BENVINGUTS A CONYILANDIA

Senyores i senyors, després de molt meditar em reafirmo en el convenciment de  que aquest país és un conyàs. Vegin i llegeixin, si us plau. Dimarts va venir a Barcelona el Sr. Rajoy vestit de rei mag, sense oripells ni corona. Pel que sembla es va mostrar receptiu i proper, als seus, és clar. Va tirar de cartera i va regalar als catalans ni més ni menys que 4200 milions d'euros. Sens dubte un gest que és d'agrair, en concepte de futures inversions en aquesta terra de psicòpates que es proposen trencar Espanya. Encara no se sap si la trencaran a cops de martell o a cops d'urna, està per veure. Però resulta, cago en la mar, que el saldo negatiu de les inversions a Catalunya s'estima en deu mil milions en projectes d'exercicis anteriors no executats. Incompliment per falta de memòria? O sigui, els trens de rodalies són màquines del temps que sempre retrocedeixen, les carreteres estatals són uns cavallets de fira i trams de vies d'un sol sentit. I quaranta mil coses més que dormen en algun calaix ministerial. Del vital Corredor del Mediterrani, de moment, tan sols sabem que és un corredor. En resum no ens ha regalat res, ens deu molt encara ¿No serà el corredor de la mort? Sona malament. En fi, durant el lliurament de joguines pel mandatari, no va perdre l'ocasió per avisar a qui el vulgui escoltar, que, si els catalans segueixen fent el ruc, actuaran de forma prudent i proporcional. No els sona a amenaça? Cago en la mar.

En un altre ordre de coses, la inefable sultana del Sud, Na Susana Díaz, en l'acte inaugural del CaixaForum de Sevilla, acompanyada del Sr. Fainé va dir "L'aposta de La Caixa per Andalusia amb el CaixaForum és la constatació que Andalusia és una terra de confiança, que val la pena i que exigeix ​​el compromís, la inversió i el suport de les institucions ". No demana, exigeix. Bonic, no? L'endemà Fainé i Díaz signaven un acord en virtut del qual La Caixa destinarà 50 milions d'euros per col·laborar en acció social, educativa i cultural amb la Junta, ¡Ole mi niña! Tot just un any abans en un míting cigroner, per excitar el personal, deia "La principal entitat financera  d’Andalucia és La Caixa. Quan els andalusos paguin els seus impostos, els seus préstecs, les seves hipoteques, aquests diners vagin a Catalunya i tributi a Catalunya i a més diuen que és dels catalans (un servidor no entén na) Amb els nostres diners, amb el nostre treball, amb el nostre esforç, ¿amb el nostre salari? Ja està bé, que diguin la veritat, que diguin quina Espanya volen! Doncs amb tot respecte Sra. Susana, és que no volem Espanya de cap manera, estem entristits per sentir-nos culpables d’emportar-nos els seus diners. Tan sols aspirem ja a anar-nos-en d'aquí cagant osties, i ho sento molt eh! No volverá a ocurrir.

Vaja, vaja, vaja, per aquí treu el cap la voraç mà del senyor Millet. Quina peça, de debò. No només va saquejar amb mà de ferro al Palau, sinó que el tio es va fer creditor de subtileses i gestos molt propis d'un sibarita de les finances. Pel que sembla es valia de quatre conserges que amb el seu esforç alleujaven la gestió diària del mestre Millet. La cosa funcionava més o menys així: "A veure Manolo, te’n vas al banc i cobres aquest taló". El que Manolo no sabia és que el paperet era per cent vint mil euros i que la cartereta que portava no li servia ni per tapar-se les vergonyes. Finalment va trobar la solució proveint-se d'una bonica motxilla de la qual fins del ganxo de la cantimplora penjaven bitllets. ¡Geni, que ets un geni! Sembla ser que un dia era tal la pasta que havien de portar els quatre conserges que, en tornar amb la mercaderia, semblaven quatre excursionistes amb l'esquena doblegada per l'empenta dels bitllets de cinc-cents euros de res. Talment semblaven quatre boy scouts en fila índia, silenciosos i disciplinats. En fi, un enamorat de la pasta, un amant del paper tintat, un ardu defensor dels seus mètodes.

