EL BUENO, EL FEO Y EL MALO

El domingo, 23, seremos testimonios directos de lo que se ha dado en llamar “el mayor tiroteo ocurrido en Arroyo Colorado”. Poblaciòn al norte de Texas, en medio de una llanura inhóspita e infestada de serpientes y algún que otro apache borracho. Arroyo Colorado es tan tranquilo que nunca pasa nada. De momento el ferrocarril no tiene parada, principalmente porque no pasa ningún tren. Hay un General Store, el saloon, ocho chicas que bailan el can-can de noche, y el carpintero que talla hermosos ataúdes.

Pero hay un sheriff. Si, Peter Chanches, el bueno, cuida de la seguridad de sus vecinos tras el ventanúco de la oficina, whisky en mano y calabozo abierto desde el último ahorcamiento de un cuatrero y chupoptero. Como tantos otros.

Corre como la pólvora el rumor de una siniestra visita al pueblo de dos pérfidos conocidos, dispuestos a descabezar a Chanches y ocupar el cargo de sheriff: el temible Alvord Fiejo, el feo, emigrado de Costa d’Amorte y se vende por un puñado de dolares, i yago, el quema libros, el malo. No harà ni seis meses que se presentó en Angleton un predicador para acercar la palabra de Dios y de paso vender algunas biblias. De pronto se presentó el quema libros y al grito de muera la cultura, cosió a balazos al predicador y prendió fuego al carromato de las biblias.

A fe de Dios no sé que pueda llegar a ocurrir pero pintan bastos. Hay temor y dudas sin respuestas. Todavía no se ha inventado el futuro voto en Arroyo Colorado, pero lo que se dice boto, es posible que botemos más de la cuenta.

YA LA TENEMOS AQUI

 

Queridos y, sobre todo, queridas amigas. Casi tres meses ausente por estrictas razones de vivir lo mejor que pueda. Puesto al corriente de todas las novedades de este singular y bellotero país, entra con fuerza lo de la implantación paulatina de la manoseada Inteligencia artificial. IA. Por muchos alabada y denostada por otros. Confirmado a nivel mundial que la I A ya está presente en todo tipo de trabajos con excelentes resultados. Prepárense las nuevas generaciones para recibir una solemne patada en el culo en su trabajo. Qué guay, no? Recibirán a domicilio, sin gastos de envío, una mierda de salario calcada a la de sus vecinos, y todos igualados como las moscas cojoneras. Eso sí, los robots trabajando duro, ustedes quedarán al margen de horas extras, vacaciones, puentes, Rodriguez suba al despacho, semana santa y argucias para no currar  “Es que hoy estoy malo”. Tranquilos, no teman,  tendrán que activar el freno de mano. Serán tantas y tantas las películas de tele que se tragarán -a cual más infame- que precisarán de un asistente. Olvídense de aviones y Menorca, a trinchar el sofá y a callar. Les mantendré informados.

 

 

  

TU SÍ QUE SAPS, PAPI

Papi, papi, et puc fer una pregunta? Doncs és clar que sí, fill. Ha passat alguna cosa a l'escola? No, mira, resulta que avui ha vingut un senyor per fer-nos unes explicacions, però la veritat no hem entès res. Feia servir paraules molt estranyes que no te les he sentit mai. Ens ha dit que quan siguem grans ja no decidirem per nosaltres mateixos, no podrem fer plans de futur ni entendre les matemàtiques. Que tothom es regirà per la I.A. ¿Què és la Intel·ligència artificial? Ahhh, bé, no és fàcil de resumir, en primer lloc et diré que no tinc ni puta idea de que es tracta aquest engendra, però tinc la seguretat que ens fotrà si o si. Sobretot a la vostra generació perquè la nostra ja estarà criant malves.

 

Ha dit que els avions volaran sols, sense pilots. I que ja no es treballarà, res de matinar per anar al lloc de treball, com tu, que t'aixeques a les cinc del matí i tornes a mitja tarda. Serà fantàstic no? La veritat és que crec que només treballaran els robots estúpids i oliosos, carregant-se milions de llocs de treball i sense baixes ni vacances ni la regla ni vagues ni fotre mà a la Loli. I potser també curraran alguns dels que van amb corbata i estudien la manera de donar-nos pel cul a tothom. Ves, et crida la mare.

 

Menys mal, ja no sabia què dir-li. I no li he dit que tota la població, menys els de sempre, cobraran cada mes una merda de salari igualitari per a tothom. De cotxe, vacances i creuer pel mediterrani, ni en foto. Entrepà de calamars, somriure i bon aspecte. Intel·ligència Artificial? Que els donin!!!

 

POR FIN, ENCONTRÓ TRABAJO.

 POR FIN, ENCONTRÓ TRABAJO.

