VULL SER RIU
El tren corre veloç i impertèrrit entre valls verdes , orfes de vida
alguna. Viatjo amb la solitud per única companyia i comparteixo la nit amb
àcids i retorçats pensaments, sota l’ influx d’una lluna que ens
persegueix, il·lumina i alimenta els nostres somnis. Per alguns podria ser un
llenç ple de lirisme, per d’altres, entre els què em compto jo, només veiem
penombra i presagis de mal pair, de pors que tenallen, de temibles auguris.
Els estrets congostos atorguen un protagonisme ferri i titànic a la màquina, les parets rocoses escupen laments d’esforç i perseverança que el tren llença en el seu camí. Un pas a nivell a la tancada nit em recorda que no estic sol en aquest desconegut món, ni un cotxe, cap silueta, només llampades vermelles, tan sols el vent gosa trencar la nit platejada i cobrir d’un fred alè un lloc en mig del no res. Fa olor a menta i herbes feréstecs, embolicades en el vent juganer i esmunyedís en les plataformes dels vagons. Els enganxalls i sofertes ballestes grinyolen i sacsegen, no hi ha lloc per el somni … però ensopeix, endormisca. Cruix la fusta i parpellegen els llums, la nit reclama el seu lloc, el seu universal protagonisme prenyat de misteri i foscor, la lluna brilla, l’ànima batega al cim del dubte.
Els estrets congostos atorguen un protagonisme ferri i titànic a la màquina, les parets rocoses escupen laments d’esforç i perseverança que el tren llença en el seu camí. Un pas a nivell a la tancada nit em recorda que no estic sol en aquest desconegut món, ni un cotxe, cap silueta, només llampades vermelles, tan sols el vent gosa trencar la nit platejada i cobrir d’un fred alè un lloc en mig del no res. Fa olor a menta i herbes feréstecs, embolicades en el vent juganer i esmunyedís en les plataformes dels vagons. Els enganxalls i sofertes ballestes grinyolen i sacsegen, no hi ha lloc per el somni … però ensopeix, endormisca. Cruix la fusta i parpellegen els llums, la nit reclama el seu lloc, el seu universal protagonisme prenyat de misteri i foscor, la lluna brilla, l’ànima batega al cim del dubte.
I en travessar el pont...es diu que els
rius són com una metàfora de la vida: neixen, creixen i rendeixen el seu llarg
recorregut al mar, moren. El riu enriqueix al seu pas, embelleix, rega i recull
l’aigua d’afluents i rierols. Ajuda a l’home, condiciona el paisatge i regula
els cicles de la natura en profit de la flora i la fauna. És incorrupte, avança
serè i no es deixa embrutir. N’hi ha que conformen la columna vertebral de
països sencers, silenciosos, inabastables, generosos, modèlics. És una vida
sobrenatural, bella i exemplar. No, no és comparable ni com a metàfora a la
vida dels humans. Nosaltres som rierols; pèrfids, vulnerables, corruptes i gens
exemplars. Igual que les avingudes solapades en què mai passa res i un bon dia
sobten i assolen tot el que troben al seu pas. Aprofitem les pluges per
augmentar el nostre cabal i creiem que arribarem a ser un bon riu, però no és
així, el cabal serà dilapidat en basses i tolls per aliment d’infectes insectes
i immunes depredadors. En el llot i el fang enterrem els nostres afectes i
propòsits, les nostres creences i principis, la nostra fe.
Sí que sempre ens quedarà el conformisme
i, com els rucs, acotar el bescoll, claudicar i moure les orelles. Però em resisteixo,
passa el temps i el desànim i el neguit van enfonsant les seves urpes en el
rierol ressec, sense futur ni mar que l’aculli. “En
aquests moments tot pensament és un mal pensament. Sense més
detalls, sense greuges, sense retrets, ni perdonant ni oblidant. Vull saber qui
administra la meva vida, qui vetlla pels meus interessos, qui puja al meu tren,
qui és el que delinqueix i diu que no n’és responsable. I ens en sortirem. Vull
ser riu plàcid, bogant entre dolços meandres. Fins el mar…
