Amb les seves llums i ombres l’estiu vacacional s’està acabant. I jo ho aplaudeixo, em cansa la hipocresia estiuenca. Parlo de la costa. És un constant de tios amb bicicleta pedalant com sonats pel carril costaner, de noies patinant molt insegures i de gent amb patinets fent-se amos del ridicul més estètic. Les renombrades peixateries de la població encarin el producte d’una manera descarada, les parades de fruita i verdura convençuts de que allò tan verd és petroli. I les inefables farmàcies fent el seu particular agost, tothom necessita remeis per la seva dolència o bellesa. Els restaurants, putejats pel virus com tothom, oferint menús de tres tiros una pela intentant compensar quasi dos estius en blanc. Els de qualitat i prestigi et reben amb abraçada i deferéncia a setanta o més euros per cap. I la lluna brilla allà d’alt absent de les vaguetats humanes. Una cervesa a cinc euros el somriure i si tens més sed aqui estem, al teu xiringuito. Per si de cas tothom ha passat pel Decathlon ha proveirse d,aquelles coses tant maques que l’any passat li va veure al veí de sobre. I no deixen de llogar una moto náutica a vuitanta euros l’hora perque la dona se senti part de l’Hola i la seva costella pilot al que li pesen més els deutes que les ones a batre. Però són les merescudes vacances, diuen, mentre un estranger fa badalls al llevar-se de dintre una rulot que té aparcada on no pot aparcar.
L’Ambient en general és un pel cutre, per no dir lamentable o patètic.
Cap problema, després hi han els que han tingut la sort de viatjar a Menorca. Aquests sí que disfrutaràn i ens eviaràn un reguer de fotografies que ens faràn pensar amb lo idiotes que hem sigut de no anar-hi aques any, jo el primer. Altres, més decidits i afortunats, han optat per anar-se’n amb l’amic o la amiga íntima a terres llunyanes per deixar constància del que sempre ens perdem. Som esclaus de la punyetera rutina o la malèvola desidia. Bona tornada a casa i feliç final de la comèdia.