El progreso siempre llega tarde. Más de setenta años acariciándose los gemelos, pobres, a la sombra de cualquier castillo y, de repente, como quien no quiere la cosa, se le acerca un lacayo y le susurra al peludo oído ya es rey. Hostias, dijo, en inglés. A partir de aquel momento lo más refinado de la edad media convulsionó a propios y extraños.

Me dispuse con urgencia a coger el primer vuelo hacia Londres, pero fue en vano, había cola desde El Prat hasta Dunkerque. En otro reinado será, me dije. Servidor se tragó los fastos de la canonización, perdón, entronización quise decir, por la maldita tele. Pero que decepción tan grande, no podía creerlo, mis contactos me comunicaron que en la lista de invitados no constaban como tales ni James Bond ni Robin Hood. Sencillamente lamentable. El príncipe Enrique, duque de Sussex, tampoco le arreó al canapé, castigado.

Veamos 29.000 policías y cuatro mil más de no sé qué, que también cobran. Santo cielo, si la intervención de James Bond hubiera sido más efectiva y algo más barata. Y no digo de los posibles flechazos de Robin.

Mi jefe no me permite que me alargue en los artículos, iré concluyendo, pero como el jefe y yo son los mismos, pues paciencia. Tengo miles de cositas que contar de la fiestecita de cien millones, pero no puedo. Me quedaré en los atuendos y ropajes, vaya soponcio. No fue una simbología de la edad media, estábamos en la edad media. Qué horror. Y por la cara de los susodichos no veo mucha alegría. Pasen y vean.

QUINA CONYA (TREN DE LLARC RECORREGUT

 Ja fa un temps que em van deixar escriure a La Vanguardia digital un cop per setmana, habitualment els diumenges. Provarem vaig pensar, i mira per on m’hi vaig quedar vuit anys sense fallar cap setmana. Cap ambició ni una de despuntar en res, merament distracció. Explicar els meus curts i llarcs viatges per el món i posar de relleu la immensitat de bajanades diaries que ens trameten diaris i televisió. Avui no ho podria fer. Son tantes i tan variades les animalades diaries que es fa molt difícil poder seleccionar. La societat s’ha transformat, el que abans en deiem valors, avui es pura diarrea mental. Ep! També hi han notables millores en molts aspectes. No pertanyo al club de rememorar el passat amb nostàlgia.

Jo ja no tinc edat per fer-me un tatu a l’esquena, el pit o la punta del que ja està en vaga permanent. De politica ni parlar. Tenim uns politics amb maneres tavernaries, ignorants, camorristes, aprofitats i maquiavelics. En quant als politics catalans, mare de Déu, un grapat d’inutils perduts en un bosc de matolls i brossa.

Vicens Lozano, magnific periodista especialitzat en temes vaticans, explica en l’intrigant llibre “Intrigues i poder al Vaticà” un dinar en un restaurant de luxe a prop de la Santa Seu, convidat per un cardenal i alguns bisbes, que a l’hora de les postres els van portar el menú on s’hi podia escollir -amb foto- des-de nois molt macos, prostitutes de la familia i degenerats grupals o gais vestits d’escolanet. Vicens va marxar.

Que sempre hi ha sigut tot això? N’estic segur, però no per una crosta religiosa, sinó per una putrefacció de l’ètica.

 A veure, a veure,  Dalai-lama és el cap suprem del budisme,  per tant també és sa santedat pels seus fidels. En una recent trobada amb les multituts de seguidors, un nen li preguntà a sa santedat si li podia fer una abraçada, concedit, el nen s’acosta i mentre dura la mostre de fervor budista, el ser suprem besa els llavis de la criatura i li diu a cau d’orella que li llepi la llengua, en presència d’altres adults. A la vista del cacau que es va organitzar, sa santedat va atribuir l’acció a una broma com les que, segons assegura la seva oficina de comunicació, acostuma a fer als seus fidels.

Molt bé d’acord. Un servidor no acostuma a prendre part d’aquests espectacles massius de caràcter religiós, però dona’t el cas, si fos jo el que em trovés en aquesta lamentable circumstància crec honestament que li fotria un puntapeu als ous. Alerta! No per malicia o discrepància, ni molt menys, sinó com a demostració del meu afany i interès per ser un bon devot.  No es tracta de si els seus morros són festigosos o els ous no eren prou frescos, tant s’hi val.  En fi, la propera vegada que el Dalai-lama vingui a Barcelona, al Ritz o al Arts, aniré de vacances a Mauritania, es pot pescar i dormir a la palla. I evitar un conflicte internacional. I també es broma eh, com ell.

Ara haig de tancar, però quan em tregui la mandra de sobre, els posaré al corrent d’un sarao organitzat en un àtic de 800 mts a cent metres del Vaticà. ¿Qui paga la festa? Doncs la recaptaciò del grandiós dia del Domund.

