ROMA I ELS SEUS PATRÍCIS CINÈFILS

Lluny de considerar-me un especialista ni un entès en cinema, si he de reconèixer el meu innat entusiasme i fervor per aquest art qualificat com a setè. El cinema reuneix tots els escenaris precisos per a jutjar-lo com vides paral·leles, sempre hi trobem analogies o diferències substancials amb les nostres pròpies vivències, amb la nostra forma de viure. Tot va començar amb els germans Lumière concretant els seus experiments i investigacions amb la projecció d’un  film en el què es reproduïa la sortida dels obrers en una fàbrica de Lió. Això era el dia dels Sants Innocents de 1895. Des de les hores s'han succeït superlatius canvis, com el so, les pel·lícules en color, l'aplicació exhaustiva de tots els avenços tècnics, fins l'exhibició de productes visuals per a més honra i glòria dels seus protagonistes en un aquelarre de màrqueting universal i un lucratiu acomodament de les seves butxaques.

A  oïdes  dels no iniciats, com jo, ressonen més els noms de directors i actors americans, en part per les seves grans produccions i els seus generosos recursos. I que han possibilitat que gent que transitava per les cunetes de la marginació hagin arribat al zenit a través del treball d’afamats guionistes i una impecable posada en escena. Factors que no han pogut evitar, després d'un període de bonança i enaltiment, que una part molt significativa de tot aquest món dels Stars i Starlets, hagi sucumbit a l'empara de la droga, el llibertinatge, l’alcohol i mala vida. Es tracta de les pèrfides ombres dels grans estudis de Hollywood.

Però sense detriment del que s'ha dit, avui les meves preferències es dirigeixen al cinema europeu i en concret als grans realitzadors italians. El cinema italià sorgit després de la segona guerra mundial va aportar al setè art una gloriosa nòmina d'il·lustres directors i artistes. Amb un denominador comú: Enfocar l'objectiu mostrant les condicions més humanes d'una societat depauperada, famolenca i desarrelada que, mitjançant la comicitat càustica, deixaven escrits veritables documents visuals d'un temps i un país. No van ser gens aliens a aquest moviment, Michelangelo, Fellini, Rossellini, De Sica, Visconti, Lattuada, De Santis o Zampa. Genis gairebé tots ells darrere i davant la càmera.

El llistat d'artistes és tan dilatat que només esmento alguns per donar testimoni d'aquells meravellosos embolics i pilleries: Virna Lisi, Ana Magnani, Sofia Loren, Silvana Mangano, Gina Lollobrigida, Mònica Vitti. I pel que fa als seus oponents és just esmentar a De Sica, Mastroiani, Vittorio Gasman, Alberto Sordi, Aldo Fabrizi, Nino Manfredi. Tots ells són només una il·lustre mostra.

Lladre de bicicletes, Arròs amarg, Roma ciutat oberta, Noble gesta, Senso, La terra tremola, Bellíssima, La Strada, La Dolce vita, I la Nau va. Pel·lícules irrepetibles, en absolut efímeres i rodades amb rotunda mestria per un pom de realitzadors i actors que van donar nom a un estil i a una manera de revestir la realitat amb humor i la tragèdia amb ingenuïtat. La constant lluita per la supervivència, l'astúcia revestida de refinats gestos, l'horror de la guerra, l'èxode a la gran ciutat, les males companyies, la luxúria i erotisme de belles dones. En fi, el ridícul, la timidesa, l'arrogància, el doble sentit. Les mirades, els petons, la crítica àcida, la morbositat, la fam. Tòpics que no ho són, perquè es tracta d'històries explicades a través de l'ull d'una càmera pilotada per mestres de la narració filmada, on el menor gest o la ganyota més nímia assoleix l'excel·lència pura.

El Neorrealisme italià va obrir el foc amb Roma, ciutat oberta, de Roberto Rossellini. Un bon grapat de elles van ser produïdes als estudis de Cinecittà, Roma. Però qui no recorda a Alberto Sordi abillat de gondoler, Aldo Fabrizi tallant la síndria en un multitudinari dia de platja o Mastroiani besant l'exuberant Anita Ekberg a la Fontana di Trevi. De Sica, distinció i bon gust, de carabinieri, i Peppino de Filippo presumint de comissari. La màgia del cinema, si és que la té, a les hores hem de convenir que tots aquests personatges van ser veritables mags, no il·lusionistes, sinó mags a seques, escultors de la realitat mundana.

