Tots
aquells que es deleixen pel sol estan d'enhorabona, ja ha arribat de debò i per
quedar-se. A mi me és indiferent, em resigno i suporto les seves invectives. No
llueixo palmito ni palmó, a l’hivern
amb cara d'alls tendres i l’estiu amb la mateixa cara però de color llet
desnatada. L'alcalde de Tarragona segueix amb el seu bon ànim manifestant
l'èxit, l'excel·lència dels Jocs del Mediterrani. Però sembla ser que fins i tot
a les carnisseries regalen entrades per presenciar alguna competició. Estan una mica escamats en constatar que en la
majoria d'espectacles tan sols hi van els atletes, els àrbitres, els que no es
perden una si és gratis, i la senyora encarregada de les tovalloles. Sense
oblidar la parella de policies aguantant el marró. Mals temps per a la cosa
dels bíceps i la testosterona aplicada a l'esforç. Pateixo ja esperant l'acte
de cloenda d'aquests Jocs. Amb una mica de sort es podrà presenciar una
desfilada de la Legió amb cabra inclosa, una exhibició de les cosidores de
Toledo o, vés a saber, una demostració del campió del món en ametlla garapinyada.
La inauguració va situar el llistó en els núvols. I aquest sabor tarragoní que
tant agrada ...
La
Comunitat Europea i, amb ella, tots els seus mandataris, també estan
d'enhorabona. I no pel sol, els Jocs, ni tan sols pel dinars i sopars que es
munten. Ui, què va. A les sales del ple i en els mateixos passadissos de la
seu, es feliciten els uns als altres, encara que no es puguin ni veure, es
congratulen de veure que el representant espanyol per fi és algú que el seu
físic no és sorrut, encorbat, esquerp o seriós. Però més que res, perquè
estaven fins a les engonals d'haver de parlar amb les mans o les ganyotes. I és
d'entendre, és clar, perquè els polítics espanyols s'han destacat sempre per
parlar el murcià, segovià, sevillà, aragonès, manxec, granaíno i, en certs
casos, el madrileny. I sí, ells creuen que són poliglotes, i no dic que no,
però és que no els entenen ni els més arriscats. Situació que produeix un
efecte evaporador, excloent. És a dir, mentre els mandataris departeixen a
mandíbula oberta en rotllanes multicolor, el representant espanyol acostuma a
estar assegut, mirant-se les ungles i repartint somriures al més enllà, perquè
no hi ha més ençà. Ull, a nivell resolutiu espero del Sr. Sánchez, exactament
el mateix que dels seus antecessors. Tant de bo m'equivoqui, però no sòl
equivocar-me. Parla anglès i francès fluid, però ... Spanish is difficult.
Per
aquestes llargues platges en què no em banyo, un restaurant mitjà-alt et pot endinyar
de 22 a 24 euros per un llobarro al forn o a la sal. Aquest mateix llobarro, en
un establiment similar, et pot costar entre 26 i 28 euros a Barcelona. Jo tinc
per costum ja fa molts anys, sortir a dinar, mai o gairebé mai a sopar. L'excepció del sopar, per exemple, va ser el
passat 17 d'agost. Aquella nit em vaig cruspir un llobarro a la sal. Però això és
irrellevant, no té cap interès. Terrassa exterior, aixequem el cul de les
cadires cap a la una de la matinada, passeig fins a l'aparcament i arribada a
casa cap a la 1'20h. A trenta metres de les nostres cadires encara calentes,
quatre terroristes són abatuts pel mateix mosso, estant nosaltres a l'interior
de l'aparcament i no adonar-nos de res. ¿I què pinta el llobarro aquí? Res, no
pinta res. Només que aquella nit, abans de ser abatuts els terroristes, en la
seva fugida desesperada a peu, van ferir de gravetat a diverses persones que
passejaven tranquil·lament, gaudint de la nit, la conversa, la fresca i,
potser, d'un sopar compartit amb amics. Amb o sense llobarro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada