PRIVILEGIS, QUI SON ELS PRIVILEGIATS?

Malgrat els inacabables entrebancs de tot tipus, el camí cap el fi desitjat segueix avançant. Catalunya per veu dels seus representants legítims s’ha presentat aquesta setmana a Brussel·les en un format molt plausible, vistós, discret, educat i convincent. Després d’una sèrie de trampes, enganys i pressions del govern espanyol, Puigdemont, Junqueras i Romeva no solament han parlat clar en aquell fòrum, sinó que a més han fet una demostració de com s’han de fer aquestes coses. El responsable d’afers exteriors, consolidat coneixedor de la casa, va fer una presentació de l’acte pulcre, concisa i ben documentada. Romeva sap moure’s pels cercles del poder europeu. El vicepresident Junqueras fou molt explícit en la exposició del seu departament, posant negre sobre blanc el paupèrrim estat de la política fiscal espanyola, fixada per criteris polítics, i el gran handicap que suposa per les finances de la Generalitat, posada impunement a la vora de l’abisme. Puigdemont, exercint el seu rol de president, sorprengué a l’audiència amb una defensa numantina de la democràcia i de l’inalienable dret dels pobles a escollir de quina forma es volen regir i com volen viure. Tan mateix es va estendre en la insòlita manera en que el govern d’Espanya combat aquests criteris, si bé per nosaltres es va quedar curt, molt curt.

Els tres dirigents es van desplaçar en avió de línia regular, res de privilegis, tots tres van fer us de quatre llengües: anglès, francès, castellà i català, cosa inèdita en els governants espanyols, i l’aforament de la gran sala es va veure quasi duplicat per gent dempeus pels passadissos. Faltaria a la veritat si no ressaltés l’èxit i eficàcia de l’acte en tots els sentits, i més tenint en compte el maquiavèl·lic i vergonyós comportament del diputat popular, González Pons, enviant cartes a tots els euro diputats del P.P. europeu perquè no assistissin a la conferència. Fa vergonya aliena veure el comportament de l’estat espanyol en les qüestions relatives a Catalunya.

A l’altre costat dels Pirineus, com es norma en aquests cassos, ni una paraula i a l’endemà quasi bé cap primera plana de lo que ve a ser el principal i més important problema d’Espanya. Després ja sí, ja s’han destapat en el seu estil; menystenir, humiliar, en fotre-s ’en, acudits, amenaçar, etc, la conducta de l’inepte, del vençut, del que només sap manar, del que no entén de diferències ni vol. Presumeixen de que no hi van anar ambaixadors com si els d’aquí fossin tontos i ignorant que ells són la riota d’Europa. Avui no hi ha un sol despatx de la Comunitat Europea en que no hi hagi damunt de la taula el dossier de la conferència, però això són altres verals.

Avui mateix he pogut veure l’entrevista que el periodista Carlos Alsina de Onda Cero li ha fet a Rajoy, sempre el fa relliscar còmicament “El recibo de la luz bajará pronto porque lloverá, no hay que hacer nada) Nivelaso. En el capítol Catalunya de la entrevista, s’ha reiterat en lo de sempre, la unitat d’España, la sobirania és de tots, que un nou Estatut per Catalunya no és una prioritat, que els set milions d’espanyols catalans són igual que els del resto d’Espanya...i les bajaneries de costum. O sigui, lo del famós diàleg, jo estic disposat a parlar de tot menys...Res, foc d’encenalls. Però alerta! Per primera vegada li he vist respondre a una pregunta que m’ha deixat fred. El fet és que ja ho sabíem nosaltres això des del principi, almenys jo sempre he cregut que aquesta actitud tancada i combatuda amb armes legals i no tan legals, no era per romanticisme, per amor, per la sobirania o per la igualtat de tots, no. En tot cas sempre han fet servir la por, la por de que Catalunya independent es dissoldria en el foc de l’infern. Però no era això, ja ho sabíem. Avui li he sentit dir “Mire usted, Catalunya representa el 20% del pib español, es inimaginable España sin Catalunya, necesitamos ese dinero, generaria unos problemes descomunales”. Aquesta i no altre és la llufa de la qüestió.

