AIXÒ ÉS UNA CONYA (Tros III)

Tots aquells que es deleixen pel sol estan d'enhorabona, ja ha arribat de debò i per quedar-se. A mi me és indiferent, em resigno i suporto les seves invectives. No llueixo palmito ni palmó, a l’hivern amb cara d'alls tendres i l’estiu amb la mateixa cara però de color llet desnatada. L'alcalde de Tarragona segueix amb el seu bon ànim manifestant l'èxit, l'excel·lència dels Jocs del Mediterrani. Però sembla ser que fins i tot a les carnisseries regalen entrades per presenciar alguna competició. Estan  una mica escamats en constatar que en la majoria d'espectacles tan sols hi van els atletes, els àrbitres, els que no es perden una si és gratis, i la senyora encarregada de les tovalloles. Sense oblidar la parella de policies aguantant el marró. Mals temps per a la cosa dels bíceps i la testosterona aplicada a l'esforç. Pateixo ja esperant l'acte de cloenda d'aquests Jocs. Amb una mica de sort es podrà presenciar una desfilada de la Legió amb cabra inclosa, una exhibició de les cosidores de Toledo o, vés a saber, una demostració del campió del món en ametlla garapinyada. La inauguració va situar el llistó en els núvols. I aquest sabor tarragoní que tant agrada ...

La Comunitat Europea i, amb ella, tots els seus mandataris, també estan d'enhorabona. I no pel sol, els Jocs, ni tan sols pel dinars i sopars que es munten. Ui, què va. A les sales del ple i en els mateixos passadissos de la seu, es feliciten els uns als altres, encara que no es puguin ni veure, es congratulen de veure que el representant espanyol per fi és algú que el seu físic no és sorrut, encorbat, esquerp o seriós. Però més que res, perquè estaven fins a les engonals d'haver de parlar amb les mans o les ganyotes. I és d'entendre, és clar, perquè els polítics espanyols s'han destacat sempre per parlar el murcià, segovià, sevillà, aragonès, manxec, granaíno i, en certs casos, el madrileny. I sí, ells creuen que són poliglotes, i no dic que no, però és que no els entenen ni els més arriscats. Situació que produeix un efecte evaporador, excloent. És a dir, mentre els mandataris departeixen a mandíbula oberta en rotllanes multicolor, el representant espanyol acostuma a estar assegut, mirant-se les ungles i repartint somriures al més enllà, perquè no hi ha més ençà. Ull, a nivell resolutiu espero del Sr. Sánchez, exactament el mateix que dels seus antecessors. Tant de bo m'equivoqui, però no sòl equivocar-me. Parla anglès i francès fluid, però ... Spanish is difficult.

Per aquestes llargues platges en què no em banyo, un restaurant mitjà-alt et pot endinyar de 22 a 24 euros per un llobarro al forn o a la sal. Aquest mateix llobarro, en un establiment similar, et pot costar entre 26 i 28 euros a Barcelona. Jo tinc per costum ja fa molts anys, sortir a dinar, mai o gairebé mai a sopar. L'excepció del sopar, per exemple, va ser el passat 17 d'agost. Aquella nit em vaig cruspir un llobarro a la sal. Però això és irrellevant, no té cap interès. Terrassa exterior, aixequem el cul de les cadires cap a la una de la matinada, passeig fins a l'aparcament i arribada a casa cap a la 1'20h. A trenta metres de les nostres cadires encara calentes, quatre terroristes són abatuts pel mateix mosso, estant nosaltres a l'interior de l'aparcament i no adonar-nos de res. ¿I què pinta el llobarro aquí? Res, no pinta res. Només que aquella nit, abans de ser abatuts els terroristes, en la seva fugida desesperada a peu, van ferir de gravetat a diverses persones que passejaven tranquil·lament, gaudint de la nit, la conversa, la fresca i, potser, d'un sopar compartit amb amics. Amb o sense llobarro.

