AGAFA LA PASTA I CORRE

Benvolgudes amigues i amics, la funció ara començarà, el que ignoro és com acabarà. Els pallassos han estat retratats, el maquillatge cobreix les cares dures i la carpa abarrotada de públic clama venjança i castic. Com a resultat de tal esdeveniment, l'atmosfera ha estat envaïda per un espes i contundent núvol. Núvol que pel que sembla ve prenyat d'ingents quantitats de merda pura. És el gran dia.

Durant anys han volgut intoxicar, i ho han aconseguit, amb que els artistes catalans eren els desestabilitzadors del tauler espanyol. El bombardeig d'insídies i calúmnies ha estat demolidor. Els insults i humiliacions, dignes de la taverna més pestilent. I com ja sospitàvem els pallassos del grupet català no han estat més que els nans de les representacions. Els bufons als quals se'ls pot humiliar i pegar. Els grans artistes i capitosts del major desfalc polític d'aquesta trista història, no han pogut evadir-se ni en els seus luxosos carros de fira.

Si el sideral robatori s'hagués perpetrat en algun circ democràtic europeu, a aquestes hores hi hauria ja centenars de dimissions. Aquí no, aquí no dimiteix ni el mico del circ. Espanya cañí en tot el seu esplendor. El cap de files ha manifestat a la COPE "El govern assegura que no li afecta de cap manera la sentència", la sentència de la Gurtel. O sigui, no l'afecta que el seu tresorer durant dècades, càrrecs de confiança, diputats, ministres i aliats diversos, hagin estat sentenciats a dècades de presó. Pel que sembla ni l'afecta "de cap manera" la gravetat de la llista de delictes comesos: associació il·lícita, frau a l'administració pública, prevaricació, blanqueig de capitals, delictes contra la hisenda pública, tràfic d'influències, apropiació indeguda o estafa processal.

I seguint amb les piruetes des de dalt del trapezi, ha seguit no sentint-se afectat per la sentència. Ni que s'hagi confirmat l'existència d'una caixa B del partit dels trapezistes, amb una estructura financera i comptable paral·lela a l'oficial, almenys des de l'any 1989.

Tampoc creu que l'afecti de "cap manera" que el tribunal hagi acreditat l'existència d'un autèntic sistema corrupte entre el grup del saxofonista Correa i els aixecadors de peses del PP fins al punt que, segons sentència, es va crear en paral·lel un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional a través de mecanismes de manipulació i contractació pública central, autonòmica i local. No sembla afectar tampoc a l'home bala, la sèrie de despropòsits de tota índole que recullen els 1700 folis de la sentència. Ni es donen per assabentats de les partides de cartes que van jugar a l'ombra de la carpa, en què, en comptes de sota, cavall i rei, hi havia sobres farcits d'escuma líquida, ¡alehop! A la butxaca!

Què més es pot dir dels integrants d'aquest circ? Afortunadament ha estat necessària la intervenció de la justícia per clamar al cel el que Pagliacci balbuceja al final del drama en escena, "La Comèdia e Finita". Alguns ens preguntem, no sortint de la sorpresa, si pot arribar a ser cert aquest drama, si és veritat que aquesta companyia de funambulistes transhumants forma part del govern d'un país. Si no és un somni que es castigui un raper a tres anys i mig de presó o es mantinguin a la presó preventiva d'incert final a persones que no han estat processades. Que un primer d'octubre dictaminessin l'apallissament del pacient i innocent públic que havia comprat la seva localitat. ¿Quina serà l'opinió de l'Europa democràtica sobre aquest monumental galimaties? Estem parlant de corrupció en la seva més exigent accepció, adscrita com el sucre al cafè a les més altes esferes d'un país.

Comencen a sorgir veus d'altres circs que se senten ofesos. Desconfio. Quan Aznar va pujar al poder va donar per liquidada l'última etapa de González, un despropòsit de calaixos rebentats. Amb Aznar ja saben per on van anar els tirs de fira i sempre toca. Amb l'home bala queda tot dit. Mocions de censura, eleccions ... qui vol ser director del nou circ? ¿Sánchez? ¿Rivera? Sense paraules. La Comèdia e Finita.

