CINC OUS FERRATS I UNA CROQUETA

Tot just fa una hora que he arribat a casa, una mica cansat però amb optimisme. Renoi, trenta cinc minuts de l’estació de Sants fins aquí, bé, fins aquí no, fins a l’estació del AVE, i vint minuts més amb el cotxe fins aquí, ara sí. En el tren hi venia molta gent amb destí a Madrid Puerta de Atocha. Bona gent, mig endormiscada i sense rastres aparents d’aflicció o mal humor, per el repàs que va patir ahir l’equip dels seus amors, el Real Madrid, “De las glorias deportivas que campean por España, va el Madrid con su  bandera limpia y blanca que no empaña, ¡Hala Madrid!, ¡Hala Madrid!”, diu el seu himne.

Ja feia dies que a tot Catalunya, inclosa la capital de la futura república  catalana, es respirava un ambient estrany, aspectant, temorós. Ja només faltaria que ara que es compleix un any de l’apallisament de la rebel població, més l’absència justificada del sant patró de totes les pilotes hagudes i per haver, Sant Messi, vinguessin Sergio Ramos i companyia, i ens fotessin un cul com un tomàquet. O ens fessin empassar la vermella barretina i allò de més que un club. Val a dir que al començament, en el túnel de vestidors, terra de ningú, es van prodigar les abraçades, petons i copets al cul entre els dos contendents. Mare de Déu vaig pensar, tot tocant-me la cartera, però què collons de petons i mirades compromeses, ¡pit i collons és el que ara toca!  

La veritat és que la ficció va tornar a superar la realitat. ¡Mare de Déu del perpetu socorro! Només començar ja vaig ensumar les maneres del futur conseller Piqué i els seus companys de la zaga. Quina manera de lligar els tocs, quina transversalitat, quines ganes, fam de glòria. Els de més que un club anaven teixint, no un macramé, sinó una manta, la manta de gols que els van fer. Es va sentir esto no es un encaje de bolillos, es de golillos.

El transcendental moment que estàvem vivint era inversament proporcional a la cara que feia en Florentino, ostres noi, quin semblant més arrupit i constret. No sé el que li devia passar pel cap, però segur que res de bo. No voldria estar a la pell de Lopetegui, més que res perquè no em traguessin la pell a tires. A l’inici de la segona part, allò ja començava a semblar el dia de les porres i corredisses. Però els nois van tirar ma del pit i collons i ja tornàvem a ser a Brussel·les. El millor defensa del món i part del planeta Venus, Sergio Ramos, inicià la seva retòrica acadèmica per fer palès el seu disgust dirigit a Piqué. Quiyo, ya empesamo a habla en catalán coño. Mania de desir gol. Te he dixo mil veces que se dise goo! Que etamo en Ejpaña, joee!

Bé deixem les anècdotes, ocupem-nos de lo serio, de la substància, del moll de l’os. L’Aspirant a conseller Suárez tenia una fam a prova dels germans Roca. Tres vegades va foradar les xarxes merengues, sota la tendre mirada de Sant Messi, que compartia el seu lloc amb dos infants i el guix del seu braç. Fins i tot em va semblar que li enviava una benedicció. ¿Juga millor el Barça sense Messi? Millor que calli i no em foti en embolics. Vull destacar el darrer gol, obra de Arturo Vidal, indi Sioux dels Andes. Ui, però als Andes no hi han Sioux. Bé es igual, va rematar de manera contundent amb aquella destral que porta incorporada a la closca. Quin plaer, quin gust, quina manera d’assecar el merengue. Un altre que també optarà a algun càrrec republicà.

Enhorabona i felicitats a tots els nois del més que un club. Tarda de glòria i de somnis republicans. Cinc ous ferrats contra una croqueta és un àpat que voldria compartir amb tots vostès molt més sovint.  

