A LES TAVERNES HI HAVIA BOIRA SEMPRE

Avui és un d’aquells dies tan apreciats, dels que en obrir finestres i finestrons te n’adones de que realment estem en aquesta vall de pas. No pot ser que  aquesta grandiositat que es filtra pels vidres, pugui ser un bé terrenal de per vida, de la vida què la Providència ens concedeix potser sí. A menys què hom vengui la seva ànima al diable en un tripijoc d’aquests d’allargar el temps. Que no és el cas, doncs havent negociat fins el dia d’avui, encara és hora de què demani audiència al home de banyes i cua, que per molt a prop o lluny que visqui, no tinc tractes a fer amb ell.

Com us anava dient, el sol trisca enfeinat escalfant aquest món i l’altre, aquest de banyes no en porta, però noi! de dins el sarró treu unes grapades de foc que el que no fa massa eren glaçades, tronades o ventades, avui son prats de sembrat i pàmpols de cep que a corre cuita, enfeinats del cert, s’estiren i verdegen com si el bandoler els perseguís, talment com si quan clareja el dia, sobtadament tingués de néixer el capvespre. Potser en fan un gra massa, tampoc n’hi ha per tant. El sol sap el que es fa i el què ens convé. Tothom pot dir-hi la seva, altrament no seria just, però el sol és com un pare què vol el millor pels seus fills, però un pare malcarat, rigorós i autoritari, dels que cada paraula n’és un ordre per llaurar el nostre camí i aplanar les juvenils disbauxes.   

A dalt de tot a l’ample i llarg de la casa li sobresurt una treballada barbacana que respecte l’espai de les xemeneies, s’allarga, gira, guaita l’alçada i protegeix el trencaaigües. Esdevé un serrell de teules uniformades i disposades per mans artesanes. Cobreix la casa, expulsa  l’aigua del damunt i, essent amiga com és del sol, sap dir-li allò de fins aquí hem arribat. I si no fos així, vindrien els gemecs de juliol i agost que, encara que no hi soc mai, rumio des de el mar si l’escalfor pot entrar a casa sense haver-ho demanat ni molt menys desitjat. És lloc de trobada de coloms, rossinyols, orenetes o moixonets. Els més grans tenen una veuota que talment sembla que tinguin singlot, d’altres refilen matiners i els més menuts piulen com lloros, que no paren. Les reunions són d’allò més concorregudes i animades, fins i tot em recorden les tavernes de fa mig segle on no hi havia televisió, però de xerrameca pel pare i per la mare. Això sí, amb la serenor i el savi criteri dels homenots de camp i rostoll, cabals com ningú. A les tavernes hi havia boira sempre, hivern i estiu cremava la picadura de tabac, tabac amagat a la faixa i encès amb un peladits. Cafetó, got d’aigua i caliquenyo.

I com us anava dient, jo resideixo de dia precisament sota el sostre que no deixa passar el sol i també l’auditori d’aus petites i grans que a cop de bec van desentrellant les seves minimitzades penes. D’aquí fins a baix, on resideix de dia la meva dona, hi han quatre trams de vuit esglaons, o sigui, dos pisos. Ella també està sola perquè els fills ja varen fer el seu propi niu fa temps. Renta, planxa, cuina, llegeix o em crida. Al davant de la casa hi ha la carretera, sortosament poc atrafegada, la cambra de la planxa i cosidor o el que la dona vulgui, i la cuina, què és molt gran i amb amplis finestrals a nord i ponent. Al darrere hi ha una sala molt generosa, alguns en diuen menjador de diumenge, on tot son grans finestrals perquè el sol d’hivern sigui benvingut i pugui fer escarafalls amb els espetecs de la llar de foc. El jardí verdeja la vista, els rosers flairen els cors, i la pèrgola aixopluga els tiberis. Les muntanyes guaiten i callen.

I perquè us deia jo tot això? Bé, no ho sé ara, per si de cas feina feta no fa destorb. Aquest monòleg, perquè només parlo jo, m’anirà bé per complimentar l’article d’aquesta setmana. I no és pas per mandra, són només ganes de xerrameca. El campanar del monestir emergeix d’entre oliveres i xiprers, m’arriba el seu dringar en convocar els monjos al refectori. Baixaré abans de que la dona em cridi.    

REGALI ROSES A LA SEVA VIDA

La setmana ja està molt avançada, possiblement ja hagi donat el millor que d'ella es podia esperar, al cap i a la fi es tracta d'una sessió contínua on dominen majoritàriament les males notícies, o les novetats que deprimeixen, que ve a ser el mateix. El que un bon amic meu sol detallar sempre que se li pregunta o se li explica qualsevol avatar d'aquest nostre món; això és una merda, sempre diu. He acabat per donar-li la raó, això és una merda integral, sense que per això hagi de ser necessàriament un derrotista però, efectivament, tot fa olor de banya cremada. Ahir vaig rentar el cotxe com és habitual cada dijous, raó més que justificada perquè avui ploguin fines gotes prenyades de fang i deixin la carrosseria mig visible. La primavera segueix amb la seva ambivalència i avui ens hem despertat amb una boira baixa i espessa. La boira sempre va associada a l'enigma, al misteri, la reflexió ... i als accidents, és clar. Condueixo sense pressa, la ràdio emmudeix, l'efígie dels arbres podats desfila per la finestreta inert, immòbil, branques entre fums evanescents que no diuen bon viatge, ni vés amb compte. Apareixen i s'esfumen pel retrovisor, ni temps donen per advertir que apareix una altra que la substitueix, igual de silenciosa, rígida, morta de tímida fusta esfullada.

