UNA BALA EN PLE CERVELL.EL JUBILAT

Conec algú, coneixia, que abans d'ahir no se li va acudir res millor que guardar-se una bala al bell mig del cervell i, és clar, ha perdut tota la seva raó de ser i conclòs amb tots els projectes que suposadament semblava voler emprendre. Una pena, que volen que els digui. Es complien dos anys des que va baixar de categoria laboral i es va afiliar al nombrós grup dels desocupats, els ganduls forçosos, es va jubilar. Contràriament al que podria semblar, el fet de jubilar-se no és motiu de goig, ni de prenyar-se d'alegria alguna. Sincerament crec que és un mal pas, un vulgar disbarat administratiu. Un bon dia et lleves, et dirigeixes al mirall amb els teus calçotets i mitjons color carbassa, aixeques el cap i ¿què veus? Doncs res, ja no ets ningú, ni les teves opinions importen a ningú, ni s'haurà inventat una urna perquè dipositis el teu intranscendent vot. Sense saber-ho ni haver-lo sol·licitat creuaràs el llindar d'una porta invisible que et conduirà al planeta de la boira, boira perpètua i densa. Poc valdran els possibles mèrits que hagis pogut acumular en la teva anterior vida, al planeta dels que cobren a final de mes, o haurien de cobrar. Potser vas ser enginyer de no sé què, encarregat de no sé on, sindicalista dels que no donen un pal a l'aigua, artista, gai o carnisser. No importa per res, va ser, però ja no és. Possiblement el tret més remarcable entre la boira consistirà en l'escala de compensacions, el rescat de la pòlissa d'assegurança que ens han descomptat cada mes de la nòmina durant una vida, que oscil·la entre la pensió dels que no es poden permetre ni menjar , i les dels que han cotitzat molt alt i poden viure decorosament i amb una mica d'alleujament. Dels que no tenen alleujament, tan sols ofec, llavors tens gairebé tots els números per ser agraciat a no arribar a final de mes de per vida.

Felicitats, t'has jubilat, s'han acabat els compromisos i obligacions, no més reclamacions professionals, res d'abusos d'alcohol, una cerveseta "sense" el diumenge, un vergonyós assortiment de medicaments darrere de la cutre televisió, i podràs bufar el teu pastís de aniversari amb les espelmes recremades dels teus néts. I per la nit de Nadal t’obligaran a escopir la pensió a Pernils Pepe, perquè a la teva nora li agrada el jabugo "celler gratis". Si tens l'immensa desgracia de tenir la teva santa esposa en situació de defunció involuntària, llavors vés amb compte perquè et plouran per tot arreu: recollir els néts a l'escola, o portar-los, treure un gos que no pots ni veure’l quatre vegades al  dia, demanar-li al metge que et faci receptes de cremes facials per a la teva nora, o la farmàcia a buscar condons gel-fashion dient que són per a tu. I el parc, és clar, treure el nadó amb el seu cotxet al parc amb un fred austral, i congeniar amb individus del teu planeta boira. Ah! I el que sol fotre més: quan et diuen allò de, vinga avi que vostè no té res a fer.

I com no tenen res a fer, els van robant la vida a glops, a trossets, potser a petons. Però te la roben igual perquè són petons d'escuma evanescent i de colors sense to. La vida, la teva vida, és clar que la tens, és clar, llevat que malauradament ja t'hagin regalat un vestit de pi. Quan em jubili viuré la vida que no he viscut, que no he pogut viure-la, viatjaré, faré un creuer i buscaré compulsivament que la sort em premiï. Zasca !, al pi. Llavors quina alternativa tenim, perquè si després de la vida en què es cobra cada mes, sospirem per arribar al planeta boira per jugar a la petanca, no sé què dir-te. Potser comprar la bala de plata no seria mala idea. Passar una vida sencera de treball, si el tens, si no el tens no existeixes, pagant hipoteques, treballant deu hores, criant fills perquè t’oblidin aviat i els paguis l’assegurança del cotxe, estiuejant a les afores del teu poble, on la gasolinera, bavejant al pas de la Conchi, vestint parracs de quan triomfaven els pantalons de golf, demanant augments de sou d'esquena per no veure'ls la cara, omplint el dipòsit amb deu miserables euros de la teva andròmina sense la ITV o netejant els vidres de les teves greixoses ulleres reparades amb esparadrap. Per què? ¿Per a què? Tota una santa vida al planeta de la nòmina mensual, per arribar obsessivament dins el planeta de la densa boira, on et rebrà el pare Estat amb els braços oberts i et penjarà una caca de vaca amb un cordill, amb fervents desitjos de que la casquis aviat i s'estalviïn una pensioneta més.

