Moments S.I.H

 

SIH és la formula literària amb la què Suso del Toro ens resumeix, com un anagrama, la forma de procedir de l’estat espanyol des de què Espanya és això, Espanya. Sotmetre, Imposar i Humiliar. I efectivament és així. Mai, jamás de los jamases, s’asseu a una taula a negociar, a debatre, a escoltar l’altre banda, a conèixer les seves necessitats, aspiracions, projectes de futur, aportacions o millores. Ells acostumen a basar les seves eternes negatives en un brusc exabrupte “Por cojones y punto”. Bé, ja hauríem de estar acostumats a aquestes delicadeses, però costa, costa i cansa.

Espanya és un país que només creu en el bipartidisme, i a la força, perquè per molts el ideal és el partit únic. Tenen un curiós sentiment de propietat, d’exclusivitat, d’agut centralisme. Tant mateix tot el que pugui passar fora del límits de Madrid, s’ho miren amb una mena de menyspreu, de provincianisme emprenyador. Catalunya té en aquest rebost de teranyines una importància cabdal, absolutament imprescindible pel bon funcionament del estat del benestar malgastador. Recomano la lectura de “Yo, el Rey” de Pilar Eire, però aviso, els pot donar un estrenyiment inesgotable.

Catalunya des de els temps de la república ha tingut una sort de polítics com per posar-se a córrer, un desgavell sense parangó. Som molt demòcrates, sí, tenim un ramet de partits polítics, però no han sabut que fer durant els darrers quaranta anys i, el que és pitjor, no s’han posat mai d’acord per anar tots a una, aconseguir els seus propòsits, i tornar-se a barallar després. Catalunya està trista, fosca, gris, impersonal i sense nord. I no parlo de virus, que també. Potser podríem anar a Holanda o Alemanya i contractar polítics professionals, els d’aquí els donem ja per amortitzats, tots.

MOMENTS (de Primavera)

 

¨La tramuntana no té amic i l’home pobre no té abric”. S’acosta el gran canvi, la terra i el cel es muden per rebre, puntuals, les mutacions de tot tipus dintre les entranyes de la mare Naturalesa. I de les aus, els boscos, els rierols, les fulles i fins i tot les boires. La Primavera arriba fidel i complidora al calendari tancat i hermètic de les forces invisibles. En ple crepuscle del temut hivern, fred, fosc i desconsolador, empren la fugida cap altres verals. Les tonalitats ja van polint la paleta dels colors més esperançadors. També les humitats dels senders i camins s’anirà assecant irremeiablement al mateix compàs que les boires s’extingiran amb tots els seus mals presagis.

La primavera ho rejoveneix tot i les primeres revolades d’ocells per d’amunt dels trossos, desplegaran els seus savis coneixements per detectar vells aixoplucs o localitzar-ne altres nous. La naturalesa sempre et sorprèn però mai ens enganya. Tota la arboreda de fulla caduca ara resta despullada, però ja estan obrint els armaris per vestir-se amb els millors i sorprenents verds. Tant mateix les vinyes, en els ossos, començaran a jugar amb els colors, tot esperant les sarments presumides que donaran habitacle als grans dolços per acabar tancats en vidre. Deixarem com sempre que els sentits se’ns trasbalsin davant els grans espectacles primaverencs, els del sol també, i acaronarem cada dia tantes novetats que fins i tot arribarem a oblidar-nos de que tot és vell.

MOMENTS

 

Corren uns aires viciats, es podria dir que oxidats. Des de la nit dels temps tot el que ha volgut i demanat la societat, és quelcom guanyar-se la vida i viure en pau. ¿I haurà alguna cosa més senzilla i raonable? La gent viu atemorida i preocupada pel maleit virus. Ja fa un any que les tenebres de lo desconegut van fer niu a tot el planeta. La incertesa, el dubte i la por han fet tot el que estava a les seves mans per doblegar la gent. I ho han aconseguit. La mort, la por i el dubte creen immobilitat. Paràlisi. I així estem.

¿Ens sentim recolzats i protegits per tots els mandataris que tutelen i vetllen les nostres vides des de els seus castells de proa? No, ans al contrari, pel que fa a Espanya, Catalunya inclosa, hem arribat a una mena de punt sense retorn. Dic sense retorn perquè aquí no claudica ni dimiteix, per greu que sigui la seva mancança. Són uns barruts sense pal·liatiu, que l’únic que els preocupa és la seva posició guanyadora, en la poltrona i en la butxaca. Si anem mig tirant, sense llançar res, és gràcies, com sempre, als professionals anònims, a tot el cos sanitari en el cas de la plaga negre, i a l’empresa i treballadors en el dia a dia per poder fer bullir l’olla. Els governs i institucions annexes, de d’alt a baix, estan donant un lamentable espectacle, on paga el pato un que passava per allà i el causant del delicte es passeja altiu i provocador. Ara sí que Europa ja comença a veure la mosca a l’orella, que ja ho sabia però mirava a les papallones. Confiem en que aviat els comenci a estirar les orelles o els baixos, perquè el moment és gaire bé insostenible. Segur que s’entendran perquè a fi de comptes, ja saben, Espanya frueix d’una democràcia sòlida i plena.