HIMNES, RAPERS i FUITES

Aquests dies ve al cas prestar atenció a una notícia que ha saltat d'agència en agència. La cantant Marta Sánchez ha elaborat un text musicat per a l'himne d'Espanya, que no té lletra. Aquesta dona, que pel que sembla resideix i paga els seus impostos a Miami, ha cantat el referit himne d'aquesta manera:

Vuelvo a casa, a mi amada tierra/la que vio nacer un corazón aquí/Hoy te canto, para decirte cuanto orgullo hay en mi/por eso resistí./Crece mi amor cada vez que me voy/pero no olvides que sin ti no sé vivir/Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón/y no pido perdón/Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí/honrarte hasta el fin/Como tu hija llevaré ese honor/llenar cada rincón con tus rayos de sol/Y si algún día no puedo volver/guárdame un sitio para descansar al fin.

Es parla d'orgull, amor -cada vegada que se’n va-, impossibilitat de viure sense ella -Espanya-, encara que pagui els seus impostos en dòlars, no demana perdó (?), Li vol omplir cada racó amb els raigs del sol, i si no torna, reserva un lloc per descansar a la fi. Bé, no sóc compositor ni guitarrista, tampoc lletrista, encara que en la meva supina ignorància hi ha algun acord que em grinyola més que una porta vella. No sé perquè em fa olor a un tuf que no sabria descriure: sol, orgull, cor, Déu, honra. No sóc d'himnes, però igual queda millor sense lletra. Els de l'ABC diuen que és una lletra que ha revolucionat el país. Glups!

El Sr. Valtonyc, raper de professió, pel que sembla ha cantat alguna d'aquestes cançons parlades, de les que no entenc res, i no han agradat a les altes instàncies, de manera que l’han empaperat amb tres anys i mig a la ombra. Ja m'imagino que no seria comparable a la lletra de la Sra. Sánchez, però, ostres!, 42 mesos és un pur dels bons. El professor Joan Queralt, que hi entén més que jo, ha dit << En el seu context, no són constitutives ni d'enaltiment del terrorisme ni d'injúries a la corona, ni d'amenaces condicionals. Doctors té l'Església.

Rajoy al Senat ha defensat la violència policial de l'1-O, amb aquestes paraules: Què esperaven que fes l'estat? Doncs res, doncs això, una pluja d'hòsties indiscriminada, com ha de ser, i si anava acompanyada d'allò tan celebrat a les democràcies modernes de "A por ellos", doncs llavors ja és l'hòstia, i valgui la redundància. Ni els avis amb bastó cridant lo de marieta l'últim, van aconseguir escapolir-se de les trompades. Au va, tot bé. Per cert, el senyor Íñigo Méndez de Vigo que a més de ministre no sé si va descobrir alguna cosa d'Amèrica en el passat, està una mica emprenyat amb això que el TC, els hagi tombat la idea de modificar el model educatiu a Catalunya -carregar-se el català-. Ni amb 155 ni sense. No sé què dir, tinc les meves inquietuds, aquests del PP són capaços d'arrencar un cabell blanc a un calb. Doctors té l'Església. Pablo Iglesias, que de l'ensenyament a Catalunya no en  té ni prostituta idea, ha declarat << M'enorgulleix l'escola catalana, i veu inacceptable que un grup de corruptes la canviï >>. Ja em sento més tranquil. Glups!

El portaveu de l'Oficina Federal de Justícia suïssa, anuncia a RAC1 que, si Espanya sol·licita l'extradició d'Anna Gabriel, no prosperarà. Un altre membre de l'anterior govern català que agafa les de Villadiego. De seguir aquesta persecució a ultrança del govern espanyol contra tota bestiola vivent que hagi pres molta o poca part en el "Procés", em sembla que ja no serà necessari obrir noves ambaixades a Europa. Sorgirà una Catalunyeta igual que un bolet. O Catalunyetastrofen.