MILLOR UN PARELL DE FUETADES AL PUB DE LA CANTONADA

Apropar-se a Buckingham Palace per presenciar el canvi de guàrdia de la Guàrdia Real és, a part d'un espectacle, una multitud de turistes. La desfilada de la banda de música en aquell dia se sustentava en bandes sonores d’afamades pel·lícules, sense obviar el seu admirat 007. Em va agradar, digne de veure’s, els anglesos mengen a part en la reafirmació de la seva identitat i del seu passat imperial, l'Imperi. Veient la majestuositat del palau i els seus voltants em preguntava quant costaria tot aquell aparell de sumptuositat i esplendor. Reorientà les meves neurones cap altres assumptes fins que vaig arribar a l'hotel i em picava la curiositat per investigar els comptes de la reina que, en el cas d'Anglaterra, són molt més transparents que en altres monarquies. S’arriben a justificar documentalment fins i tot les ampolles de vi consumides.

Immers en nombres de lliures esterlines vaig anar laminant pantalles fins aterrar en els costos de la família reial espanyola, Palau de La Zarzuela. Val a dir que com a concepte polític la monarquia per a mi és una cosa passada de moda, desnaturalitzada. És només una opinió. Em vaig aturar en el capítol de seguretat i les xifres que potser puguin ser només testimonials a causa dels canvis d'escenaris, però tenen la seva mossegada. Protegir al monarca i la seva família a Mallorca és tasca d'uns 250 agents, experts en explosius, tiradors d'elit i bussejadors. Un exèrcit de membres del Grup d'Informació de la Comissaria Especial de Seguretat de la Casa Reial procedeix al registre minuciós de tots els establiments públics que tenen previst visitar els monarques, setmanes abans. Incloent edificis adjacents i clavegueres. Inclou hostes i llogaters, empleats i cambrers de les proximitats del Palau de Marivent. Quan la família surt a navegar unes dotacions de submarinistes de la Guàrdia Civil inspecciona les profunditats de Porto Pi o el Club Nàutic a la recerca d'hipotètics explosius que poguessin danyar la integritat del Fortuna. Un cop a alta mar vaixells militars impedien, a una prudent distància, que cap embarcació pogués acostar-se al vaixell real.

Una ordre ministerial de 1990 prohibeix a qualsevol aeronau sobrevolar el recinte de La Zarzuela a menys de 1500 m. Qualsevol desplaçament pel país, sigui on sigui, és inspeccionat minuciosament amb antelació per membres de la policia: soterranis, clavegueres, sistemes d'enllumenat, cuines, dobles sostres o aparells d'aire condicionat. Hi ha unes unitats de suport que es divideixen en tres seccions: serveis de reconeixement amb funcionaris de policia que disposen de gossos ensinistrats, una altra de protecció encarregada de controlar tots els accessos a edificis, i una altra de trànsit que vigila els itineraris de les comitives oficials.

Suposo que són xifres que han d'oscil·lar en el temps per múltiples raons. Avui la xacra del terrorisme ha d'haver incrementat les mesures de protecció dels líders mundials en percentatges de vertigen, és lògic. El que sí que crec que ha de ser inexpugnable és conèixer el cost real de totes aquestes mesures en alguns països, per exemple, Espanya, on la democràcia -informació detallada i veraç al contribuent- encara està en candeletes. Afegeixin la protecció de presidents, vicepresidents, ministres i milers de càrrecs més, parc mòbil, funcionaris adscrits, dietes, viatges, etc, i el pressupost pot fer trontollar el subconscient. Els cotxes oficials a Espanya multipliquen per 22 els de EUA. De la mateixa manera que percentualment Espanya té més generals que la nació del Tio Sam.

El pressupost de 2016 per a la Casa del rei va ser de 7'86 milions d'euros, dels quals 187.356 € són per al pare del rei. Dins d'aquests comptes no s'inclouen partides com viatges a l'exterior, seguretat, vehicles oficials i els seus conductors, entre altres coses més. No em consta xifra oficial de les ampolles de vi consumides.

En resum, vaig sortir al carrer després de sopar, havent pres notes a destre i sinistre d'Internet, un parell de llibres i notes de premsa. Feia fresca, però em venia de gust estirar les cames. Tenia dues opcions: Hide Park o el districte Whitechapel. No en consensuà cap, a la primera opció faria fred, i en la segona, tot i no ser una prostituta no em vaig aventurar de nit a trepitjar els dominis de Jack l'Esbudellador. Millor un parell de fuetades al pub de la cantonada.

