LA CORRESPONDÈNCIA

He tornat a revisionar La Correspondenza. Encara que això de revisionar em soni a moc penjant, ha tornat a creuar-se en la meva vida aquesta pel·lícula. I la veritat és que una vegada més es posa de manifest la contradicció en enjudiciar l'argument per un crític entès i un ignorant compulsiu, com pot ser un servidor. Els de a peu ens movem per sentiments, emocions o escenografia i els entesos pels flancs tècnics i professionals. Normal fins aquí, ells cobren per fer la seva feina i nosaltres paguem per veure aquest treball. I gairebé sempre apostem per gaudir, per passar una bona estona fixant-nos en els petits detalls i, habitualment, per la interpretació.

Del resultat d'aquesta obra concebuda i dirigida per Giuseppe Tornatore (Cinema Paradiso), el crític diu "Que l'amor veritable sobreviu a la pròpia mort és la lliçó que aquí imparteix el professor Giuseppe Tornatore. Hem, però, d’assenyalar tres problemes. 1) L'excés de cartes manuscrites, devedés, missatges de mòbil o e-mails que la protagonista rep del seu amant (¿d'ultratomba?), durant les dues hores de metratge, acaba provocant un irreparable sopor en l'espectador. 2) No ajuda a empassar-se la píndola, al contrari, el fet de sotmetre la trama a un cabalós riu de reflexions astrofísiques. I 3) Per si no fos poc l'empatx romàntic-existencial, la història es complica amb el trauma familiar de l'heroïna, de totes totes sobrant".

Estic d'acord en els punts 1 i 3, sobretot l'1, hi ha un abús soporífer de missatges. Però anem al que anàvem: la interpretació. Com no pot ser d'altra manera, Jeremy Irons, impecable en aquesta dualitat tan seva; moments estel·lars en què interpreta i moments en què sembla fer veure que interpreta. Pàtina singular de la seva dilatada filmografia. Irons no té un punt mitjà que ho encaselli, agrada molt o no agrada gens. A mi m'agrada, és diferent. Té un halo diferent, et confon, fins i tot en ocasions creus que és gai, apreciació que queda immediatament desmentida. Els seus canvis de registre són gairebé continus. Cert que la pel·lícula no dóna lloc a un gran lluïment del seu rol, més aviat inexistent per la mateixa trama. És la veu de qui ja ha mort. Ella, Olga Kurylenko, bella i sensual, s'esforça a esborrar la seva imatge de bella dona florero i noia Bond. Al meu entendre compleix satisfactòriament amb el seu paper d'enamoradíssima d'un home gran. Tots dos estan bojament enamorats, el professor i l'estudiant de astrofísica en el que no deixa de ser una relació a distància.

En general la crítica no ha deixat canya dreta sobre la parella distanciada per una diferència d'edat considerable. Fins i tot he llegit que és una història d'amor post mortem. Com evidentment sí que ho és. La música del film absolutament tendra i romàntica, fruit de l'exquisida batuta d'Ennio Morricone. Plans amb forta càrrega eròtica, altres de romàntics, molts tristos, i alguns deliciosos com els del llac Orta i l'illa de San Giulio. ¿Es pot estimar a distància? Aquesta seria la conclusió de la cinta.

És possible estimar lluny de la persona estimada, no sentir, no tocar, no besar, no veure. Assumpte difícil de pronunciar-se, hi ha respostes per a tots els gustos. Pot basar-se una relació en l'ús de tots els mecanismes que avui la tècnica posa a la nostra disposició? La realitat és que ens permeten veure i parlar amb algú que resideixi a les antípodes i tot el temps que vulguem quan vulguem. Però no és el mateix, és clar que no. No obstant això sí que és possible, i tant que sí. Hi ha qui opina que tot i ser possible, pot ser és més susceptible d'infidelitats al no haver-hi cap possibilitat de saber-ho ni sospitar-ho. Com si no hi hagués infidelitat en relacions de proximitat. La meva pobre i allunyada opinió és que sí, que la distància pot afavorir el joc brut, sense generalitzar, però pot. En tot cas tot dependrà de la robustesa d'aquest amor mutu. En el cas d'Ed i Amy -Jeremy i Olga- l'amor mutu està per sobre de qualsevol consideració, arribant a la desesperació, l'erotisme i culminació virtual de l'amor, el caos mental o la santificació del record. Tot això i més, molt més, renegant de la distància i apropant-la amb mitjans electrònics. De més estrambòtiques les he vist.