Ja dic, això és un conyàs i campi qui pugui. El dolent del cas és que potser no pugui salvar-se ni el nen del càntir.

ELS CRITS DEL SILENCI (Conyes a part)

Les petites històries quotidianes acostumen a ser més divertides, però també més intranscendents, encara que no per això deixen de tenir substància. Evidentment em refereixo a bajanades, banalitats i ficades de pota diverses. En aquest cas em referiré a dues senyores i un senyor. La policia local de Salamanca va ser advertida el dia 9 de desembre passat, a la nit, que d’un determinat pis d'un bloc d'habitatges, provenien uns crits esgarrifosos de dona que tenien el bloc aterrit. Eren intermitents, no continus, i amb puntes de gran intensitat que es barrejaven amb aparatosos estrèpits de mobles. Tal allau de trucades va activar una patrulla a les cinc del matí. Els agents es van situar a la porta de l'immoble i un d'ells va desenfundar l'arma. Els crits eren paorosos i aguts, i abans de trucar a la porta els policies van investigar, via orella a la porta, arribant a la feliç conclusió que la senyora era presa d'un macro orgasme de proporcions gegantines. De tal manera que van esperar un descans de la parella per no tallar el frenètic i vistós treball. En resum, una multa de 150 euros a la dona per alterar l'ordre públic nocturn. Em dol en l'ànima que l'ajuntament no hagi proposat una condecoració al causant de tant xiscle, perquè donar canya sis hores no és qualsevol cosa. M'imagino a les dames de la casa, un cop calmades, dir-li al seu marit "Ho veus pelacanyes, això és un tio, no com tu sempre roncant. Porca enveja.

Ens situem a New York, aquest cas és més mesurat perquè, amb el seu permís, parlaré en primera persona. La mateixa situació anterior però sense crits, l'hotel al carrer 42 entre Station Central i l'edifici de l'ONU. La meva dona em donava puntades de peu a les cames perquè en l'habitació del costat no cessaven els sorolls, murmuris, gemecs i cops al capçal en la nostra paret. Li vaig dir "dorm que s'estan massacrant, i que ell no sigui un texà d'aquells de dos metres amb barret". Al final no vaig tenir més remei que trucar a recepció, però el meu injuriós anglès va provocar que als deu minuts truqués a la porta un tros de negre amenaçador i llustrós. No hi havia manera que entengués la situació, vaig haver de gesticular amb posats grollers i moviments eròtics, assenyalant l'habitació del costat. Jo no sé si el pacificador d'uniforme va entendre que em volia raspallar a la veïna d’habitació o que m’estava insinuant a ell amb els meus gestos eròtics. Es va fer petar els dits, va bramar un Ok, i va tocar el dos amb aire fresc. Per postres em vaig sentir un "No et saps explicar".

La meva dona estava de viatge, i un servidor amb la meva filla, el meu fill i la seva núvia vàrem anar a Madrid. En aquell temps anava freqüentment a Madrid, ens vam allotjar a l'hotel de sempre al carrer Comandant Zorita, prop d'Azca. Volia marcar-me un detall i els convidà  un cap de setmana a “donde alfombran con claveles la Gran Vía”. Per abreujar, el segon dia em van comunicar a l'hotel que s'havia produït un error i no tenia reserva per aquella segona nit. Ens van enviar a un altre hotel a la plaça del Callao. Barri de teatres i guirigalls diversos. Impossible dormir, música i cant a tota pastilla. “Buenas noches, me puede decir que sucede con tanto griterío”. “A si, perdón, mire es que estamos pared por pared con el teatro y hoy actúa Manolo Escobar, pero solo hasta las doce”.  “Pues entonces llévense el teatro a las afueras, ¿no?” “Disculpe, ahora mismo llamo a ver si es posible bajar el volumen. Vam dormir poc, però el fart de riure que ens vam fer va ser de manual. “Mi carro me lo robaron, estando de romería/Mi carro me lo robaron, de noche cuando dormía” Amb dos collons, ¡sí senyor!