LA TAVERNA D’EN MALLOL

A la taverna d’en Mallol s’hi riu i plagueja/ a la taverna d’en Mallol molts hi entren amb lluna i en surten amb sol. A la taverna d’en Mallol, que es deia Gregori i no pas Mallol, hi feia cap el bo i millor de la comarca: pocavergonyes, brivalls, grenyuts i escorrialles patibulàries. Jo, amb el vist i plau d’en Gregori, o sigui, en Mallol, m’asseia en una taula al fons del local a cobert  de tafaneries alienes i envoltat de la brutícia d’allò més rància i selecte. Només i anava els diumenges i tenia per costum saltar-me la costum per saciar-me la indissimulada gola i venjar-me dels tirànics bullits i xacres de tota mena. Dos ous ferrats, una dosi sencera de cervell i fetge de ves a saber de què  i, per esborrar la tristor, una muntanyeta de pèsols estofats.   

A la taverna d’en Mallol s’hi beu i s’hi juga/ a la taverna d’en Mallol dels diners que hi entren no en torna ni un sol. La taverna era pudenta i se t’humitejaven les articulacions i l’entrecuix, a fe de Déu. Uns enraonaven a crits, la majoria, i d’altres xiuxiuejaven a cau d’orella històries esfereïdores, l’esbudellament  d’algun trinxeraire o l’exhibició d’una capseta  amb els dos ulls del darrer sicari esclafat. També s’hi feien tractes amb donotes enderiades pels diners, de llengua verinosa i generoses anques obertes com una abraçada. En Mallol, el Gregori, els hi deia putots infectes, i quan el treien de polleguera les fotia fora a puntades de peu. El sostre devia haver estat un enfustat d’acurada talla i refinat envernissat, però aleshores les teranyines i el greix havien format causa comú amb el fum de les pipes i els havans de fulla d’ametller. Regalimava damunt les taules.

A la taverna d’en Mallol s’hi canta i s’hi balla/ a la taverna d’en Mallol tal hi entra donzella que en surt com Déu vol. Molt al contrari del que hom pot pensar, tota aquella gentussa batejada amb els vòmits i excrements dels seus avantpassats, encrostats amb el mateix gruix de merda i mala llet, tenien per norma aparentar una mena de refinades maneres quan entraven en aquell corral o a l’hora d’atansar-se  a alguna taula per saludar l’estripa terrossos borratxo que tant i tant admirava. Per no parlar de les dames, abans dels seus banys dominicals de ginebra de garrafa i d’ensulfatar les neurones amb rapè de coca. Saludaven xisclant i balancejant els braços tot alçant les mans amb les ungles negres en un gest còmic, escampant una nauseabunda flaire a tall de rebuig i fluids agres.   

A la taverna d’en Mallol hi ha agut punyalades; a la taverna d’en Mallol diuen que eren quatre contra un home sol. Valguem Déu si no hi ha res més patètic que un paria pocavergonya o un brivall desdentat, d’amorrar-se al pou de les deixalles com ell, pugui pretendre fingir el que no és ni serà. Res del que hi ha a la taverna és bo ni per fer-ne carn picada pels garrins. Al borratxo  Bocabruta, que va perdre els braços en una navegació de maleïda nit a bord, el varen agafar quatre tal·losos i li varen perforar el cor amb una banya de brau, tot dient que els havia robat. A la taverna d’en Mallol no tot són rialles;a la taverna d’en Mallol han tancat les portes en senyal de dol.

No desconfieu ni molt menys, malfieu. No soc jo qui parla. Es tracta d’una confessió alliberada dins el meu tren per un llefiscós llepafils del que ara no em ve el seu nom ni el seu rostre. Tan s’hi val, tampoc puc recordar si els fets foren a les muntanyes xineses, al cor de l’Amèrica o potser un relat de Els Miserables d’en Victor Hugo. Encara que ben raonat potser..., potser podrien també ser confessions de l’aiguardent que viatge al meu costat...