LA CORRESPONDÈNCIA

He tornat a revisionar La Correspondenza. Encara que això de revisionar em soni a moc penjant, ha tornat a creuar-se en la meva vida aquesta pel·lícula. I la veritat és que una vegada més es posa de manifest la contradicció en enjudiciar l'argument per un crític entès i un ignorant compulsiu, com pot ser un servidor. Els de a peu ens movem per sentiments, emocions o escenografia i els entesos pels flancs tècnics i professionals. Normal fins aquí, ells cobren per fer la seva feina i nosaltres paguem per veure aquest treball. I gairebé sempre apostem per gaudir, per passar una bona estona fixant-nos en els petits detalls i, habitualment, per la interpretació.

Del resultat d'aquesta obra concebuda i dirigida per Giuseppe Tornatore (Cinema Paradiso), el crític diu "Que l'amor veritable sobreviu a la pròpia mort és la lliçó que aquí imparteix el professor Giuseppe Tornatore. Hem, però, d’assenyalar tres problemes. 1) L'excés de cartes manuscrites, devedés, missatges de mòbil o e-mails que la protagonista rep del seu amant (¿d'ultratomba?), durant les dues hores de metratge, acaba provocant un irreparable sopor en l'espectador. 2) No ajuda a empassar-se la píndola, al contrari, el fet de sotmetre la trama a un cabalós riu de reflexions astrofísiques. I 3) Per si no fos poc l'empatx romàntic-existencial, la història es complica amb el trauma familiar de l'heroïna, de totes totes sobrant".

Estic d'acord en els punts 1 i 3, sobretot l'1, hi ha un abús soporífer de missatges. Però anem al que anàvem: la interpretació. Com no pot ser d'altra manera, Jeremy Irons, impecable en aquesta dualitat tan seva; moments estel·lars en què interpreta i moments en què sembla fer veure que interpreta. Pàtina singular de la seva dilatada filmografia. Irons no té un punt mitjà que ho encaselli, agrada molt o no agrada gens. A mi m'agrada, és diferent. Té un halo diferent, et confon, fins i tot en ocasions creus que és gai, apreciació que queda immediatament desmentida. Els seus canvis de registre són gairebé continus. Cert que la pel·lícula no dóna lloc a un gran lluïment del seu rol, més aviat inexistent per la mateixa trama. És la veu de qui ja ha mort. Ella, Olga Kurylenko, bella i sensual, s'esforça a esborrar la seva imatge de bella dona florero i noia Bond. Al meu entendre compleix satisfactòriament amb el seu paper d'enamoradíssima d'un home gran. Tots dos estan bojament enamorats, el professor i l'estudiant de astrofísica en el que no deixa de ser una relació a distància.

En general la crítica no ha deixat canya dreta sobre la parella distanciada per una diferència d'edat considerable. Fins i tot he llegit que és una història d'amor post mortem. Com evidentment sí que ho és. La música del film absolutament tendra i romàntica, fruit de l'exquisida batuta d'Ennio Morricone. Plans amb forta càrrega eròtica, altres de romàntics, molts tristos, i alguns deliciosos com els del llac Orta i l'illa de San Giulio. ¿Es pot estimar a distància? Aquesta seria la conclusió de la cinta.

És possible estimar lluny de la persona estimada, no sentir, no tocar, no besar, no veure. Assumpte difícil de pronunciar-se, hi ha respostes per a tots els gustos. Pot basar-se una relació en l'ús de tots els mecanismes que avui la tècnica posa a la nostra disposició? La realitat és que ens permeten veure i parlar amb algú que resideixi a les antípodes i tot el temps que vulguem quan vulguem. Però no és el mateix, és clar que no. No obstant això sí que és possible, i tant que sí. Hi ha qui opina que tot i ser possible, pot ser és més susceptible d'infidelitats al no haver-hi cap possibilitat de saber-ho ni sospitar-ho. Com si no hi hagués infidelitat en relacions de proximitat. La meva pobre i allunyada opinió és que sí, que la distància pot afavorir el joc brut, sense generalitzar, però pot. En tot cas tot dependrà de la robustesa d'aquest amor mutu. En el cas d'Ed i Amy -Jeremy i Olga- l'amor mutu està per sobre de qualsevol consideració, arribant a la desesperació, l'erotisme i culminació virtual de l'amor, el caos mental o la santificació del record. Tot això i més, molt més, renegant de la distància i apropant-la amb mitjans electrònics. De més estrambòtiques les he vist.

LA CORRESPONDENCIA

He vuelto a revisionar La Correspondenza. Aunque esto de revisionar me suene a moco colgando, ha vuelto a cruzarse en mi vida esta película. Y la verdad es que una vez más se pone de manifiesto la contradicción que se pone de manifiesto al enjuiciar el argumento por un crítico entendido y un ignorante compulsivo, como puede ser un servidor. Los de a pie nos movemos por sentimientos, emociones o escenografía y los entendidos por los flancos técnicos y profesionales. Normal hasta aquí, ellos cobran por hacer su trabajo y nosotros pagamos para ver ese trabajo. Y casi siempre apostamos por disfrutar, por pasar un buen rato fijándonos en los pequeños detalles y, habitualmente, por la interpretación.

Del resultado de esta obra concebida y dirigida por Giuseppe Tornatore (Cinema Paradiso), el crítico dice “Que el amor verdadero sobrevive a la propia muerte es la lección que aquí imparte el profesor Giuseppe Tornatore. Debemos sin embargo señalar tres problemas. 1) El exceso de cartas manuscritas, deuvedés, mensajes de móvil o e-mails que la protagonista recibe de su amante (¿de ultratumba?), durante las dos horas de metraje, acaba provocando un irreparable sopor en el espectador. 2) No ayuda a tragar la píldora, al contrario, el hecho de someter la trama a un caudaloso río de reflexiones astrofísicas. Y 3) Por si no fuera poco el empacho romántico-existencial, la historia se complica con el trauma familiar de la heroína, a todas luces sobrante”.

Estoy de acuerdo en los puntos 1 y 3, sobre todo el 1, hay un abuso soporífero de mensajes. Pero vamos a lo nuestro: la interpretación. Como no puede ser de otra manera, Jeremy Irons, impecable en esa dualidad tan suya; momentos estelares en los que interpreta y momentos en los que parece fingir que interpreta. Pátina singular de su dilatada filmografía. Irons no tiene un punto medio que lo encasille, gusta mucho o no gusta nada. A mí me gusta, es diferente. Tiene un halo distinto, te confunde, incluso en ocasiones crees que es gay, apreciación que queda inmediatamente desmentida. Sus cambios de registro son casi continuos. Cierto que la película no da lugar a un gran lucimiento de su rol, más bien inexistente por la propia trama. Es la voz de quien ya ha muerto. Ella, Olga Kurylenko, hermosa y sensual, se esfuerza en borrar su imagen de bella mujer florero y chica Bond. A mi entender cumple satisfactoriamente con su papel de enamoradísima de un hombre mayor. Ambos están locamente enamorados, el profesor y la estudiante de astrofísica en lo que no deja de ser una relación a distancia.

En general la crítica no ha dejado títere con cabeza acerca de la pareja distanciada por una diferencia de edad considerable. Incluso he leído que es una historia de amor post mortem. Como evidentemente sí que lo es. La música del film absolutamente tierna y romántica, fruto de la exquisita batuta de Ennio Morricone. Planos con fuerte carga erótica, otros de románticos, muchos tristes, y algunos deliciosos como los del lago Orta y la isla de San Giulio. ¿Se puede amar a distancia? Esta sería la conclusión de la cinta.