Potser el meu conegut ho va comprendre a temps, i per tot això s’obsequià amb un tret al cap.

UNA MICA DE MI I DEL MAR

Hi ha vegades que, en caminar, dono algun saltet, un sospir de tot just uns centímetres que m’eleven a la categoria d'insecte. Ni compte em dono. Un diminut toll, una rajola ferida, un excrement de gos i de propietari exiliat de la norma, un fugaç intent d'espavilar el pas, un ocell absort en tasca nutritiva i, què sé jo, són tants els obstacles de la senda urbana que , per ser sincer, penso que camí i trampes es fonen en un de sol, les pròpies dificultats fan el camí. En la meva joventut no advertia aquestes coses, no reparava en riscos, és més, vist des de la meva talaia edificada amb plantes de 365 dies, arribo a la inequívoca conclusió que en aquell temps l'únic perill era jo mateix. Beneït perill de joventut.

És temps de mar, ara toca visitar un vell amic. Encara no sé del cert si es tracta d'home o dona, mascle o femella, masculí o femení. Crec que hi ha de tot, se’l nomena indistintament. Per al cas m'és indiferent, sempre l’he tingut per amic, des dels meus primers passos amb ell. Però d'això fa ja tant que de la gramàtica me’n vaig oblidar, l'única norma que contemplo són els gastats llaços blaus que m'uneixen al mar, traginats per les mateixes onades que en un molt llunyà dia van fer les presentacions. I és així que, encara avui, l'amistat perdura i amb molt bona salut. Amb tan sols un matís, ell tan jove i un amb les prestatgeries plenes de camins i d’aturades.

Va ser en altres terres, lluny d'aquí. Amb una petita pala vermella, o verda o blava o groga, perforant la sorra humida a la recerca de res, buidant el mar amb una petita galleda groga, o verda o vermella o blava, vaig caure en el compte que no hi havia altra riba enfront de la meva. La seva nua immensitat dominava la meva sorpresa i, de passada, la meva vida. Immensament silenciós com la nit de lluna a la muntanya nevada, només el líquid remor de les onades amanyagant la sorra. Eren les ones i els seus invisibles filets d'or blau cel que, no per ocults, no tenien existència. En aquells dies vaig aprendre a tutejar-me amb el mar, a explicar-li els meus castells en l'aire, que no eren de sorra, les meves ànsies de saber, tan inútils i efímeres que encara no ho sé ara. Jo li preguntava i m’enviava les seves respostes amb les ones, els filets i l'or. Vaig ser entusiasta i aplicat, sempre el vaig respectar, ens vam fer amics. Anys després vaig córrer un gruixut cortinatge a esquenes meves i després  enterrà el meu passat. En canvi ell porta milers d'anys representant la mateixa funció i segueix enlluernant, igual de jove, igual de tenebrós en els seus enuigs, mateixes tonalitats, aliment de núvols, armador de tempestats, decorador de corals,  esculls, platges, illots i litorals.

Ja no li parlo ara. Abandono el meu cos en una roca i miro fixament l'horitzó, i entre aquella ratlla llunyana i jo , és en aquest espai sense portes, ni tanques, ni finestres, que ho ocupa ell. No és necessària cap paraula, és veure'ns i claudicar, cedir davant la immensitat i majestuositat del mar, de l'oceà, de les seves profunditats, de la seva gegantina riquesa, de les seves irisades aigües. Fa com que no em veu, com els nens jugant a fet i amagar i tapant-se la cara amb els dits oberts, però em veu, clar que em veu.

Penso en el meu edifici de tantes plantes de 365 dies i se m'encongeix el pit, se’m nua la gola, em sobresalto. No hi veig cap senyal a la riba, no alteren les ones el seu vaivé, cap reflex d'or. Estaré somiant despert? Però calla, quiet, mira! Sembla un remolí, a la llunyania. Sí, és un remolí, les aigües es baten en un cercle com si volguessin dir alguna cosa.

De retorn torno a sentir-me un insecte; una llauna de refresc, un bastó oblidat, un tros d'entrepà, una peça de roba esfilagarsada... i un salt i un altre saltiró. Cauen gotes, la nit és tancada i el tram discorre amb el mar per veí, no el veig, gairebé no el sento, però el sento dins, molt endins meu.

