GLOPS DE PRIMAVERA

Del que s’escriu en un blog en diuen un post, però és un mot que no fem servir massa, ho ventilem dient “ja he acabat l’article d’aquesta setmana”. Però tampoc és un article convencional perquè per article solem entendre allò que escriu un periodista o una persona d’un reconegut prestigi dintre la seva professió. Els blogs, que n’hi ha de molt especialitzats i molt bons, d’infinites matèries, acostumen a ser raonaments personals o narracions literàries escrites amb més o menys dosis d’inventiva i d’experiències personals.

Dit això, ja em puc deixar empassar  pel tobogan de la sinceritat i donar un cop d’ull a vol d’ocell per les pintures i escenaris amb que acostumo a embadalir-me. ¿Perquè?, doncs senzillament perquè ja estem a la primavera i a les ànimes mig bohèmies se’ns disparen les il·lusions i ens batega un pueril formigueig que es va gronxant dins del pit , com petites bombolles, igual que pessics de llavis amorosos. Perquè els colors han tornat a canviar, a cruspir-se totes les tonalitats de la paleta –incloses les més llampants i cridaneres-. Primavera, primer verdor. No hi ha lloc per l’ensopiment, ni per mirar enrere remenant les nostàlgies, els mals moments. És temps de viure’l amb plenitud, arraconant les pors i les indecisions, fent el que sempre hem anhelat i no hem tingut valor per afrontar-ho, defallint emparant-nos en l’auto complaença, en les excuses pietoses i els enganys innecessaris. ¡Viu!  

La literatura, el cinema o la poesia en van plens de primavera. ”Podran  tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera. Pablo Neruda.” És temps de viure íntegrament minut a minut, no deixar-se vèncer per les inconveniències, el desànim o, molt menys, per la indiferència. Quan la vida t’aporti raons per plorar, demostra-li que tens mil i una raons per riure. Trepitja l’herba humida, desafia la tristor mirant les flors, camina pels bancals assolellats, en riu-te’n dels ocells, xipolleja per damunt els rierols. Mostrat agraït i dóna gràcies que la primavera estigui amb tu.

Quan en la primavera no hi havia televisió, era una paraula encara per inventar, quan la vida era només una feixuga baralla per la pura supervivència i als euros se’ls hi deia patacons, la gent s’apropiava del carrer i convertia les nits en un gran casal on comprar i vendre  històries mitjançant la paraula. Paraules prenyades de records. Cadires en círcol i els padrins en lloc preeminent resguardats de la marinada. S’escoltava l’avi amb respecte i  orgullosa admiració. A la primavera ja es podia anar al  tros vestit amb la suada samarreta i  el sarró atestat de fam. De matinada el carro i la mula, a cops de ferradura, trencant just el silenci per despertar pardals i somnis impossibles, resseguint vetustes roderes enfonsades  al camí en mig d’extensos sembrats verds, esquitxats només pel nas de   tímides roselles. Però, no tenint res i mancats de tot, ja varen conèixer la llum de la primavera abans que nosaltres, que ho tenim tot. No es pot comprar la primavera, Però tenim el privilegi de sentir-la  i estimar-la.

“Realment soc un somiador pràctic, els meus somnis no són bagatel·les en l’aire. El que jo vull és convertir els meus somnis en realitat”. Si Gandhi volia ser pràctic amb els seus somnis, com no ho havia de ser un somiatruites com jo. Que he passat la vida guaitant el pas de les estacions des de la finestra del tren. Embadalit. 

SANT JORDI. LA PASSIÓ PELS DÉUS

Torna S. Jordi, roses i llibres, i m’ha semblat apropiat reproduir part d’un article que vaig escriure l’estiu de 2011. He volgut rellegir les biografies de tres icones de la dramatúrgia nord-americana que per a mi són herois de capçalera: en Tenesse Williams, l’Scott Fitzgerald i l’Arthur Miller. Del primer a l’últim només els separen 19 anys de diferència (1896-1915). Comparteixen amb lletres d’or el seu llegat a la història de la literatura i, de retruc, a aclaparadors èxits made in Hollywood. També els va tocar viure la Gran Guerra i la penosa Gran Depressió.

