Sé
que pot semblar insòlit,però el tren també té ales, i aquestes ales, travessant
l’Atlàntic, em van portar fins a Grand Central, a New York, al carrer 42 entre
Lexington Av., i Park Av. Mig estació tèrmini i mig museu, monumental nus de
comunicacions soterrat. La primera vegada que vaig caure en aquest Polifemo
urbà tinc de reconèixer que em va impressionar molt. I les posteriors visites, cada
cop més. Allò no és una ciutat, és com el riu quan es transforma en mar. La
immensitat t’ofega, però revius. ¡I de quina manera!
Tenia
deu dies per davant i volia aprofitar al minut la meva estada. Un minuciós
estudi del plànol, quadriculació de la ciutat amb llapis de color i repartiment de zones pels dies d’estada. Perfecte,
un rotund nyap. Pobre de mi, cada quadricula necessitava deu dies anant ràpid.
Vaig decidir no agafar cap transport públic, no perdrem cap detall dels
carrers, les botigues, els edificis, la gent, la policia, els bombers. Ho volia
veure tot a peu i...,me’ls vaig planxar.
El
primer dia no vaig sopar, estava rendit
i amb els peus encetats. Encara em durava l’emprenyada amb el gos d’immigració
a la duana del aeroport JFK. M’adormí aviat amb la imatge del pont de Brooklyn
clavada al cervell. Com he dit, no vaig sopar però si prendre una copa al The River Café, sota el
mateix pont i penjat sobre el riu Hudson amb unes vistes tan increïbles del
skyline de Manhattan que em vaig prometre de tornar-hi, però per sopar
tranquil·lament i deixar anar la imaginació o els somnis...davant de Chinatown.
Ràpidament
decidí que la magnitud de la ciutat no em permetia de tirar endavant la meva
acurada planificació per rastrejar aquell monstre de gegants d’acer i formigó.
Dedicaria els deu dies a fer el turista, treure una fotocopia mental dels
centenars de llocs emblemàtics i deixar per futures ocasions el detall dels
cinc districtes i els incomptables barris. Tres dies per tenir una idea de
Brooklyn i una setmana per recórrer Manhattan. Per això aquesta crònica també
serà una primera estació a la que, amb el temps, mirarem d’afegir-ne d’altres.
No farem El Bronx, Queens ni Staten Island, seria necessari un llibre.
A
unes quatre travessies al est del meu hotel, al costat de Grand Central, hi ha
la confluència de Broodway Av., amb la sèptima, on apareix una mena de melic del món :Times Square. Si poses en marxa unes
mínimes dots d’observador, te n’adonaràs del perquè Estats Units és la primera
potència, del perquè has de deixar la pell si vols destacar i ser algú dins
d’aquella neurastènica societat. Del perquè, en principi, tota persona té
possibilitats d’escalar posicions : Treballant dur, molt dur. Aquesta és la
clau. Ni mandra, ni baixes, ni pilleria, ni ponts, ni això no em toca. Pencar
molt, res més. Ningú et diu l’hora que és ni t’obre la porta del taxis, si no
es a canvi d’un dòlar. El dòlar és més que una moneda, allà és una forma de
viure i d’entendre la vida. ¿Fumar?, em sembla que jo era l’únic fumador a la
City. Com que soc xafarder de mena, on hi ha interès, vaig parlar amb varis
hispans que treballaven dos torns cada dia en diferents empreses, per tal de
reunir suficients diners i poder crear la ¡ seva pròpia empresa ! En parlar de
vacances o “baixes”, es posaven a riure.
Al
costat de Times, a la 43, el Tony’s de Napoli, és un bon lloc per reprendre
forces i lubricar les canonades amb excel·lents vins australians, sud-africans o
xilens. A NY van començar a caure les meves conviccions en torn als vins.
Moltes vegades ens pensem que som els reis del mambo en diversos sectors quan,
a l’hora de la veritat, adverteixes que només som el noi dels bongos.
Avui
tancarem les breus impressions al Lincoln Center, al Metropolitan Òpera House,
el MET pels amics. Perquè ¡Ei!, jo he anat a New York també per veure òpera. És
l’aliment bàsic de la meva vida. Aquell dia, el segon, els refilets i la
frescor del proper Central Park, van acompanyar-me fins les portes del teatre
per veure una Manon Lescaut que ja no podria oblidar mai més.
(Publicat
el 10/01/2010)