LA SAGA LA FELI. LA RAMBLA DE LES FLORS

LA SAGA LA FELI

LA RAMBLA DE LES FLORS

Barcelona, ​​cap i casal de Catalunya, vivia aquelles primeres dècades del segle XX amb cert signe de resignació, el 1895 Espanya va perdre la guerra amb els Estats Units i, amb ella, Cuba. També van caure Filipines, Puerto Rico i Guam. ¡Chico, menudo palo! A la humiliació d'haver perdut les seves colònies, cal afegir-hi les enormes pèrdues de combatents. En fi, ja se sap, els espanyols van dir als americans allò de <si tienes cojones me lo dices a la cara> i, és clar, l'escabetxada va ser de les que fan època. Es van acabar les passejades pel moll dels fanfarrons de cara tova amb un havà a la sinistra i el fuet a la destra. Per fer-se una idea val a dir que les colònies d'ultramar eren per a Espanya el que l'Imperi Britànic era per a Anglaterra. Això sí, al revés, a l'inrevés. A sortir per cames. Igual que a Amèrica del Sud, a Cuba l'únic llegat que deixaren va ser un idioma gairebé inintel·ligible, barroera i ordinària. Per contra, en totes les ex colònies de l'Imperi, es parla anglès, avui.

Ja dic, aquí es vivia amb cert desànim, per alguns amb malenconia i tot. Però què cony, això és Espanya, la poca feina que hi havia se la repartien els de sempre, el barret de copa anava a menys, els obrers començaven a organitzar-se, i els bordells registraven una activitat frenètica. Però ¡tatxín! Apareix un salva pàtries que es passa la Constitució pel forro dels testicles i declara allò tan corrent, com a home de pacte que era, <Aquí no hay más cojones que los míos>, tot això sota la càlida aquiescència del rei Alfons XIII. En fi, anys convulsos i remenats. Miguel Primo de Rivera.

La Rambla de les Flors, on ja no hi ha flors però vestits de lunars si i barrets cañís també, era ja descaradament l'artèria principal de Barcelona. Aquí bategava el pols d'una societat àvida de prosperitat i benestar. Els obrers anaven afegint sorgits a la seva cadena organitzativa, els grans fabricants, sobretot tèxtils, comencen a obrir l'aixeta de l'opressió, aconseguint entre tots una millora molt perceptible del món del treball, tot i que de curt recorregut. El Liceu funcionava a tota màquina i el públic aficionat i entès quedava defugit, apartat, escombrat, exclòs per un minúscul detall, el preu de les entrades. Per contra, la platea, l'amfiteatre i les llotges en propietat bullien de cavallers i dames abillats amb les millors gales, elegants terns signats per sastreries angleses i bells vestits de gasa i vellut que prestigiaven aquell distingit públic que confonia Puccini o Manon amb la ceràmica de la Bisbal. Per no parlar de les buscades avantllotges, hi havia qui la cedia o llogava, on un determinat cavaller es despullava del seu tern i es quedava en calçotets per complir l'expedient amb la seva Mari de torn, vestida tan sols amb una polsera a joc amb un pesat collaret de llauna. Diuen els bromistes que al final d'Andrea Chenier, recentment vista per un servidor, es produeix un redoblament de tambor i timbal que fa cruixir els sentits i l'ànima. Doncs bé, diuen que aquest precís instant l’aprofitava algun espavilat per aconseguir el subsegüent orgasme, per dir-ho així, però és fals, és una burla. Com a molt es produïen en el moment de pujar el teló, a l'inici de l'òpera. Per quan el del redoblament ja portava posats els mitjons i la Mari l'ajudava a aixecar els seus pesats anys. Però clar, ja sabem que en aquell temps era un signe de bon gust comptar en el patrimoni amb la propietat d'una amant, una estimada, un mantinguda, una Mari, vaja.

