. Quan el batlle Ballesteros presentava per la megafonia a les autoritats presents, en nombrar al president Torra es va sentir un allau de crits i xiulets. Mentre jo m’ocupava d’un oliós ibèric, acompanyat d’un formatge força ofensiu, vaig observar que les grades estaven plenes de banderes espanyoles, molt respectables, i de les catalanes que brillaven per la seva escassetat. Ignorant del que passava o podia passar, ho vaig atribuir als fuets de vi negre que m’inoculava per fer front als sòlids. A continuació l’actuació d’uns artistes que sense cap mena de dubte deuen ser molt bons, altre cosa és que jo sigui un ignorant, que varen desgranar el seu programa vocal. Les preses de les càmeres de TV mostraven grans espais de l’estadi buits, freds, impersonals. Mentre em cruspia el darrer tall de pernil, a la pantalla es veia el cel de la ciutat romana on dos paracaigudistes militars descendien cap el bell mig de l’estadi mediterrani. En aquest precís instant, el comandament a distància em va  transportar cap a una peli de sang i fetge, crec que d’en Bruce Willis. La sagnada que regalimava feia joc amb el vi que m’anava infiltrant.

En resum, sense desmerèixer ni censurar ningú, si m’arriben a dir que tot allò estava passant a Guadalajara o Burgos, posem per cas, m’hauria quedat tan ample. Els preuats dissenyadors i paridors de grans espectacles de masses, les autoritats locals, l’oncle Ramón que és molt espavilat, ¿no podien haver donat un aire més català, més tarragoní, més ajustat a la realitat de les coses, a tot aquell esperpent? I els castellers, ¿on eren els castellers?

dimarts, 19 de juny del 2018

AIXÒ ÉS LA CONYA (Tros I)


Mala sort, m'he partit el menisc. El menisc esquerre. Afinem una mica més, d'això ja fa tres o quatre anys, no ara. En el seu dia ja em va dir el cirurgià que ja no s'opera el menisc de forma protocol·lària i automàtica. Tan sols en casos en què es considera necessari. M'he en recordat avui,  bestreta del temps estival que està per arribar i avantsala dels itineraris amb bicicleta. La bicicleta emet un lleuger espetec a cada volta de pedal, que coincideix exactament amb l'espetec emès pel meu genoll malmès. Res preocupant si ho comparo amb les dotzenes de sorolls, pulsacions, miàlgies, punxades i petits dolors que exhala el meu cos sencer. Un cataplasma, vaja. A l'hivern em divorcio de la bici, per pura covardia. On jo visc les temperatures hivernals són un tant inhumanes i l'últim que faria seria enganxar aquell maleït selló al meu cul. A més, la tinc a la platja, lluny de les meves adorades muntanyes. Ja em trobo a la platja, poca gent, ventades a la tarda, passejos matinals, menjars frugals, molt peix i absència absoluta de tetes i de mascles alfa disposats a menjar-se el immenjable.

A la nit el de sempre, o gairebé. Fullejo el diari, m’encasqueto  els cascos i deixo que la música m’amanseixi, com a les feres. Quan em sembla que el que sento és digne de compartir, ho faig mitjançant un grup de Facebook que vaig crear ja fa alguns anys. Hi havia romàs gairebé sempre sota mínims però, ara, s'ha recuperat i es troba en uns nivells de participació molt prometedors, i va a l'alça. Hi ha un grup de persones molt actius que omple la pàgina de bona i variada música. Jo sóc molt repetitiu, pesat diria jo. Tot i que la majoria d'agregats malbaraten amabilitat prestant atenció a les meves publicacions. PEN CLUB MÚSICA, per si algú li pot interessar i compartir els seus gustos musicals.


Ara és temps de renúncies també. Aquí acostumo passar de puntetes sobre la informació política dels diaris. És com un afartament la temàtica de les baralles diàries i l’aixecat  tu que m’hi assec jo. Que si han empresonat a Urdangarin, que si es presenten no sé quants per presidir el PP, que si Susana diu que als catalans ni aigua, que com Sánchez no s’ajunti  amb d’altres, el seu recorregut serà efímer. Que si el president fa fúting al matí als jardins de la Moncloa -que a mi m'importa un ou-. Encara que reconec que Sánchez corre amb estil d'esportista, a l'inrevés de l'anterior, Rajoy, que corria com si estigués escaldat o amb ànsies d'arribar al vàter. En fi, al migdia comparteixo plat amb les notícies televisades, a la nit ja no. Miro les estrelles i el reflex de la lluna sobre el mar, i si no hi ha lluna, me l'imagino. També miro les onades, i si tampoc hi ha lluna, les sento.