UNA AJUDA, SI US PLAU.

Segons llegeixo en els papers, el govern espanyol, l'estat espanyol, s'ha gastat 670.000 eurets en la desfilada militar d'ahir, festivitat de la Mare de Déu del Pilar, dia 12 d'octubre. Una cosa així com 112 milions de la pírrica moneda anterior. Esdeveniment una mica deslluït per la pluja. En aquest dia s'aprofiten els grupets de gent per prendre el pols a la política espanyola. O sigui, es parla de Catalunya per sobre de tot. Terns vistosos per als homes i modelets amb signatura per a les dames. Un cop conclòs l'acte militar, el Rei ofereix una recepció que, en aquest cas, acollia 1500 convidats. Se suposa que els canapès, el vi espanyol i totes aquestes trivialitats van donar llustre al moment. Pedro Sánchez en la seva primera desfilada militar com a president, es va emportar tots els gripaus i colobres corejats per la dreta rància més casposa i reaccionària de les Espanyes. Ja se sap, aquí el terme mitjà no existeix, o et llepen el cul o et fan miques. La meva ignorància em fa pensar en la necessitat de celebrar aquests fastos que, al cap i a la fi, sempre són per als mateixos. Perquè a nivell estatal 670.000 euros són una fotesa, però menys fotesa seria si els beneficiats fossin menjadors escolars o persones en situació d'abandonament i risc social, que no són poques.

Seguint amb la lectura de papers m’assabento que les coses no estan gens bé. Una suor freda m’abraça l'esquena i, per un moment, sento veritables nàusees. Resulta que després de deixar enrere la terrorífica crisi de set anys, la majoria de països que conformen la Comunitat Europea, segueixen tenint el mateix nivell de vida, Pib, d'abans de la crisi, i alguns ho han millorat. D'aquests 28 països que són la Comunitat, La República Txeca i Eslovàquia, segueixen liderant el grup, com abans, seguits de Finlàndia, Dinamarca, França, Països Baixos, etc. Espanya, abans de la crisi, figurava en el lloc 23, i en l'actualitat ha baixat al 25. Tan sols seguida per Letònia, Estònia i Romania. En resum, seguim sent la cua d'Europa, en gairebé tot.

Sí que tenim una xarxa ferroviària d'alta velocitat de les millors del món, tot i que pateix d'un curiós estigma: és deficitari fins a les meninges. L'únic tram que es troba en el llindar d'estabilització, no de beneficis, és el de Barcelona-Madrid, tot i ser els preus dels bitllets més cars que en la majoria de trams per Espanya. Trams en què puja una persona en una macro estació enmig del no-res, i baixa una altra. També és cert que fabriquem o comprem submarins, que no hi ha on amarrar-los, tancs, avions de combat, míssils, armes de tota mena que, com tothom sap, presten un gran servei a la població. Sense comptar els enormes costos d'una emigració subsahariana absolutament descontrolada i acollida amb una bateria de facilitats i prebendes que en molts casos no disposen d'elles ni els propis autòctons.

A Espanya un 14'5% de la població fa més de tres anys que es troben en una situació de penúria. Les prestacions de garantia d'ingressos resulten clarament insuficients. Tenim tants pobres com Romania. Segons un estudi de la Universitat d'Alcalá, un 32'6% de la població, amb treball, està en una situació de vulnerabilitat econòmica. I un 26% està en risc de pobresa. Un altre 26% dels majors de 25 anys o no tenen ingressos o són inferiors a 536 euros al mes. En un 3'3% de les llars espanyoles no tenen cap tipus d'ingressos. Si afegim a tot aquest panorama tan fosc que una generació perduda la va engolir la crisi, no tenint ofici ni benefici i que persones de més de cinquanta anys va perdre la feina i no la recuperarà mai més, el balanç és patètic i ofensiu.

