ANAIS I SHEREZAD

Eren les nou menys un minut, la megafonia anunciava l’arribada del tren. Com un clau, la monstruosa cara de ferro ensenyava el morro a cent metres. Vam accedir sis passatgers i per no perdre temps vaig abordar l'hostessa de terra:

-El cotxe set, per favor.

-Ha encertat senyor, és aquest mateix.

Em vaig instal·lar al meu acomodament i finestreta, sospirant que no s'ocupés el seient contigu, em vaig alleugerir de roba i vaig obrir la safata de servei. Eren cinc hores i mitja les que em separaven de Granada. L'indicador de velocitat ja marcava 170 km/hora, i a la sortida del túnel va arribar als 300 km/hora. Senzillament acollonant, brutal. De l'estació de Lleida ni rastre, es disposava a travessar el desert dels Monegres. Últimament, si és possible, les llargues distàncies les faig amb AVE, adéu cotxe, adéu riscos, hola comoditat i rapidesa.

Buscava el connector de la tauleta, quan:

-¿Tot bé senyor, necessita alguna cosa?

La veritat és que l'hostessa més que dona era una nina. Ja ho vaig advertir a l'andana de sortida. I l'uniforme li quedava de caramel. Em va estranyar el seu interès, normalment no passen tan aviat i es mouen amb protocols estrictes d'atenció al viatger.

-Doncs no, tot bé, una mica estret com sempre. En una estoneta prendré un cafè. Gràcies.

-No cal que s'emporti la motxilla a la cafeteria, m'avisa i jo vigilaré. A més, aquest seient no està venut, viatjarà sol però més còmode.

-¿Moltes gràcies, com es diu?

-Anaís.

-Em vaig quedar una mica perplex i em vaig xiuxiuejar a mi mateix -Estigues quiet Pep que li portes trenta anys-. Aquesta vegada viatjava per negocis o -dit d'una altra manera- aconseguir vendre un pis que havia comprat feia dotze anys. Amb vistes al Darro i el serrell de l'Alhambra. Granada m'enlluerna, em sedueix, aplaca els meus impulsos i recrea la meva imaginació. García Lorca m'hipnotitza. No vaig passar mai una nit en aquest llunyà niu ni vaig trobar mai Sherezade. Una mala i equivocada opció de joventut que vaig poder mantenir gairebé a l'oblit mitjançant una cadena de lloguers. Mal negoci.

Tenia hora al notari a les cinc de la tarda per signar la venda i donar brillantor a les butxaques. Un tren semi nocturn em tornaria a casa a partir de les 20 hores en punt.

En tornar del cafè em vaig trobar amb l'Anaís a l'altra punta del vagó atenta a qualsevol eventualitat, inclosa la meva motxilla, bella i dolça. Li vaig preguntar si també anava a Granada.

-Si senyor, allà acaba el meu servei i lliuro fins demà a les cinc de la tarda, torno a dormir a Figueres.

Caram vaig pensar, si jo tornaré avui a la tarda ja no la veuré. El cuc d'acer va virar a tota velocitat a la recerca del Sud. Vam vorejar Madrid i va posar la directa a la trobada de Còrdova. Deu minuts d'espera i fletxada fins a Granada. Tres anys sense venir a la capital cultural d´Andalusia. Pensava en la placidesa de la ciutat i en García Lorca.

“Por el agua de Granada solo reman los suspiros”. Fàcil veritat, però quina intimitat ferida i culta reuneixen aquestes nou paraules.

-Adéu Anaís, a la porta del cotxe set, gràcies per les teves atencions i amabilitat. Com que a tu també et conclou el viatge, m'agradaria tornar-te a veure per compartir un cafè.

Va somriure, va mirar els dos passadissos i em va fer dos petons candorosos. Vaig desembarcar alegre i confús. Em vaig girar i vaig cridar - a les sis a la Plaça Nova-. De la signatura a la notaria, res de nou, vaig signar i vaig cobrar amb gran alegria de la meva cartera. Com a anècdota, una precisió de la senyora notària:

-La seva professió, si us plau, posi vividor, vividor li vaig dir.

Es va fer el silenci i de sobte van esclatar les rialles al despatx. Em vaig disculpar i li vaig aclarir que vaig voler dir que segueixo viu, que encara respiro.

La Plaça Nova estava escombrada pel sol de mitja tarda, la meitat llampegant i la resta a la penombra, a l'empara del tèrbol perfil de l'Alhambra. Regnava l'enrenou: grups de turistes dòcilment conduits sota d'un paraigua groc, balladors de flamenc banyats en suor darrere d'uns euros i alguns cantaores asseguts en cadires, formant una rotllana. Els palmers picant de mans i vomitant la seva trencada veu entre quejios i ganivetades de veu oliosa com en nit de lluna marró.

Yo pronuncio tu nombre

En las noches oscuras

cuando vienen los astros

a beber en la luna

y duermen los ramajes

de las frondas ocultas

 

(Seguirà)