M'han entrat furibundes ganes de sentir el pasdoble d'Espanya Cañí i enviar-lo al Face. Llegeixo no exempt de sorpresa, com diria un entès, que en l'últim programa de Supervivientes, que no he vist mai, un tal mestre Joao ha pogut fer realitat un dels seus somnis: veure i tocar el cul de Jorge Javier Vázquez. Com ho senten. El tal Joao, que no sé si serà vident, li va poder llegir el futur a Javier, ni més ni menys que reflectit en el seu cul. Cony! Que diria el meu pare o cagondiós que diria la meva veïna. Una foto il·lustra la gran notícia en la qual apareix el divo televisiu amb els pantalons a les sabates i al realitzador de somnis agenollat ​​davant del famós cul. I pel que sembla, no és que no tingui pèls a la llengua, és que no té pèls al cul. Joao profetitza que el divo vendrà la casa, cessarà el seu periple televisiu, etc. I a Joana d'Arc poso per testimoni que un servidor, que té els ulls nous de trinca, per més que miro la foto, no olorar-la, no veig lletra alguna en aquesta massa muscular a la fresca i a un pam del nas del vident. Ja em perdonaran, amics i amigues, però només de pensar en el seient de la bici, crec que no la agafaré més. Hay que joderse, que diria la meva àvia! Si això és informació/televisió, jo soc  Giacomo Puccini.

dimecres, 13 de juny del 2018

AMORS TORTUOSOS


Ahir a la nit patia un estrall depressiu i transcendent de personalitat, que no sé ni què és això, però queda molt bé, gairebé dramatúrgic. El cas és que vaig finalitzar en el meu afany de penjar parides musicals a Facebook i em vaig lliurar a la noble causa de furgar en els sentiments aliens. Ja que aquest lloc té nom de tren, em vaig decidir per veure la pel·lícula Tren nocturn a Lisboa. Prèviament vaig revisar La Correspondència. El nexe que uneix les dues pel·lícules és que estan interpretades en el seu paper masculí per Jeremy Irons, el misteriós, l'estrany, el fràgil, que mai deixa indiferent.

Sense cap dubte el tren a Lisboa és molta millor pel·lícula que la de l'amor d'ultratomba. Una fogosa relació d'amor entre una estudiant d’astre física i el seu professor que li triplica l'edat. El film s'inicia en una habitació d'hotel, impartint una lliçó de petoneig en què es mengen les boques, acompanyada d'un malabar joc de mans entre tots dos. Bé, ell desapareix d'aquesta vida, però ella segueix rebent en moments i dates oportunes diferents missatges en forma d'àudio, email, i cedés. El calvari que pateix la jove creix fins a límits insuportables, i els records que la asfixien. Tot això amb un relat tediós, lent i repetitiu. Irons no surt ben parat a la meva manera de veure. L'actoràs que és, queda desdibuixat i volàtil. Per a mi que tenia pressa per acabar el rodatge. Bons exteriors i relaxant i exquisida música.

En bona hora avui una mossa de 18 anys estaria pendent dels missatges d'ultratomba, seguint l'esperpèntic I escatològic guió de tot un flamant cadàver. ¡Què dic mossa! Ni tota una dona en tot el seu esplendor. Com a molt li portarien un ram de gladiols de la seva part i de les parts del seu nou amic. La vida és així de crua i real. Per a mi que Tornatore (Cinema Paradiso) va voler filar encara més prim, però va punxar. Avui es fa difícil trobar poesia darrere de les cantonades, prevalen les presses i les picors de baixos. Sona malament potser, però ahh ...




Jeremy Irons està més al seu lloc, millor situat, una mica embadalit, en Tren nocturn a Lisboa, com a professor de llatí i grec a Berna. El seu afilat rostre encaixa en la trama, l'atzar posarà a les seves mans un bitllet de tren amb destinació a Lisboa. Solitari i una mica esquerp, s'obsessionarà a trobar l'autor d'un petit llibre escrit durant la dictadura de Salazar. La pel·lícula manté el ritme i descriu bé el moment i l'ambient de la ciutat violentada pel feixisme. En aquest anar i esdevenir, el protagonista suís (Irons) persegueix l'impossible, coneixent un bon grapat de personatges que van estirant del cabdell fins arribar a l'autor del llibre, extint ja. En aquest llarg itinerari va cobrint els grans buits de la seva pròpia vida. Un matrimoni fracassat i una aula plena d'estudiants com a únics amics. Solitari, metòdic, pensador, reflexiu i una mica tímid. Bingo, amb un peu a l'estrep del tren de tornada a Suïssa, el professor descobreix l'amor i el tren marxa sense ell.