Durant els entreactes era costum anar al saló dels miralls per convertir-lo en el dels passos perduts. La gent parlava caminant al voltant de la gran sala. ¿Li ha agradat Sra. Rubinat el primer acte? O sí, excel·lent, l'escena del contrabaix i la soplano ha estat realment tendra, emotiva. A veure, el baix, no contrabaix, i la soprano, no la soplano, no són un error, un lapsus, que va. No és més que el lèxic d'una gran dama, enjoiada fins a les engonals, la qual, no té la més mínima puta idea del que està parlant i, per més inri, li importa un ou tot el referent al món operístic. Ocorre que el seu marit l'ha premiat per portar-la a l'esdeveniment, i ha donat festa a la Mari, que s'ha cabrejat. En aquest passeig circular tan i tan distingit, no tenen cabuda el munt de fulanes que esperen obedients a l'avantllotja, rascant-se les pigues de la panxa i maleint el seu pèrfid destí. Amb sort rebrà una xocolatina de coco embolicada en paper higiènic. N'hi ha que neixen amb un pa sota el braç i les que ho fan alletades amb tintorro, com l’Édith Piaf. Tot aquest glamur avui està molt difuminat, gairebé evaporat. Avui t'enfrontes a una cua i un paio davant amb els texans com un colador, per enfundar-te un de pernil i copa de vi negre. Vint euros, ¡no et fot! Però en fi, millor així. Fas veure que mires amb interès els miralls i pintures i quedes com un senyor, o bé et quedes mirant el mosaic, esplèndid, com si et preocupés molt, mentre mastegues el pernil. <La música és la paraula de l'ànima sensible com la paraula és el llenguatge de l'ànima intel·lectual> ¡Toma ya!

LA SAGA DE LA FELI. Don Amadeu.

Don Amadeu.

Poc queda d'aquells daurats anys de l'Amadeu, el besavi. El Noucentisme va ser un moviment cultural, artístic i ideològic molt latent durant les tres primeres dècades del segle XX a Catalunya. Malgrat ser diferent als moviments convulsius de tot Europa que van canviar un cop més les fronteres de diferents estats i amb grans avenços en el benestar dels seus habitants. A París triomfava l'anomenada Belle Èpoque, una alegre mostra de romanticisme, art, pintura, literatura, llibertinatge i erotisme a dojo. A la conservadora i puixant Catalunya, puixant per a uns quants, també s'estén el descontrol i el descontentament del món obrer. Tot just uns anys abans, 1893, un anarquista llança un encàrrec en forma de bomba cap a la platea del Liceu. Vint morts ocasionà. La burgesia, oligarquia regnant, va acusar el succés. Aquella nit de l'atemptat, sortien pels passadissos, espiells i finestres del coliseu de La Rambla, dotzenes de entretingudes, fulanes, estimades i aposentades. Signe inequívoc i gairebé formal de la gent de bé. Els avantllotges del teatre es van convertir en les suits del braguetasso. Res millor que un estira i arronsa sentint com s’apaga el llum de Mimí o les vel·leïtats de Violeta. Tenir una estimada prestigiava al factòtum i a Sant Paganini.

A res de tot això hi va ser absent el regi procedir del patrici Amadeu, besavi de Feli. Cavaller condecorat per la reialesa espanyola, president de la comunitat nacional d'empreses navilieres, president honorífic del port de Barcelona i propietari de per vida de cent i una distincions per múltiples mèrits suposats. Efectivament, de la mateixa manera que no es desprenia mai del barret de copa, sí que ho feia dels seus calçotets,  almenys dues vegades per setmana. De forma casual va conèixer i intimar amb una jove, Ivett, noia arribada a Barcelona des de la seva terra natal, Ciudad Real, amb una mà darrere i l'altra a la butxaca. Tenia vint i cinc anys menys que Don Amadeu, però aviat es va posar a la seva altura. El cavaller cara llarga, tan serè, tan seriós, amb tant aplom que feia por mirar-li a la cara, va ser rejovenit de tal manera per aquella nina de porcellana de Toledo, que es diu que en les seves gresques de llit i llençol, Ivett l'obligava a posar-se el barret de copa. També es diu que en una ocasió en què Don Amadeu tenia set, Ivett va omplir el barret d'aigua i va incorporar els pits dins, xuclant el pròcer com una mula ennuegada. La castellana era dona alegre, jove i amb ànsies de prosperar, no cessava el seu interès per Don Amadeu. Tant és així que, al poc temps, a fi de donar anonimat i discreció a les seves visites setmanals, Don Amadeu li va posar un piset en el que avui coneixem com Horta, despoblada llavors. Amb una única condició, allà no hi havia d'entrar un altre home que no fos ell. I així es va fer fins al mateix dia en què el senyor Amadeu es va dirigir a conèixer el seu sepulcre. Ella vivia per a ell els dos dies, màxim tres, tot es trobava a gust del visitant. Així ho reconeixia ell i l'hi agraïa a ella. Mai de la vida va entrar un altre home, perquè els cinc dies restants de la setmana, ella atenia altres casos d'urgència de baixos en el seu antic pis de soltera, diguem-ho així. Ivett tenia per costum que quan el senyor Amadeu, com ho diria, li semblava haver tocat el cel, per dir-ho així, agafava el seu bastó per l'empunyadura de marfil, representant un déu grec, i s'anava passant el déu per on no miolen ni els gats, sota l'atenta mirada del cavaller llorejat que es refeia com podia entre llençols i coixins,i el barret de copa. I certament no és pas que hagués tocat el cel Don Amadeu, per dir-ho d’alguna manera, és que mentre ell es creia que feien l'amor, Ivett tenia temps d'arreglar-se les ungles, tocar-se una berruga del clatell i mirar el bastó de marfil, i de tant en tant dir-li <M’estàs fent molt feliç, Ami>, i clar, l'home, instigat i aclamat per la jove, insistia suant com un marrà, intentant posar ferms els seus atributs però què, ¡maleït sigui!, no aconseguia res més que alçar les puntes del seu poblat mostatxo. Però i què ?, tenia la seva estimada com exigien les normes de tot ben nascut i, per descomptat, i de la seva alta i prestigiada reputació en la societat. La seva societat, és clar. Per raons evidents, Ivett no va assistir al sepeli del seu amant i lliurador de xecs, totes les forces vives de Barcelona sí que hi van acudir engalanats de cap a peus amb precioses peces de rigorós negre mort. En aparença eren dos bàndols oposats, els que sanglotaven i gemegaven, i els que es tapaven la cara amb els guants per no delatar les seves riallades. Ja saben, el muerto al hoyo y el vivo al bollo. I bollos n’hi havia a cabassos.

