NO EM VENGUIS LA MOTO

Fa quasi dues dècades que els diumenges surto amb moto de quatre rodes, sempre en diumenge, ni durant la setmana, ni els dissabtes, sempre en diumenge. Els darrers tres anys he sortit poc per una cosa o altre. Em trobo en una situació de difícil aclariment, se’m presenten dubtes i contrarietats sobrevingudes: por, desconfiança, temor, mandra, fred, pluja, vent i pànic de quedar-me tirat per qualsevol revolt de la muntanya. Com us ho diria, principalment terror de fotre’m una ostia i que m’hagin de plegar amb grua. Per mi és una raó de consistència. Aquestes motos no s’han fet per la carretera, de manera que sempre estem submergits pels infinits verals de la muntanya, bosc en definitiva. Les possibilitats de clavar el casc, amb la closca dintre, en la soca d’un pi són molt altes. Del mateix teler pot ser trobar-te en la drecera una corba inesperada de les que solen ser de 180 graus i sortir volant pel penya-segat. Consti que no hem sigut mai agosarats ni hem fet l’animal, però els perills són sovintejats i imminents. He tingut ocasió de presenciar veritables trencadisses i caps trencats, situacions que impressionen i acovardeixen. Sortosament fins a dia d’avui me n’he lliurat, ara, ensurts, a grapats. També haig de dir que som respectuosos amb les terres de conreu que ens topem i curosos amb no malmetre els camins o senders. També he vist multes dels senyors forestals de 2500 euros, que són un fotimer d’esmorzars campestres. L’esmorzar acostuma a ser el tret més interessant del itinerari. Bars de petits poblets de muntanya, garetos assilvestrats i tuguris en els que són necessaris pebrots per endinsar-s’hi. El menú sempre és de forquilla i ganivet, i en molts cassos de pijama i orinal. Mai de entrepans o vulgars bocates. Carn a la brasa, mongetes, pebrots, ceba, arbequines, carxofes i rovellons en el seu temps, acostumen a ser protagonistes assidus. El xarel·lo sempre amb gasosa, per allò del beure, i sempre amb porró. Capítol cafè i xupitos  més val no esmentar-ho perquè mai se sap. Tampoc me n’adono si algú, amb aires de prestidigitador, treu de la butxaca una petaca relluent plena d’escocès. El més emprenyador és a l’estiu, quan els camins llueixen un pam de pols, els efectes són tan exagerats que quan arribes a casa sembles un llençol en moto, fins el punt que el gos et borda per intrús. Entre l’escalfor del sol, de l’equipament i del motor, sues com un marrà abans del degollament. I sempre que trobo un pa de pagès de veritat, xarel·lo garantit, pa de pessic o patates de Prades, en compro. Això genera una rebuda més afectuosa. Fins i tot un any, per Pasqua, vaig portar per després de l’esmorzar una esplèndida Mona dins d’una d’aquelles caixes tan horroroses en que les subministren. Em sembla que la vaig perdre tres vegades pel camí, amb la qual cosa vàrem obrir el paquet i ens la vam menjar com la tradicional paella a València, tots cullera en ma i anar esgarrapant.

Ja dic, avui per avui només hi veig perills i obstacles. Així em quedo tranquil, m’enganyo a mi mateix, li dono totes les culpes a l’entorn o la climatologia i allargo les sortides. Però és tot fals, una pura enganyifa, un fracàs personal, una ineptitud contrastada. Senzillament és que ja no sóc el mateix, no tinc els reflexes que tenia, em fa por sortejar qualsevol obstacle, em canso amb la postura dalt del cavall, em fan mal les cames i l’endemà tinc agulletes repartides com bons germans per tota la meva malmesa carrosseria. Aquesta és la única veritat, ja no sóc el que era si és que algun cop vaig ser alguna cosa més. I a tot això no sé perquè els hi explico aquestes bajanades. Hi aniré pensant del perquè, ara no ho sé.