DIÀLEGS I PALANGANERS

Entrem de ple en un nou any, en un llarg període de dotze mesos que, com diria el malastruc, pot succeir de tot, del bo i del dolent, molt possiblement més del segon. Obrirem ampolles de cava per celebrar l'hora màgica del trànsit, alliberant les bombolles líquides amb un cop de tap dels que esgarrapen el sostre i cauen abatuts sota les taules amb restes de raïm sense deglutir, estrelletes de brillantor naïf i cintes de colors. Les elegants taules empolainades amb llenceria fina de fil blanc i plenes de telèfons mòbils fent senyals intermitents, picades d'ullet que s'encenen i s'apaguen insistentment per desitjar un feliç any nou i que t'acompanyi la salut, perquè de dotze a una de la matinada és Santa Salut . Abraçades, petons, encaixades de mans i esmunyedisses mirades al voltant a la recerca d'allò que ja no t'està permès, d'allò que va quedar penjat en un calendari ja de data oblidada. Què seria de nosaltres si no fóssim capaços de fingir  en aquesta vida, de fer veure que gaudim el moment, que riem i gesticulem amb somriures de cera consumida, que donem gràcies al Senyor en les altures i al govern en les planures, perquè ens permeten viure , malgastar en nimietats que ni un ximple compraria, canviar de cotxe com un perfecte idiota perquè el teu amic de tota la vida ho ha fet. De tenir la sàvia capacitat de menjar-te un filet de 200 grs i alhora entristir-te en veure les legions de refugiats a la televisió estafats i burlats a cops de fronteres, a queixalades del fred, no hi ha dret, quin horror, passa’m  la sal si us plau. I el moment en què les bombes sodomitzen amb metralla cossos i maons a Alep, és quan t'agafa menjant el pastís de xocolata i no pots resistir-te a desenfundar el tampó de les grans ocasions per certificar la nostre hipocresia colpejant els remeis de cartró pedra, "a aquesta pobra gent no cal donar-los peix ni enciams, ensenyar-los a pescar i llaurar la terra és el que cal fer ". I ja respires alleujat, pot ser que fins i tot facis el ploramiques  en silenci i alguna llàgrima blanca com el seitó en vinagre.

¿O és que no és bonic gronxar-se en la hipocresia? Naturalment que sí. Ho fa mitja humanitat, i l'altra mitja s'absté perquè no sap el que és. ¿O és que els propis governs no són un gresol d'hipocresia? Recorden l'última festa de la Rosa a Gavà, reunió estival dels companys socialistes, que amb un capoll a la solapa i la navalla a la butxaca simulen estimar-se fins que la mort els separi. Capbussant-se  junts, però no barrejats, en un mar sostenible i en paelles solidàries. Amb un ull clavat a en Pedro i l'altre enlluernant la Faraona, allà el company Iceta va trencar motlles, a l'americana, ballant esbojarradament i declamant qual predicador posseït per la passió: “Pedro, ¡Mantente firme! ¡Líbranos de Rajoy y del PP! ¡Por Diós, Pedro!" I es va consumar el miracle, al ninot Pedro li van clavar l'agulla entre ull i ull. Què fort! Avui he llegit per aquí que no se sap si va actuar de palmero o de palanganero. Vés a saber. El cas és que a aquestes hores Iceta ha renegat de Pedro, li ha donat una puntada de peu al cul, va marxar a Sevilla a ballar-li les gràcies a la Faraona i ahir li va enviar una missiva als companys de Ferraz en la que els hi venia a dir, que és català però es portarà bé i serà bo, i que la independència és una paraulota que no està en el seu diccionari i que comptin amb ell i el seu grupet per ensalivar a qui calgui, inclòs Rajoy, més que res per no perdre pistonada, ni sous, ni prebendes.

¿Ja saben que Diàleg en idioma Cheli i Sànscrit significa Tribunal Constitucional? Doncs si. Per aquest motiu el PP s'ha empassat un flamant CD amb la cançó de moda, ¡Toma dialogo! Aviat dialogaré amb Puigdemont, això s'arregla amb més diàleg, la vice s'ha muntat un despatx al costat del Millo per poder dialogar cada setmana amb els díscols catalans, no em vinguis amb indepes que et dialogo, me’n vaig a menjar amb l’Albiol, mentre dialoguen amb Forcadell, Mas, Rigau, Ortega i altres insubmisos. Valgui’m Déu, ¡Quina colla!

Feliç hipocresia nova, 2017.

NO VAN VOLER ESCOLTAR-TE, ORIANA

Pensant en el recent i apocalíptic nou atemptat terrorista a Berlín, se m'ha ocorregut una maquiavèl·lica coincidència: ciutats que han estat víctimes d'aquesta detestable xacra i que nosaltres hàgim visitat. Madrid, Niça, Berlín, Londres, Nova York, París, Brussel·les, en alguna d'elles la meva estada va ser gairebé coincident amb l'orgia de terror i sang que es va acarnissar en elles. Documentant la meva atribolada memòria descobreixo que el set i vuit de setembre de 2004 em trobava a Madrid, per tornar a casa la nit del dia 8 des de l'estació d'Atocha. Tres dies després les rodalies d'Atocha cremaven entre rius de sang. Niça, 13 d juliol de 2014, unes fotos amb aires estiuencs delaten la meva presència al Passeig dels Anglesos de la bella ciutat de la Costa blava, just dos anys després un camió suïcida arrasa el passeig sembrant-lo de cadàvers. Avui fa dos dies, amb el mateix nefast mètode del camió, 12 persones sucumbeixen als peus de l'Església de la Memòria. Uns tres anys abans vaig fotografiar aquesta plaça, cor de Berlín. Set d'abril de 2005, tres bombes causen una massacre al metro londinenc, hi vaig estar l'any passat i viatjar en el metro. Visità Nova York en 1999 i 2002, setembre. L'onze de setembre d'un any abans es produïa l'atemptat més sanguinari i alhora espectacular de l'historial terrorista, al cor de la city, al cor del capitalisme, si hi ha un Déu aquell dia es va distreure. Un altre cop setembre, dia 13 del 2015, les terrasses del vell París plenes de gent, salten pels aires per l'acció d'uns comandos terroristes. Aquí si que va coincidir en que dues setmanes abans vàrem estar en aquests barris assolats. Al març d'aquest any que conclou, la sang va córrer per l'aeroport de Brussel·les atestat de viatgers.

Tots aquests vergonyants episodis han estat comesos per faccions islamistes de diferent signe però amb un comú denominador: el domini d'Occident a la força. Tots aquests actes vandàlics, que són només una mostra dels que hi han hagut, llancen un sinistre saldo de 3782 morts i més de 15600 ferits dels que sense distinció de cap tipus agrupen homes, dones i nens. El món és una convulsió de successos en permanent creixement i que abasta els cinc continents. Cal tenir en compte que m'he limitat, per raons de pura curiositat, a esmentar set destinacions que he conegut i que han estat visitades per l'horror. No són res més que un botó de mostra de les calamitats i mort que sacsegen el planeta cada dia.

Oriana Fallaci va néixer a Florència el 1929, va ser periodista, escriptora, corresponsal de guerra i activista. Una dona d'acusat caràcter que es va enfrontar a l'establishment amb un ajustat i precís discurs sobre el terrorisme islàmic. La seva defensa de les incòmodes veritats captivà a molts alhora que es guanyava el menyspreu i recusació dels poders fàctics d'Occident, més proclius al que avui denominen bonisme. Durant el seu retir a Manhattan va ser testimoni de l'apocalipsi del matí de l'11 de setembre. D'aquí va néixer La Ràbia i l'Orgull del qual se’n  van vendre milions de llibres. Amb la seva brutal sinceritat exposa amb tot luxe de detalls la seva visió de l'islamisme radical, removent consciències i alertant d'un futur que per a nosaltres comença a ser present. Descriu la realitat global de la Guerra Santa. Mai va ser escoltada, va morir al poc temps i el terrorisme va seguir multiplicant-se. << Hi ha moments en la vida, en els quals callar esdevé una culpa i parlar en una obligació. Un deure civil, un desafiament moral, un imperatiu categòric del que un no es pot evadir. No voleu entendre que, si no ens oposem, si no ens defensem, si no lluitem, la gihad vencerà. I destruirà el món que, bé o malament, hem aconseguit construir >>.