Potser 670.000 euros per a una festeta estatal no sigui com per esquinçar-se les vestidures però, home, potser sí perquè algú es posi vermell.

EL PETIT GEGANT D'ULLS TRISTOS

De sobte ens ha deixat. Dic sobtat perquè Charles Aznavour no tenia de morir-se, no estava previst, "Amb la meva germana hem acordat passar dels cent anys". Li han estafat sis anys.Tan sols un any enrere va triomfar a Bercy, amb noranta-tres anys, una orellera per si fallava la memòria i una butaca entre bastidors per a petits descansos. Mai va claudicar, va caure innombrables vegades i es va reposar el mateix nombre. Carn d'escenari, compositor, de bona ploma i un timbre de veu que li sobreviurà. A tres generacions va alletar amb la seva veu trencada, les seves més de mil dues-centes cançons en repertori prenyades de vida quotidiana. Cent vuitanta milions de discos venuts en cinc llengües. Adorava les llengües, al contrari d'aquí. I un bon grapat de pel·lícules entre les quals destaca Tirez sud li pianiste, de Truffaut. I premiat amb un César.

Fa una setmana em trobava gastant soles al Barri Llatí a París i ho ignorava. Aquí va néixer el 1924 el petit geni. Els inicis en l'escenari van ser durs i llargs. Amb 22 anys és descobert per Edith Piaf i se’l  emporta de gira per Amèrica. El petit cantant de veu estranya sedueix a la deessa de la chanson. De retorn a França es converteix en regidor, teloner, secretari, xofer, confident i autor d'alguna de les cançons de la diva. Es diu que també va exercir de mestre de cerimònies de la seva alcova. Tant mateix també escriu algunes cançons per Gilbert Becaud. Je m'voyais déjà, la història d'un artista fracassat el catapulta definitivament a la fama, el 1960. Es va prestar, en molts casos desinteressadament, a cantar duos: Ray Charles, Sinatra, Toni Benet, Stevie Wonder, Julio Iglesias, Sting, Céline Dion, Johnny Hallyday, Paul McCartney, Streissand o Liza Minelli. Profundament francès i visceralment lligat a les seves arrels armènies.

Lleig i baixet -J.Luna diu que hi va haver un temps en què semblava espanyol-, possiblement abans de reconstruir-se el seu nas per mandat de la Piaf. Feia molts anys que va deixar enrere el seu Paris, per anar-se'n a viure a la Provença, a un tir de pedra de la Costa Blava i les inigualables fragàncies de la banda i els seus càlids colors. Muntat en el seu tractor agradava de recórrer la finca agrícola i presumir de la seva plantació i producció d'oli. Crec que La Provença i la seva mansió van ser els seus últims amors de veritat. Sense abstenir-se ni un sol dia, es tancava totes les tardes a seure al seu tamboret, les mans al piano i la llibreta de les corxeres i família. Tres generacions han ballat i enamorat amb els fons musicals del petit gegant d'ulls tristos. A diferència de la gran majoria de cantants, Aznavour comptava els seus èxits musicals per centenars. Resulta absurd limitar-lo a Venècia sense tu o La Boheme. Les seves pàgines parlen d'alegries i tristeses, de molts fracassos, els seus, i d'ingents triomfs, que també els va fer seus. Diuen que va ser un motor de petons i llàgrimes, d'afalacs i menyspreus. "Sóc política i poèticament incorrecte". Tossut com una mula per al treball, inquiet, nerviós, curiós, una mica esquerp però receptiu, "M'encanta el que faig i sempre que tingui la salut i la força per fer-ho ho faré".

Adéu, adéu Aznavour, has viscut molt, però és moltíssim més el que ens has deixat. Sàpigues que no sóc aquí per aprofitar el moment, que, tot i la blancor dels meus cabells, segueixo taral·lejant Les comédiens des d'aquella llunyana dècada en què la teva música es va allotjar en el meu cervell. Bohemi!