LA SAGA LA FELI. LA RAMBLA DE LES FLORS

LA SAGA LA FELI

LA RAMBLA DE LES FLORS

Barcelona, ​​cap i casal de Catalunya, vivia aquelles primeres dècades del segle XX amb cert signe de resignació, el 1895 Espanya va perdre la guerra amb els Estats Units i, amb ella, Cuba. També van caure Filipines, Puerto Rico i Guam. ¡Chico, menudo palo! A la humiliació d'haver perdut les seves colònies, cal afegir-hi les enormes pèrdues de combatents. En fi, ja se sap, els espanyols van dir als americans allò de <si tienes cojones me lo dices a la cara> i, és clar, l'escabetxada va ser de les que fan època. Es van acabar les passejades pel moll dels fanfarrons de cara tova amb un havà a la sinistra i el fuet a la destra. Per fer-se una idea val a dir que les colònies d'ultramar eren per a Espanya el que l'Imperi Britànic era per a Anglaterra. Això sí, al revés, a l'inrevés. A sortir per cames. Igual que a Amèrica del Sud, a Cuba l'únic llegat que deixaren va ser un idioma gairebé inintel·ligible, barroera i ordinària. Per contra, en totes les ex colònies de l'Imperi, es parla anglès, avui.

Ja dic, aquí es vivia amb cert desànim, per alguns amb malenconia i tot. Però què cony, això és Espanya, la poca feina que hi havia se la repartien els de sempre, el barret de copa anava a menys, els obrers començaven a organitzar-se, i els bordells registraven una activitat frenètica. Però ¡tatxín! Apareix un salva pàtries que es passa la Constitució pel forro dels testicles i declara allò tan corrent, com a home de pacte que era, <Aquí no hay más cojones que los míos>, tot això sota la càlida aquiescència del rei Alfons XIII. En fi, anys convulsos i remenats. Miguel Primo de Rivera.

La Rambla de les Flors, on ja no hi ha flors però vestits de lunars si i barrets cañís també, era ja descaradament l'artèria principal de Barcelona. Aquí bategava el pols d'una societat àvida de prosperitat i benestar. Els obrers anaven afegint sorgits a la seva cadena organitzativa, els grans fabricants, sobretot tèxtils, comencen a obrir l'aixeta de l'opressió, aconseguint entre tots una millora molt perceptible del món del treball, tot i que de curt recorregut. El Liceu funcionava a tota màquina i el públic aficionat i entès quedava defugit, apartat, escombrat, exclòs per un minúscul detall, el preu de les entrades. Per contra, la platea, l'amfiteatre i les llotges en propietat bullien de cavallers i dames abillats amb les millors gales, elegants terns signats per sastreries angleses i bells vestits de gasa i vellut que prestigiaven aquell distingit públic que confonia Puccini o Manon amb la ceràmica de la Bisbal. Per no parlar de les buscades avantllotges, hi havia qui la cedia o llogava, on un determinat cavaller es despullava del seu tern i es quedava en calçotets per complir l'expedient amb la seva Mari de torn, vestida tan sols amb una polsera a joc amb un pesat collaret de llauna. Diuen els bromistes que al final d'Andrea Chenier, recentment vista per un servidor, es produeix un redoblament de tambor i timbal que fa cruixir els sentits i l'ànima. Doncs bé, diuen que aquest precís instant l’aprofitava algun espavilat per aconseguir el subsegüent orgasme, per dir-ho així, però és fals, és una burla. Com a molt es produïen en el moment de pujar el teló, a l'inici de l'òpera. Per quan el del redoblament ja portava posats els mitjons i la Mari l'ajudava a aixecar els seus pesats anys. Però clar, ja sabem que en aquell temps era un signe de bon gust comptar en el patrimoni amb la propietat d'una amant, una estimada, un mantinguda, una Mari, vaja.

Durant els entreactes era costum anar al saló dels miralls per convertir-lo en el dels passos perduts. La gent parlava caminant al voltant de la gran sala. ¿Li ha agradat Sra. Rubinat el primer acte? O sí, excel·lent, l'escena del contrabaix i la soplano ha estat realment tendra, emotiva. A veure, el baix, no contrabaix, i la soprano, no la soplano, no són un error, un lapsus, que va. No és més que el lèxic d'una gran dama, enjoiada fins a les engonals, la qual, no té la més mínima puta idea del que està parlant i, per més inri, li importa un ou tot el referent al món operístic. Ocorre que el seu marit l'ha premiat per portar-la a l'esdeveniment, i ha donat festa a la Mari, que s'ha cabrejat. En aquest passeig circular tan i tan distingit, no tenen cabuda el munt de fulanes que esperen obedients a l'avantllotja, rascant-se les pigues de la panxa i maleint el seu pèrfid destí. Amb sort rebrà una xocolatina de coco embolicada en paper higiènic. N'hi ha que neixen amb un pa sota el braç i les que ho fan alletades amb tintorro, com l’Édith Piaf. Tot aquest glamur avui està molt difuminat, gairebé evaporat. Avui t'enfrontes a una cua i un paio davant amb els texans com un colador, per enfundar-te un de pernil i copa de vi negre. Vint euros, ¡no et fot! Però en fi, millor així. Fas veure que mires amb interès els miralls i pintures i quedes com un senyor, o bé et quedes mirant el mosaic, esplèndid, com si et preocupés molt, mentre mastegues el pernil. <La música és la paraula de l'ànima sensible com la paraula és el llenguatge de l'ànima intel·lectual> ¡Toma ya!