SI US PLAU, TORNIN A SER ELS DE SEMPRE

L'altra tarda, a resguard de freds i boires, em trobava en el meu búnquer de treball fent una passejada de la mà de la meva escèptica incredulitat, i en un revolt del camí em vaig trobar amb una d'aquelles frases made in Facebook que fan tremolar els fonaments de la consciència. Però en aquest cas no era així, no et renyaven per no haver sabut trobar el teu camí cap a la glòria, ni prendre sensates mesures per conservar l'amor de la teva vida, o aplicar-te l'ungüent màgic per desterrar d'una vegada per totes aquell molest gra en el cul. Res d'això, l'artífex del karma s'ajustava a la sempre punyetera realitat, sense doble sentit, sense boniques paraules, exempt de flocs de neu i de criatures amb aspecte de querubí. Venia a dir amb referència al Nadal: "El simulacre de pau, amor i felicitat tan exagerat, ha conclòs. Tornin a ser els de sempre”. Naturalment que sí, torni a ser vostè el cutre que deixa anar paraulotes, no brindi ja amb l'elegància del cava i amorris al cervesot de costum, truqui a la Manuela i no li digui allò de: “Desitjo que la pau segresti la teva vida, l'amor inundi la teva ànima i la felicitat es reflecteixi en el teu mirar ", digui-li que enyora el seu cul i si li van agradar les calces amb llumetes que li va enviar, com sempre i que no s'enfadi. I dissabte que ve amb la seva parenta no defugi visitar aquella merda de xiringuito i endrapis els llagostins més adulterats del barri amb el mestratge dels seus dits botifarreros i les ungles atapeïdes d'intens dol. Res de coberts amb els què fer volar els crustacis.

És veritat, és que tot és una puta hipocresia, canviem els hàbits i les maneres per endinsar-nos en un planeta fugaç i efímer on el més ximple es vesteix de frac, ¿per què? Segurament per allò de que res és veritat ni és mentida, tot és segons els tomàquets que portis al mitjó. Ja no cal que exageris: "Senyors! Els meus estimats sogres ", quan t'has omplert la boca de dir" estic fins als collons dels sogres, es fiquen en tot ". I per favor! Aquesta merda de pantalons de ratlla que et vas comprar de solter, crema’ls ja al costat d'aquesta cotilla que en dius l’americana. Qualsevol Nadal  t’exploten els botons i li treus un ull a la teva sogra. Vesteix-te amb normalitat, home, sigues tu, ¿No tens aquella xunga samarreta negra que vas comprar al Decathlon a dos euros? Doncs posa-te-la cony, posa-te-la, si és lo teu, sempre baixes al fastigós bar de sota  casa ensenyant els teus braços i coll més tatuats que el cervell d’en Sergio Ramos. Sigues tu, per Déu!

Ah, i una altra cosa molt seriosa, no és un consell, és una ordre. Prohibeix ja solemnement i per a tota l'eternitat, que el teu estimat Paquito no pujarà mai més a la cadira per ... "Amb l'esperança que el naixement del Nen Jesús porti alegria i la conciliació per a tothom, donant pau a tota la humanitat. Que ens doni la voluntat de perdonar, omplint els nostres cors d'amor. Us desitjo un bellíssim Nadal”. ¡Santíssim cel, per Jesucrist! Però que no t'has adonat que Paquito ja té pèls a les cames i que amb aquest pantalonet curt marca una cacahuetera que les seves cosines enrogeixen? En fi, tu veuràs, segueix amb la esceneta, vessa alguna llagrimeta, mira a la teva dona com si veiessis la Manuela, i consent que la sogra li doni un Eurito al nen "perquè t'ho gastis en allò que tu vulguis".

"Escolta Pilarín el teu pare se’l veu molt mesurat, molt respectuós, no ha dit res en tot el dinar".

"El meu pare és molt educat, ens cedeix el protagonisme als altres i no li agrada ficar-s’hi". Ai Pilarin, Pilarin, com som, però si no passa res, dona, digues-li com és el teu pare, no vulguis aigualir el vi, les coses són i ja està. Parla-li que el vell no para de tocar els collons, que el postís dental el porta ja incrustat sense possibilitat de desinfectar, que no parla mai quan menja, que perd el cul per menjar i es fica en tot, que és un condemnat marujo, es fot rots, es tira pets i fuma al vàter.