El cinema en el seu conjunt i en el seu magnetisme indiscutible, és font d'ensenyament per a molts. Et delectes amb les imatges i et deixes impressionar per les paraules. Com tot, hi ha de bo i de dolent. Però sempre hi ha una espurna esperant-te o simplement una història que et commociona. Diuen que és un art, i jo m'ho crec. Una altra cosa és voler-nos convèncer amb arguments mal intencionats o explicar-nos històries d'amor, d'un amor impossible, irracional, fals i obscè. Poden fer dringar els sentiments, però no enganyar-los, no mentir-los. La mentida no és una bona recepta, ni per al comtat de York ni per a Lisboa.

divendres, 25 de maig del 2018

AGAFA LA PASTA I CORRE


Benvolgudes amigues i amics, la funció ara començarà, el que ignoro és com acabarà. Els pallassos han estat retratats, el maquillatge cobreix les cares dures i la carpa abarrotada de públic clama venjança i castic. Com a resultat de tal esdeveniment, l'atmosfera ha estat envaïda per un espes i contundent núvol. Núvol que pel que sembla ve prenyat d'ingents quantitats de merda pura. És el gran dia.

Durant anys han volgut intoxicar, i ho han aconseguit, amb que els artistes catalans eren els desestabilitzadors del tauler espanyol. El bombardeig d'insídies i calúmnies ha estat demolidor. Els insults i humiliacions, dignes de la taverna més pestilent. I com ja sospitàvem els pallassos del grupet català no han estat més que els nans de les representacions. Els bufons als quals se'ls pot humiliar i pegar. Els grans artistes i capitosts del major desfalc polític d'aquesta trista història, no han pogut evadir-se ni en els seus luxosos carros de fira.

Si el sideral robatori s'hagués perpetrat en algun circ democràtic europeu, a aquestes hores hi hauria ja centenars de dimissions. Aquí no, aquí no dimiteix ni el mico del circ. Espanya cañí en tot el seu esplendor. El cap de files ha manifestat a la COPE "El govern assegura que no li afecta de cap manera la sentència", la sentència de la Gurtel. O sigui, no l'afecta que el seu tresorer durant dècades, càrrecs de confiança, diputats, ministres i aliats diversos, hagin estat sentenciats a dècades de presó. Pel que sembla ni l'afecta "de cap manera" la gravetat de la llista de delictes comesos: associació il·lícita, frau a l'administració pública, prevaricació, blanqueig de capitals, delictes contra la hisenda pública, tràfic d'influències, apropiació indeguda o estafa processal.

I seguint amb les piruetes des de dalt del trapezi, ha seguit no sentint-se afectat per la sentència. Ni que s'hagi confirmat l'existència d'una caixa B del partit dels trapezistes, amb una estructura financera i comptable paral·lela a l'oficial, almenys des de l'any 1989.
Tampoc creu que l'afecti de "cap manera" que el tribunal hagi acreditat l'existència d'un autèntic sistema corrupte entre el grup del saxofonista Correa i els aixecadors de peses del PP fins al punt que, segons sentència, es va crear en paral·lel un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional a través de mecanismes de manipulació i contractació pública central, autonòmica i local. No sembla afectar tampoc a l'home bala, la sèrie de despropòsits de tota índole que recullen els 1700 folis de la sentència. Ni es donen per assabentats de les partides de cartes que van jugar a l'ombra de la carpa, en què, en comptes de sota, cavall i rei, hi havia sobres farcits d'escuma líquida, ¡alehop! A la butxaca!

Què més es pot dir dels integrants d'aquest circ? Afortunadament ha estat necessària la intervenció de la justícia per clamar al cel el que Pagliacci balbuceja al final del drama en escena, "La Comèdia e Finita". Alguns ens preguntem, no sortint de la sorpresa, si pot arribar a ser cert aquest drama, si és veritat que aquesta companyia de funambulistes transhumants forma part del govern d'un país. Si no és un somni que es castigui un raper a tres anys i mig de presó o es mantinguin a la presó preventiva d'incert final a persones que no han estat processades. Que un primer d'octubre dictaminessin l'apallissament del pacient i innocent públic que havia comprat la seva localitat. ¿Quina serà l'opinió de l'Europa democràtica sobre aquest monumental galimaties? Estem parlant de corrupció en la seva més exigent accepció, adscrita com el sucre al cafè a les més altes esferes d'un país.

Comencen a sorgir veus d'altres circs que se senten ofesos. Desconfio. Quan Aznar va pujar al poder va donar per liquidada l'última etapa de González, un despropòsit de calaixos rebentats. Amb Aznar ja saben per on van anar els tirs de fira i sempre toca. Amb l'home bala queda tot dit. Mocions de censura, eleccions ... qui vol ser director del nou circ? ¿Sánchez? ¿Rivera? Sense paraules. La Comèdia e Finita.