El notari llegia parsimoniós i protocol·lari les últimes voluntats de l'il·lustre finat. Un cop enumerades totes i cadascuna d'elles i els noms dels beneficiats, com en la loteria de Nadal, el fill, en Jordi, va apuntar <aquí falten deu mil duros>, a lo que el notari va respondre amb gravetat al rostre  <El seu difunt pare va deixar escrita l'absoluta prohibició de tractar aquest assumpte> Jordi tan sols va balbucejar <la mare que el va parir> mentre es tibava el seu canotier. Ivett, amb el cor partit, aquell dia s'ho va passar rodant perduda per la ciutat, sense sentir, no veient res, no parlant amb ningú, gairebé a cegues. Ja de nit, va entrar al teatre Arnau, es va aferrar a la barra del bar i va agafar una bufa de les que fan oblidar del tot. Li van preguntar el seu nom, però no va respondre, només tossia i escopia com una iguana mentre, amb l'ànima en un puny, li arribaven les notes punyents i angoixoses  del Relicario i La Violetera, desgranades per la inigualable Raquel Meller.

LA SAGA DE LA FELI

La Feli és una noia de casa bona, de la zona alta de Barcelona. Els seus besavis varen ser una família molt adinerada que, en el seu temps, formaven part de l’aristocràcia més elitista, excloent i rància de la ciutat. Eren propietaris d’una empresa que es dedicava a la importació, preferentment de Cuba i algun altre país antillà. Se’ls considerava uns experts en temes naviliers, i tenien la ma trencada en el noble art de burlar impostos i demostrar una especial  i reconeguda habilitat en ser llefiscosos  amb tots els que tallen el bacallà. Actitud que sol ser generosa i molt profitosa per els pidolaires i els consentidors. Avui és igual, però en contes d’homes d’empenta i creadors de riquesa, quelcom esfilagarsada ,  avui, dèiem, el conformen alguns polítics, pseudo politics i pocavergonyes esquiladors de clatells. Les festes d’alta societat que els besavis de Feli celebraven a casa seva varen crear un estil, una nova manera de trobar-se junts el bo i millor dels gran cognoms locals. Val a dir que quasi tots aquests grans esdeveniments, acabaven amb unes torradores que van crear època destil·lada, i que a l’endemà el personal de servei havia de fer una acurada  inspecció dels jardins i zones modernistes d’esbarjo. No endebades el dia es llevava atapeït de calces, braguers, cotilles o calçotets en els llocs més inversemblants i inconvenients. Raó per la qual el senyor Amadeu i dona  Ramona, els besavis,  ignoraven amb tota rotunditat qualsevol assumpte deslligat dels salons engalanats, els tapissos de vellut rogencs, la amabilitat dels cavallers i la gentilesa de les dames, escotades més enllà de més avall. Sense obviar les esplèndides vistes sobre la ciutat.