Mig alcoholitzats, arruïnats, enriquits i amb tendències depressives, són talents dels que sovint només coneixem la monumental obra literària que els ha convertit en far de la dramatúrgia americana. Tennesse Williams, l’autor d’Un tramvia anomenat desig, La gata sobre el terrat de zenc i La nit de la Iguana, és una ment sovint torturada, en part per la seva ambigüitat religiosa i per l’altre l’homosexualitat declarada, que el delata convertint la dona en protagonista del seus drames que transpiren indefectiblement sexe i violència. En el fons, tots ells, són personalitats molt complexes, complexitat que es transmet als seus personatges de paper.

Arthur Miller, que per no quedar-se enrere, ens ha deixat La mort d’un viatjant, Les bruixes de Salem o Panorama des del pont, entre d’altres. Pateix el rigor de la Gran Depressió i el seu còmode estatus es veu enfonsat i el fa mudar-se d’unes excel•lents vistes de Central Park a un modest apartament a Brooklyn. Acusat de vel•leïtats comunistes és perseguit i assetjat per la famosa caça de bruixes del Comitè d’Activitats Antiamericanes, sent exonerat el 1958 per el Tribunal d’Apel•lació. El 1956 es casa amb Marilyn Monroe i la festa dura quatre anys i mig, en els que la rossa pendó les hi fa passar de tots colors.

Les dos últimes vegades que he estat a la ciutat de les hamburgueses i els Hot dogs, he sentit la “necessitat” d’anar a passejar per Long Island. Els anys 20 Nova York era el paradigma de l’opulència i el creixement dels Estats Units. Mentre l’alta societat gaudia de la seva pròpia “Belle epoque”, la màfia estenia els seus tentacles en una ciutat àvida de gresca. Les platges de Long Island es varen convertir en lo més in de l’aristocràcia i dels capos. En 1925 apareix a les llibreries El Gran Gatsby. Per més passejos que he fet per aquell escenari de grans mansions i enormes cases de fusta pintada, no he pogut mai veure en Robert Redford ni la Mia Farrow saltant palissades pels verds prats que rodegen les llargues platges. Però si he sentit l’alè amb olor a tinta de l’Scott Fitzgerald prenent acurades notes en una zona rocosa de l’indret, avui mig decrèpita. Anomenat el redactor d’una Generació Perduda, va dir adéu molt aviat, als 44 anys.

Sens dubte El Gran Gatsby és la millor novel·la de Fitzgerald, retrat de l’Amèrica posterior a la Gran Guerra, immersa en la Llei Seca i la màfia, amb la proa assenyalant el gran crac del 29. El novel·lista, d’origen humil, neix a Saint Paul, Minnesota, el 1896, i com la gran majoria d’aquests notables narradors els seus llibres parlen de ficció barrejada amb vivències pròpies i de l’entorn en què es mouen. En aquest cas la infidelitat a la seva dona Zelda, l’obsessió per fer-se amb l’alta societat i les penúries econòmiques, són una constant en el seu relat de la vida esbojarrada de Nova York. Jay Gatsby parla molt per boca de qui el recrea amb una màquina d’escriure. Grans fastos, diners, sexe i alcohol es donen la mà amb veritables drames on l’homosexualitat, el desastre econòmic, la malaltia, la infidelitat o l’esquizofrènia donen un tint de realitat a les seves atrafegades vides. Malgrat la seva vocació com a novel·lista, les novel·les no li van procurar prou ingressos per mantenir l’opulent tren de vida a què li induïa la seva pròpia esposa i va haver d’escriure narracions curtes per a revistes publicitàries. Tot per fer-se notar en les distingides borratxeres de Long Island i els seus aristòcrates del dòlar.

“El pitjor és quan has acabat un capítol i la màquina d’escriure no aplaudeix” (Orson Welles). 