Es posible amar lejos de la persona amada, no sentir, no tocar, no besar, no ver. Asunto difícil de pronunciarse, hay respuestas para todos los gustos. ¿Puede basarse una relación en el uso de todos los mecanismos que hoy la técnica pone a nuestra disposición? La realidad es que nos permiten ver y hablar con alguien que resida en las antípodas y todo el tiempo que queramos cuando queramos. Pero no es lo mismo, claro que no. Sin embargo sí que es posible, y tanto que sí. Hay quien opina que aun siendo posible, puede ser más susceptible de infidelidades al no haber posibilidad alguna de saberlo ni sospecharlo. Como si no hubiera infidelidad en relaciones de cercanía. Mi pobre y alejada opinión es que sí que la distancia puede favorecer el juego sucio, sin generalizar, pero puede. En todo caso todo dependerá de la robustez de ese amor mutuo. En el caso de Ed y Amy –Jeremy y Olga- el amor mutuo está por encima de cualquier consideración, llegando a la desesperación, el erotismo y culminación virtual del amor, el caos mental o la santificación del recuerdo. Todo eso y más, mucho más, renegando de la distancia y acercándola con medios electrónicos. De más estrambóticas las he visto.

PARAULES EN CAURE EL CREPUSCLE

Aparentment rejovenit, fruit d'una dieta d'aprimament iniciada per voluntat pròpia, manté aquesta aparença d'home dur, no esquerp, altiu, que diuen alguns. Però no triga a descobrir el seu costat més conegut i cultivat per ell; el sentit burlesc i còmic que el porta a en riures de gairebé tot. Però mai amaga la fortalesa de les seves conviccions, defensades aferrissadament.

-Nom, lloc de naixement i edat.

-Ompli vostè la casella com millor li sembli, no recordo el meu nom. Vaig obrir els ulls en una plaça enjardinada, plena de dàlies i geranis. Anys hi han els que hi ha des l'equador d'una pèrfida dictadura fins avui.

-El seu físic encoratja una imatge d'home seriós i com cal. Té que penedir-se d’alguna cosa?

-És clar, naturalment que sí. Presenti’m algú que no tingui res de que penedir-se. Errem el tret massa vegades.

-Què li diu la paraula Cultura amb majúscula?

-Em diu ben poca cosa. Avorreixo magnificar una cosa que forma part intrínseca de la vida. Cultura és gairebé tot: una imatge, un gest, la música, la pintura, l'escultura, el turisme ben entès, el pa enfornat, les maneres, les llengües, la literatura, la mirada d'un nen, el teatre, el cinema, jo què sé. Cultura és tot en la nostra vida. No és un dia a l’òpera o recitar una frase recremada. Si hem de parlar de cultura amb majúscula llavors estem perduts. Amb majúscula significa ocasió, moment, circumstància. I la cultura és continuació, actitud, disposició.

-Creu que a Espanya hi ha cultura o almenys iniciatives estatals per promoure-la?

-Li vaig a fer un símil també recremat; Espanya és un país de pandereta. No s'ha fet mai res a favor de l'aprenentatge, ans al contrari. S'ha promocionat la grolleria, la vulgaritat o el gust per martiritzar els animals. Propi de països subdesenvolupats. Ja se sap, un país mig analfabet és cent vegades més manipulable que una societat culta.

-Veu amb bons ulls que els governs destinin pressupostos importants per al sosteniment de l'exercit, l’església o associacions privades de caire polític?

-Són qüestions que em remeten inequívocament a la pandereta. No tinc més a afegir. Fujo d'uniformes i d’uniformitats.

-Encara fuma tant?

-Em dol i sap greu haver d’afirmar-ho, si. Soc com una bombolla dins d'una altra. Pestilent i nociva.

-Ha sentit por alguna vegada a la vida?

-La por, o les pors, són com de la família per a mi. Ignoro per als altres. Cada vegada que tinc un dubte, l'amenaça del desconegut, l'enigma d'una anhelada resposta, noto por, sento por del futur, temo no estar a l'altura de les circumstàncies. Em molesten els secrets, l’inexplorat. I tot això m’influeix, fa trontollar el meu ànim i la meva percepció de la realitat. Fins i tot crec que transcendeix a lo personal. M'acuso d'haver-ho contagiat, en un o altre passatge, fins i tot sense voler-ho, en gairebé tots els meus llibres.