NO EM VENGUIS LA MOTO

Fa quasi dues dècades que els diumenges surto amb moto de quatre rodes, sempre en diumenge, ni durant la setmana, ni els dissabtes, sempre en diumenge. Els darrers tres anys he sortit poc per una cosa o altre. Em trobo en una situació de difícil aclariment, se’m presenten dubtes i contrarietats sobrevingudes: por, desconfiança, temor, mandra, fred, pluja, vent i pànic de quedar-me tirat per qualsevol revolt de la muntanya. Com us ho diria, principalment terror de fotre’m una ostia i que m’hagin de plegar amb grua. Per mi és una raó de consistència. Aquestes motos no s’han fet per la carretera, de manera que sempre estem submergits pels infinits verals de la muntanya, bosc en definitiva. Les possibilitats de clavar el casc, amb la closca dintre, en la soca d’un pi són molt altes. Del mateix teler pot ser trobar-te en la drecera una corba inesperada de les que solen ser de 180 graus i sortir volant pel penya-segat. Consti que no hem sigut mai agosarats ni hem fet l’animal, però els perills són sovintejats i imminents. He tingut ocasió de presenciar veritables trencadisses i caps trencats, situacions que impressionen i acovardeixen. Sortosament fins a dia d’avui me n’he lliurat, ara, ensurts, a grapats. També haig de dir que som respectuosos amb les terres de conreu que ens topem i curosos amb no malmetre els camins o senders. També he vist multes dels senyors forestals de 2500 euros, que són un fotimer d’esmorzars campestres. L’esmorzar acostuma a ser el tret més interessant del itinerari. Bars de petits poblets de muntanya, garetos assilvestrats i tuguris en els que són necessaris pebrots per endinsar-s’hi. El menú sempre és de forquilla i ganivet, i en molts cassos de pijama i orinal. Mai de entrepans o vulgars bocates. Carn a la brasa, mongetes, pebrots, ceba, arbequines, carxofes i rovellons en el seu temps, acostumen a ser protagonistes assidus. El xarel·lo sempre amb gasosa, per allò del beure, i sempre amb porró. Capítol cafè i xupitos  més val no esmentar-ho perquè mai se sap. Tampoc me n’adono si algú, amb aires de prestidigitador, treu de la butxaca una petaca relluent plena d’escocès. El més emprenyador és a l’estiu, quan els camins llueixen un pam de pols, els efectes són tan exagerats que quan arribes a casa sembles un llençol en moto, fins el punt que el gos et borda per intrús. Entre l’escalfor del sol, de l’equipament i del motor, sues com un marrà abans del degollament. I sempre que trobo un pa de pagès de veritat, xarel·lo garantit, pa de pessic o patates de Prades, en compro. Això genera una rebuda més afectuosa. Fins i tot un any, per Pasqua, vaig portar per després de l’esmorzar una esplèndida Mona dins d’una d’aquelles caixes tan horroroses en que les subministren. Em sembla que la vaig perdre tres vegades pel camí, amb la qual cosa vàrem obrir el paquet i ens la vam menjar com la tradicional paella a València, tots cullera en ma i anar esgarrapant.

Ja dic, avui per avui només hi veig perills i obstacles. Així em quedo tranquil, m’enganyo a mi mateix, li dono totes les culpes a l’entorn o la climatologia i allargo les sortides. Però és tot fals, una pura enganyifa, un fracàs personal, una ineptitud contrastada. Senzillament és que ja no sóc el mateix, no tinc els reflexes que tenia, em fa por sortejar qualsevol obstacle, em canso amb la postura dalt del cavall, em fan mal les cames i l’endemà tinc agulletes repartides com bons germans per tota la meva malmesa carrosseria. Aquesta és la única veritat, ja no sóc el que era si és que algun cop vaig ser alguna cosa més. I a tot això no sé perquè els hi explico aquestes bajanades. Hi aniré pensant del perquè, ara no ho sé.