UNA PAELLA AMB ESTIL

Els confesso que quan en algun restaurant llegeixo una cosa semblant a això "Paella a l'estil de Raúl", de manera immediata em poso en guàrdia. I és que tinc les meves raons, raons que no són altres que parapetar-se en el sentit comú. No sóc un gran menjador, ni de bon tros, ans al contrari, poquet però autèntic. A mi lo de la cuina d'investigació, d'autor o creativa, em sol induir a l'aparició de pigues i granets a la dermis. I no és que estigui en contra de prestigiar i donar vernís a una professió que en el passat solia amagar-se en l'anonimat. L'explosiva aparició en el seu dia del mestre Ferran Adrià, sense parangó a tot el món, ha revolucionat positivament el sector de la restauració, des dels fogons fins a la porta d'entrada, i falta que li feia al sector. Adrià no és un venedor de tómbola ni un prestidigitador de les males arts, és un innovador i un perfeccionista. De la seva corda han aparegut per tots els racons un batalló de grans cuiners que han dignificat la professió. Però també de milers de aixafa ous.

I aquesta revolta gastronòmica no s'ha limitat als fogons, cassoles i olles. Pertoca a cambrers, personal auxiliar, lavabos, neteja, cordialitat, serietat, rigor, amabilitat, vaixelles, coberts, decoració local, taules i llenceria. Per a què ens hem d'enganyar, no fa molt que alguns dels locals, diguem-ne estàndard, i bars de menjars, eren veritables temples de merda, parets escrostonades, cadires coixes o estovalles foradades per l'ús. Sense deixar de banda algunes cuines en què s’hi havia d'entrar amb xanques o enfonsar les sabates fins als mitjons en el viscos i ranci greix. Posar-se els dits al nas rere d'una cortina o tocar-se els llavis al destapar un vi tampoc eren rareses ni fets aïllats.

Des de sempre la part més conflictiva o desmotivada d'un negoci, no han estat les vendes, les compres, les inversions o el manteniment. On la cosa coixeja de veritat és en el factor humà, en les persones, en el gènere humà, és a dir, tots nosaltres. Ens costa adquirir en el nostre quefer quotidià això que ara en diuen l'excel·lència, procurar fer tots els nostres actes ben fets, sense rèplica possible, sense donar lloc al fet que ens cridin l'atenció, fer prevaler la pròpia dignitat.

Però centrem-nos en l'inici. Si jo demano una paella de marisc, el que espero és precisament això i no una altra cosa. No em val l'estil de Raúl, perquè el que fa Raúl és deconstruir la paella per convertir-la en una creació al seu gust, que no és el meu, i no vull records de gambes palamosines ni fum perfumat al vapor dels escamarlans. Jo exigeixo les gambes i els escamarlans perfectament ordenats en la superfície i en espera de clavar-hi les dents. I l'arròs el vull ajusticiat al foc de llenya, si pot ser, amb els grans al dente i aromatitzats amb aquest fons de paella castigat pels efluvis dels fruits del mar i els condiments habituals. No vull una mena de risotto que ningú ha demanat, amb grans humitejats i un color de merda d'oca que foragita els comensals.

Tampoc són de rebuda els ganivets tridimensionals, que no se sostenen quiets ni s'adapten a la mà per al tall. Només vull tallar el filet, no dirigir una orquestra amb aquest ferro. De la mateixa manera que em nego a fer servir un tovalló de paper, el paper per al vàter, el tovalló de teixit, emmidonat, i de colors pastís. Res de negres o foscos, els tovallons negres per a les tenebres o per Jack l'Esbudellador. I si tinc l'ocurrència de demanar-me un assortiment de formatges com a postres, no necessito un pesat al meu costat instruint-me en l'ordre de consum, de més suaus als més anyencs. Que l'hi expliqui a la seva àvia, jo sé les meves preferències. Que no em rebentin amb els formatges, si jo demano Idiazábal, Brie o Cabrales, és justament això el que em demana el cos, i no que em serveixin una merda de formatges del súper de la cantonada amb dos tísics coberts i una pelleringa de codony. Un Enate consistent per als formatges, me’l guarda a la nevera 15 minuts abans. Senyor, el vi negre no es beu fred! Té pebrots, sabré jo com vull les coses!