Així com el Sr. Amadeu no es treia el barret de copa gaire bé ni per dormir, en Jordi, el seu únic fill, i avi de la Feli, es cobria amb un senzill canotier, no tenia la voluptuositat ni presència del de copa, però també imprimia un segell de solvència i credibilitat a segons qui el portava. Naturalment tots encarregats a Chonoir, de Paris. De fet, no solament significava metafòricament baixar un esglaó en l’escala de l’elegància i distinció, sinó que portava aparellat, com el que porta una arracada o una berruga al cul, una disminució sostinguda i alarmant dels ingressos de la família. Ja ho pronosticà l’Amadeu a les acaballes del seu periple vital “No voldria ser pas testimoni en vida de la ruïna familiar”, i així va ser, no ho va veure. La providència el va escoltar. Ja no es feia importació ni estraperlo, les finques de Lleida i els arrossars de l’Ebre restaven erms, i de la fortuna heretada en Jordi deia que es consumia com els focs de Sant Joan.  Si bé jo crec que més que fogueres del solstici es tractava de l’incendi de Babilonia. El cas és que ,finalment, els negocis, les propietats, la hisenda casalot de St. Gervasi, els barrets de feltre i palla, les apoteòsiques i fastuoses celebracions, el Ford amb incrustacions i marqueteria, les distretes vestides de senyora, els bastons amb el cap de marfil, el refinament, la distinció, la missa diària i les bones maneres, tot, absolutament tot, se’n va anar a fer punyetes. Tant és així que farem un pont generacional, perquè els propers en la saga ja varen ser dos desmenjats, Joan i Dolors, si bé cal destacar que per primera vegada en moltíssims anys varen ser els primers en doblar l’esquena, s’encarregaren d’inaugurar el lletgíssim estigma d’haver de treballar. En Joan de buida tinters en un banc madrileny i la Dolors fent sorgits per encàrrec, ¡quines mans!, i fent bullir l’olla. Ella era la descendent directe de la riquíssima família arruïnada.

Feli, filla única, té un caràcter més aviat obert i content. Quan algú li pregunta sempre diu que és un diminutiu de Felicity, llinatge anglès d’avantpassats. Però es diu Felipa per ordres del besavi. Reservada per la seva intimitat i amiga de tothom. No li costa endinsar-se en els ambients nous o desconeguts. Sí que exhibeix un tarannà una mica altiu, cerca les respostes amb un tic de exclusivitat i la gent sense modals o incorrectes la treuen de polleguera.  La seva mare diu que s’assembla molt al avi Jordi, un home inquiet i bellugadís, sense massa romanços i directe. Al mercat de Sarrià sempre es comentava que el “Senyor” freqüentava els ambients de llum de sang vermella i llençols apedaçats, com un collage però tronat. Ves a saber, la gent li agrada xerrar i , si pot ser, giravoltar i esclofollar fins posar-hi el dit a la nafra. Feli treballa de mestre de francès en un col·legit privat, de la Bonanova, naturalment. Ella també és de la part alta, viu en un petit i suat apartament prop de les Escoles Pies. S’acosta a la quarantena i no ha trobat encara cavaller per apujar-s’hi a la gropa. Sap el que costen els diners i el que costa de viure la vida. Malgrat que té un sou per viure mig dignament, sempre es mostra inconformista, sempre vol més. En això s’assembla a l’avi, sempre volia més, però cada cop tenia menys. De fet ja fa uns anys que va decidir de fer alguna cosa extra que li reportés una mica més de guanys, sempre fora de les hores de feina a l’escola i preferentment de nit i, si pot ser, el cap de setmana. No podria descriure amb precisió quina és aquesta feina tan lliberal d’horaris i per la que hi demostra un gran interès. La truquen per telèfon i li fan encàrrecs d’assistència a domicili. Ella sempre els hi diu, màxim cinc persones. Es veu que un cop al domicili convingut, se li subministra una habitació perquè es canviï de roba, ni més ni menys que en pilota picada. Els comensals, que ja han sopat, s’estan escampats per tota la sala en sofàs o butaques, vestits de nit, en boles. Tots els llums apagats, i resulta que la Feli entra de quatre grapes i fa de gallineta cega, quina gràcia! Comença a fer recorreguts recurrents i ara toca l’arpa, ara s’aferra al clarinet. No sé de que es tracta però sense dubte deu ser divertit. I el cas és que li paguen per un parell d’hores, mil euros. ¡Ondia! No he entès mai que per fer bona música apaguin els llums.

