Hi
ha vegades que, en caminar, dono algun saltet, un sospir de tot just uns
centímetres que m’eleven a la categoria d'insecte. Ni compte em dono. Un
diminut toll, una rajola ferida, un excrement de gos i de propietari exiliat de
la norma, un fugaç intent d'espavilar el pas, un ocell absort en tasca
nutritiva i, què sé jo, són tants els obstacles de la senda urbana que , per
ser sincer, penso que camí i trampes es fonen en un de sol, les pròpies
dificultats fan el camí. En la meva joventut no advertia aquestes coses, no
reparava en riscos, és més, vist des de la meva talaia edificada amb plantes de
365 dies, arribo a la inequívoca conclusió que en aquell temps l'únic perill
era jo mateix. Beneït perill de joventut.
És
temps de mar, ara toca visitar un vell amic. Encara no sé del cert si es tracta
d'home o dona, mascle o femella, masculí o femení. Crec que hi ha de tot, se’l
nomena indistintament. Per al cas m'és indiferent, sempre l’he tingut per amic,
des dels meus primers passos amb ell. Però d'això fa ja tant que de la
gramàtica me’n vaig oblidar, l'única norma que contemplo són els gastats llaços
blaus que m'uneixen al mar, traginats per les mateixes onades que en un molt
llunyà dia van fer les presentacions. I és així que, encara avui, l'amistat
perdura i amb molt bona salut. Amb tan sols un matís, ell tan jove i un amb les
prestatgeries plenes de camins i d’aturades.
Va
ser en altres terres, lluny d'aquí. Amb una petita pala vermella, o verda o
blava o groga, perforant la sorra humida a la recerca de res, buidant el mar
amb una petita galleda groga, o verda o vermella o blava, vaig caure en el
compte que no hi havia altra riba enfront de la meva. La seva nua immensitat
dominava la meva sorpresa i, de passada, la meva vida. Immensament silenciós
com la nit de lluna a la muntanya nevada, només el líquid remor de les onades
amanyagant la sorra. Eren les ones i els seus invisibles filets d'or blau cel
que, no per ocults, no tenien existència. En aquells dies vaig aprendre a tutejar-me
amb el mar, a explicar-li els meus castells en l'aire, que no eren de sorra,
les meves ànsies de saber, tan inútils i efímeres que encara no ho sé ara. Jo
li preguntava i m’enviava les seves respostes amb les ones, els filets i l'or.
Vaig ser entusiasta i aplicat, sempre el vaig respectar, ens vam fer amics. Anys
després vaig córrer un gruixut cortinatge a esquenes meves i després enterrà el meu passat. En canvi ell porta
milers d'anys representant la mateixa funció i segueix enlluernant, igual de
jove, igual de tenebrós en els seus enuigs, mateixes tonalitats, aliment de
núvols, armador de tempestats, decorador de corals, esculls, platges, illots i litorals.
Ja
no li parlo ara. Abandono el meu cos en una roca i miro fixament l'horitzó, i
entre aquella ratlla llunyana i jo , és en aquest espai sense portes, ni
tanques, ni finestres, que ho ocupa ell. No és necessària cap paraula, és
veure'ns i claudicar, cedir davant la immensitat i majestuositat del mar, de
l'oceà, de les seves profunditats, de la seva gegantina riquesa, de les seves
irisades aigües. Fa com que no em veu, com els nens jugant a fet i amagar i
tapant-se la cara amb els dits oberts, però em veu, clar que em veu.
Penso
en el meu edifici de tantes plantes de 365 dies i se m'encongeix el pit, se’m
nua la gola, em sobresalto. No hi veig cap senyal a la riba, no alteren les
ones el seu vaivé, cap reflex d'or. Estaré somiant despert? Però calla, quiet,
mira! Sembla un remolí, a la llunyania. Sí, és un remolí, les aigües es baten
en un cercle com si volguessin dir alguna cosa.
De
retorn torno a sentir-me un insecte; una llauna de refresc, un bastó oblidat,
un tros d'entrepà, una peça de roba esfilagarsada... i un salt i un altre
saltiró. Cauen gotes, la nit és tancada i el tram discorre amb el mar per veí,
no el veig, gairebé no el sento, però el sento dins, molt endins meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada