TAULA AMB BONS PROPÒSITS

A mida que van passant els dies, durant aquestes llargues festes, els anem comptant per taules, em refereixo a taules on es degluteix tot el que se’ns posa per davant, sigui per dinar o bé per sopar. Dubto què el costum provingui del cristianisme, més aviat ho associo al canibalisme. Mengem i bevem com nàufrags recent repescats, com rescatats del infern i les penúries. Els àpats són llargs, contundents, variats, greixosos i opulents. Segurament són proporcionals els moments que ens allarguen les nostres passions en fruir les viandes amb el mateix temps que se’ns escurça la vida pels excessos. Però ja se sap, som humans i la humanitat és lo més ruc que hi ha en el món animal.

Has provat aquest vi? No, no el conec, però per l’anyada ja veig què deu ser excel·lent. Aviat comencen les subtileses, delicadeses i actituds respectuoses que, a mida què el temps vagi transcorrin s’anirà escalfant, i el déu Baco començarà a fer notar la seva presència. El vermut, vi blanc, vi negre, el cava, la mistela o moscatell de les postres, la copa, el xupito, en fi, què quan comença la tanda dels gintònics de mitja tarda, fins i tot els més prim i mirats ja porten una esllavissada cerebral de tres parells d’ous. Els emprenyadors què no callen ni amb amenaces, la mestressa de la casa tancada a la cuina sota una muntanya de plats, safates, coberts i olles, pregant que no torni un altre Nadal, les criatures jugant la final al rebedor amb la maleïda pilota, el nubi de la cunyada desgranant lo malament que el paguen a la feina i resulta que no té feina, la iaia en un raconet endormiscada amb el cap cot i un xupito aferrat a la ma i el gos fent badalls damunt del llit de la iaia. Escenes de Nadal que es repeteixen any rere any. I sense esmentar l’amo de la casa que a mitja tarda, amb els ulls extraviats, i l’ajuda del seu germà solter, l’oncle, s’entossudeixen en posar cançons de Luis Mariano i Jorge Negrete amb el volum pels núvols i els maguntot provinents de la cuina a porta tancada.

Hi ha moltes persones què per legítimes i diferents raons no els agraden aquestes festes. Però no sé ben bé per què jo crec que a la majoria si que els agraden. S’ha estès i proliferat el costum de fer-se regals, quan abans eren propietat privada dels reis mags d’orient. Ara, almenys els adults, s’intercanvien obsequis on el tret destacat no és el preu o valor què puguin tenir, sinó l’encert i el gust en escollir-lo. Es tracte de ser imaginatiu com per afalagar la persona regalada, saber tocar la fibra sense estripar-te la butxaca. I haig de reconèixer que hi han persones amb molt de gust per aquestes qüestions. Jo no, gens. De tota manera, com què la ment humana és indesxifrable, també abunda el cas en què fent un regal què tu creus sorprenent i de molt bon gust, el receptor o receptora es desfà amb escarafalls, alguna llagrimeta i dos petons però quan es dona mitja volta li diu a la seva parella a cau d’orella, vaja merda de regal. Si, es un dia en que  l’expressió “vaja merda de regal”  es converteix en top trending news. Però encara que ho sentis no et pots enfadar de cap manera, perquè tu, per mor de la llei compensatòria, també has considerat una veritable merda el regal que t’han fet. I ja se sap, tots emmerdats, tots feliços.

A la vida tot són tòpics i hàbits, caminem sempre pel pont de les repeticions, tot és sabut i tot és ignorat. Ara ve l’odiós sopar de cap d’any i es repetiran els tòpics: Noia, però on vas així ensenyant les tetes amb aquest vestit? Es que se m’ha fet petit. I tu on vas amb la bragueta oberta? Collons nena, porto 25 sopars de cap d’any dient que ho arreglis. Pobre, ja ni se n’adona que no es la cremallera, sinó la cervesa que pressiona per dintre. Alço la copa per tots vostès. Bon any nou!!

CONTE DE NADAL

Hi havia una vegada un poblet anomenat Oletuuu. Bona i pacient gent eren els seus habitants, tan pacient que no donaven un pal a l'aigua ni per ensopegada. Provenien de lluny, les seves arrels estaven esteses de nord a sud sense passar per alt el centre. Tenaços i ansiosos empraven el dia només en activitats de caràcter artesanal, tant és així que la meitat del cens patia de tendinitis aguda en mans, braços i colzes. Tot i no ser experts en l'art de cisellar la pedra o irisar llenços, destacaven en la singular branca del baroteo. Se’n diu baroteo a la conspícua i dura habilitat per establir-se en un bar tot el dia o, els més hàbils, recórrer diferents establiments del ram fent gala de la duresa dels seus colzes. Es podria etiquetar com la ruta del lingotazo. L'altra meitat del cens, més subtil i patidora, patia la síndrome del túnel carpià, afecció de restrenyiment de la mà que produeix formigueig i dolor, en aquest cas produït per tenir agafat de dia i de nit el comandament a distància de la tele. Pel que sembla, segons relaten els llibres d'història, la toponímia d'aquest poble ve de molt antic, Oletuuu no és res de nou ni fruit d'un acord entre les parts, aquí no hi ha parts. Segons articles de Triquipedia aquest antic poble ja existia vuitanta-dues setmanes abans de JC, dedicats com tothom a l'art de la caça i al de partir-se la crisma amb els seus tallants instruments de sílice. Les dones, aixoplugades tot el sant dia a les humides coves mirant la tele, sortien al capvespre a la trobada dels seus fatigats primats, famolencs i exhausts. Habitualment carregaven amb algun que altre dinosaure per a la seva doma, si bé s'alimentaven amb cua de diplodocus, bressol i origen de les actuals tapes. Tot el poblat s'unia en un clam, Oletuuu! Oletuuu!

Avui dia l'economia dels Oletuuu és de les més participatives i sostenibles del planeta. Moderna, àgil, distributiva, equitativa i, fiscalment, incontestable. Basa la seva estructura financera en els postulats de l'arquitectura econòmica més moderna, ni Keines, ni Smith, ni Krugman. Els pilars de tal miracle se sostenen en la doctrina del Professor Rontoro, artífex del prodigi econòmic d'Iberia per les seves innovadores tècniques compensatòries. En realitat és tan senzill com posar en pràctica i blanc sobre negre el flux dels vasos comunicants, és a dir, jo empleno  el meu got fins a la vora i sense donar temps ni a beure-me’l, és aspirat per centrifugació i mega absorció sent transportat a centenars de km. Amb la qual cosa et quedes amb el teu got i sense res a beure. A aquest moviment transitiu, que té més de físic que no pas  comunicant, el Professor Rontoro ho ha batejat com MLS (migració líquida solidària). En alguns casos els agents productors de líquid s'han volgut parapetar, amb evidents mostres d'egoisme i mesquinesa, en un supòsit atropellament dels seus drets i desconsideració cap el seu tarannà emprenedor i productiu. També aquí el Professor mou fitxa aplicant els seus vasts coneixements per corregir qualsevol desviació dels fluxos monetaris. En efecte, en un gest que l'honora i tirant de manual, decreta l'aplicació immediata del CQTA (calla que t’asfixio). Amb la qual cosa queda garantit el subministrament dels Oletuuu i la supervivència de les rutes del baroteo i altres despeses corrents i infreqüents.

No és intranscendent pensar que més d'hora que tard, les teories de Rontoro seran debatudes i posades en escac. De tal manera que segons rumors de passadís, la mateixa Comissió Europea ha posat en boca del seu president, Jean-Claude Juncker, les següents afirmacions: "No permetrem que als pocs que omplen el seu got d'aigua, els sigui arrabassat i mega absorbit fins l'última gota ". Jo dubto molt de l'autenticitat d'aquestes afirmacions, és més, aposto que les absorcions prosseguiran per mor del sosteniment i globalització dels Oletuuu.

Tampoc no facin gaire cas de tot, no és més que un conte nadalenc arraconat en la polsegosa foscor de les golfes al vagó de cua. I no s'oblidin ... siguin bons i Bon Nadal !!

SOMIA O ENVELLEIX

"I have a dream", sí, de nit va tenir un somni Martin Luther King, era el 28 d'agost de 1963 quan va parlar en les escalinates del monument a Lincoln, Washington, al llarg d'una de les millors peces oratòries de la història. Defensor a ultrança de la coexistència pacífica entre blancs i negres, abolicionista de l'esclavitud i defensor de les llibertats individuals, queia poc abans de complir-se els cinc anys del seu inoblidable discurs, cosit a bales a Memphis, Tennessee. A l'edat de 39 anys. Aquest va ser el seu somni, viure en concòrdia, sense diferències racials, compartint aules a la universitat, viatjant en els mateixos autobusos i menjar en els mateixos restaurants. Sens dubte es va tractar d'un bell somni, d'un just i humà anhel. Encara que, sense ell poder-ho remeiar, les ferides encara no han cicatritzat, s’obren fissures que flueixen i s'escampen.

Sense ser tan contundents ni transcendentals, qui no ha tingut un somni, qui ha posat límits a fantasies, quimeres o miratges? Luther combatia per la humanitat, per la igualtat entre tots els éssers, nosaltres solem instal·lar el llistó molt més baix, gairebé a nivell de terra, per allò de tocar de peus a terra. Fins i tot en això, somiar, som discrets, gairebé prudents. Així i tot, per poc que costi construir castells en l'aire, què cara ens surt la seva demolició, la seva evaporació. Quan el somni es transforma i es muta en realitat ens sentim atordits i contrariats, i moltes vegades ho considerem una injustícia. Apel·lem a la mala sort i desafiem l'atzar. Però també cal fer notar que som de bon conformar, acceptem la contrarietat amb gust a mel: "Els vells somnis eren bons somnis. No es van acomplir, però m'alegro d'haver-los tingut ".

No els sembla que la mera possibilitat de poder somiar ja ens fa la vida una mica més interessant, fugir de rigideses i desànims per deslligar totes aquelles petites o grans coses que només en pensar-les sentim un pessigolleig al pit, un raig platejat a la mirada ? Agafar avions, visitar llocs exòtics, compartir amb les estrelles, malgastar diners, estimar sense ser estimat. No costa un euro ni cal fer cua alguna. Disposes al teu antull sense que ningú et contradigui, cap autoritat t'ho prohibirà i amb una mica de sort i dedicació fins pot ser que ho visquis intensament durant una nit de son profund. Però si algun dia la deessa fortuna et somriu, comprendràs la riquesa de la nostra imaginació i la pobresa d'algunes realitats.

Shakespeare va dir que "un home que no s'alimenta dels seus somnis envelleix aviat", comparteixo aquesta afirmació. Cal somiar, cal somiar, perquè en cas contrari ens tornem insensibles i despietats amb l'esperança, no atenem als impulsos i precs del cor i vaguem per les cantonades de la vida buscant respostes on no n'hi han; La humanitat és culpable de les meves adversitats, no jo. Però hi ha una qüestió que tampoc cal passar per alt ni oblidar: va dir Sarah Ban que el món necessita somiadors, però també creadors. És clar, una cosa és somiar meravelloses banalitats i l'altra pensar en somnis en què quelcom inesperat millorarà la teva vida. La veritable màgia precisa de suors, determinació i treball dur, tota la resta és una utopia més fantàstica que el propi somni.

Calderón ho plasma amb mestria en la veu de Segismundo:

Què és la vida? Un frenesí.

Què és la vida? Una il·lusió,

una ombra, una ficció,

i el major bé és petit:

que tota la vida és somni,

i els somnis, somnis són.

No és fracàs, traïció, ni de bon tros injustícia, tan sols es tracta de viure la vida dues vegades, la real i la imaginada o desitjada. Cal somiar, i somiar que vares somiar, però mai oblidar, ja saben, que al final de cada episodi els somnis, somnis són.

TALL DE CABELLS

Avui m’he anat a tallar els cabells, els portava massa llargs i al matí a la dutxa ja em costava molta estona esbandir-los. Suposo que no és una bona raó per tallar-se’ls, però em fa mandra, sempre corro per què no m’espera ningú. Pot semblar una incoherència el què dic, però el meu temps és només meu i me’l administro com em sembla. L’últim cop que em varen passar el talla gespa em sembla que era el temps d’anar-me’n a la platja. Abans d’entrar m’estava fumant un puret a la porta i davant meu i havia un balcó farcit de roba estesa, a fe de Déu gens glamurós, però m’ha impulsat a desenfundar el telèfon i deixar constància d’aquella empastifada urbana. I d’urbana pròpiament dit en tenia poc, per què parlo d’un poblet de 3800 habitants, aproximadament. Molta boira i un fred acceptable, tenint en compte que el què per mi és acceptable, a Barcelona circulen amb barrets prussians i chupas desmesurades. A Barcelona només hi pujo per raons molt concretes i poc diverses: al metge, al Liceu o a L’illa. Ja sé què és un bagatge molt pobret, però avui per avui és l’únic què necessito de la metròpolis, i ja fa vint anys què la vaig abandonar. I per què la vaig abandonar? Doncs per què fa vint anys què ja feia vint anys què desitjava marxar, no per conèixer coses noves, sinó per retrobar-me amb el què sempre havia desitjat, la tranquil·litat i l’entorn bucòlic què t’embolcalla de dia i de nit. Res de parets de formigó, fum d’autobusos, cues per a tot, pudors de diversos orígens, col·legits a dues hores de casa, manteros profanant llocs públics o meretrius fotent ma a La Rambla. I no ho dic per què no m’agradi què em fotin ma, però d’una altre manera.

 Bé, com deia al començament m’han alleugerat la closca aquest mati. La perruqueria reuneix unes determinades condicions què, si per mi fos, la proposaria pel premi en la excel·lència per representar amb exactitud com són aquests establiments de poble, què no tenen res a veure amb els de la ciutat. Aquí les coses sempre són més naturals, més autèntiques, sense parafernals inútils, i amb preus remarcablement més adients. Fins i tot tens el dret d’integrar-te dins el grupet d’un parell o tres de senyores grans que amenitzen l’estona fent un exhaustiu repàs de les darreres novetats i incidències locals. Tant mateix pots trobar revistes gràfiques sota qualsevol andròmina que et retornin a la coronació de la reina d’Anglaterra o a la nefasta tragèdia de la seva nora, lady Dy. I això no té preu. Una petita televisió encastada dalt de la paret, cantonada al sostre, en règim de mínim volum va informant i detallant els successos que es van desenvolupant als matins de la televisió nacional, per què les altres són les estrangeres. Però malauradament les senyores no miren la tele. S’inclinen per assumptes més mundans, més propers. Sense passar per alt els temes vitals com la collita d’oli o el preu que el celler està pagant el vi. I ara toca puntuar el guarniment nadalenc dels carrers per què encara què sigui el de tota la vida, això no és Barcelona, amb la qual cosa s’han de tenir molt en compte les iniciatives particulars derivades de portals, finestres i balcons. I d’aquí a pocs dies agafaran tremp les matisacions en vers a la penjada de l’estrella real, indici de l’arribada dels patges dels mags d’orient. I així amb el vent bufant i escombrant les darreres fulles, deixo la perruqueria fins que toqui, amb les mans a les butxaques i pensant què bé que ho vaig fer fa vint anys ja. Alguna cosa tenia de fer bé.  

ESPERPENT

Pel que sembla, ara per ara, Junts pel Si i la CUP es fumaran la pipa de la pau d'una vegada per totes. Si és així, el camí haurà estat més un viacrucis que no pas un camí. Totalment inacceptable des de tots els punts de vista, singularment l'ètic. Mentre no es demostri el contrari, molt a pesar dels altres partits polítics, el president Mas és l'única opció amb els coneixements necessaris i domini de l'escena per aquests moments d'especial cruesa i deteriorament de les relacions amb Espanya que pugui defensar i negociar amb el govern central. I sense passar per alt la perillosa situació personal que ha assumit, pendent de sentència judicial. Mas és el 129è president de la Generalitat, dada que a Espanya ni s'entén, cap dels seus antecessors va arribar tan lluny en la defensa de les reclamacions del seu país. Amb el joc brut de l'estat espanyol han intentat untar-lo de porqueria i a dia d'avui res s'ha pogut demostrar. Ni judializar. De la mateixa manera que cap jutge ha cridat a capítol a qui el va difamar. Si fem un repàs mental de tots els líders polítics d'Espanya, Catalunya inclosa, no trobo cap ni de bon tros que pugui fer-se amb els líders mundials amb la presència, l'educació, el saber estar i el domini d'idiomes com Mas. Tot és fullaraca, picaresca cutre, maldiença i supèrbia emfàtica.

Però crec que Mas s'ha equivocat i els que el coneixen bé saben que no és per amor a la poltrona, ni falta que li fa. En tot cas és un compromís personal: proposar un rumb del què no pensa abandonar el timó fins al seu destí. Però es va equivocar. Els resultats del 27/S li van ser propicis per majoria però no la suficient per iniciar el trànsit cap a un estat propi. La realitat ha vingut a confirmar que Catalunya és un país complex, molt complex, totalment diferent a Espanya. Catalunya és una societat plural i diversa on sempre s’ha fet cap a enfocaments més europeistes i progressistes que les de l'estat al qual pertany. Les demandes o inquietuds del poble català no han estat mai ateses ni tan sols rebudes per l'estat espanyol, només menystingudes o combatudes amb les sentències dels tribunals. No hi ha política, hi ha política de jutjats, amb la qual cosa el diàleg és inexistent. I el dèficit fiscal és ja asfixiant, letal de necessitat, malgrat que la vicepresidenta del govern digui que s'ha demostrat que el poble espanyol és molt ¡solidari! amb Catalunya.

El gran error ha estat cedir a les exigències i esperpèntiques demandes de la CUP que, sense antecedents de govern ni experiència parlamentària, han entrat en escena per aconseguir un comú acord de govern amb vista a poder acreditar una majoria àmplia al parlament i nomenar un president. Va i fútil intent encara que s'aconsegueixi. Amb aquests antecedents i una actitud que voreja la provocació fins on poden arribar junts? Se'ls pot confiar la cartera d'economia, o delegar amb les seves maneres a negociar amb el govern de l'estat? No estan d'acord amb que Mas sigui el president del futur govern, bé, d'acord, però que no proposin a un altre de Convergència o vetin a futurs consellers. Tant es valoren? Llavors que es mullin del tot i es postulin per alts càrrecs del govern, sens dubte que sabran fer-ho. Una altra cosa és que quan decideixin no pagar un euro del mastodòntic deute català, confisquin empreses o enviïn delegacions a Europa amb samarreta i rastes, es trobin amb respostes inesperades i realitats aclaparadores. Per molt que faci mal o no agradi les coses de palau van molt poc a poc i hi han coses que a palau mai les acceptaran. I fer un món tancat entre Puigcerdà i Amposta és massa petit, s'assembla a un gulag.

Mas s'ha equivocat i s'ha perjudicat fatalment. No els necessitava per a res, la democràcia té altres camins per explorar. I la ciutadania està molt cansada.