CANÇÓ TRISTA DE PEPE STREET

Si hi ha una pel·lícula on un es descollona de riure, es comprimeix la caixa toràcica d'espasmes irrefrenables, aquesta és La Gran Bouffe. Escatològica com poques fins a nivells insospitats. Quatre amics units per l'hedonisme i el tedi més absolut es reuneixen en una mansió amb la idea de suïcidar-se menjant sense parar. Mastroianni, Tognazzi, Piccoli i Noiret, posen les cares a aquesta hilarant història. La rebentada de la claveguera i el consegüent bany de merda pura, les prostitutes fugint en veure la successió de escatològics esdeveniments, la banyera plena d'excrements, la mort sobtada de Piccoli, materialment rebentant després d'una interminable traca de ventositats, etc. El sexe més obscè i delirant es barreja amb porcs, formatges, caviar o pernil. Angoixants vòmits al paire de muntanyes de menjar per devorar. Una de les moltes escenes per regirar-se a la butaca és quan Tognazzi, moribund sobre la taula de l'atapeïda cuina, i connectat a un gran embut, li van remetiendo, com a les oques, el menjar empesa per un gran morter. El primer pla es va movent per aturar-se en els amics que l’animen per seguir empassant, al mateix temps que el masturben. El zenit de la mort, el plaer, la luxúria, la gastronomia més vergonyosa, i la molt seriosa comicitat impulsades a extrems estratosfèrics. Amb tota aquesta síntesi pot semblar una mica abominable per a qui no hagi vist la cinta, però no és així. Va tenir una estrena molt discutida per la crítica, però sense cap dubte ha quedat com una pel·lícula de culte per a tots els cinèfils del món. Més enllà de la metàfora, els quatre actors es diuen pel seu propi nom de pila, el seu, hi ha una base anecdòtica, que comptarien Berlanga i Azcona, amics dels protagonistes, que les gresques gastronòmic-sexuals que es corrien les estrelles del cinema hispà-franc-italianes, com Paco Rabal i Fernando Rei, eren més que habituals.

Canviant el registre, no els parlaré de cinema, però em proposo explicar-los una altra història, real com la vida mateixa. Això sí, molt més humorística i escatològica. S'inicia amb aquestes afinades i ministerials paraules "En relació amb la revalorització de les pensions del sistema de la Seguretat Social per a l'any 2018, em plau informar-lo que, conforme a l'ordenament jurídic vigent, procedeix un increment de la seva pensió del 0'25 %, amb efectes d'u de gener.”

¡Verge Santa! No puc ni creure-m'ho, ni més ni menys que 1'94 euros al mes. Paraules emocionades de Pepe Street, bon amic i persona moderada. Ha arribat el moment dels viatges, de les compres supèrflues, de fer el que no vaig poder en la meva vida laboral, diu en Pep. Un cafè al mes, mig periòdic d'un diumenge, una propina al cambrer, 50 grams de llaminadures per al nét, un pètal d'un ram de roses, una postal de nadal, informació detallada d'un creuer pel Mediterrani, en fi, el cel obert. Podré fer una cosa d'aquestes opcions, no totes, una.

No em diran que no és graciós, que no et secciona la jugular de tant riure. Per ventura no és molt més còmic que morir-se rebentat de ventositats? O és que sentir-se humiliat fins a les mateixes bombolles de la medul·la, no és com per morir-se de un riure ploraner? ¿És cert que vivim en l'envejat Occident, som part de les grans i prestigiades democràcies? Crec fermament que sí, que sí que això és una conya. Quantes persones anhelarien morir-se menjant, però ni això poden. Ni tampoc de riure, massa tristesa.

El meu amic era un fanàtic de la sèrie Cançó trista d'Hill Street, crònica de la vida quotidiana d'una comissaria novaiorquesa, de les seves relacions i de la seva cara més humana. El sergent Esterhans acabava la seva reunió matinal amb un: Tinguin precaució aquí fora. Per fi en Pepe ha entès el sentit de la frase. I des de llavors crec que està rient sense parar i sense consol.