Avui les esquerres són més proclius a aquest bonisme, és un tema de molt difícil solució, perquè no es pot generalitzar ni la xenofòbia cap a la democràcia. Ara bé, si ja tenim instal·lat el Cavall de Troia, no hem de permetre la seva ocupació.

REGALS NADALENCS

Aquests  dies és corrent que les revistes i suplements dels diaris s'acompanyin amb pàgines de regals nadalencs. Hi ha de tot, o gairebé, majorment peces o detalls d'alta gamma, cars i glamurosos. Els rellotges predominen a l'escenari, des de andròmines de 70 euros fins a peces d'orfebreria de milers d'euros. M'ha cridat l'atenció una artística ampolla de conyac Hennessy pel mòdic preu de treu-me d'aquí aquestes palles de 35000 euros. Vull pensar que es tracta d'un error perquè gastar-se a tall de sis milions de pessetes per unes copichuelas sembla com una cosa surrealista. No dubto que hi hagin descerebrats disposats a regalar l'ampolla en nom d'un elitisme i arrogància a prova de bomba. Però considero que és com un insult promocionar regals que només estan a l'abast d'un u per cent de la societat. Per no parlar d'un gerro de vidre de Murano a 2400 euros la peça, o un vistós coixí de colors a 672 euros la becaina. Quins pebrots. Semblen reportatges fets a imatge i semblança del Sr. Donald Trump, però la immensitat de mortals no està en aquesta ona.

I parlant de regals nadalencs, el Tribunal Constitucional, sempre atent i preocupat per les nostres inquietuds, acaba de enviar-nos degudament embolicada i llaçada, una monumental i preciosa cistella nadalenca en què a més de felicitar-nos efusivament les festes, ens adjunta un recadet primorosament empaquetat en el que ens ve a dir que a partir de ja se'ns prohibeix gairebé tot. Dit així pot semblar una mica exagerat, com si fos una condemna a mort, i no és així, no és així. Unit a altres missatgets anteriors tan sols es tracta de menudeses d'escassa importància que, segons sembla, molesten en certa mesura a la majoria d'espanyols, al govern i a una bona part del mateix tribunal. Tan sols es tracta, per exemple, de la nostra llengua, sí, parlar català és una cosa passada de moda, fins i tot en alguns àmbits és una falta de respecte, un indici de mala educació. Circumstància que em xoca donat que a l'hora de la veritat els catalano parlants ja només som quatre, el cap, i l'oncle Perico. Però clar, com el que priva a l'Espanya intolerant és el castellà, doncs a callar. Ells accepten quatre paraules en euskera i dues en galego perquè són curioses, i res a dir si és que t’expresses en andalús, o sigui, destrossant el castellà, és considerat d'una gràcia que no es pot aguantar. Però en català no, com que no. En part tenen la seva raó perquè fa tres-cents anys que ho intenten, franquisme inclòs, i no ho han aconseguit del tot.

Tampoc l'alt tribunal considera oportú que parlem d'independentisme que, com tothom sap, no és el tifus, ni la sida, ni tan sols el nazisme que ells, el govern, semblen confondre. No, tan sols es tracta d'una opció política com una altra. Per a ells tot val, inclosa l'extrema dreta, tan vistosa i campant a les Espanyes, però d'independència, ni parlar. I encara que els plorem la nostra tristesa d'estar exhausts al seu costat, sotmesos a la seva prepotència d'escassa arrel democràtica, espoliats sine die per regions que mai en els pròxims mil·lennis hauran renunciat a viure del momio, al fet que afrontin els plantejaments polítics, no desafiaments, a l'estil Maduro, que parlin de diàleg amb la boca dels diumenges però practiquin l'amenaça i el menyspreu amb la mateixa boqueta però la de dilluns, que no reconeguin la seva estirp dominant, intolerant, primitiva i prepotent. Es tracta que els indis catalans es quedin a la reserva calladets i obedients.

I ja per finalitzar, com podríem ometre l'últim regalet. Perquè serveixen els parlaments? Tinc entès que serveixen, primordialment, per parlar. I en els arguments no hi ha límit de temari, no hi ha restriccions, llevat que parlis de putes, però crec que ni això. Bé, doncs tampoc, prohibit parlar d'allò que no els agrada que es parli. ¡Bon Nadal! (Democràtic de veritat).

HIPÒCRITES

El Sr. Alfonso Guerra, carcamal a sou del pressupost espanyol des de fa 30 anys, reconegut anticatalà , dèspota groller en el tracte amb les persones, adalil de les hordes meridionals de boines i descamisats, factòtum del primer tren d’alta velocitat a Espanya en benefici propi, instigador, maquinador, voraç i implacable defensor del Catalunya paga i calla, revestit d’una aureola feta a mida  d'intel·lectual de fino i tapa, ha tornat, un cop més, a vomitar la seva bilis més agra en contra dels que li paguen un bon tros de la seva eterna nòmina.

Sembla que s’ha sentit molest perquè durant el debat d’investidura de Rajoy, on ell propugnava l’abstenció per un “sentit d’estat”, les paraules del republicà Rufianes el van ofendre de tal manera que no s’explica perquè no van sortir en tromba tots els diputats socialistes amb una resposta més contundent. “No es poden legitimar Rufianes”, va dir, fent gala de la seva vena més democràtica. I no podent-se  refrenar de la seva dialèctica tenebrosa i  pudenta, dissimulada amb la ironia, alertà els seus condeixebles de que “Espanya no és una nació de nacions i el verí dels independentistes arriba avui als socialistes”.   

No cal dir que Rufianes ja li va donar resposta adequada via tuit. Estem en unes proporcions de greuges i ofenses diàries que potser necessitaríem una oficina dedicada exclusivament a respondre tots aquests bocamolls que s’alliberen de les seves ineptituds i ignoràncies mitjançant provocacions diarreiques  escrites amb faltes d’ortografia. Rucs. Massa costós seria. Cost, el que va ocasionar el germà de Guerra, Juan, que a finals de 1989 el va contractar el PSOE com assistent del seu germà a la Delegació del Govern d’Andalusia, Sevilla. El vicepresident estava a Madrid i Juan dedicava les seves hores en el seu despatx sevillà a trapicheos personals fins que no va ser condemnat el 1995 per frau fiscal. Alfonso Guerra, naturalment no sabia “res” de les frivolitats del seu germà, però va haver de dimitir. Des de llavors es dedica com a diputat a fruir d’una vida arregladeta i a fer distincions entre bons i dolents. Els bons demanen insistentment, els dolents paguen calladament. La solidaritat, que no és un pal flamenc, a de ser el màxim possible, mal els pesi als catalans, i el límit no finiquita ni quan la mort ens separi.

El proppassat 24 de novembre el Sr. Iceta es va desplaçar fins Sevilla per entrevistar-se amb la inefable sultana de Triana per recompondre punts d’enteniment i ponts trencats. Un viatge que pel seu tuf el situa en una mena de rendiment, d’homenatge al partit germà. Res de res. El PSC és acusat de dissidència al desobeir les ordres del PSOE sobre l’abstenció del grup en la investidura de Rajoy. Iceta vol que li condonin la greu falta i pugui seguir unit al partit mare -madrastra?- amb presència als òrgans de govern i amb veu i vot. Malauradament els cants de sirena que provenen del carrer Ferraz de Madrid, més aviat diuen tot el contrari: els perdonaran i els permetran de seguir votant al partido hermano però sense veure’ls la cara, pintant un zero a l’esquerra, amb una bena als ulls i un fregall a la boca. Ni nació de nacions, ni dret a decidir, ni botifarra amb seques. Només botifarra.

I hom es pregunta si en aquest moment de turbulències, no seria més apropiat que  Iceta i els seus quatre amics s’arremanguessin i treballessin pel seu país. Ja ho sabem que no són independentistes, i els hi respectem, però els seus vots al Parlament tindrien uns balsàmics efectes amb més ressò a Madrid dels que puguin tenir durant cent anys a un PSOE molt allunyat del nostre pesquis. No diuen o deien o diran que són partidaris de que la gent s’expressi? Doncs vinga home, una empenteta per la dignitat i menys sospirs per la Porta d’Alcalá i el Pont de Triana, que mai ens aportaran res fiable. Ni bo.

