NADAL ENTRE GÒNDOLES

Havia sortit d’hora, no podia dormir, el vent mossegava clavant-te  els seus  ullals a la cara. La proximitat del canal i la humitat que transmetia augmentaven la sensació d’intemperància. Les velles xemeneies exhalaven un fum de color de cendra adulterada, manipulat, podria dir-se que cremaven llenya i massa diaris. Les altes parets dels carrerons regalimaven sense parar llàgrimes d’aigua bruta en el vertical camí fins a lliscar al petit canal.

Cridaven la meva atenció les canoes i motores que transitaven pel Gran Canal amunt i avall repartint els queviures a ristorantes i botigues. Se sentia una remor de mercat, venedors i compradors matiners, els venecians igual que els napolitans parlen en veu alta i gesticulen ostensiblement, com una majoria d’italians. Les hordes de turistes encara no havien envaït els espais i em sentia bé desgranant els carrerons propers al Ponte Rialto. La plaça de Sant Bartomeu o el carrer de Pius X, on els comerciants enllestien els darrers preparatius als seus establiments per poder temptar i seduir el desig  de les legions de colls amb màquines de fotografiar penjades. Venècia és una ciutat cara per als visitants i per als mateixos residents que han de carregar amb la inflació aliena. En el tracte comercial abusen de la seva condició dominant ¿Qui no vol visitar la ciutat dels canals? Alguna cosa queda dels antics mercaders venecians, escletxes de picardia i astúcia, per dir-ho suaument. Cal pagar el tribut de l’ensopegada, per exemple asseure’s a la terrassa del Cafè Quadri a prendre una cervesa i gaudir de les vistes de la Plaça Sant Marc plena de barrets de colors amb cames, i bosses atapeïdes de records. Una petita orquestrina anirà esmicolant les notes de velles romances napolitanes o adagis del lloc, molt celebrades per la clientela que veurà satisfetes les seves il·lusions i esgotades les seves butxaques a raó de quinze o vint euros per una vulgar cervesa calenta.

En aquestes dates la bella i decadent ciutat lluïa una imatge més entranyable que de costum, era Nadal. No tan sols carrers, edificis i monuments es veien realçats per la il·luminació nadalenca, també les llanxes i vaporettos s’engalanaven amb enfilalls de bombetes de proa a popa, i les gòndoles amb fanalets vermells. Venècia mor pensava jo caminant entre diminuts canals i alts murs rovellats per la humitat i el temps. L’enigma dels carrerons humits emmarcats en raconets de postal em va donar refugi pels vols del Nadal de l’ any 1970. Vivia en un petit estudi a la Riba del Ferro, a escassos metres del Ponte Rialto. Els barris s’espolsaven la mandra entre balconades i finestrals renaixentistes que atresoraven un passat de poder, intrigues i traïcions. La primera vegada em va impressionar el Gran Canal. Et perdies per la Marzaria de  l’Orologio  abandonant la plaça de Sant Marc, t’endinsaves en un laberint de pontets, cantonades d’emboscada i espadatxí, ristorantes de joguet i venedors de fruita i quan, bocabadat per la bellesa del lloc, donaves un darrer saltet et topaves amb la romàntica estampa del Gran Canal.

En aquells dies, esperonat per la força de la joventut, em debatia amb les contradiccions: per un costat em meravellava de poder ser testimoni real d’un lloc beneït per la història, focus d’atracció de grans personatges i literats, dels retorçats dibuixos de la personalitat portats a la pantalla per Visconti i destí enyorat de tots els enamorats. D’altre banda imaginava que en un futur proper, la ciutat desapareixeria sota les aigües de la llacuna veneciana. Venècia em suggeria la mort, el fred i la tristor, el desengany. L’enfonsament d’una gòndola al enfosquir el dia, plena a vesar dels petons i carícies de dos pardals enjogassats i enamorats. O el Pont dels Sospirs que no té res de romàntic sinó que els qui el travessaven no veien més el cel ni el mar. Així discorria el meu primer i darrer Nadal a la ciutat de Marco Polo, Albinoni, Vivaldi, Bellini y… adagios i més adagios. Només per a romàntics i suposats enamorats.