AMORS TORTUOSOS

Ahir a la nit patia un estrall depressiu i transcendent de personalitat, que no sé ni què és això, però queda molt bé, gairebé dramatúrgic. El cas és que vaig finalitzar en el meu afany de penjar parides musicals a Facebook i em vaig lliurar a la noble causa de furgar en els sentiments aliens. Ja que aquest lloc té nom de tren, em vaig decidir per veure la pel·lícula Tren nocturn a Lisboa. Prèviament vaig revisar La Correspondència. El nexe que uneix les dues pel·lícules és que estan interpretades en el seu paper masculí per Jeremy Irons, el misteriós, l'estrany, el fràgil, que mai deixa indiferent.

Sense cap dubte el tren a Lisboa és molta millor pel·lícula que la de l'amor d'ultratomba. Una fogosa relació d'amor entre una estudiant d’astre física i el seu professor que li triplica l'edat. El film s'inicia en una habitació d'hotel, impartint una lliçó de petoneig en què es mengen les boques, acompanyada d'un malabar joc de mans entre tots dos. Bé, ell desapareix d'aquesta vida, però ella segueix rebent en moments i dates oportunes diferents missatges en forma d'àudio, email, i cedés. El calvari que pateix la jove creix fins a límits insuportables, i els records que la asfixien. Tot això amb un relat tediós, lent i repetitiu. Irons no surt ben parat a la meva manera de veure. L'actoràs que és, queda desdibuixat i volàtil. Per a mi que tenia pressa per acabar el rodatge. Bons exteriors i relaxant i exquisida música.

En bona hora avui una mossa de 18 anys estaria pendent dels missatges d'ultratomba, seguint l'esperpèntic I escatològic guió de tot un flamant cadàver. ¡Què dic mossa! Ni tota una dona en tot el seu esplendor. Com a molt li portarien un ram de gladiols de la seva part i de les parts del seu nou amic. La vida és així de crua i real. Per a mi que Tornatore (Cinema Paradiso) va voler filar encara més prim, però va punxar. Avui es fa difícil trobar poesia darrere de les cantonades, prevalen les presses i les picors de baixos. Sona malament potser, però ahh ...

Jeremy Irons està més al seu lloc, millor situat, una mica embadalit, en Tren nocturn a Lisboa, com a professor de llatí i grec a Berna. El seu afilat rostre encaixa en la trama, l'atzar posarà a les seves mans un bitllet de tren amb destinació a Lisboa. Solitari i una mica esquerp, s'obsessionarà a trobar l'autor d'un petit llibre escrit durant la dictadura de Salazar. La pel·lícula manté el ritme i descriu bé el moment i l'ambient de la ciutat violentada pel feixisme. En aquest anar i esdevenir, el protagonista suís (Irons) persegueix l'impossible, coneixent un bon grapat de personatges que van estirant del cabdell fins arribar a l'autor del llibre, extint ja. En aquest llarg itinerari va cobrint els grans buits de la seva pròpia vida. Un matrimoni fracassat i una aula plena d'estudiants com a únics amics. Solitari, metòdic, pensador, reflexiu i una mica tímid. Bingo, amb un peu a l'estrep del tren de tornada a Suïssa, el professor descobreix l'amor i el tren marxa sense ell.

El cinema en el seu conjunt i en el seu magnetisme indiscutible, és font d'ensenyament per a molts. Et delectes amb les imatges i et deixes impressionar per les paraules. Com tot, hi ha de bo i de dolent. Però sempre hi ha una espurna esperant-te o simplement una història que et commociona. Diuen que és un art, i jo m'ho crec. Una altra cosa és voler-nos convèncer amb arguments mal intencionats o explicar-nos històries d'amor, d'un amor impossible, irracional, fals i obscè. Poden fer dringar els sentiments, però no enganyar-los, no mentir-los. La mentida no és una bona recepta, ni per al comtat de York ni per a Lisboa.