ROMA I ELS SEUS PATRÍCIS CINÈFILS

Lluny de considerar-me un especialista ni un entès en cinema, si he de reconèixer el meu innat entusiasme i fervor per aquest art qualificat com a setè. El cinema reuneix tots els escenaris precisos per a jutjar-lo com vides paral·leles, sempre hi trobem analogies o diferències substancials amb les nostres pròpies vivències, amb la nostra forma de viure. Tot va començar amb els germans Lumière concretant els seus experiments i investigacions amb la projecció d’un  film en el què es reproduïa la sortida dels obrers en una fàbrica de Lió. Això era el dia dels Sants Innocents de 1895. Des de les hores s'han succeït superlatius canvis, com el so, les pel·lícules en color, l'aplicació exhaustiva de tots els avenços tècnics, fins l'exhibició de productes visuals per a més honra i glòria dels seus protagonistes en un aquelarre de màrqueting universal i un lucratiu acomodament de les seves butxaques.

A  oïdes  dels no iniciats, com jo, ressonen més els noms de directors i actors americans, en part per les seves grans produccions i els seus generosos recursos. I que han possibilitat que gent que transitava per les cunetes de la marginació hagin arribat al zenit a través del treball d’afamats guionistes i una impecable posada en escena. Factors que no han pogut evitar, després d'un període de bonança i enaltiment, que una part molt significativa de tot aquest món dels Stars i Starlets, hagi sucumbit a l'empara de la droga, el llibertinatge, l’alcohol i mala vida. Es tracta de les pèrfides ombres dels grans estudis de Hollywood.

Però sense detriment del que s'ha dit, avui les meves preferències es dirigeixen al cinema europeu i en concret als grans realitzadors italians. El cinema italià sorgit després de la segona guerra mundial va aportar al setè art una gloriosa nòmina d'il·lustres directors i artistes. Amb un denominador comú: Enfocar l'objectiu mostrant les condicions més humanes d'una societat depauperada, famolenca i desarrelada que, mitjançant la comicitat càustica, deixaven escrits veritables documents visuals d'un temps i un país. No van ser gens aliens a aquest moviment, Michelangelo, Fellini, Rossellini, De Sica, Visconti, Lattuada, De Santis o Zampa. Genis gairebé tots ells darrere i davant la càmera.

El llistat d'artistes és tan dilatat que només esmento alguns per donar testimoni d'aquells meravellosos embolics i pilleries: Virna Lisi, Ana Magnani, Sofia Loren, Silvana Mangano, Gina Lollobrigida, Mònica Vitti. I pel que fa als seus oponents és just esmentar a De Sica, Mastroiani, Vittorio Gasman, Alberto Sordi, Aldo Fabrizi, Nino Manfredi. Tots ells són només una il·lustre mostra.

Lladre de bicicletes, Arròs amarg, Roma ciutat oberta, Noble gesta, Senso, La terra tremola, Bellíssima, La Strada, La Dolce vita, I la Nau va. Pel·lícules irrepetibles, en absolut efímeres i rodades amb rotunda mestria per un pom de realitzadors i actors que van donar nom a un estil i a una manera de revestir la realitat amb humor i la tragèdia amb ingenuïtat. La constant lluita per la supervivència, l'astúcia revestida de refinats gestos, l'horror de la guerra, l'èxode a la gran ciutat, les males companyies, la luxúria i erotisme de belles dones. En fi, el ridícul, la timidesa, l'arrogància, el doble sentit. Les mirades, els petons, la crítica àcida, la morbositat, la fam. Tòpics que no ho són, perquè es tracta d'històries explicades a través de l'ull d'una càmera pilotada per mestres de la narració filmada, on el menor gest o la ganyota més nímia assoleix l'excel·lència pura.

El Neorrealisme italià va obrir el foc amb Roma, ciutat oberta, de Roberto Rossellini. Un bon grapat de elles van ser produïdes als estudis de Cinecittà, Roma. Però qui no recorda a Alberto Sordi abillat de gondoler, Aldo Fabrizi tallant la síndria en un multitudinari dia de platja o Mastroiani besant l'exuberant Anita Ekberg a la Fontana di Trevi. De Sica, distinció i bon gust, de carabinieri, i Peppino de Filippo presumint de comissari. La màgia del cinema, si és que la té, a les hores hem de convenir que tots aquests personatges van ser veritables mags, no il·lusionistes, sinó mags a seques, escultors de la realitat mundana.