NADAL ENTRE GÒNDOLES

Havia sortit d’hora, no podia dormir, el vent mossegava clavant-te  els seus  ullals a la cara. La proximitat del canal i la humitat que transmetia augmentaven la sensació d’intemperància. Les velles xemeneies exhalaven un fum de color de cendra adulterada, manipulat, podria dir-se que cremaven llenya i massa diaris. Les altes parets dels carrerons regalimaven sense parar llàgrimes d’aigua bruta en el vertical camí fins a lliscar al petit canal.

Cridaven la meva atenció les canoes i motores que transitaven pel Gran Canal amunt i avall repartint els queviures a ristorantes i botigues. Se sentia una remor de mercat, venedors i compradors matiners, els venecians igual que els napolitans parlen en veu alta i gesticulen ostensiblement, com una majoria d’italians. Les hordes de turistes encara no havien envaït els espais i em sentia bé desgranant els carrerons propers al Ponte Rialto. La plaça de Sant Bartomeu o el carrer de Pius X, on els comerciants enllestien els darrers preparatius als seus establiments per poder temptar i seduir el desig  de les legions de colls amb màquines de fotografiar penjades. Venècia és una ciutat cara per als visitants i per als mateixos residents que han de carregar amb la inflació aliena. En el tracte comercial abusen de la seva condició dominant ¿Qui no vol visitar la ciutat dels canals? Alguna cosa queda dels antics mercaders venecians, escletxes de picardia i astúcia, per dir-ho suaument. Cal pagar el tribut de l’ensopegada, per exemple asseure’s a la terrassa del Cafè Quadri a prendre una cervesa i gaudir de les vistes de la Plaça Sant Marc plena de barrets de colors amb cames, i bosses atapeïdes de records. Una petita orquestrina anirà esmicolant les notes de velles romances napolitanes o adagis del lloc, molt celebrades per la clientela que veurà satisfetes les seves il·lusions i esgotades les seves butxaques a raó de quinze o vint euros per una vulgar cervesa calenta.

En aquestes dates la bella i decadent ciutat lluïa una imatge més entranyable que de costum, era Nadal. No tan sols carrers, edificis i monuments es veien realçats per la il·luminació nadalenca, també les llanxes i vaporettos s’engalanaven amb enfilalls de bombetes de proa a popa, i les gòndoles amb fanalets vermells. Venècia mor pensava jo caminant entre diminuts canals i alts murs rovellats per la humitat i el temps. L’enigma dels carrerons humits emmarcats en raconets de postal em va donar refugi pels vols del Nadal de l’ any 1970. Vivia en un petit estudi a la Riba del Ferro, a escassos metres del Ponte Rialto. Els barris s’espolsaven la mandra entre balconades i finestrals renaixentistes que atresoraven un passat de poder, intrigues i traïcions. La primera vegada em va impressionar el Gran Canal. Et perdies per la Marzaria de  l’Orologio  abandonant la plaça de Sant Marc, t’endinsaves en un laberint de pontets, cantonades d’emboscada i espadatxí, ristorantes de joguet i venedors de fruita i quan, bocabadat per la bellesa del lloc, donaves un darrer saltet et topaves amb la romàntica estampa del Gran Canal.

En aquells dies, esperonat per la força de la joventut, em debatia amb les contradiccions: per un costat em meravellava de poder ser testimoni real d’un lloc beneït per la història, focus d’atracció de grans personatges i literats, dels retorçats dibuixos de la personalitat portats a la pantalla per Visconti i destí enyorat de tots els enamorats. D’altre banda imaginava que en un futur proper, la ciutat desapareixeria sota les aigües de la llacuna veneciana. Venècia em suggeria la mort, el fred i la tristor, el desengany. L’enfonsament d’una gòndola al enfosquir el dia, plena a vesar dels petons i carícies de dos pardals enjogassats i enamorats. O el Pont dels Sospirs que no té res de romàntic sinó que els qui el travessaven no veien més el cel ni el mar. Així discorria el meu primer i darrer Nadal a la ciutat de Marco Polo, Albinoni, Vivaldi, Bellini y… adagios i més adagios. Només per a romàntics i suposats enamorats. 

NO SERÉ MAI INDEPENDENTISTA

Sembla que es gira mal temps, el núvols arriben vestits de plom. Els que em coneixen bé saben que aquest títol pot ser una malifeta del meu subconscient o una juguesca d’una tarda plujosa. Doncs no, només és un acte de rebel·lió davant la impotència que sento en veure la legítima opció que  trien  molts dels meus conciutadans. Cal no oblidar que secularment ens hem matat nosaltres mateixos. Independentistes són tots aquells que amb els seus vots ens neguen el pa i la sal, el dret a ser el que nosaltres vulguem, els que aixafen totes les nostres iniciatives i barren la prosperitat d’aquest país. Els que amb mentides i argúcies buiden les nostres butxaques. Els que s’aparten de nosaltres, els que ens volen ben lluny però lligats del coll amb una llarga corda, aquets són els veritables independentistes. Tot i que sóc respectuós amb les creences dels demés, encara que no ho siguin ells amb les meves. No sóc independentista de la mateixa manera que no sóc funambulista, taxista, marxista, analista, taxidermista o oculista. No m’agraden  les etiquetes de llautó ni les targetes engroguides de venedor de fum. Sempre he sigut catalanista i ara, aquest ara ja fa molt que ha vingut, com que el meu cervell  encara rep alertes de menysteniments i odis, i els meus ulls resisteixen i registren els embats de la discriminació, l’ofensa i el menyspreu, vet aquí que de l’únic que n’estic segur és de que sols ens ho farem millor, millor sols que mal acompanyats. No em vull allunyar de ningú, me’n vull desprendre, lliurar-me’n, deslligar-me’n. Ara sóc, més que abans, acèrrim defensor de la meva família, del meu país i de les meves petites coses. Vull estar exempt i absent de veurem obligat a parlar una llengua que no és la meva, de costums que no són les meves, de festes nacionals que amb els seus reguerols i esquitxos de sang ens ofenen l’humanisme, de ser obligat a compartir lleis vuitcentistes i centralistes, d’estar sota la xacra vigilant d’un govern civil anomenat delegació del govern d’Espanya, de no poder ensenyar la bandera que jo vulgui al meu balcó, de no poder ajudar als que més ho necessiten, els que no es poden escalfar, els que no tenen sostre, perquè unes lleis que no són les meves m’ho prohibeixen. De tenir-me de sentir calumniat i amenaçat per tots aquells que s’emporten part dels meus estalvis i dilapidar-los en focs d’encenalls, processons de gemecs i bota, crueltats innominades de pobres animals segrestats del rústic pasturatge o pagar desproporcionats edificis del tren en mig del no res i on no hi manca cap requisit, a excepció dels viatgers.

Ja es veu que mai a la vida podré ser un independentista. Però més sento el què em diu el cor, me’n refio més, batega només per a mi i no sap dir mentides. Diu la RAE que l’independentisme és un moviment que propugna o reclama la independència d’un país o d’una regió. Déu del cel, ho veieu com no és això del que jo parlo. Si no fos perquè les lleis de la naturalesa, i de les meves atenuades forces que m’ho priven, retallaria aquest bé de Deu de terra i me l’emportaria ben lluny, on la negror pissarrosa de l’alè a corrupció, l’enveja i l’egoisme, no s’hi poguessin ni atansar, ni tan sols saber on érem, com ens ho fèiem, quin miserable record podíem guardar. No ho sé ni jo on, tal vegada sí que he esdevingut un somiatruites amb tantes infàmies com m’he sentit els darrers anys, després d’una vida plena d’esperança i il·lusió quin és el llegat que m’han deixat, què han fet perquè jo em senti jo, on són els rèdits del meu rigorós compliment de les seves lleis, a la solidaritat? A qui, perquè i fins quan?

No sóc un independentista, ni desafio ningú. Tampoc vull romper España, ja ho fan ells solets. Si per jo dir dintre de la meva immensa petitesa i anonimat, que m’han espoliat de butxaca i de cor, com se n’hi diu d’aquells que aprofitant-se dels altres llueixen una severa i pacífica llum a la cara on tot els hi sembla poc? Tant s’hi val, parlar amb una paret és cosa lletja. No sóc independentista, si alguna cosa sóc és només cabal i realista.

Ja enfosqueix, plou, l’aire pentina amb fermesa l’estany proper i al crivellar els arbres talment semblen orgues de cristall. M’imagino ara les grans llàgrimes de pedra arrodonida espetegant entre llamps i trons  pels cims de Montserrat.  

