AIXÒ ÉS LA CONYA (Tros I)

Mala sort, m'he partit el menisc. El menisc esquerre. Afinem una mica més, d'això ja fa tres o quatre anys, no ara. En el seu dia ja em va dir el cirurgià que ja no s'opera el menisc de forma protocol·lària i automàtica. Tan sols en casos en què es considera necessari. M'he en recordat avui,  bestreta del temps estival que està per arribar i avantsala dels itineraris amb bicicleta. La bicicleta emet un lleuger espetec a cada volta de pedal, que coincideix exactament amb l'espetec emès pel meu genoll malmès. Res preocupant si ho comparo amb les dotzenes de sorolls, pulsacions, miàlgies, punxades i petits dolors que exhala el meu cos sencer. Un cataplasma, vaja. A l'hivern em divorcio de la bici, per pura covardia. On jo visc les temperatures hivernals són un tant inhumanes i l'últim que faria seria enganxar aquell maleït selló al meu cul. A més, la tinc a la platja, lluny de les meves adorades muntanyes. Ja em trobo a la platja, poca gent, ventades a la tarda, passejos matinals, menjars frugals, molt peix i absència absoluta de tetes i de mascles alfa disposats a menjar-se el immenjable.

A la nit el de sempre, o gairebé. Fullejo el diari, m’encasqueto  els cascos i deixo que la música m’amanseixi, com a les feres. Quan em sembla que el que sento és digne de compartir, ho faig mitjançant un grup de Facebook que vaig crear ja fa alguns anys. Hi havia romàs gairebé sempre sota mínims però, ara, s'ha recuperat i es troba en uns nivells de participació molt prometedors, i va a l'alça. Hi ha un grup de persones molt actius que omple la pàgina de bona i variada música. Jo sóc molt repetitiu, pesat diria jo. Tot i que la majoria d'agregats malbaraten amabilitat prestant atenció a les meves publicacions. PEN CLUB MÚSICA, per si algú li pot interessar i compartir els seus gustos musicals.

Ara és temps de renúncies també. Aquí acostumo passar de puntetes sobre la informació política dels diaris. És com un afartament la temàtica de les baralles diàries i l’aixecat  tu que m’hi assec jo. Que si han empresonat a Urdangarin, que si es presenten no sé quants per presidir el PP, que si Susana diu que als catalans ni aigua, que com Sánchez no s’ajunti  amb d’altres, el seu recorregut serà efímer. Que si el president fa fúting al matí als jardins de la Moncloa -que a mi m'importa un ou-. Encara que reconec que Sánchez corre amb estil d'esportista, a l'inrevés de l'anterior, Rajoy, que corria com si estigués escaldat o amb ànsies d'arribar al vàter. En fi, al migdia comparteixo plat amb les notícies televisades, a la nit ja no. Miro les estrelles i el reflex de la lluna sobre el mar, i si no hi ha lluna, me l'imagino. També miro les onades, i si tampoc hi ha lluna, les sento.

M'han entrat furibundes ganes de sentir el pasdoble d'Espanya Cañí i enviar-lo al Face. Llegeixo no exempt de sorpresa, com diria un entès, que en l'últim programa de Supervivientes, que no he vist mai, un tal mestre Joao ha pogut fer realitat un dels seus somnis: veure i tocar el cul de Jorge Javier Vázquez. Com ho senten. El tal Joao, que no sé si serà vident, li va poder llegir el futur a Javier, ni més ni menys que reflectit en el seu cul. Cony! Que diria el meu pare o cagondiós que diria la meva veïna. Una foto il·lustra la gran notícia en la qual apareix el divo televisiu amb els pantalons a les sabates i al realitzador de somnis agenollat ​​davant del famós cul. I pel que sembla, no és que no tingui pèls a la llengua, és que no té pèls al cul. Joao profetitza que el divo vendrà la casa, cessarà el seu periple televisiu, etc. I a Joana d'Arc poso per testimoni que un servidor, que té els ulls nous de trinca, per més que miro la foto, no olorar-la, no veig lletra alguna en aquesta massa muscular a la fresca i a un pam del nas del vident. Ja em perdonaran, amics i amigues, però només de pensar en el seient de la bici, crec que no la agafaré més. Hay que joderse, que diria la meva àvia! Si això és informació/televisió, jo soc  Giacomo Puccini.