UN BOSC I DOS PARDALS

L’estiu i la tardor s’emporten totes les lloances com a temps propici per la fotografia, la poesia o la literatura, sense menystenir la primavera que ve a ser com l’esclat dels sentits i les emocions pels seus vius colors, la seva dimensió paisatgística i on, segons diuen, en les pluges de primavera totes les coses són més belles. I encara més, vestint-la de flor, en una rosa hi caben totes les primaveres. Però encara no hi hem arribat, manquen menys dies dels que tenen dues setmanes. Som a l’hivern, a les acaballes de l’estació més freda, excloent, trista i esquelètica. Antonio Gala ho resumeix d’aquesta manera “Era invierno; llegaste y fue verano. Cuando llegue el verano verdadero, ¿qué serà de nosotros?

Si hom s’atura per el camí adreçant els ulls més enllà del seu nas, se n’adona que l’entorn està mutant, els canvis es fan evidents, els verds amagats i enfosquits es dilueixen en una escala d’intensitats que s’estén del més pàl·lid fins el verd punyent i selvàtic. Les soques dels arbres ensenyen desprevingudes les cicatrius infringides per la naturalesa descontrolada. Pluges, vents, tempestes, freds gèlids, boires i neu, fereixen els troncs retorçats de tanta i llarga vida. I no es queixen, no es lamenten, no ploren. Els sembrats s’espolsen la mandra i mostren ufans els seus dos pams de canya verda empentejats per la rica saó que els ha salvat d’una mort segura, aviat torraran la canyeta i de la seva espatlla brotarà l’espiga d’or. Els humans i els vegetals  tenim les mateixes costures; Només hi ha dues races, les que són lliures i les que no ho són. I de vegetals, els que són vius i els que són naturalesa morta.

Em torno a aturar en un revolt on els ancians i enlairats pins priven de tota intromissió en l’espai al pare sol, llegenda viva del foc, consol dels fredolics i administrador de les vides. Miro al meu voltant i només veig la suprema grandiositat del bosc, la suau brisa m’acarona i pentina els cabells, l’aiguamoix s’olora en l’ambient, no molesta i em recorda la infantesa. En un curiós gest la mica de vent emprenya un arbust fent-lo tentinejar de dreta a esquerra deixant veure el pla i les diferents parcel·les dels conreus. El sol il·lumina l’estampa i em permet de veure un turó on els bancals ben escalonats semblen tecles de ceps. No fan música les tecles però donen vi. La grandiositat de muntanyes i els seus boscos es espaterrant, però la modèstia del camp ens alimenta.

Immòbil i callat observo a poca distància dos personatges engrescats en les seves coses, el diàleg és viu i la gesticulació, també. No semblen espantats per la meva presència i no donen cap treva a la xerrameca. Mouen les petites ales i de tant en tant es donen el bec. No hi entenc res d’ornitologia, millor si no hauria de ser classista, i res més lluny de la meva intenció. Són dos pardalets i prou. Tafaner sí que m’hi sento ara, m’agradaria saber de què parlen, si són amics o no es poden veure, si estan festejant, parlen de poesia o es confessen el seu amor. De ser així, ho han de fer tot ràpid perquè tenen una curta vida de tres anys més o menys. Això em porta a pensar que tant si són només amics, com si estan perdudament enamorats, no cauran en la indolència dels humans. No s’enganyaran mai, es diran tota la veritat i mai s’inventaran excuses per amagar la seva infidelitat. Tampoc fingiran sofriment per posar mal cos al seu company (a). I si per alguna ignorada raó, qualsevol dels dos fos convidat a volar un cap de setmana o per vacances a altres paratges amb altres companyies, si negarien en rodó. 

Els ocells són més cabals i honrats que moltes persones. Jo no en tinc d’ocell, no s’han d’empresonar. El bosc és font de vida i, perquè no, d’ensenyances. I com els troncs dels arbres no em queixo, no em lamento ni ploro. Torno cap a casa, comença a enfosquir-se.