FORNICAR DE PASSADA

Estem avançant a corre-cuita cap a una societat totalment despersonalitzada, avui el que preval és treure pasta d'on sigui i com sigui. En certa manera, com sempre, ens estem americanitzant, es tracta que mitjançant milionàries demandes basades en accidents o incidents, en molts casos absurdes i fora de lloc, algú vulgui beneficiar-se d'un sistema irracional i embutxacar-se el que no aconseguiria ni en dotze vides . Majorment gent sense escrúpols a les que els importa un rave els perjudicis que puguin ocasionar. La  esgarrapada d'un gosset, el microones que va explotar perquè l'imbècil no servia ni per escalfar, la reclamació d'un idiota al que li va saltar la dentadura postissa amb unes nous, el indocumentat que va cremar-se el paladar amb un cafè amb llet, la dependenta que va flirtejar amb la caixa i després va acusar el forner d'extorsió i va necessitar un any de baixa, etc ... El ventall d'aspirants a la ganga és descomunal.

Però acabo d'assabentar-me d'un del que no havia tingut notícia mai a la vida. He de reconèixer que l'assumpte té mala llet en grans quantitats. Els fets es remunten a l'any 2010, a l'estat de Missouri (EUA). Una dona va cursar una reclamació als seus sogres desconeguts, per despeses de manutenció del seu fillet. Felicity, que així es diu la demandant, treballava en un tanatori (morgue per als ianquis) com a maquilladora de cadàvers. Un bon dia, en què ja n’havia "arreglat" a uns quants, quina no seria la seva sorpresa al descobrir que el seu nou treball seria per a un senyor amb mala cara però amb una erecció de cavall. Felicity, que alguna cosa de necròfila havia de tenir, no s'ho va pensar dues vegades i va saltar a la llitera del mort estrenyent les cames i engolint aquell tros ben tibat del finat. Jo no sé si és possible orgasmar-se envoltat de taüts, crucifixos, recordatoris i canelobres. El cas és que la mossa es va engegar un xut de déu n'hi do, més tard, en el judici, se sabria què tal pràctica l'havia comès en incomptables vegades. L'epíleg és que el mort va ejacular en les entranyes de Felicity. Tal com ho senten. La meva ignorància m'ha impulsat a documentar-me sobre el fet i efectivament, no amb freqüència, però es donen casos d'ejaculació a llarga distància, temporal. L'erecció ja és més freqüent, d'aquí que l'empleada ja anava ben servida.

Als dos mesos en una revisió mèdica rutinària se li va diagnosticar un embaràs, i ella va deduir de qui podia ser el pare per una qüestió de dates. Va ingressar a la presó per profanació de cadàver i necrofília. Fins aquí la funesta història d'una dona de molt tremp i d'idees massa clares. No m'agrada frivolitzar sobre certs fets, però a partir d'aquí m'he preguntat si hi hauria la possibilitat de fer un referèndum entre els recent morts, homes, i preguntar-los si estarien d'acord en que un cop arregladets els semblaria bé un treu-me d'aquí aquestes palles. Potser ens sorprendríem del resultat.

Aquí entra en joc el de la demanda per manutenció. Perquè només de pensar que a un parell d'avis se'ls reclami una relliscada del seu fill comesa a les 24 hores de morir, és quelcom estrambòtic, difícil de creure. Entenc que Missouri està en el Mig Oest, envoltat per Nebraska, Kansas, Indiana o Kentucki, i que els seus homes són de gran fortalesa, virils i una mica busca-raons. Però d'aquí a deshidratar-se post mortem, collons, hi ha un abisme. Sí que abans els penjaven i a la fusta, però no hi havia decoradores, les bales xiulaven a tota hora i no era temps de contemplacions. No sé quin jutge va fallar, però estic segur que en veure els dos vellets asseguts, pensaria com cony els condemno a pagar si és un assumpte que no entenc ni jo. En fi, fornicar per veure.

HI HAN FRAGÀNCIES QUE SÓN LETALS

He de reconèixer que un servidor sempre ha estat bastant informal a l'hora d'observar certs hàbits. Bé, potser més despreocupat que informal. Concretament em refereixo a la cura personal pel que fa als complements: vestimenta, calçat, crema revitalitzant, hidratants, colònies, desodorants, gels, xampú, afaitat, facials, etc. No és que no faci ús de gairebé tots ells, entre d’altres coses perquè aniria pel carrer en pilota viva i descabellat, no. Es tracta que gairebé mai he estat fidel a una marca o una fragància. Sóc totalment deslleial i infidel, les alterno segons la meva conveniència o en funció de l'impacte que em pugui causar un determinat aroma, parlo de colònies. Per tant, segons el que prescriuen les normes populars o de marca, dec ser un individu sense personalitat. No se’m pot identificar pels efluvis aromàtics ni pels colors dels meus vestits perquè els vario constantment.

Tot el contrari del meu esmorzar diari que podria titllar-se sense possibilitat d'error, d'ortodòxia matinal. Primer de tot, dutxa inclosa, suc de taronja espremuda i cafè amb llet, això sí, amb els cabells estil indígena amazònic. Un parell d'hores més tard, m'enxampi on m'enxampi, tres torradetes ben sucades, unes llenques de fuet, copa de cervesa i cafè sol i molt curt. A excepció de les àrees d'autopista que, donada la seva ineptitud per subministrar un bon pa i un bon fuet, m'abstinc d’aturar-m’hi. Únicament si acuso una punyent  fluixedat de baixos i sempre que els lavabos estiguin lliures, nets i sense empremtes visibles de que hi hagi passat algun energumen dels que pinten parets i vàter de vestit flamenc, tot talps. Perquè després diguin que tots som iguals, doncs no, ja em perdonaran però n'hi ha que no només van de grenyuts desmenjats sinó que no saben ni cagar. Demano disculpes per l’exabrupte, però és que no es fan creditors de delicadesa alguna.

Gwyneth Paltrow, feliç intèrpret de "Shakespeare in love", no només és aficionada a la cosmètica sinó que és titular d'una empresa de perfumeria que ja comercialitza una línia de maquillatge i de cremes facials i corporals ecològiques. Ara amplia el seu catàleg de productes amb una fragància "que no malmeti la salut de les persones", la colònia s'inspira en l'hivern i porta per nom "Edition 01 fragrance", i es presenta el proper dia 15. Una olor que Paltrow espera que traslladi als consumidors “al moment en què llegeixes un llibre a prop de la xemeneia”. Ja veurem, jo ​​sí que tinc llar de foc, però els que no disposin d'ella potser els recordarà quan passava el tren deixant un rastre de fum negre i carbonissa que deixava la roba estesa també a talps, però més petits i negres. La guapa empresària vendrà el seu bonic engendro de 50 cc al mòdic preu de 165 dòlars i també inclou una vistosa espelma per 72 dòlars més. I clar, diu “que ens mereixem tenir cosmètics que siguin creïbles, luxosos. Jo vull productes que siguin bons per a mi”, comenta l'actriu.

Ja els he comentat la meva informalitat per aquestes qüestions, sóc una mica bufanúvols per les collonades, però és que se’m trenca el cor en sentir la diva "m'agraden aquests mesos freds perquè són molt acollidors i reuneixen a tota la família a casa, tots junts tapats amb una manta al sofà mentre llegim". Si, certament és molt acollidor però, que volen que els digui, a 237 $ el regalet amb traces hivernals, em penso que la reunió familiar podria acabar a hòsties o, si no, ficant-se mà sota la manta per allò de cobrar-se el regalet. Tot això sense esmentar el dia de Nadal a mitja tarda, amb una trompa de pare i molt senyor meu, la vela al cap de l'àvia, la manta en flames a la llar, el cap de família maleint la puta colònia i el seu import adjunt, i el nuvi de la nena convencent-la de que la capseta de vuit bombons Nestlé és millor que el "Edition 01 fragrance". Un esglai, vaja.