Bé, res més a afegir. Ja veieu que de més grosses n’han caigut. Grans famílies que amb els anys han esdevingut   repartidors de gasoses o llepadors de segells, i d’altres que provenien de les lleganyes i les espardenyes sense betes que, amb esforç i maledicències, s’han convertit en malfactors de butxaca plena, sigui per barrabassades de caràcter polític, per una llufa del somriure de la fortuna o perquè s’hi han deixat els testicles treballant. Sense menysprear els comissionistes de llarga ma.

¡SILÈNCI, ACCIÓ! UNA D’UNGLES

Serenament, però sense dilació, t’has de fotre. Fa almenys mitja hora que intento llescar-me les ungles dels peus, costa reconèixer-ho però la intrínseca veritat és que et vas dissecant sense solució de continuïtat. Prova d'això és que aquest simple i modest gest de aplicar-te la manicura en els peus es tradueix, sense gairebé adonar-te’n, en un magnífic exercici de contorsionisme pel qual mereixeries ser aplaudit. Sense passar per alt que la meva predilecció sempre han estat les ungles molt curtes i, és clar, la visió tampoc és la que era, amb la qual cosa, més d'una pessigada de carn sempre m’emporto. Una collonada, vaja.

En el transcurs d'aquest interval de solitud unguial, meditava el per què sempre obrim els medicaments pel costat oposat, i quina força invisible ens impedeix tornar a posar les pastilles a la capseta. M'aterreix que algú baixi del meu cotxe i al mateix temps que diu adeu, no tanqui bé la porta, o que fotin un cop de porta que t’ondulen les orelles, i amb la maneta em vagin dient adeu. Els executaria allà mateix. Oi que hi han tractaments per pacificar el mal de hemorroides o per fulminar un puto gra de pus al cul? Llavors perquè subsisteix encara gent amb una halitosi cavallar que, no conformes amb emanar glopades d'alè putrefacte a la teva cara, et deixen l'habitació com una gossera. Maleeixo l'ambientador que penja d'un endoll. Mai dono la mà a ningú que provingui del bany, sé d'històries que els deixarien terroritzats i sense sang a les venes. Avui estem assetjats, gairebé sodomitzats amb les vendes per internet, telèfon, o el timbre de casa. Alerta! Prenguin mesures, no es confiïn, el monstre no retrocedeix, es disfressa de venedor de bíblies o elixirs. Tanqueu portes, finestres, el bany, segellin la llar de foc si en tenen i emmordassin la seva sogra perquè no cridi. Si els arriba aquesta melodia, quedin-se immòbils, "¿li agrada llegir? ¿Tenen segona residència? ¿Li agradaria disposar de deu mil gigues al preu que paga ara? ¿No em digui que no coneix les illes gregues? ¿No té una assegurança de casa? "Sobretot, molta calma, no obri ni contesti, m'ho agrairà. D'una altra manera podria trobar-se en un desert amb tota la seva família, en pilotes i sense un maleït euro. O potser netejant-li el cul al president d'alguna companyia telefònica mentre juga a tennis amb el director del seu banc. No es tracta d'espantar ningú, sinó de ser previngut. Oi que no li agradaria trobar-se en el seu rebedor amb vuit-cents volums dels millors enllustradors de botes  de Harlem, acompanyats de regal amb tres-cents CD d'allò més vist a Sálvame, i cent informes desclassificats sobre els insectes homosexuals i el seu sentit de l'humor, a més de una litografia amb els millors palmeros de la història?

No s'ho prengui a broma, aquí dirimim un assumpte gairebé de vida o mort, perquè no només li destorbaran al rebedor de casa seva, sinó que s'haurà compromès a pagar uns costos que ni en la seva cinquena posterior generació ho hauran liquidat. I tots ells amb el cul a l'aire i fent palmes.

En fi, ja veuen vostès el que donen de si uns quants minuts de tala d'ungles. Cruel i feixuc, d'acord, però pitjor és el mal del miserere. Ja m'he dutxat i tot. Per cert, mentre em feia massatges al cap amb xampú per a cabells blancs, d'aquí la meva semblança amb Richard Gere, m'he recordat que la setmana passada a Berlín, em devia prendre uns cinc litres de cervesa rossa i d’aliment. Tota la setmana entre deu i dotze graus sota zero. Vaig arribar a confondre la meva dona al carrer amb una altra senyora a la qual vaig agafar del braç. Em queda el punyent dubte, i no em refereixo a l'assassina mirada de la meva consort, si tal distracció era conseqüència de la inhumana temperatura o de la rossa amb escuma. En el meu proper tall d'ungles intentaré analitzar l'enigma.