ROYAL NAVY I D’ALTRES OSTIES

Fa pocs dies Mariano Rajoy, el impertèrrit, va anunciar a bombo i platerets el paquet d'inversions que el seu gabinet destinava a Catalunya per un import de 4200 milions d'euros. Ometo el fet de que aquesta assignació no és sinó una petita part del que se'ns deu per incompliment de pressupostos anteriors. Ara, el ministre Montoro, ha dit respecte a la susdita pasta que, “bé, sí, però que no”. O sigui, d'acord, molt bé, passi-ho bé. Això em provoca el dubte en pensar que tal joc de paraules es degui al cabreig dels que paguen poc i exigeixen tot, o que es degui a un darrer càstig a la terra que paga molt i gairebé no rep res. Per separatistes, díscols, rondinaires i maníacs de les urnes. Tot pot ser. Perquè serà que els catalans estan aferrissats en celebrar un referèndum i preguntar a la gent què cony volen decidir amb el seu futur? Per tossuderia, per tocar els bemolls, perquè són fans dels rovellons i calçots? Jo m'inclino a pensar que no, que no és això. Podria ser atribuïble a l'escudella i la carn d'olla? Tampoc, no crec. Llavors, hi ha la possibilitat que aquestes ànsies de votar siguin una mentida per encobrir al Timbaler del Bruc? Recordin que aquest aguerrit noi va triturar de tal manera el seu tambor que els cruixits i brams rocosos de la muntanya santa van expulsar al francès. Hi ha versions per a tots els gustos, sense anar més lluny avui he sentit a dues senyores d'edat cridant enmig de la plaça que de cap manera anaven a prescindir dels bunyols de Quaresma, els rodonets i els de l'Empordà. No és un tema fútil ni menor. A escassos metres, al passeig, una nodrida representació de la confraria de pescadors manifestava la seva oposició frontal a la desaparició del romesco, sent aclamada i animada amb gran gresca per part dels fabricants de Mocadors de fer Farcells. Portem ja tant de temps amb el conyàs de referèndum que ja no sé si volem votar o botar o saltar o brincar. Jo sí que vull perquè em sembla singularment patètic que no em deixin opinar. Voldran creure que cada vegada que sento la paraula referèndum, m’assalten a la ment Veneçuela i Corea del Nord, Perquè serà!

El Sr. Rajoy, que d'orador en té un tros, diu que Espanya és la nació més antiga d'Europa i un dels països més importants del món, glups! Ostia, ignorava jo tan edificants adjectius. Il·lús de mi, que creia que es resumia en truita de patates, Gurtels i toros amb dos agressius ous. Bé, bé, d'acord, però llavors ... si en aquesta posició tan majestàtica es troba en el concert de nacions, com és possible que no se li hagi enganxat res de països tan arcaics i tan importants. I no parlo de musclos al vapor ni tan sols del molt considerat entrepà de calamars, no. Em refereixo a la independència dels poders públics, a la corrupció, la negociació, l'equitat en la distribució dels recursos, la condescendència, no privilegi, amb els que més aporten, el càstig a una població de set milions d'habitants per no ser del teu gust, etc. En fi, petiteses que no es corresponen amb un dels països més importants del món.

Si serà important que ara resulta que amb el bye bye -Brexit- de Gran Bretanya, se'ls ha ocorregut clavar la dent al ronyós tros de roca conegut com Peñón de Gibraltar, que està ple de micos. Pel que sembla, allà sí que els agradaria fer un referèndum per saber l'opinió dels seus habitants -llanitos- que, com era d'esperar, ja s'han manifestat amb allò de ... i un ou. També han ficat cullera il·lustres Lords, Sires, ministres i militars anglesos, amb contundents raons: Una acció militar com la de les Malvines, tenim un exèrcit molt superior a l'espanyol i, a mig terme, esclafaríem Espanya, convidar a Londres als líders separatistes catalans i exposar a les Nacions Unides el desig de la Gran Bretanya que Catalunya sigui independent, al cap i a la fi els catalans, al contrari dels espanyols, són un poble obert de mires, atlantista i que fa mil anys ja comerciava amb Cornualla i el País de Gal·les. Ostia, vaja tios! I si preguntéssim als cinc mil espanyols que cada dia creuen la frontera de el Peñón per guanyar-se les papes? A les pàgines de The Sun he llegit "els gibraltarenys no volen als Follaburros dirigint el seu estratègic enclavament". Ostia, que fort !!