BOIRA I FOC DE BRASES

M'he escapat amb un parell d'amics a dinar fora, bé, un dels amics ho és més que l'altre perquè casualment és el meu germà. La intenció no és altra que complir amb l'acord signat de paraula ja fa un temps: per rigorós torn alternatiu un dels tres escull el destí gastronòmic del mes i s’encarrega del compte de les destrosses ocasionades sobre estovalles. La veritat és que a dia d'avui de destrosses, poques. El temps és propici, la muntanya exhibeix ufanosa les seves vessants ferides pels colors de la tardor. Transitem  entre espessos boscos de pins, rouredes i castanyers, la carretera serpenteja de manera exagerada com en gairebé totes les ascensions i descensos d'altes cotes. Conjugar la immensitat verdosa dels boscos amb les pinzellades vermelles i ocres de les caduques fulles es transforma en un enorme calidoscopi que canvia els tons i la brillantor sense parar. La massa boscosa forma un mosaic verdós esquitxat de llumetes ballant al voltant de fulles platejades. La tardor clava les seves arrels en la humida terra alertant de la fi d'un cicle en el que arbres i matolls mostraran els seus retorçats troncs tot esperant la primavera vigoritzant, on les branques floreixen i acudeix de nou la vida. El mateix que en les infinites fileres de les tristes vinyes i escanyats ceps.

Hem deixat enrere un tebi sol i freda ombra, ara toca submergir-se en les espesses boires que estenen els seus llargs mantells en conques i latituds, condueixo atent, gairebé no hi ha trànsit, es creua algun vehicle amb destinació secreta, porta les coordenades cisellades al tauler de control, allà on només els seus ocupants coneixen el punt just on trobaran un verger inundat de bolets, el mateix on ara fa un any van omplir els cistells però, pel que es veu i sent, em temo que només es trobaran amb dues opcions: pot ser que el verger estigui sec, ple d'enganyosa mala herba, o que un regiment de cistelles, navalles i bastons hagi atropellat el lloc. És molt probable. Sóc un enamorat del bosc i temo per ell, tinc por pel planeta sencer. Voldria que escampés l'eteri i fràgil fum blanquinós, segueixo endavant mentre els meus acompanyants parlen de plats. Em vénen a la memòria les paraules de Rosalía que encara avui em fan estremir “Los que ayer fueron bosques y selvas de agreste espesura, donde envueltas en dulce misterio, al rayar el día flotaban las brumas, y brotaba la fuente serena entre flores y musgos oculta, hoy son áridas lomas que ostentan deformes y negras sus hondas fisuras”.

En aquests perfumats alzinars no n’hi ha ni els volem. No hi ha reconeguts establiments on abeurar i dilapidar colesterol. Es tracta de senzills llocs ocults i sense horitzons, on el foc de la llar no dorm ni deixa de crepitar en tot el dia i les safates de carn guarden torn una rere l'altra per ser degudament ajusticiades i purificades amb queixalades d'alzina perfumada i flames d’insolent color. Joc de taula a quadres vermells i blancs, desgastats per l'ús i esquitxats amb amorosos sargits de fil, agulla i didal per fer front als descuits i la barroeria. Un vell foli plastificat protegeix el sant i senya del lloc, plats tots de temporada de tardor i d'alta muntanya, preferència absoluta per a condemnats a la brasa i la fastuositat de les mongetes blanques, albergínies i pebrot escalivats, samfaina, cebetes caramel·litzades a les brases de Llucifer o uns graciosos filets de carxofa primerenca. Hi ha més corda per tibar, és clar, però cal centrar-se en el lloc i en el temps. Un músic de figues seques, avellanes, ametlles, pinyons i nous torrades donarà triomfal benvinguda al cafè i el seu corresponent xupito escocès, amb la ingènua pretensió de fer oblidar  l’impertèrrit rastre de l'all i oli i el porró dels beneïts bancals del Priorat. Cal desfer el camí fet, al tornar  ja no condueixo i penso en la nutrient escudella que m'he cruspit i el romesco d'escarola amb guarnició, més que res per allò de que fa "baixar". Avui he indultat la  carn.

LA CASTA DELS DESCASTATS. TAN SOLS CASPA.

Després de seguir per televisió els debats per a la investidura del president del govern no ens queda una altra opció que resignar-nos a l'obligat conformisme. Espanya no té remei, tornen a canviar-se els mobles de lloc perquè tot segueixi igual. Les mateixes cares, mateixos discursos, iguals objectius. És realment penós haver d'acceptar que això no té remei. Rajoy no només no predica amb una mica d'humilitat, sinó que s'ha maquillat amb les plomes de gall que inspiren la seva intolerància, aquella verborrea inintel·ligible amb la qual amb moltes paraules s'aconsegueix no dir absolutament res. Envoltat d'unes bancades somrients i submises, llança els seus missatges a l'hemicicle amb la ceguesa habitual i espaia els seus paràgrafs perquè siguin victorejats i aplaudits pels corifeus que, més que eficients diputats, semblen membres d'un consell d'administració aclamant el repartiment de dividends. El seu líder és un home gris, un funcionari de visera i maneguets rere d'una finestreta, l'home tranquil que afronta els grans i decisius canvis amb la inacció i el silenci. Assegut a la porta no veu desfilar els cadàvers dels seus contrincants polítics, perquè, finalment, no hi han cadàvers perquè sempre ho han estat, ni tan sols això, si un cas només percep les ombres i les boires de la seva inquietant, sòrdida i incompetent gestió. Els seus ministres, forjats al tremp del ferro colat, no despunten en res, no demostren en el seu suposat comès cap fet, cap assoliment, res que els sostregui de l'ostracisme més vacu i estèril. No governen, en tot cas, manen. Ai! El ordeno y mando, tan cenyit a la ronyonera espanyola que no hi ha manera de cercenar-lo d'aquelles vísceres ancorades en el poder absolut, als llimbs de la societat. A Espanya mai s'ha governat, sempre manat, cosa diferent. I així pensen seguir. És tan esgarrifós i patètic el seu sentit de la democràcia que aquesta mateixa tarda ha deixat anar sense rubor la frase: No trobo al Congrés complicitats per governar amb estabilitat ". Després d'almoinar  durant un any algú a qui repenjar-se, i ja ho ha aconseguit, pretén que també s’emmordassin sols, donar-los uns caramelets de cicuta, i governar a plaer durant els quatre anys de legislatura. Per la dreta espanyola, i l'esquerra, governar en coalició és una broma inacceptable.

Diu Rajoy que "nosaltres oferim un projecte en el qual no es divideix a la gent", potser no la divideixi però la fa miques, la polvoritza i la ensopeix d'avorriment i de fàstic davant tants lladregots vergonyants. Pel que fa al "desafiament català" -invent espanyol- l'aspirant diu "admeto no tenir clar el procediment ni el fòrum". La frase es despatxa per si sola, aquesta és la reacció de Rajoy davant el dossier més important que té Espanya sobre de la taula fa ja un parell d'anys. El mateix que el premier  anglès amb Escòcia. David Cameron és l'antítesi de Rajoy, així com la Cambra dels Comuns és incomparable al Congrés de Diputats. Cal no oblidar, per si érem pocs, que l'ombra franquista s'estén pels quatre punts cardinals del toro. Potser Rajoy ignori el procediment (?) però el fòrum l’ha tingut sempre clar: el Tribunal Constitucional i els ministres d'Exteriors i Interior, experts lampistes. Estem pagant amb escreix la democràcia tova o el dèficit democràtic a Espanya. Per no parlar del vergonyós i esperpèntic espectacle del PSOE que ha donat origen a l'epidèmia diarreica més aguda mai vista en totes les cancelleries europees, ja de per si castigades amb continus col·lapses del múscul irrisori, provinents de les trifulgues de la Marca Espanya. No té remei la Marca. El PSOE ha de practicar la llepada hostil però llepada a la fi, perquè Espanya ens necessita, diuen. De veritat que els socialistes necessiten llepar a la dreta més intransigent i corrupta de la recent història? No veig castes, només caspa pudent. Perquè tots dos són el mateix, el fre de mà perquè Espanya es despengi de la modernitat. Casta de caspa.

