LA SAGA DE LA FELI

La Feli és una noia de casa bona, de la zona alta de Barcelona. Els seus besavis varen ser una família molt adinerada que, en el seu temps, formaven part de l’aristocràcia més elitista, excloent i rància de la ciutat. Eren propietaris d’una empresa que es dedicava a la importació, preferentment de Cuba i algun altre país antillà. Se’ls considerava uns experts en temes naviliers, i tenien la ma trencada en el noble art de burlar impostos i demostrar una especial  i reconeguda habilitat en ser llefiscosos  amb tots els que tallen el bacallà. Actitud que sol ser generosa i molt profitosa per els pidolaires i els consentidors. Avui és igual, però en contes d’homes d’empenta i creadors de riquesa, quelcom esfilagarsada ,  avui, dèiem, el conformen alguns polítics, pseudo politics i pocavergonyes esquiladors de clatells. Les festes d’alta societat que els besavis de Feli celebraven a casa seva varen crear un estil, una nova manera de trobar-se junts el bo i millor dels gran cognoms locals. Val a dir que quasi tots aquests grans esdeveniments, acabaven amb unes torradores que van crear època destil·lada, i que a l’endemà el personal de servei havia de fer una acurada  inspecció dels jardins i zones modernistes d’esbarjo. No endebades el dia es llevava atapeït de calces, braguers, cotilles o calçotets en els llocs més inversemblants i inconvenients. Raó per la qual el senyor Amadeu i dona  Ramona, els besavis,  ignoraven amb tota rotunditat qualsevol assumpte deslligat dels salons engalanats, els tapissos de vellut rogencs, la amabilitat dels cavallers i la gentilesa de les dames, escotades més enllà de més avall. Sense obviar les esplèndides vistes sobre la ciutat.

Així com el Sr. Amadeu no es treia el barret de copa gaire bé ni per dormir, en Jordi, el seu únic fill, i avi de la Feli, es cobria amb un senzill canotier, no tenia la voluptuositat ni presència del de copa, però també imprimia un segell de solvència i credibilitat a segons qui el portava. Naturalment tots encarregats a Chonoir, de Paris. De fet, no solament significava metafòricament baixar un esglaó en l’escala de l’elegància i distinció, sinó que portava aparellat, com el que porta una arracada o una berruga al cul, una disminució sostinguda i alarmant dels ingressos de la família. Ja ho pronosticà l’Amadeu a les acaballes del seu periple vital “No voldria ser pas testimoni en vida de la ruïna familiar”, i així va ser, no ho va veure. La providència el va escoltar. Ja no es feia importació ni estraperlo, les finques de Lleida i els arrossars de l’Ebre restaven erms, i de la fortuna heretada en Jordi deia que es consumia com els focs de Sant Joan.  Si bé jo crec que més que fogueres del solstici es tractava de l’incendi de Babilonia. El cas és que ,finalment, els negocis, les propietats, la hisenda casalot de St. Gervasi, els barrets de feltre i palla, les apoteòsiques i fastuoses celebracions, el Ford amb incrustacions i marqueteria, les distretes vestides de senyora, els bastons amb el cap de marfil, el refinament, la distinció, la missa diària i les bones maneres, tot, absolutament tot, se’n va anar a fer punyetes. Tant és així que farem un pont generacional, perquè els propers en la saga ja varen ser dos desmenjats, Joan i Dolors, si bé cal destacar que per primera vegada en moltíssims anys varen ser els primers en doblar l’esquena, s’encarregaren d’inaugurar el lletgíssim estigma d’haver de treballar. En Joan de buida tinters en un banc madrileny i la Dolors fent sorgits per encàrrec, ¡quines mans!, i fent bullir l’olla. Ella era la descendent directe de la riquíssima família arruïnada.

Feli, filla única, té un caràcter més aviat obert i content. Quan algú li pregunta sempre diu que és un diminutiu de Felicity, llinatge anglès d’avantpassats. Però es diu Felipa per ordres del besavi. Reservada per la seva intimitat i amiga de tothom. No li costa endinsar-se en els ambients nous o desconeguts. Sí que exhibeix un tarannà una mica altiu, cerca les respostes amb un tic de exclusivitat i la gent sense modals o incorrectes la treuen de polleguera.  La seva mare diu que s’assembla molt al avi Jordi, un home inquiet i bellugadís, sense massa romanços i directe. Al mercat de Sarrià sempre es comentava que el “Senyor” freqüentava els ambients de llum de sang vermella i llençols apedaçats, com un collage però tronat. Ves a saber, la gent li agrada xerrar i , si pot ser, giravoltar i esclofollar fins posar-hi el dit a la nafra. Feli treballa de mestre de francès en un col·legit privat, de la Bonanova, naturalment. Ella també és de la part alta, viu en un petit i suat apartament prop de les Escoles Pies. S’acosta a la quarantena i no ha trobat encara cavaller per apujar-s’hi a la gropa. Sap el que costen els diners i el que costa de viure la vida. Malgrat que té un sou per viure mig dignament, sempre es mostra inconformista, sempre vol més. En això s’assembla a l’avi, sempre volia més, però cada cop tenia menys. De fet ja fa uns anys que va decidir de fer alguna cosa extra que li reportés una mica més de guanys, sempre fora de les hores de feina a l’escola i preferentment de nit i, si pot ser, el cap de setmana. No podria descriure amb precisió quina és aquesta feina tan lliberal d’horaris i per la que hi demostra un gran interès. La truquen per telèfon i li fan encàrrecs d’assistència a domicili. Ella sempre els hi diu, màxim cinc persones. Es veu que un cop al domicili convingut, se li subministra una habitació perquè es canviï de roba, ni més ni menys que en pilota picada. Els comensals, que ja han sopat, s’estan escampats per tota la sala en sofàs o butaques, vestits de nit, en boles. Tots els llums apagats, i resulta que la Feli entra de quatre grapes i fa de gallineta cega, quina gràcia! Comença a fer recorreguts recurrents i ara toca l’arpa, ara s’aferra al clarinet. No sé de que es tracta però sense dubte deu ser divertit. I el cas és que li paguen per un parell d’hores, mil euros. ¡Ondia! No he entès mai que per fer bona música apaguin els llums.

Bé, res més a afegir. Ja veieu que de més grosses n’han caigut. Grans famílies que amb els anys han esdevingut   repartidors de gasoses o llepadors de segells, i d’altres que provenien de les lleganyes i les espardenyes sense betes que, amb esforç i maledicències, s’han convertit en malfactors de butxaca plena, sigui per barrabassades de caràcter polític, per una llufa del somriure de la fortuna o perquè s’hi han deixat els testicles treballant. Sense menysprear els comissionistes de llarga ma.