-Vostè es troba en l'edat ... madura, alguns diuen que és la millor en la vida d'un escriptor, la més prolífica, la més intuïtiva. Per què va deixar d'escriure?

-Vol una resposta important, impactant? Doncs sento no poder-li oferir. Em vaig cansar, m'avorria ..., em va abandonar la cuqueta de la necessitat, d'haver de furgar de nou cada dia a la recerca de no se sap què ...

-Però hi ha milers de persones que opinen el contrari, vostè agrada.

-Em vaig cansar d’exigir-me, d’obligar-me, de tenir els meus pensaments equivocats, d'esperar que fluïssin les idees com grapats de cireres. Tenia por de fracassar, d'enfonsar-me al pou de la indiferència, de ser rebutjat. Va arribar un dia en què vaig dubtar molt seriosament de la meva capacitat per escriure. I ho vaig deixar, vaig tancar els meus arxius i vaig segellar la meva consciència. Vaig obrir la finestra i vaig descobrir que allà fora hi havia un altre món sense folis, sense tinta, sense presses. I l'aire penetrava fresc embolicant el meu rostre i pacificant el meu cor. ¿Quin onzè manament m'obliga a treballar fins al crepuscle dels meus dies? Cap. I perquè no, em va agradar la vida que tenia davant i no veia.

-Parli'm d'enveges i soledats, si és que les coneix.

-Sí, crec que sí. Venen freqüentment per aquí. Les conec. L'enveja l'he llegit en algun paperot descrita com un estat mental en què hi ha dolor o adversitat per no posseir un mateix el que un altre té, siguin béns o qualitats personals. Bé, podríem acceptar el significat donat, però són tantes les variants que ... Miri, si diem, per exemple, m'agradaria saber tant com l'enginyer que aixeca ponts o gratacels. Això és una enveja sana, constructiva, fins i tot admirable. Donant per sobreentès que el tal envejós és algú amb voluntat d'estudi o treball. Però si diem, m'agradaria tenir el cotxàs que condueix aquell home, però es passa el dia jugant a les cartes al bar amb els amics, això ja és una enveja repugnant, gairebé que és odi disfressat de reconeguda ineptitud. Però hi ha moltes més variants, moltíssimes. Té una certa semblança amb la gelosia, però això ja és un altre cantar. La gelosia amatòria sol descansar en la desconfiança, en la pobresa d'esperit. La gelosia justificada sí que comporta el dolor i la frustració. Es dona el cas que vaig viure un d'aquests drames en el meu cercle d'amistats i, cregui’m, li puc assegurar que porten una càrrega de tragicomèdia que van més enllà del que és pugui entendre com a suportable.

-I que pot dir-me de la solitud.

-En aquest moment poc o gairebé res. És tard i la brisa esgarrapa la meva escamada pell i suposo que la seva, encara que més jove. Crec que el més sensat que he llegit és allò de, si estas sol i sents la soledat, aquí comença el problema.

El vaig deixar assegut, al jardí. M’emportava el dubte de si aquell home d'ulls eixerits i gestos resolutius no tornaria algun dia a prémer les tecles. Semblava content i desinhibit, però alguna cosa em deia que potser sí que acusava una certa solitud lluny dels seus papers. Sentir la solitud quan un està sol, va dir. No obstant em sortí amb la meva, no es va parlar de llibres, ni de vendes o fracassos. Només de l'home, i això era el que m'interessava. Al final de la llarga filera de xiprers, en la llunyania, s'ocultava claudicant el vermellós sol rere de les muntanyes. Tot home té dues cares, la que es veu i la interior.