ELECCIONS, MÚSICA I ALTRES PORQUERIES

Fora dels Estats Units serien poques les persones que mostrarien simpatia amb el desenvolupament de les eleccions a la presidència d'aquell país. Ha estat, i és, una campanya llarga fins el badall, com sempre, propi d'un estat democràtic i d'unes dimensions gegantines. Els dos contendents, Donald Trump i Hillary Clinton, s'han batut el coure com correspon en aquests casos. Clinton, potser per ser dona, i encara que hagi patit alts i baixos en les seves aparicions, incloses les de salut, podríem dir que ha estat més moderada, més oradora i menys insultant. El seu oponent, l’arximilionari Trump, ha fet gala contínua de la seva vulgaritat, el seu caràcter dominant clàssic de qui no accepta mai un no per resposta, ofensiu, insultant i amb una obsessió per injuriar i humiliar tot el gènere femení, amb revelacions de noms i cognoms i amb caràcter general, d'un mal gust irreconciliable. Un bufa núvols  amb robusta cartera, vaja. Donada la cabdal importància de la nació americana a tot el món, sabem que quan esternuden, els altres tenim una pulmonia en portes. Això és així per a bé o per a mal. Dimarts 5 novembre sortirem de dubtes. Si es confirma l'elecció del republicà suggeriria a Mariano Rajoy que s'abstingui de sol·licitar audiència alguna a la Casa Blanca, podria ser tractat com a un indià i enviat el cap de setmana a les muntanyes de Maryland, a la residència de Camp David, per servir els esmorzars als il·lustres hostes i els seus convidats, sense oblidar el cafè de mitja tarda. Que s'oblidés del seu antecessor bigotut al qual van permetre compartir reunió, fumar-se un havà i posar els peus damunt de la taula de centre. Encara el personal de servei del ranxo, i el servei secret, no s'han reposat de tanta gosadia circense. Espanya és una gran nació i la més antiga d'Europa, diu Rajoy, si, si, d'acord, ja ho hem sentit, però guardi-la en un lloc segur no fos cas que se li caigui de les mans i ja l'hem fotut. Perquè si es trenca en miques no hi haurà Constitucional amb suficient pega  per enganxar-la. Sense obviar ni menysprear que Rajoy és un gran estadista així com la seva tribu de corruptes conspiradors.

El cas és que a pocs dies de l'esdeveniment de repercussió mundial, molta gent amb signatura reconeguda ha començat a postular-s’hi en declarar públicament les seves preferències, o el seu preferit. És aquest el cas de la "diva" Madonna. Espècie de cantant amb desimboltura, aparell escènic i sex-appeal de la qual, per cert, no m'agrada gens, tot i que reconec que peco de reprimit musical. La diva ha llançat el seu crit i aixecat les urpes en suport a la senadora Clinton. Ni més ni menys que al Madison Square Garden de Nova York ple a vessar, s'ha ofert al món per a tot aquell que voti a la senadora oferir-li sexe oral. D'aquesta manera ho han informat els mitjans de tot el món. Però exactament el que va dir la cantant va ser "Si voten per Hillari Clinton els faré una mamada, ok?" I va afegir "Sóc bona ... em prenc el meu temps, miro als ulls ... i glop!" Pobre de mi, ja em perdonaran, però jo dec pertànyer al període Quaternari. Això és possible? Doncs si.

En fi, pensarem que això és real i que segurament complau a un munt de gent, malgrat el seu cruel detall pornogràfic, o gràcies a ell. Em pregunto si hi haurà límit per a aquest tipus de pronunciaments i altres del mateix segell. Posem que fa efecte l'invent i que abans de jurar el càrrec Hillary ja s'han format cues en tot el globus terraqüi. Aniran en taxi, amb tren o amb avió? Tot es col·lapsarà, l'univers en cua. Madonna deixarà de cantar o podrà compatibilitzar les dues gestions. Disposarà d'oli de llavis per evitar erupcions o senzillament no li quedaran llavis, genives ni dents i ballarà d'esquena amb un dels seus antifaços. Em pregunto. Em declaro un rematat inculte que cada dia li costa més empassar-se lo inengolible.

QUÈ VOL DIR "NACIONAL"

El dia de La Fiesta Nacional, que en aquesta ocasió no es tractava d'una cursa de braus, va reunir un munt de gent sota la pluja, on van destacar més les absències que les presències. En definitiva més del mateix, els besamans, les salutacions fraternals amb dret a ganivet, les genuflexions, els paraigües pintats de nacionalisme espanyol, la legió per orgasme de molts, els reduïts aparts amb la mà a la boca i certes presses per desplaçar-se al palau dels canapès. Exaltació fervorosa i exultant del nacionalisme espanyol, tan ranci i excloent com de costum. Una celebració amb tota la pompa que es va inventar Felipe González allà per 1980 i escaig per realç i glòria del pessebre nacional i les altisonants forces armades amb les seves marcials salutacions i tal i tal. En resum, un acte d'allò més caduc, amb menys glamur que l'acte sexual, però amb una fulgurant espurna que ho destaca dels seus homònims europeus, on s'estén la racionalitat, la discreció i la seva concepció universalista urbi et orbe, per a totes les tendències, per a tota la població.

Segons expliquen les suades cròniques la funció va costar 800.000 euros, que jo no em crec. Però tot i ser així penso que tots aquests diners, en els temps que corren, els hauria vingut bé a un incomptable nombre de persones que es rebolquen en la desesperació. No és decent ni seriós. Però és que aquest país ha perdut la decència ja fa molts anys. I també ha deixat de banda la seva posició estratègica; ja no és el sud d'Europa, torna a la casella de sortida, la del nord d'Àfrica que, per pures raons polítiques va perdre al seu dia. Ara és el paradís dels xoriços i pispes, dels sàtrapes amb targeta visa platí, dels ministres imputats i premiats amb un alt càrrec a Brussel·les, dels ministres sota greu sospita d'intrigues il·legals per abatre contrincants polítics, d'usar majories parlamentàries per conculcar sinistres maniobres, de posar sota clau les famoses balances fiscals per no fer enrogir a molts, de diaris de la capital que han fet miques el sentit comú, el contrast i la fiabilitat. Això sí, han aconseguit imposar un sistema ferroviari d'alta velocitat que ni els néts dels nostres néts aconseguiran desfer-se’n del deute. També comptem amb la ira gens dissimulada d'una vicepresidenta del govern que es permet amenaçar i condemnar suposats delictes que ni tan sols han estat impugnats encara. Joc al qual també s'apunta un ministre de justícia obsessionat pel "problema català" ignorant que el problema real el porten tots ells enganxat al clatell, el grandíssim problema espanyol.

La Festa Nacional del 12 d'Octubre i els seus símbols recorden molt als fastos del règim anterior. I el caràcter obligatori de la seva observança ja és de per si una imposició autàrquica, en nom de què o qui em poden laminar o prohibir el meu accés a la feina? Les condicions laborals tan sols es poden regular a través dels seus agents: els treballadors, els empresaris i els sindicats. Tota la resta és folklore pertorbador. Les imposicions no són gens aconsellables i els abusos de poder, menys. Com a mostra, un botó. A Catalunya tenim ja les alforges plenes d'arbitrarietats que no són de rebut en un estat democràtic. Totes les iniciatives parlamentàries, d'un parlament, ull, són sistemàticament impugnades, incloses les destinades a afavorir als més desvalguts i els més necessitats.

Diu Fernando Ónega que l'esdevingut a Badalona aquest cap de setmana, el desacatament a un mandat judicial, pot haver estat el primer acte de gran desobediència institucional (Què vol dir desobediència). No és del tot cert perquè hi ha hagut un bon nombre d'ajuntaments i empreses privades que han desacatat. Però és igual, Espanya, mal els pesi, és un conjunt de nacions, totes amb el seu propi idioma, els seus hàbits, els seus símbols, les seves creences i les seves voluntats. I hi ha coses en aquesta vida que no es poden regular per decret, com a molt mitjançant el diàleg. De seguir amb la bena als ulls, Espanya necessitarà un milió més de jutges però, creguin-me, ni així. El desinterès, la desídia i l'oblit seguiran el seu curs, per cansament.

NO UN, SINÓ ELS DOS

És la primera vegada que he anat a un fisioterapeuta, avui tan en voga. Després d'una breu espera m'han acompanyat a una gran sala plena de lliteres, aparells gimnàstics, estoretes escampades pel terra i un parell de reservats amb cortines. M'ha semblat veure dos homes de mitjana edat i una senyora gran fent exercicis suposadament reparadors de les seves mancances o lesions. Parlaven entre ells i reien amb freqüència, possiblement coincidien des de fa temps per la confiança que es deixava entreveure entre ells.