LES MIL I UNA NITS

Sent com sóc un enamorat confés del cinema, segueixo amb la meva pertinaç rutina de no anar mai al cinema ja fa anys. Crec que aquesta contradicció no minva la meva convicció, ja que la deriva dels somnis en imatges prové de la meva llegendària passió per la literatura. Freqüentment s'atribueix a les pel·lícules basades en un llibre, una prostitució del text original. Jo no ho crec, encara que si hi pugui haver sonades excepcions. Per posar dos exemples recents en el temps, pensin en Memòries d'Àfrica o Els Ponts de Madison, totes dues amb un magnífic guió i plenes de frases d'aquelles que un diria que queden per a la història. Bé, aquest mateix guió il·lustrat amb les imatges ho fa créixer com l'escuma fins al punt de commoure'ns reiteradament durant la seva projecció.

Els voldria parlar de pel·lícules que deixen pòsit, que tenen substància, que fan pensar. La Dolce Vita (1960) de Fellini, possiblement sigui la més semblant a la que em proposo comentar. El Gatopardo (1963) obra mestra de Visconti i Mort a Venècia (1971), del mateix Visconti. Totes elles peces d'or del setè art, de la mateixa manera que els seus directors. La Gran Bellesa, de Paolo Sorrentino, és un luxós punt de trobada per a tots aquells que vulguin aprofundir en les bolcades socials, les èpoques i els moviments de classes, amb uns lleugers i aspres tocs del surrealisme italià. Sorrentino ens obre les cortines amb una luxosa evocació de la decadència de l'alta societat romana.

Com a mestre de cerimònies el director va triar ni més ni menys que en Toni Servillo en el paper de l'escriptor / periodista, el paper de la seva vida sense dubtar, Jep Gambardella. Els deu primers minuts de la cinta indueixen a sortir del cinema o tancar la televisió, és un parany. A partir d'aquí, una festa d'aniversari (65) irromp amb tota la parafernàlia de personatges pintorescos i grotescos, joves i vells, abstemis i alcoholitzats, en un aquelarre de vici, presumptuosa intel·lectualitat, i culminació de la infidelitat, que transcorre en la terrassa de l'àtic de Jep, amb vistes al Coliseu. Continua la càmera donant tombs a la nit romana, brou de cultiu d'una societat nòmada, errant i perduda, en la qual Servillo ens fa de guia i protagonista. Gambardella ha complert els 65 i se sent vell, és la personificació de l'Europa, ullerosa, de jaqueta creuada elegant i hortera alhora, ha renunciat als fastos sexuals i al descontrol de la gresca contínua. Beure, parlar, ofuscar i malbaratar energia donant tombs tota la nit, participant en col·loquis de gent absurda i d'absurds col·loquis. No és la vida de les cases de família ni la del comerç o la de la feina, ni la de l'estudi o la ciència.

No són més que els tics i espetecs d'una classe agonitzant, d'un temps gairebé mort, que renega del present però intueix que tot ha acabat. Els trinxeraires arriben al final. ¿Què teniu en contra de la nostàlgia? És l'única distracció possible per a qui no creu en el futur. Alguna vegada has explicat les dones amb les que has estat? No sóc bo en aritmètica. Què fas aquesta nit chérie? Faré dues coses: una sopa i fer un polvet. Són dues coses en contradicció. No, són dues coses calentes. Personatges delirants i esperpèntics, dones casades però al seu lliure albir, poetes que no venen, velles asexuades, vídues drogades, marits ultra ortodoxos que amaguen un nuvi, un cardenal assidu als canapès i les vídues, una bellesa que "necessita" mostrar els seus pits, en fi, una roïndat humana. Com les situacions extravagants: el sopar amb la Santa (Parodia de la mare Teresa de Calcuta) o l'esgarrifosa màster class de Gambardella ensenyant a Ramona com ha de comportar-se en un enterrament de l'alta societat romana.

Fa pocs dies una persona propera em deia "A tu t'agrada aquesta societat, aniries una nit a on ells? I li vaig respondre "una nit si m'hagués agradat per conèixer de prop tota aquesta fauna. Però en qualsevol cas no, no m'agrada el llibertinatge disfressat de cendres intel·lectuals". Però no et pots imaginar com agraeixo una bona pel·lícula com La Gran Bellesa. (Però ells no l’ha van trobar).