DE CONDONS VA LA COSA

He llegit al diari un esdeveniment que d’entrada m’ha deixat una mica descol·locat. El titular en qüestió deia <Preservatius a la neu>. Es clar, llegit tal com raja podia suposar diferents accepcions: fer-los servir com globus de colors, com a bossetes d’aigua per prevenir la deshidratació, com a protectors dels dits sota el guant, etc. Fins i tot, molt malament, he caigut  en la temença de que els petits de casa, de les cases, poguessin demanar a la recepció dels hotels muntanyencs alguns exemplars de colors creient que es tractaria d’innocents espanta-sogres o fundes per les ulleres.

Res de tot això, quina errada la meva, i quin alleujament també per a mi. Es tracte ni més ni menys que d’una decisió dels organitzadors dels Jocs Olímpics d’hivern de Pyeongchang (Corea del Sud). Han fet una provisió de 110000 condons per ser distribuïts, majorment, entre els participants, els esportistes. 40000 per les noies, 40000 pels nois, 12000 pel centre de premsa i 18000 als estadis que acolliran les competicions. Molt bé, d’acord, em sembla bé el repartiment, fins i tot molt ben pensat. Però... a veure, a veure; m’estan dient que ja donen com un fet consumat que els esportistes que han d’arribar a la cita esportiva més important de la seva vida, d’uns especialistes en suar i fer del seu cos un embolic de músculs i boles (boles de bíceps)i que els periodistes, veritables filòsofs de la paraula, se’n van a Corea a follar com ànimes posseïdes pel Déu Eros? Doncs sí.

Ja em sabran perdonar lo de follar, volia dir lo de relacions sexuals i tal i tal. Però és que estava realment molt estorat i pertorbat. Bé, ara ja he vist que és per una bona i necessària causa: prevenció de la propagació del virus de la sida. És veritat, cal estar al lloro i hem de felicitar al comitè organitzador dels jocs d’hivern, que per cert ha manifestat <que esperen que la iniciativa contribueixi a un “reeixit desenvolupament dels Jocs” i desitgen als atletes seguretat i èxit>. També han matisat que no creuen pas que es consumeixin tots els profilàctics. Es disposaran cistellets de colors plens de condons als lavabos de les viles olímpiques de nois i noies. En el cas dels periodistes no es diu on els hi posaran, potser a dintre el barret, no ho sé. El portaveu de l’organització, Geun-Sik, ha manifestat en to distès i amable que <molts esportistes s’emportaran els condons a casa com a record dels Jocs> Espero que estiguin per estrenar. ¿Quantes medalles em portes, fill meu? Mira, per pels no va poder ser, però t’he portat un tapet de colors típic d’allà perquè el posis damunt de la tele. Mare meva, quin ensurt!

No puc ni vull imaginar-me el rebombori a la nit pels passadissos de les viles. Americans amb russes, alemanys amb moçambiqueses, Xinesos amb tahitianes, noruecs amb marroquins, els matalassos del gimnàs esfilagarsats i el trapezi decorat, la limusina del president dels Jocs atapeïda de gent desmanegant entapissats, les papereres incendiades, i com que n’hi ha pel pare i per la mare, les noies abillades amb bonics collarets de condons de coloraines. Un cel, vaja. Jo soc una mica incrèdul, ja veuran. Però jo em pregunto si han de fer un eslàlom, una baixada d’aquelles amb mala llet, a tomba oberta i sortejant les banderetes, volen dir que aquests joves atletes no baixaran a rodolons i a la meta es clavaran una ostia d’aquelles que fan època? Perquè els genolls no són de goma, i amb tants rebrecs... I què me’n diuen d’aquells paios que baixen a dos-cents per hora per un endimoniat circuit a la neu, a sobre d’una planxa i de panxa avall, molt segurament amb els baixos fets una pelleringa! Qui ens assegura que a la velocitat que agafen, no surtin disparats en una corba i aterrin a Corea del Nord? Ja només faltaria això, presoners del cap gros aquell, els baixos en remull i sense condons. I les noies? Tan contentes com estan amb els caramelets del lavabo i que se n’adonin el dia de la desfilada triomfal i repartiment de medalles, que tenen les maletes plenes de condons però  que ja no els queden calces? I els periodistes, arribant a Carolina del Sur o Logronyo, amb cinc kg menys i demacrats?