AIXÒ ÉS LA CONYA (Tros II)

Hem passat uns dies d’allò més convulsos, n’hi ha hagut per tots els gustos. El solstici d’estiu ha fet moure milers de persones d’un lloc a l’altre, tothom practicant exercicis d’auto control i domini de nervis en les llargues cues a la carretera. La revetlla i les coques no s’han fet esperar. Grans rotllanes de famílies o amics es formen al llarg de tot el litoral. Uns amb menjars preparats i d’altres amb la consagrada truita de patates. Es fa gresca, es canten cançons i destapen ampolles. I com gaire bé ningú ha de conduir, s’agafen unes trompes de les que marquen territori. Sense oblidar el bany nocturn del que molts en canten excel·lències, sobretot els que aprofiten la disbauxa per fer un parell de kikis sota la bòrnia mirada d’una lluna en creixement.

Què podem dir d’aquestes nits a la platja que no sigui una repetició. Quasi tot s’ha dit i escrit, són llegendàries. Home sí, podríem aprofitar per fer esment de com queden aquests idíl·lics marcs a l’endemà. Doncs fets una merda. Així és, muntanyes i muntanyes de deixalles, restes de menjar, tones d’ampolles o plàstics de tota mena. Només de les platges de Barcelona es parla de 20 tones d’escombraries. Però encara hi ha més, si, més. Els centenars de condons enterrats a la sorra, o no, i els que suren sobre les onades com cavallets de mar i es desplacen a la deriva com un vaixell avariat. No seré jo el que em banyi a l’endemà ¡mare meva! a risc de sortir de l’aigua amb un bigoti impostat. A mi se me’n fot que la gent es desfogui a cop d’engonal, com si es volen ventilar una estrella de mar o deixar-se mossegar una teta per una medusa. Però, cony, endueu-vos la merda a casa, si us plau.

Tarragona està de moda, si senyor. Aquesta ciutat ha estat allunyada dels grans esdeveniments durant massa temps. Cert que durant el procés independentista, la seva veu es va fe notar amb freqüència. Tarragona és una ciutat de mides apropiades, bonica, antiga, i vigia privilegiada del Mare Nostrum. Després d’un llarg camí ple d’entrebancs i sobresalts, finalment va poder realitzar i inaugurar el seu gran somni: Els jocs del Mediterrani. Competicions esportives dintre del Moviment Olímpic del Mediterrani. La cerimònia inaugural va tenir lloc el passat dissabte, sota la presidència del rei de les Espanyes, el president de la Generalitat i l’alcalde tarragoní. D’entrada els confesso que em vaig quedar molt atribolat, confús, estranyat. I això no té res a veure amb la tibantor que es respirava a la llotja d’autoritats. Quan el batlle Ballesteros presentava per la megafonia a les autoritats presents, en nombrar al president Torra es va sentir un allau de crits i xiulets. Mentre jo m’ocupava d’un oliós ibèric, acompanyat d’un formatge força ofensiu, vaig observar que les grades estaven plenes de banderes espanyoles, molt respectables, i de les catalanes que brillaven per la seva escassetat. Ignorant del que passava o podia passar, ho vaig atribuir als fuets de vi negre que m’inoculava per fer front als sòlids. A continuació l’actuació d’uns artistes que sense cap mena de dubte deuen ser molt bons, altre cosa és que jo sigui un ignorant, que varen desgranar el seu programa vocal. Les preses de les càmeres de TV mostraven grans espais de l’estadi buits, freds, impersonals. Mentre em cruspia el darrer tall de pernil, a la pantalla es veia el cel de la ciutat romana on dos paracaigudistes militars descendien cap el bell mig de l’estadi mediterrani. En aquest precís instant, el comandament a distància em va  transportar cap a una peli de sang i fetge, crec que d’en Bruce Willis. La sagnada que regalimava feia joc amb el vi que m’anava infiltrant.

En resum, sense desmerèixer ni censurar ningú, si m’arriben a dir que tot allò estava passant a Guadalajara o Burgos, posem per cas, m’hauria quedat tan ample. Els preuats dissenyadors i paridors de grans espectacles de masses, les autoritats locals, l’oncle Ramón que és molt espavilat, ¿no podien haver donat un aire més català, més tarragoní, més ajustat a la realitat de les coses, a tot aquell esperpent? I els castellers, ¿on eren els castellers?

AIXÒ ÉS LA CONYA (Tros I)

Mala sort, m'he partit el menisc. El menisc esquerre. Afinem una mica més, d'això ja fa tres o quatre anys, no ara. En el seu dia ja em va dir el cirurgià que ja no s'opera el menisc de forma protocol·lària i automàtica. Tan sols en casos en què es considera necessari. M'he en recordat avui,  bestreta del temps estival que està per arribar i avantsala dels itineraris amb bicicleta. La bicicleta emet un lleuger espetec a cada volta de pedal, que coincideix exactament amb l'espetec emès pel meu genoll malmès. Res preocupant si ho comparo amb les dotzenes de sorolls, pulsacions, miàlgies, punxades i petits dolors que exhala el meu cos sencer. Un cataplasma, vaja. A l'hivern em divorcio de la bici, per pura covardia. On jo visc les temperatures hivernals són un tant inhumanes i l'últim que faria seria enganxar aquell maleït selló al meu cul. A més, la tinc a la platja, lluny de les meves adorades muntanyes. Ja em trobo a la platja, poca gent, ventades a la tarda, passejos matinals, menjars frugals, molt peix i absència absoluta de tetes i de mascles alfa disposats a menjar-se el immenjable.

A la nit el de sempre, o gairebé. Fullejo el diari, m’encasqueto  els cascos i deixo que la música m’amanseixi, com a les feres. Quan em sembla que el que sento és digne de compartir, ho faig mitjançant un grup de Facebook que vaig crear ja fa alguns anys. Hi havia romàs gairebé sempre sota mínims però, ara, s'ha recuperat i es troba en uns nivells de participació molt prometedors, i va a l'alça. Hi ha un grup de persones molt actius que omple la pàgina de bona i variada música. Jo sóc molt repetitiu, pesat diria jo. Tot i que la majoria d'agregats malbaraten amabilitat prestant atenció a les meves publicacions. PEN CLUB MÚSICA, per si algú li pot interessar i compartir els seus gustos musicals.

Ara és temps de renúncies també. Aquí acostumo passar de puntetes sobre la informació política dels diaris. És com un afartament la temàtica de les baralles diàries i l’aixecat  tu que m’hi assec jo. Que si han empresonat a Urdangarin, que si es presenten no sé quants per presidir el PP, que si Susana diu que als catalans ni aigua, que com Sánchez no s’ajunti  amb d’altres, el seu recorregut serà efímer. Que si el president fa fúting al matí als jardins de la Moncloa -que a mi m'importa un ou-. Encara que reconec que Sánchez corre amb estil d'esportista, a l'inrevés de l'anterior, Rajoy, que corria com si estigués escaldat o amb ànsies d'arribar al vàter. En fi, al migdia comparteixo plat amb les notícies televisades, a la nit ja no. Miro les estrelles i el reflex de la lluna sobre el mar, i si no hi ha lluna, me l'imagino. També miro les onades, i si tampoc hi ha lluna, les sento.

M'han entrat furibundes ganes de sentir el pasdoble d'Espanya Cañí i enviar-lo al Face. Llegeixo no exempt de sorpresa, com diria un entès, que en l'últim programa de Supervivientes, que no he vist mai, un tal mestre Joao ha pogut fer realitat un dels seus somnis: veure i tocar el cul de Jorge Javier Vázquez. Com ho senten. El tal Joao, que no sé si serà vident, li va poder llegir el futur a Javier, ni més ni menys que reflectit en el seu cul. Cony! Que diria el meu pare o cagondiós que diria la meva veïna. Una foto il·lustra la gran notícia en la qual apareix el divo televisiu amb els pantalons a les sabates i al realitzador de somnis agenollat ​​davant del famós cul. I pel que sembla, no és que no tingui pèls a la llengua, és que no té pèls al cul. Joao profetitza que el divo vendrà la casa, cessarà el seu periple televisiu, etc. I a Joana d'Arc poso per testimoni que un servidor, que té els ulls nous de trinca, per més que miro la foto, no olorar-la, no veig lletra alguna en aquesta massa muscular a la fresca i a un pam del nas del vident. Ja em perdonaran, amics i amigues, però només de pensar en el seient de la bici, crec que no la agafaré més. Hay que joderse, que diria la meva àvia! Si això és informació/televisió, jo soc  Giacomo Puccini.