PLUJA DE CACA DE VACA

Plou a bots i barrals, el neteja vidres no dóna l'abast amb l'aigua que cau, i les rodes semblen surar. Mal dia per jugar-se la pell a la carretera. Em creuo amb altres automobilistes en sentit contrari que no semblen immutar-se amb la tempesta, bé, ara és el moment, el preludi de la gran ostia que es produirà en qualsevol moment. Ja se sap, l'home és l'únic animal que sempre ensopega amb la mateixa pedra. Són inútils les advertències, corren i avancen. Ja s'ho faran, també jo em puc encastar al cul d'un camió durant qualsevol llanci relliscós, però almenys soc conscient del que està en joc. Poca visibilitat i condensació al parabrisa. Porto recorreguts 90 km, ja només falten 510. A poc a poc i bona lletra.

He de portar el gos al veterinari, li ha sortit un petit bony al ventre. Crec que serà un quist, poca cosa. Encara que, la veritat, potser hauria de portar-lo al psiquiatre, és un pulguero molt perspicaç i atent. Intel·ligent podria dir, però llavors ja no seria cap gos especial, seria com tots. I no ho és. Tinc una transferència pendent, els mobles de l'habitació de la nena. La setmana que ve, no hi ha pressa. Tothom vol cobrar, cony. Tinc ganes de fumar, però he deixat la jaqueta al maleter ¡déu meu! El pare esta cabrejat, diu que la seva pensió és una merda, i raó no li falta, crec que tot aquest embolic de les pensions no és altra cosa que una estafa colossal. Passes la vida amb més estretors que il·lusions, et fas gran i diposites grans esperances i projectes per quan deixis d'estar a primera fila. ¿I quin és el resultat, què és el que t'espera? Doncs que t’envien una bonica carta comunicant-te la teva nova situació i que conclou amb el llançament als teus morros d'una nutrient i voluminosa tifa de vaca, amb un llacet escrit en tinta transparent que diu "Estimat pringat, li desitgem una ràpida i sobtada mort per poder-nos estalviar la seva merda de pensió".

Creix la pluja, s'han encès els focus i encara veig menys. Em detindré en una àrea de servei, un lloc en el qual demanes un entrepà de pernil i et donen una albergínia suada farcida de no sé què, però fumaré. Ha refrescat i fa olor a humitat.  M’assalta la temptació d'enviar un missatge, m'abstinc. Però puc fer-ho curtet, quatre paraules, no, millor quan em detingui. Hi ha el cementiri ple de IPhone, i ja no funcionen ni recarreguen bateria. Arrenco de nou, em fumària un altre pito, però no procedeix. Em queden 280 km, tot arribarà, la pluja sembla remetre el seu ímpetu. El meu company de fatigues m’alerta de proximitat de radar, a cinc-cents metres, redueixo, com tot fill de mare. Et fan la foto i et foten una pasta. Cabrons! Puc dir-ho tranquil·lament perquè estic al cotxe sol. D'una altra manera es podria considerar incitació a l'odi i 'zasca! al jutjat ¡Cagundéu!

L'autopista discorre entre valls verdes, per aquí les pastures són pinzellades comuns en el paisatge. Els ramats d'ovelles esquitxen el camp de puntets blancs. La pluja va quedant enrere i el sol comença a despertar entre veloços núvols que busquen el mar per omplir els dipòsits. Em queden 90 km, per pujar-me al monte Igueldo i deixar-me seduir per la bella Easo. Però això serà ja demà. Sento per la ràdio un senyor amb molta convicció que canta les meravelles del 155 sense arpa ni violí. Des que vam implantar el 155 tot ha anat bé i s'està reprenent el bon camí, diu. ¿Merda! m’assetja la nicotina no ingerida. Vaig sol al cotxe encara, ningú em sent, cap espia a la guantera, buida la rereguarda. Com és possible tenir tan mala llet com per dir que tot va bé, quan tothom sap que s'han proposat exterminar aquest país? No em sent ningú ni de bon tros em proposo induir a odi algun. Això ells. ¡Cagundéu! La sensació és d'estar cobert de merda fins el tupè.