A LA LLETERA LI HAN PISPAT LA LLET.

Circula per la Xarxa un informe que, de ser verídic, n’hi ha com per posar-se a tremolar. Tampoc es pot considerar com una novetat, alguna cosa ja havia perforat els nostres timpans. El cas és que ve avalat per prestigiosos diaris internacionals, i del seu contingut algunes coses sabem ja, per sentides i per espasmes en les nostres pròpies carns. La premsa espanyola en general, tan comprensiva i complaent amb les receptes dispensades pel govern de torn, es vesteix de distreta i mira cap a una altra banda, per exemple, al salt mortal de la formiga tigre, o al desideràtum català que aporta a la premsa espanyola i al 70% de la població espanyola, carnassa per estripar i entreteniment d'ignorants, pacifistes, tertulians de formigó armat, periodistes abjectes, cobradors perpetus i defensors de règims innombrables. Vegin, vegin, un resum del que s'ha dit;

"Per a la premsa internacional estem davant el major desfalc de la història d'Espanya i probablement d'Europa.

El govern del PP de Rajoy està fent servir fins al 97,4% dels fons de reserva del sistema de pensions a comprar deute públic. És a dir, l'Estat espanyol posa al mercat deute sobirà, però l'únic que la compra és el mateix Estat espanyol, que s'adquireix a si mateix el deute que emet, usant per a això els fons que garanteix les pensions futures.

El diari econòmic alemany Deutche Wirtchaftsnachrichten, titulava així un article el dia 4 de gener de 2013 "Saqueig dels fons de pensions per comprar bons del Govern d'Espanya" i en aquest article deia "com a mínim el 90% dels actius totals dels fons de pensions de l'Estat espanyol convertits en bons d'Espanya. El diari The Wall Street Journal, va publicar un article el 3 de gener de 2013, titulat "Espanya usa fons que donen suport al pagament de pensions per comprar deute sobirà".

L'article deia "Espanya ha estat buidant sigil·losament la major guardiola del país, El Fons de Reserva de la Seguretat Social, que ha fet servir com a comprador d'última instància dels bons del govern, una operació dubtosa sobre el paper del fons com a garant de les futures pensions. La maniobra, que ha passat desapercebuda, està per concloure ja que queda molt poc diners disponibles. Almenys el 90% del fons de 65.000 milions d'euros, uns 85.700 milions de dòlars, ha estat invertit en deute espanyol amb cada vegada més risc. El conegut diari Financial Times qualificava Mariano Rajoy com a "polític provincià" i Luis de Guindos com "el pitjor ministre d'economia d'Europa". El setmanari alemany Der Spiegel considera que el govern espanyol està saquejant el fons de reserva de les pensions. "Espanya ha saquejat en silenci la guardiola més gran del país, el fons de reserva de la Seguretat Social a causa de les seves dificultats financeres".

Bé, davant d'aquesta perspectiva podem entrar en depressió, posar-nos a plorar o suplicar a santa Rita que tot sigui una broma. De molt mal gust, això sí. El que pugin cada any, a manera de càstig, un 0'25%, ja fa olor de monumental engany o estafa, com vulguin. Si un euro més al mes ha de solucionar la vida dels que més ho necessiten, cosa estranya i greu està passant. És cert que la senyora Cospedal ja va dir allò de que les pensions, ni tocar-les. Per aquí va la cosa. Algun altre prebost també ha afirmat que els pensionistes han viscut massa bé. El partit Popular ha sentenciat que protegeixen els pensionistes, i darrerament el governador del Banc d'Espanya, Luis Maria Linde, ha dit que aquells pensionistes que gaudeixin d'un habitatge propi, això ja constitueix la meitat de la pensió. Potser caldrà revisar-les. Com si no les haguessin pagat ja, amb hipoteca inclosa, IBI anual i pals diversos. Ho diu algú que cobra 176.000 euros a l'any i, és clar, l'home, des de l'àtic veu les coses més petites. En resum, un ja no sap si ha fet bé en néixer o tenia d'haver-se quedat dins de la goma. Perquè no em negarant que tot això relacionat amb les pensions de jubilació, o és una mesura de pressió al pobre i desgraciat pensionista perquè se sotmeti a la confabulació dels astres, o bé és el cony de la Bernarda que, per al cas, és el mateix.