La nit anterior a penjar el cartell de tancat per NO vacances, em vaig aixecar del llit per anar al bany i posant els peus a les sabatilles, a les fosques, em vaig aixecar, i sense moure un dit es va sentir alguna cosa semblant a una descàrrega d'un milió de volts en els meus desgraciats talons. Era tan intens el dolor que vaig creure que moria pels peus, em desplomà quedant-me de genolls i procurant no fer soroll per no despertar a la meva companya de llit, la meva dona, és clar. Com un bon Sant Agustí em desplaçava de genolls fins al bany, com demanant perdó pels meus pecats, tancà  la porta, obrir el llum i em vaig asseure en un tamboret meditant molt seriosament què cony els havia passat als meus talons. Em va passar pel cap "serà el tendó d'Aquil·les, tan famós ell", però no, en reflexionar, lo meu era taló, no tendó. També podia haver dit condó, per allò de la semblança fonètica. Estava espantat, pensava en el matí i de quina manera podria caminar si estava impossibilitat. Em feia mal de manera creixent i molt aguda. Em vaig adormir pensant si podria caminar de puntetes però vaig caure en el compte que mai he practicat el ballet clàssic i en entrar a l'ascensor em podia incrustar un ostión al mirall frontal.

Un cop ja a la vida normal, no de vacances, en una tarda de cels clarobscurs, taladraba fixament amb la mirada els  ulls del traumatòleg i angoixat pel temor li vaig clavar les meves paraules entre ull i ull "Que tinc doctor?" El bon home jugava amb les seves ulleres i sense mirar-me a la cara va dir "recentment ha canviat el calçat?” Jo estava atònit i suant, inclús creia  que es burlava de mi, per un moment vaig pensar que els talons es retorçaven de riure i em fotien més i més fort. "Miri doctor, he estat quatre mesos calçant xancletes o descalç i fa una setmana que ja calço sabates. L'home va somriure i em digué "vostè té un esperó en cada peu". Em vaig quedar sense paraules, afligit, inquiet. Balbucejant i sense veu li xiuxiuà mirant a terra "és greu tenir dos esperons" i ja no va somriure, va riure a riallades i em va deixar anar "No, no és greu, només que és llarg de remeiar i fot bastant". Aquí sí que ja em tranquil·litzà, vaig mirar les sabates de reüll i amb un somriure. Coix per partida doble però content.

El fisio es va apiadar de mi i em va lliurar una revista per distreure’m durant el tractament, que no va ser molt prolongat. Em vaig aturar en un informe relatiu a les tortures físiques durant l'edat mitjana. Els confesso que vaig estar a punt de vomitar per la voracitat del detallat relat i les seves espantoses conseqüències. Ossos trencats, carnisseries, podridura i rius de sang donaven colofó ​​a un document esgarrifós. La Santa Inquisició espanyola en va ser una administradora destacada. Tenia els peus davant meu i no parava de mirar-los per si seguien tenint cinc dits cadascun. Em va cridar l'atenció un instrument anomenat la piràmide consistent en una piràmide de fusta estreta i de punta molt afilada, mai es netejava la podridura acumulada que al seu torn servia de vehicle transmissor de totes les infeccions possibles. Mitjançant un sistema de cordes i politges se sustentava al reu, al qual anaven pujant o baixant segons les seves confessions. Només cal dir que vagines o escrots quedaven rebentats pel propi pes del torturat. Comunament eren ajusticiats infidels, adúlters i bruixes.

Acabada la sessió anti esperó vaig abandonar el lloc deixant tirada a la llitera la sinistra revista, anava en el cotxe i no em lliurava de les horribles imatges de les criminals màquines funcionant a plena producció. Tancada la porta del garatge, ja a casa, enmig d'un silenci sepulcral, vaig pensar atordit si el Tribunal Constitucional d'Espanya acabarà amb nosaltres restablint les fotudes màquines. No és cap broma, estic col·lapsat amb tanta sang. Maleït esperó !!

VENC VOT

Doncs sí, poso a la venda una de les parts més íntimes de l'intel·lecte. Perquè les altres, les altres parts que no formen part de l'intel·lecte, no puc posar-les en subhasta, les necessito i, arribat el cas, tampoc és previsible que hi hagués moltes bufetades per licitar. Sembla que es confirmen les pitjors expectatives, serà necessària una tercera convocatòria per dilucidar qui cony ha de dirigir aquest catxondo país. Lo de catxondo dit amb tots els respectes, una pell de brau no és divertida, ho són els ineptes professionals de la cosa política que, lluny de dedicar-se al noble menester de legislar, inverteixen el seu temps i els nostres diners en sestejar al parlament, compartir copes, abraçar-se a ganivetades, i posar en dificultats els seus flàccids ventres en fondes i ventas, cruspint-se el bo i millor. Això sí, tirant de Visa Or que tan exemplarment els hem facilitat els votants. Som així de singulars. O de ximples.

Anem a veure, un vot és un vot, no cal oblidar que de vegades un sol paperet d'aquests pot encimbellar un diputat a la poltrona o baixar-lo als inferns. Sense targeta Visa, sense luxoses estovalles, exempt de vacances pagades, sense amant. Aquest és el motiu pel qual he posat el meu vot en venda, i encara que amb còmodes terminis de pagament, el seu preu és alt dins d'una escala tarifària que contempla el partit al qual pertany, el pispa que pugui ser i el grau de corrupció que tingui la organització política. Normes que determinen per eliminació als partits que gaudeixin de prestigi, prudència, credibilitat i honradesa. Aquests cotitzen a la baixa, massa demòcrates, res corruptes i models a seguir. No interessen.

No és difícil d’entendre que si són incapaços de fer bé la seva feina, siguin la rialleta de tota Europa, cobrin per dropejar i ens amenacin amb noves eleccions per a les festes de Nadal, un s'hi oposi amb totes les seves forces a tan absurd rumb encara que només sigui per amor propi. No li donaré  l'esquena als torrons ni al rostit de cérvol finlandès, o les nadales dels nens davant del pessebre de figuretes de fang i les d'ofensiu plàstic, perquè a un grupet d'amics se'ls ha ocorregut optar a la Visa Or que tot ho veu i tot ho paga. És a dir, nosaltres som els Visa. Fins aquí podíem arribar. Almenys a Anglaterra pots arribar-te a casa del Sr. Diputat i dir-li a cau d'orella << Tu ets un joputa perquè no has complert el que vas prometre >>. Però aquí si ho intentéssim ens tancarien a la cangri per joputa, que és molt diferent. Són dues vares de mesurar: un mesura i l'altra et fot.

Això no és Londres, ja ho sé, on un cap de files pot arribar a equiparar-se, treballant dur, amb un Lord i residir a Kensington & Chelsea i els dimarts sopar a Alain Ducasse at The Dorchester de Mayfair, on a més de menjar exquisideses, en acomiadar-te et fan un vestit a força de lliures esterlines. Però alerta! Si el diputat no defensa a capa i espasa les seves promeses esbombades durant la campanya electoral, pot acabar sopant cada dia sota un pont del Tàmesi. A Espanya l'operativa és diferent, com la quadratura del cercle, és a dir, un bodrio. Aquí ni el conserge compleix amb el que s'ha dit, per les nits es posa cec de tintorro al Viva Espanya i algun cap de setmana s'apunta a la munteria de Don Fulano, que no persegueix a la guineu, com a molt algunes zorrillas. I com es dóna el cas que en el seu dia no va prometre res o res creïble, en les properes eleccions segueix sent votat i a viure que són tres dies.

Ja dic, venc el vot per a les festes de Nadal. Si es confia en la meva honradesa el preu és més assequible i compliré la meva paraula. Si per contra he d'anar a votar acompanyat del client i a l'hora que digui, la cosa ja és més onerosa (Em perdo el cérvol finlandès, el moment espiritual dels nens o la migdiada reparadora). Abstenir-se curiosos i butxaques minvants. Dono referències i si cal canto ranxeres al compàs de la guitarra camí del col·legit. Facilitats de pagament.

