TU SÍ QUE SAPS, PAPI

Papi, papi, et puc fer una pregunta? Doncs és clar que sí, fill. Ha passat alguna cosa a l'escola? No, mira, resulta que avui ha vingut un senyor per fer-nos unes explicacions, però la veritat no hem entès res. Feia servir paraules molt estranyes que no te les he sentit mai. Ens ha dit que quan siguem grans ja no decidirem per nosaltres mateixos, no podrem fer plans de futur ni entendre les matemàtiques. Que tothom es regirà per la I.A. ¿Què és la Intel·ligència artificial? Ahhh, bé, no és fàcil de resumir, en primer lloc et diré que no tinc ni puta idea de que es tracta aquest engendra, però tinc la seguretat que ens fotrà si o si. Sobretot a la vostra generació perquè la nostra ja estarà criant malves.

 

Ha dit que els avions volaran sols, sense pilots. I que ja no es treballarà, res de matinar per anar al lloc de treball, com tu, que t'aixeques a les cinc del matí i tornes a mitja tarda. Serà fantàstic no? La veritat és que crec que només treballaran els robots estúpids i oliosos, carregant-se milions de llocs de treball i sense baixes ni vacances ni la regla ni vagues ni fotre mà a la Loli. I potser també curraran alguns dels que van amb corbata i estudien la manera de donar-nos pel cul a tothom. Ves, et crida la mare.

 

Menys mal, ja no sabia què dir-li. I no li he dit que tota la població, menys els de sempre, cobraran cada mes una merda de salari igualitari per a tothom. De cotxe, vacances i creuer pel mediterrani, ni en foto. Entrepà de calamars, somriure i bon aspecte. Intel·ligència Artificial? Que els donin!!!

 

POR FIN, ENCONTRÓ TRABAJO.

 POR FIN, ENCONTRÓ TRABAJO.

El progreso siempre llega tarde. Más de setenta años acariciándose los gemelos, pobres, a la sombra de cualquier castillo y, de repente, como quien no quiere la cosa, se le acerca un lacayo y le susurra al peludo oído ya es rey. Hostias, dijo, en inglés. A partir de aquel momento lo más refinado de la edad media convulsionó a propios y extraños.

Me dispuse con urgencia a coger el primer vuelo hacia Londres, pero fue en vano, había cola desde El Prat hasta Dunkerque. En otro reinado será, me dije. Servidor se tragó los fastos de la canonización, perdón, entronización quise decir, por la maldita tele. Pero que decepción tan grande, no podía creerlo, mis contactos me comunicaron que en la lista de invitados no constaban como tales ni James Bond ni Robin Hood. Sencillamente lamentable. El príncipe Enrique, duque de Sussex, tampoco le arreó al canapé, castigado.

Veamos 29.000 policías y cuatro mil más de no sé qué, que también cobran. Santo cielo, si la intervención de James Bond hubiera sido más efectiva y algo más barata. Y no digo de los posibles flechazos de Robin.

Mi jefe no me permite que me alargue en los artículos, iré concluyendo, pero como el jefe y yo son los mismos, pues paciencia. Tengo miles de cositas que contar de la fiestecita de cien millones, pero no puedo. Me quedaré en los atuendos y ropajes, vaya soponcio. No fue una simbología de la edad media, estábamos en la edad media. Qué horror. Y por la cara de los susodichos no veo mucha alegría. Pasen y vean.

QUINA CONYA (TREN DE LLARC RECORREGUT

 Ja fa un temps que em van deixar escriure a La Vanguardia digital un cop per setmana, habitualment els diumenges. Provarem vaig pensar, i mira per on m’hi vaig quedar vuit anys sense fallar cap setmana. Cap ambició ni una de despuntar en res, merament distracció. Explicar els meus curts i llarcs viatges per el món i posar de relleu la immensitat de bajanades diaries que ens trameten diaris i televisió. Avui no ho podria fer. Son tantes i tan variades les animalades diaries que es fa molt difícil poder seleccionar. La societat s’ha transformat, el que abans en deiem valors, avui es pura diarrea mental. Ep! També hi han notables millores en molts aspectes. No pertanyo al club de rememorar el passat amb nostàlgia.

Jo ja no tinc edat per fer-me un tatu a l’esquena, el pit o la punta del que ja està en vaga permanent. De politica ni parlar. Tenim uns politics amb maneres tavernaries, ignorants, camorristes, aprofitats i maquiavelics. En quant als politics catalans, mare de Déu, un grapat d’inutils perduts en un bosc de matolls i brossa.

Vicens Lozano, magnific periodista especialitzat en temes vaticans, explica en l’intrigant llibre “Intrigues i poder al Vaticà” un dinar en un restaurant de luxe a prop de la Santa Seu, convidat per un cardenal i alguns bisbes, que a l’hora de les postres els van portar el menú on s’hi podia escollir -amb foto- des-de nois molt macos, prostitutes de la familia i degenerats grupals o gais vestits d’escolanet. Vicens va marxar.

Que sempre hi ha sigut tot això? N’estic segur, però no per una crosta religiosa, sinó per una putrefacció de l’ètica.