ANAIS I SHEREZAD

Eren les nou menys un minut, la megafonia anunciava l’arribada del tren. Com un clau, la monstruosa cara de ferro ensenyava el morro a cent metres. Vam accedir sis passatgers i per no perdre temps vaig abordar l'hostessa de terra:

-El cotxe set, per favor.

-Ha encertat senyor, és aquest mateix.

Em vaig instal·lar al meu acomodament i finestreta, sospirant que no s'ocupés el seient contigu, em vaig alleugerir de roba i vaig obrir la safata de servei. Eren cinc hores i mitja les que em separaven de Granada. L'indicador de velocitat ja marcava 170 km/hora, i a la sortida del túnel va arribar als 300 km/hora. Senzillament acollonant, brutal. De l'estació de Lleida ni rastre, es disposava a travessar el desert dels Monegres. Últimament, si és possible, les llargues distàncies les faig amb AVE, adéu cotxe, adéu riscos, hola comoditat i rapidesa.

Buscava el connector de la tauleta, quan:

-¿Tot bé senyor, necessita alguna cosa?

La veritat és que l'hostessa més que dona era una nina. Ja ho vaig advertir a l'andana de sortida. I l'uniforme li quedava de caramel. Em va estranyar el seu interès, normalment no passen tan aviat i es mouen amb protocols estrictes d'atenció al viatger.

-Doncs no, tot bé, una mica estret com sempre. En una estoneta prendré un cafè. Gràcies.

-No cal que s'emporti la motxilla a la cafeteria, m'avisa i jo vigilaré. A més, aquest seient no està venut, viatjarà sol però més còmode.

-¿Moltes gràcies, com es diu?

-Anaís.

-Em vaig quedar una mica perplex i em vaig xiuxiuejar a mi mateix -Estigues quiet Pep que li portes trenta anys-. Aquesta vegada viatjava per negocis o -dit d'una altra manera- aconseguir vendre un pis que havia comprat feia dotze anys. Amb vistes al Darro i el serrell de l'Alhambra. Granada m'enlluerna, em sedueix, aplaca els meus impulsos i recrea la meva imaginació. García Lorca m'hipnotitza. No vaig passar mai una nit en aquest llunyà niu ni vaig trobar mai Sherezade. Una mala i equivocada opció de joventut que vaig poder mantenir gairebé a l'oblit mitjançant una cadena de lloguers. Mal negoci.

Tenia hora al notari a les cinc de la tarda per signar la venda i donar brillantor a les butxaques. Un tren semi nocturn em tornaria a casa a partir de les 20 hores en punt.

En tornar del cafè em vaig trobar amb l'Anaís a l'altra punta del vagó atenta a qualsevol eventualitat, inclosa la meva motxilla, bella i dolça. Li vaig preguntar si també anava a Granada.

-Si senyor, allà acaba el meu servei i lliuro fins demà a les cinc de la tarda, torno a dormir a Figueres.

Caram vaig pensar, si jo tornaré avui a la tarda ja no la veuré. El cuc d'acer va virar a tota velocitat a la recerca del Sud. Vam vorejar Madrid i va posar la directa a la trobada de Còrdova. Deu minuts d'espera i fletxada fins a Granada. Tres anys sense venir a la capital cultural d´Andalusia. Pensava en la placidesa de la ciutat i en García Lorca.

“Por el agua de Granada solo reman los suspiros”. Fàcil veritat, però quina intimitat ferida i culta reuneixen aquestes nou paraules.

-Adéu Anaís, a la porta del cotxe set, gràcies per les teves atencions i amabilitat. Com que a tu també et conclou el viatge, m'agradaria tornar-te a veure per compartir un cafè.

Va somriure, va mirar els dos passadissos i em va fer dos petons candorosos. Vaig desembarcar alegre i confús. Em vaig girar i vaig cridar - a les sis a la Plaça Nova-. De la signatura a la notaria, res de nou, vaig signar i vaig cobrar amb gran alegria de la meva cartera. Com a anècdota, una precisió de la senyora notària:

-La seva professió, si us plau, posi vividor, vividor li vaig dir.

Es va fer el silenci i de sobte van esclatar les rialles al despatx. Em vaig disculpar i li vaig aclarir que vaig voler dir que segueixo viu, que encara respiro.

La Plaça Nova estava escombrada pel sol de mitja tarda, la meitat llampegant i la resta a la penombra, a l'empara del tèrbol perfil de l'Alhambra. Regnava l'enrenou: grups de turistes dòcilment conduits sota d'un paraigua groc, balladors de flamenc banyats en suor darrere d'uns euros i alguns cantaores asseguts en cadires, formant una rotllana. Els palmers picant de mans i vomitant la seva trencada veu entre quejios i ganivetades de veu oliosa com en nit de lluna marró.

Yo pronuncio tu nombre

En las noches oscuras

cuando vienen los astros

a beber en la luna

y duermen los ramajes

de las frondas ocultas

 

(Seguirà)