En fi, què hi farem, tot sigui per la prevenció. I per l’esperit olímpic, faltaria més!

BRUTS I CRIDANERS EN UN DIA FRED

Tarda grisenca, ventosa i freda, molt freda. Els assetjats arbres i arbustos fimbren i retorcen al dictat dels bufs del vent. Molt desagradable tot. És d'aquells dies en què la gent repeteix "avui és dia per estar a casa", i jo li he fet cas a mitges, al matí he sortit a disparar quatre fotos, a qual més trista, i a la tarda m'he reclòs a casa. La veritat és que m'abstinc de llegir el diari, després d'anys ara em produeix neguit i gairebé fàstic diria jo, de tanta política barroera i vergonyant. Almenys fa dos mesos que m'ocupo només del mots encreuats, sóc obstinat i no puc passar-ho per alt. Prefereixo trencar-me el cap a la recerca d'una paraula, abans que maltractar la meva dignitat amb les toxicitats dels que diuen governar-nos. Com a única excepció m'he entretingut en un article del corresponsal de La Vanguardia a Londres. Parla d'estereotips, coneguts per gairebé tots. Un anglès diria d'Espanya que li suggereix flamenc, tapes, sol, sangria, soroll i toros. També caos, corrupció, mandra, brutícia, burocràcia, puntualitat i crueltat amb els animals. A Espanya viuen un milió d'anglesos, majorment jubilats, que freqüenten els seus propis bars, principalment a la Costa Daurada, valenciana i andalusa. A l'altre platet de la balança, un espanyol diria que a Anglaterra són arrogants, el te de les cinc, la cervesa calenta, l'horroros menjar, els taxis negres, el sentit de l'humor, la reialesa, el sarcasme, les eternes i respectades cues i el constant sorry.

No crec massa en els estereotips o estigmes a tir fix. Els catalans són avars i garrepes. Doncs mirin, dec d'anar disfressat perquè en aquesta vida m'ha tocat gairebé sempre pagar. És cert que els que no paguen mai són més graciosos que jo, molt ocurrents i simpàtics. Però és que tampoc m'han servit cervesa calenta a Londres, ni he vist aturar-se a la gent a les cinc de la tarda, però sí que m'han dit sorry i he provat la porqueria de menjar a la ciutat amb més estrelles Michelin. En el seu dia ja Washington Irving i Ernest Hemingway van cantar les moltes excel·lències d'Espanya, en to sorneguer, és clar. I també Ava Gardner mentre es passava pel trill al bo de Mario Cabré. El Sunday Times en una guia de viatge instrueix als futurs viatgers dient que a Espanya és correcte llençar els pinyols d'oliva a terra, tovallons de paper, closques de musclo, tot menys els gots. És de bona educació arribar amb deu minuts de retard a les cites, prendre una cervesa a les onze del matí, dinar a les tres i sopar a partir de les deu. Cal no deixar res en els plats, propi d'un poble que va passar molta gana a la guerra civil. Que volen que els digui, una cosa són estereotips i l'altra collonades com la copa d'un pi. Perquè de porcs, hooligans i borratxos els he conegut en totes les latituds, incloses les britàniques.

I no és que em vulgui erigir com a defensor de les essències cañí, ni molt menys. Parlo per la part que em toca: crític amb tot el que sigui abandonament, brutícia, mandra, soroll, crits o nyaps. No sé si aquest parer és espanyol, català o anglès, no m'importa gaire. M'importa el meu lloc en la societat, societat que prefereixo pulcra, és clar. Estem en això però queda molt camí per fer. És cert que, per exemple, ni a Londres ni a Nova York, es distingeix burilla alguna per terra.

Conclou el seu article, Rafael Ramos, amb un acudit: Al paradís, els mecànics són alemanys, els cuiners francesos, els amants italians, els policies britànics, i tot està organitzat pels suïssos. En l'infern, els mecànics són francesos, els policies alemanys, els cuiners anglesos, els amants suïssos, i tot està organitzat pels italians. No s'aprecia cap presència dels espanyols. Deuen d'estar a l'atur. Cau la nit i segueix regnant el fred, ¿Serà de bona educació parlar del fred?