"El simulacre de pau, amor i felicitat tan exagerat, ha conclòs. Tornin a ser els de sempre”. Cony ja!

LA MADRE PATRIA (l'amant, el seu gendre i el de les gallines)

Dit i fet, aquest país no té solució, és un veritable galimaties amb ínfules de gran estat, de nació exemplar. Tant és així que es permeten donar un cop de porta a la voraç i omnipresent podridura de la corrupció. L’amiguisme, les portes giratòries, el desgovern,  l’amigable entesa amb la justícia, la mentida i tantes coses, campen pel seus respectes al llarg i ample del sistema, sense que li passi a ningú empal·lidir-se  el més mínim, ni disculpar-se per les ingents ficades de pota tan arrelades en la seva menjadora de penes diàries.

S'ha creuat un desert de gairebé un any sense govern i de sobte els seus discursos s'han tornat triomfalistes, Espanya va bé, treuen pit i presumeixen amb xifres recentment impreses del gran llibre de les mentides, el volum de tapes dures i rivets d'or que conté les sagrades escriptures de l'embolcall nacionalista , el sant grial del nacionalisme espanyol més ranci i excloent. Novel·les cavalleresques de nobles hidalgos castellans que van fer ampla Castella aixafant als seus habitants, a la recerca del poder, el domini i el vessar de les seves alforges. Van trobar un filó a les Amèriques, enviant caravel·les plenes de rufians i malfactors amb els quals massacrar tot natiu vivent en nom de l'espasa i la creu, espoliant pobles i hisendes, i desvalisant fins a les entranyes als seus habitants. Fins que els van fer fora, d'allà i de totes les parts del món on van gosar ficar-hi el nas. Me’n ric jo de l'anomenada Madre Patria, vagin vostès a qualsevol país sud-americà i esmentin lo de la Madre Patria, els miraran amb desdeny i, amb sort, sortiran corrent palpant-se la cartera. Els seus descendents els coneixeran de seguida, són tota aquesta bona gent que ens estan donant la matraca fa anys "porteu-vos bé catalans, no feu bogeries ni coses lletges. Val més junts que escampats, a pagar i callar ".

Federico Trillo, membre destacat del muntatge PP, murcià, amant de Shakespeare, Opus, col·leccionista de llustrosos càrrecs públics, conegut per les seves magnes cagades: Manda huevos! ¡Adreçar-se a les tropes de El Salvador amb un Viva Honduras !! Cágate lorito. Bé, tan insigne personatge, recent descavalcat de la seva poltrona a l'ambaixada del Regne Unit, ha sol·licitat la seva reincorporació al Consell d'Estat del que és lletrat. Però resulta que el Consell d'Estat acaba d'emetre un dictamen pel qual culpa al Ministeri de Defensa del desastre del Yakovlev-42 en què van morir 62 membres de l'exèrcit espanyol, sent ell ministre de la cosa en aquell moment. Les famílies dels morts s'han posat les mans al cap pel despropòsit de l'ex ambaixador, ignorant que com a molt continuaran amb les mans al cap. És ofensiu i penós.

Els autèntics espanyols, celler pota negra, estan que es pugen per les parets pels fanalets retallats que recorden l'estelada a la cavalcada de reis de Vic. Més del mateix, si els catalans ens sentim orgullosos de la nostra identitat i procedència, resulta que som poc menys que uns terroristes i gentussa. Per contra, si es tracta d'enaltir els sentiments casposos i rancis de l'espanyolisme cañí i canyer, llavors és patriotisme. Manda huevos, sí senyor, com diria l'ambaixador defenestrat. Rajoy, amb la seva proverbial temprança i discreció ha intervingut immediatament: "Manipulació dels nens". Toma ya. Ho diu un home que es manifesta per Madrid, acompanyat de bisbes reaccionaris, nens, avis i fatxes d’oblidada estampa. O se'n va de turné per places i tavernes espanyoles per animar a la gent que votin contra Catalunya. Ole ahí! ¿Treure la legió en desfilades i processons, cabra inclosa, no és un atropellament a qualsevol principi democràtic? Això no té remei. L'espanyolisme ranci grinyola, però durarà encara perquè a Espanya li costa això de la democràcia, la democràcia de veritat. És per això que he comprat 5 innocents fanalets per als meus cinc néts. I el que ho vegi com un acte terrorista, que s’hi posi fulles.