CAMINS BARRATS

És un fet inalterable i indiscutible que Catalunya fa cent cinquanta anys que tira dels desballestats fonaments de la nació espanyola. Sense l'empenta dels catalans, Espanya, a dia d'avui, seguiria sent el que mai ha renunciat a ser: un país tancat en si mateix, que detesta la modernització de les seves estructures administratives i organitzatives, així com l'acoblament amb les nacions de progrés. De la mateixa manera que s'oposa a renovar el seu governament polític basat en un estrany feudalisme, liderat i controlat per les elits de sempre, degenerant en arcaics i arbitraris sistemes de govern amb el consegüent enduriment de les seves polítiques passades de moda. La meitat del país és erm, i sobre l'altra meitat recau la inamovible obligació de sustentar-lo contra vent i marea, encara que això suposi una degradació i asfíxia financera de les zones productives. Singularitat nefasta i injusta, que condemna a l'acomodament i ostracisme de les parts receptores de recursos, creant una situació de victimisme a perpetuïtat, amb la complaença, no ja dels diferents governs, sinó de la mateixa població. Amb la constant evocació a Madrid, com a concepte, no com a ciutat i la seva població, es pretén concentrar tot el poder hagut i per haver des de fa tres-cents anys. La resta del territori no passa de ser considerat com "províncies", ens de segon ordre que, com vassalls esgarriats, resten obligats a tributar i dependre del acèrrim centralisme. Per no confondre cal precisar que aquestes actituds s'han mantingut al llarg de centúries en república, monarquia, dretes, esquerres o dictadura.

El nacionalisme espanyol és cent vegades més identitari i excloent que el que poguessin ser bascos o catalans. Tot el que no sigui espanyolisme a ultrança és menyspreat o eliminat. Si un subjecte és entrevistat a la televisió i respon en anglès o suahili, és ignorat, però si el cas es dóna quan treu el cap alguna paraula catalana, llavors crema Troia. Per què?, doncs perquè odien l'idioma català i no suporten llengües que no siguin el castellà. A tal extrem arriben que la franja de polítics majors de 50 anys es veuen en la necessitat d'acudir acompanyats d'un intèrpret en les seves relacions internacionals, amb el consegüent bochornazo que això suposa. I per fòbies n'hi ha prou en fer una ullada a les xarxes socials per donar-se compte de fins a quin punt la catalanofòbia és aclaparadora, insultant i aferrissada. I ni tan sols en les amenaces de tot tipus, incloent les de mort, no s’ha vist mai un fiscal d'ofici interessar-se pel cas.

Es fa molt difícil entendre el perquè d'aquesta animadversió a tot lo català, que ve arrossegant-se des de temps immemorials. Alemanya, per exemple, no amaga el seu reconeixement i admiració per Baviera o Hamburg, potents motors de l'estat teutó, tots dos amb una aportació aproximada del 18'1% al erari alemany. El mateix pot dir-se de La Llombardia amb prop del 25% de l'economia italiana. En el cas alemany la seva contribució a la quota de solidaritat interterritorial és del 5% i estan farts i queixosos de tant dispendi. En el cas català supera el vuit per cent, deixant les arques de la Generalitat en situació de fallida perenne.

Recentment Ian Gibson, bon coneixedor de les Espanyes, ha declarat “España no hace más que tejer y destejer. Es un país amnésico, de maricón el último. Donde solo los gilipollas pagan impuestos, un país, en definitiva, que funciona a ostias. No debería ser así, diu, pero la verdad es que si no hay ostias, aquí nadie hace nada”. El 2016 Catalunya va registrar un PIB per càpita superior a Finlàndia, Suècia, Alemanya i França. El seu volum econòmic és superior al de Finlàndia, Irlanda, Grècia, Portugal, República Txeca, Romania, Hongria o Eslovàquia. Immediatament per sota de Dinamarca. I l'única realitat espanyola és el seu desmesurat i estrambòtic pla per entorpir, eliminar, difamar, confondre, espoliar i combatre mitjançant la judicatura, qualsevol expressió o iniciativa dels catalans, inclosos l’atemoriment i l'amenaça contínua. ¿ Hi ha algun remei?