EFEMÈRIDES D’ALGUNES VERGES

A mi un dels paisatges que més m'ha seduït, sense cap mena de dubte, ha estat el nord-oest italià. Terra argilosa, fecunda, ocre i verd per tot arreu sota l'atenta mirada dels milers de xiprers. És molt possible que el paradís terrenal esmentat en la història sagrada sigui precisament aquí, a La Toscana. Tot això amb la aquiescència i permís de la Marca Espanya que, ja se sap, Espanya és com la mare, que no n’hi ha més que una. I a més és de "lo más bonito del mundo entero". Tot i així he de reconèixer que freqüentment peco d'indecís, dubto davant el dilema, em sento ofuscat i decideixo amb la pretensió de simular fermesa i convicció, però no és cert ni fals del tot, sinó tot el contrari. Qui entén del que sap, defensa amb afany que a la mediterrània hi ha tres paradisos universals: La Toscana, La Provença i l'Empordà. Això diuen. Conec els tres paradisos i crec que em decideixo per La Toscana. Això sí, comptant amb la benevolència de Marbella i Benidorm encara que, la veritat, aquesta última la agermano  més amb Manhattan que amb el Mediterrani, per allò dels gratacels aixecats a la vora ferida del mar. Espanya és molt primmirada pel que fa a la planificació urbanística de les seves costes, sobretot a llevant, on s'ha edificat allà on a un li ha sortit dels bessons i en lògica i conseqüent concordança amb la prestigiada Marca Espanya.

No en va en aquelles planures de suaus turons van veure la llum grans personatges com: Leonardo da Vinci, Dante Alighieri, Galileo Galilei, Miquel Àngel, Americo Vespucio, Maquiavel, el meu segon pare, Puccini, Lorenzo de Medici i fins a dos cineastes, Roberto Benigni i Franco Zeffirelli. Aquí, a l'únic Franco que conec és un que es fotografiava a cavall, cobert amb una peluda capa , que va néixer a El Ferrol i signava condemnes a mort. Marca Espanya. No és que sigui millor o pitjor, és simplement diferent, una altra manera, un estil diferent d'enfocar el món. Si Puccini va escriure Tosca, el del Ferrol va compondre Zasca !, obra extensa en diversos actes on rebia fins l'apuntador, i si l'apuntador era català llavors concloïa amb una sòrdida apoteosis, fusell en mà. Que hi farem, és una simple qüestió de gustos, si bé estarem gairebé tots d'acord que hi ha gustos molt semblants al de la cicuta.

El debat polític europeu està absent en les tortuositats i trifulgues de la pseudo política espanyola. Espanya, i la seva marca, és diferent a Europa en gairebé tot, ja ho va dir Fraga, però no hem sabut entendre-ho mai. A la esvalotada i dolça Piazza de Campo, a Siena, es celebra dues vegades a l'any la festa del Palio, per la Mare de Déu de Provenzano al juliol i la de la Mare de Déu de l'Assumpció a l'agost. Festa d'origen medieval on els diferents barris o districtes de la ciutat competeixen en una vistosa i tumultuosa carrera de cavalls, circumdant la plaça amb llancis realment suggestius on els corsers engalanats galopen sobre les desgastades llambordes a la recerca del Palio. En ambdues dates Siena es troba atapeïda de turistes de mig món àvids de conèixer de prop l'emoció de les cavalcadures en tan reduït espai i el colorit dels estendards en places, carrers i balcons. Aquí, on La Marca capitalitza el bo i millor del seu catàleg, hi ha una altra medieval tradició, la coneguda com Torneo del Toro de la Vega. Cruel i espantós viacrucis en el què un toro és perseguit, picat i punxat fins a la mort. Mort sàdica, lenta, crua i estendard del dolor d'un ésser viu elevat a la cinquena essència. El toro és deixat anar a prop de la Plaça Mayor de Tordesillas, corre escortat per la multitud fins a creuar el pont sobre el Duero i arribar a la zona del Cristo de les Batallas -pobre Crist-. Un cop al Campo del Honor comença la litúrgia, el llancejar, que consisteix en enfonsar-li la llança en un costat fins a la mort. I ho fa amb més forats que un colador. Cavallistes i multitud celebren amb gran gresca tan sinistre propòsit un dimarts de setembre, per a la Virgen de la Peña. Es fa patent l’arrel de la Marca España basada ancestralment en la imposició i l’ús de la violència, lluny del diàleg, res d’admetre veus discordants.  

Què els puc dir, si trobo una finestreta en la meva devastada agenda, potser em plantejo un torneig de quatre o cinc dies a San Gimignano. No hi haurà toros, ni cavalls ni llances. Però els colors i la llum que entraran pels meus ulls els asseguro que no les canviaré per cap marca. Només pretenc passejar i no barallar-me amb ningú que es negui a escoltar-me. Marca? No, per favor.

LA GRAN CAGADA

Un tema curiós, per no dir-ho amb el seu propi nom: escatològic. Així és, l'any 2010 afortunadament em vaig lliurar d'un viatge a l'Índia amb un grupet d'amics. En aquells temps jo estava en plena efervescència viatgera i no vaig poder compaginar-ho amb la meva agenda. Al cap dels mesos vam celebrar un sopar per posar negre sobre blanc a les nostres diferents singladures dels últims temps. Com és lògic tothom parlava amb passió i delit dels llocs visitats, posant l'accent en les seves singularitats i sorpreses. El reduït destacament que va optar per viatjar a l'Índia va ser el més derrotista, el més decaigut, no sé si el més vulnerable, crec que no. Van aterrar a Nova Delhi i allí van romandre sis dies, abans d'iniciar un periple que els portaria fins a Mumbai -Bombay-. En el seu discurs les paraules més repetides van ser excrements i defecació.

Faig aquesta introducció per situar-nos al lloc, els esdeveniments i les conseqüències. El govern de l'Índia, amb 1.300 milions d'habitants, s'ha proposat prendre mesures per avergonyir i eradicar l'ancestral costum de defecar per tots els costats, menys en banys i excusats. En aquest país hi ha ja molta gent que ha deixat enrere la pobresa però no l'hàbit de abaixar-se els pantalons en qualsevol lloc. El govern ho té difícil, molt difícil. Els anuncis de televisió i tanques publicitàries furguen en el contrast de ser un país emergent amb la major economia en moviment, en on fer les necessitats a l'aire lliure és la norma habitual en la majoria de pobles i extraradis de les ciutats. Els meus amics van comprovar des d'un tren com en els ravals de la capital, a primeres hores del matí, havia legions d'homes ajupits abonant la infecta terra dels afores. Que per molt abonament que li tirin tan sols brollen els diables. Hores més tard és el torn de "elles" que, en la mateixa posició, sembren de merda l'ambient. I parlo d'hectàrees, no d'un raconet  rere una barraca derruïda. Amb l'objectiu de donar fi a les mega cagades índies, el govern ha construït milions de lavabos repartits pel país, i donar per acabat aquest costum el 2019. No crec que el lema que han ideat pugui limitar una litúrgia de milers d'anys ; "Només l'hàbit d'usar un vàter és un progrés real". Almenys a l'Índia rural.

Actualment a causa d'aquest progrés no tan incipient, es dóna el cas que gairebé tots els defecadors tiren de Smartphone durant el seu alleujament. Es venen milions de televisors, neveres i motocicletes, però a casa, sense lavabo i les vies del tren a vessar d’infectes i pestilents tifes. Tenir un lavabo a la llar segueix sent considerat impur per molts vilatans. Almenys la monarquia francesa es cagava en el tron ​​rebent a emissaris i diplomàtics a Versalles, però un brivall sota el tron ​​retirava els excrements i netejava el cul del monarca. Això si no s’orinava sobre la palla que cobria el terra mentre dictava cartes cortesanes. No els va quedar altre remei que inventar el perfum, Versalles, en tota la seva grandesa, feia pudor de cort  de porcs.

Ja ho han intentat altres vegades a l'Índia, però res. En algunes pedanies i poblets amb castes antiquíssimes els homes van obligar a les dones fer ús dels vàters del carrer, amb el vel i el sari posats. Ells no. No vull imaginar-me a que havien de fer olor els saris, i els efluvis dels homes provinents d'uns calçons entre podrits i momificats, m’ennuvolen el pensament. M'alegro de no haver compartit aquell viatge, i no perquè sigui molt escrupolós, sinó perquè, coneixent-me com em conec, ja em veig prenent un banyet al Ganges i veure’m envoltat i assetjat per vaques sagrades més mortes que vives, rosegades pels infectes insectes, gossos podrits i cent vint tones de xurros diversos gronxant-se al so d'un Sitar, que és la seva mega guitarra. Exxx!

Per concloure, mirin, ja sé que la gran cagada no és un títol per a un article, i els demano excuses, però ... com ho podríem titular?