AMORS TORTUOSOS

Ahir a la nit patia un estrall depressiu i transcendent de personalitat, que no sé ni què és això, però queda molt bé, gairebé dramatúrgic. El cas és que vaig finalitzar en el meu afany de penjar parides musicals a Facebook i em vaig lliurar a la noble causa de furgar en els sentiments aliens. Ja que aquest lloc té nom de tren, em vaig decidir per veure la pel·lícula Tren nocturn a Lisboa. Prèviament vaig revisar La Correspondència. El nexe que uneix les dues pel·lícules és que estan interpretades en el seu paper masculí per Jeremy Irons, el misteriós, l'estrany, el fràgil, que mai deixa indiferent.

Sense cap dubte el tren a Lisboa és molta millor pel·lícula que la de l'amor d'ultratomba. Una fogosa relació d'amor entre una estudiant d’astre física i el seu professor que li triplica l'edat. El film s'inicia en una habitació d'hotel, impartint una lliçó de petoneig en què es mengen les boques, acompanyada d'un malabar joc de mans entre tots dos. Bé, ell desapareix d'aquesta vida, però ella segueix rebent en moments i dates oportunes diferents missatges en forma d'àudio, email, i cedés. El calvari que pateix la jove creix fins a límits insuportables, i els records que la asfixien. Tot això amb un relat tediós, lent i repetitiu. Irons no surt ben parat a la meva manera de veure. L'actoràs que és, queda desdibuixat i volàtil. Per a mi que tenia pressa per acabar el rodatge. Bons exteriors i relaxant i exquisida música.

En bona hora avui una mossa de 18 anys estaria pendent dels missatges d'ultratomba, seguint l'esperpèntic I escatològic guió de tot un flamant cadàver. ¡Què dic mossa! Ni tota una dona en tot el seu esplendor. Com a molt li portarien un ram de gladiols de la seva part i de les parts del seu nou amic. La vida és així de crua i real. Per a mi que Tornatore (Cinema Paradiso) va voler filar encara més prim, però va punxar. Avui es fa difícil trobar poesia darrere de les cantonades, prevalen les presses i les picors de baixos. Sona malament potser, però ahh ...

Jeremy Irons està més al seu lloc, millor situat, una mica embadalit, en Tren nocturn a Lisboa, com a professor de llatí i grec a Berna. El seu afilat rostre encaixa en la trama, l'atzar posarà a les seves mans un bitllet de tren amb destinació a Lisboa. Solitari i una mica esquerp, s'obsessionarà a trobar l'autor d'un petit llibre escrit durant la dictadura de Salazar. La pel·lícula manté el ritme i descriu bé el moment i l'ambient de la ciutat violentada pel feixisme. En aquest anar i esdevenir, el protagonista suís (Irons) persegueix l'impossible, coneixent un bon grapat de personatges que van estirant del cabdell fins arribar a l'autor del llibre, extint ja. En aquest llarg itinerari va cobrint els grans buits de la seva pròpia vida. Un matrimoni fracassat i una aula plena d'estudiants com a únics amics. Solitari, metòdic, pensador, reflexiu i una mica tímid. Bingo, amb un peu a l'estrep del tren de tornada a Suïssa, el professor descobreix l'amor i el tren marxa sense ell.

El cinema en el seu conjunt i en el seu magnetisme indiscutible, és font d'ensenyament per a molts. Et delectes amb les imatges i et deixes impressionar per les paraules. Com tot, hi ha de bo i de dolent. Però sempre hi ha una espurna esperant-te o simplement una història que et commociona. Diuen que és un art, i jo m'ho crec. Una altra cosa és voler-nos convèncer amb arguments mal intencionats o explicar-nos històries d'amor, d'un amor impossible, irracional, fals i obscè. Poden fer dringar els sentiments, però no enganyar-los, no mentir-los. La mentida no és una bona recepta, ni per al comtat de York ni per a Lisboa.