BERLIN 2

L’estació de tren de  Zoologischer Garten, és un bon lloc per arribar a Berlin. Fa quasi vuitanta anys les urpes del nazisme irrompien a la capital descobrint els seus malèfics instints que durant dotze anys tenyirien d’horror i glaçarien la sang d’Europa i el món. Bob Fosse, basant-se en un llibre d’en Cristopher Isherwood, Adéu a Berlin, va posar-hi les imatges del que seria un dels millors musicals a Broadway, més tard portat a la pantalla amb el nom de Cabaret. El film, entre boixaries, alcohol i sexe, descriu el inici i gradació  del que no es tardaria en conèixer com  el Tercer Reich.

El taxi m’ha deixat a la plaça de París, Porta de Brandenburg i del immens parc de Tiergarten, el sol no escalfa però consola i convida a passejar. A escassos metres hi ha el Reichstag, que fou Parlament de la República de Weimar, esclafat pel nazisme. El Shezan, a Neue Rob Str., és un discret i acollidor  restaurant molt a prop del riu Spree, suficient per carregar combustible i a tocar del Kitkat Club, ànima i caixa de sorpreses de Cabaret.

Liza Minelli entra en tromba en la primera seqüència de la pel·lícula i amb la indefinició d’una personalitat immadura, ja no cessarà  fins el darrer fotograma de fer una exhibició de nervi, de exultants facultats interpretatives, primer plànols, i d’unes portentoses dots al cantar i ballar. Malgrat la seva aclaparadora actuació , és en Joel Grey, mestre de cerimònies del local, el que es constituirà en amo i senyor de l‘espai amb una supèrbia actuació, premiada amb oscar. La funció diària planeja  a través de diferents quadres escènics d’aparent senzillesa “cabaretera” on el gran Fosse hi desplega tot el seu potencial creador per captivar a l’espectador i a l’hora interposar imatges sobreposades del letal virus que ja campa pels carres. L’ incertesa i la por s’alien per confondre i terroritzar la ciutat berlinesa. “Willcommen, bienvenue, welcome”,”Maybe this time”, ”Mein heir” Esplèndids pessics musicals que comparteixen la potent veu de la Minelli i el pervers truà d’en Grey. ¡Vuit estatuetes! 

Berlin és una ciutat culta, molt alemanya, com diria un babau, té tants museus com dies té l’any. De camí cap al hotel, al oest del parc Tiergarten, una paradeta a Potsdamer Str., per veure l’edifici de la Berlinale on tants i tants somnis s’han llorejat amb l’ós daurat. És una de les meves múltiples contradiccions, que m’agrada el cine però hi vaig molt poc. Tinc passió per les histories ben escenificades per poder contraposar-les al seu més pur origen literari. O inventar alternatives, que també és un passatemps.

No em reclouré sense donar un cop d’ull al Erotik Museum de la senyora Beate Uhse a Potsdamer Str., prop del Zoo. Aquesta iaia va passar de pilotar un avió a la segona guerra a regentar un conglomerat d’empreses relacionades amb l’erotisme més recalcitrant. El museu reuneix tants artefactes, estris, trastos,  icones i aparells referits a la sexualitat, que s’ha situat com a capdavanter  d’aquest negoci a Europa. Una superfície de 1800 mts2., dedicada a les més rebuscades virtuositats genitals. Art Shunga japonès de Utamoro, amb uns insignes penis dels de Ja hi pots pujar de peus marquen la diferència.  

A la sortida del palau dels sentits ofegats , un cafetó davant del Carlton per reviure escenes  d’ara farà vint anys en que un grupet d’amics amb menys innocència que il·lusions, transitàvem esvalotats en mig d’una multitud embogida mentre queien els primers trossos del mur. Era el 9 de Novembre de l’any 1989. El primer cop que Europa reia de veritat de pura esgarrifança. Es va desempolsar i treure de la capça el somriure tants anys guardat. Els berlinesos ja no dirien mai més “Els vells somnis eren bons somnis. No es varen complir, però me’n alegro d’haver-los tingut”. Aquella nit tot era un espetec d’emoció, de plors i d’abraçades, ja havien canviat per “Don’t  worry, be happy”.

Dinou anys abans a la mateixa ciutat, en una tarda nuvolosa i temorosa, en sortir del cabaret la Sally li diu al Brian “Viu i deixa viure”. Potser era una premonició del que encara tardaria massa temps en poder acomplir-se. Berlin.

MEMÒRIES DE NAIROBI, ÀFRICA (2)

La locomotora Victoriana, arrogant i puntual,  travessant les praderies de Nairobi, vorejant la costa i obrint-se  camí per les immenses planures del territori Massai ,amb vistes al Serengeti, és d’una bellesa incomparable per els que ens estimem el tren. Els vagons de fusta pintats de marró i marfil amb les finestretes de llibret per barrar els temibles embats del sol i guardar la discreció dels colonitzadors. El tren avança com furtiu, deixant lletres illegibles de fum negre en la resplendor  de la sabana, sota la atenta i oculta mirada dels natius emboçats en les solitàries ombres d’arbres que simulen  tenir la copa tallada en làmines de vidre.

Amb aquest captivador escenari s’inicia la història d’un fort temperament estovat i frustrat  al est del continent africà. “Memòries d’Àfrica” és una prodigiosa  pel·lícula que mal reprodueix la vida de Isak Dinesen, la danesa gloriosament interpretada per Meryl Streep, ”Karen”. Set Oscars és una targeta de visita que tritura qualsevol dubte. Però no vull parlar del meu platònic desfici per  la Meryl. Un Oscar és per John Barry, amo i senyor de la partitura musical que acompanyarà la intimitat i les contradiccions dels confusos pensaments de la Karen, amb suaus acords d’un pentagrama escrit per embadalir-se al foc de la nit africana.

Quan la càmera s’alça en busca de la presa panoràmica o  des d’on Déu veu les coses -Karen-, ens mostra la grandesa d’uns paisatges polsegosos que marquen els inacabables ramats de búfals i gaseles, i de cabdalosos  rius  que tot just mullen els llavis del coent desert. És en aquests moments que John Barry, batuta en ma, sap arrencar el bo i millor d’una orquestra que resseguirà fil per randa l’itinerari que el mestre haurà plasmat en el paper, exigent amb la corda i el vent, sense concessions a la indiferència o la rutina de la mediocritat. Els moments àlgids de la pel·lícula apareixen subratllats per la magnífica banda sonora y la seva coneguda melodia.

 “Quantes vegades hem cregut que estimàvem o érem estimats i en realitat no era més que compassió, pena o enyorança. Els comiats tenen una estranya sensació. La pluja acariciant els cafetars”. Aquests pensaments que Karen va desgranant són sensacions, sentiments, i els sentiments també s’expressen, sobre tot, amb la música. La literatura i la música són com aliments que es complementen, que és potencien recíprocament. La música reforça els nostres records, reviu moments oblidats i ens adjectiva llocs o indrets que ens varen impressionar. Anant a buscar estereotips segurament París o New York ens evoquen a tots una música, que no necessàriament ha de ser la mateixa per a tothom. En qualsevol cas el cine, literatura en imatges, sempre és nodreix de la música.

El bombardeig d’helicòpters al Vietnam de Apocalypse Now, no hauria estat el mateix sense La Cavalcada de les Walkirias, amb Wagner de mestre de cerimònies induint a vomitar napalm. Malgrat ser, potser, la millor pel·lícula del segle XX, jo tinc grans dubtes de que sense la beneïda batuta d’en Nino Rota, El Padrino hagués culminat el seu estratosfèric palmarès. Què dir de Casablanca sense “Torna a tocar-la,Sam”. Entrar per mar, com he explicat tantes vegades, a la capital del Vèneto, tenint la sàvia precaució de procurar-se l’audició del concert per oboè d’en A.Marcello és com reviure l’Anònim Venecià  de la ma de Florinda Bolkan. Venècia sense acompanyar-la d’un adagi ja no és el mateix, els sentiments queden com mig orfes i l’enamorament s’esvaeix més aviat. ¿I si en Leonard Bernstein no s’hagués en recordat de  María? Doncs si el mestre tingué un oblit, avui no tindríem el tresor de West Side Story. En el West novaiorquès no sabrien que hi ha un barri porto-riqueny.

Ja ho sé, ja ho sé, no es pot viure de records perquè el temps és com un grapat de sorra que se’ns escapa d’entre els dits. Ens afanyem per viure, per entendre, per creure, per estimar, i quan donem una passa en fals, ensopeguem. Però al mirar enrere, dins el cistell de les nostàlgies trobem recursos per anar tirant endavant, i si envoltem el nostre petit món d’imatges i literatura trobarem el nostre  sant grial emmarcat en aquella música que un dia ens va seduir. Fins i tot els nostres grans fracassos personals, troben aixopluc dins la música. Sempre i quan tinguis els sentiments vius.