Pressiono malhumorat un botó del volant perquè regali música al meu ensopiment, les turbulències de l'exterior fan embogir el dial i l'ambient es prenya d'estranys sorolls i d'interferències que posen als peus dels cavalls les emissores que, trepitjades i ventades, voletegen perdudes i il·localitzables, intentant inútilment sortejar la fúria dels vents i la posada en escena de la blanca i espessa boira que tot ho cobreix, la maleïda boira. El telèfon amaga la seva petita veu metàl·lica subjecte a un cable que al seu torn amaga el seu caparró en un fosc forat. Fingeix carregar la bateria o la seva incapacitat per ajudar-me? No hi ha cobertura, quin fatal moment viu el petit enginy, que de ser el meu alter ego, el meu socors a la cruïlla, la meva veu en el desert, esdevé un petit estoig de música on la música brilla per la seva absència, i tan sols queda la brillantor d'un plàstic anodí emmarcat per tènues llumetes mudes.

La boira, cosida per bancs emergents, levita com una escala de colors que fibla muntanya amunt en un esforç titànic per desaparèixer d'aquest matí orfe de sol. La pluja referma i pren posicions. La carretera deixa de ser un solc fosc i opac, poc a poc s'estén davant els teus ulls com una llengua platejada per l'acer líquid que tot ho humiteja, tot ho mulla. Els insectes maleeixen la primavera, creient-se immortals, i desfilen inerts en un corrent de la petita mort, cuneta avall. Noto una suor estranya i fora de temps, la pluja colpeja la carrosseria i esquitxa d'espurnes blavoses els ulls. Els pneumàtics en contacte amb l'aigua juguen a vida o mort. Veuen a la llunyania i tu no, saben que a la propera corba o potser en l'altra, ballaran al compàs d'un diabòlic vals on els peus es contraposen i esclata l'apoteosi, el deliri, la fi de tota melodia. No corris, no desafiïs els elements, tem l'aigua i les seves piruetes. Pensa en els què t’esperen.

Arribat al meu destí en un matí amb boira ja evaporada, el cel s'ha esquerdat donant lloc a que el sol, encara vergonyós, es coli per les blaves fissures del vaporós sostre. Si hi ha sol hi ha vida, si hi ha vida batega el cor, si el cor els suggereix una ruixada i perfumada rosa, no ho dubtin ni un instant, regalin roses i, creguin-me, llegeixin, llegeixin sempre un llibre.

BOHEMIA, AIGÜES AVALL

Avui he patit un ben intencionat atac de nostàlgia, repassava les meves notes dels últims deu anys de viatges en tren, el meu tren. He reparat en una destinació de 2013 que, en aquell moment, em feia una gran il·lusió i, per ser franc, segueixo sentint un pessigolleig a l'estómac en recordar la capital de la Bohèmia: Praga. És una ciutat fantàstica, d'obligada visita. En ella no només coneixeràs una ciutat bellíssima, de empedrats carrers i places, monuments incomparables, ponts de mig quilòmetre de llarg, tradicions ancestrals i la millor cervesa negra del món, sinó que a través de les seves empremtes coneixeràs la història d'un enclavament estratègic que esdevé de l'Imperi Austro Hongarès, passant per l'antiga Txecoslovàquia, fins a l'actual República Txeca.

Praga com gairebé totes les ciutats provinents de fèrries dictadures europees, és una enamorada de la cultura en el seu sentit més literal i ampli. Són legió els nens que als quatre o cinc anys ja atresoren uns coneixements musicals que es fan patents en concerts a l'aire lliure de violí i piano. Disciplines com el dibuix, la pintura o la música són impartides a qualsevol centre docent. I els músics urbans, que n'hi ha a centenars, s'expandeixen en grups per la part antiga de la ciutat o del pont Carles, amb un denominador comú: els seus concerts de carrer, a l'empara de qualsevol cantonada, només versen sobre Schubert, Mozart, Beethoven i els grans compositors txecs. És un fet insòlit, el seu abillament i figura és tan esparracada com a tot arreu, estèticament són a les antípodes de la bellesa de les seves interpretacions. L'àrea metropolitana de Praga és molt menor que la de Barcelona, ​​i tenen 13 teatres en els quals s'escenifica òpera amb programació contínua i a preus populars, no elitistes. S'entén la seva sensibilitat i amor per la cultura en majúscules.

L'impressionant pas del riu Moldava per un extrem de la ciutat i la circulació de toscs tramvies marquen una característica inesborrable de la ciutat. Les noves generacions ja només coneixen d'oïdes La Primavera de Praga, període de liberalització política de Praga, que va durar des del 5 de gener de 1968 fins el 20 d'agost del mateix any, en què les tropes russes van envair amb els seus tancs la ciutat aixafant qualsevol intent de llibertat. El Moldava és més cabalós que l'Elba, a qui lliura les seves aigües a Melnik. Ma vlast –la meva pàtria- és un bell poema simfònic de Bedrich Smetana en el qual brollen les aigües del Moldava pel pentagrama de la partitura, així com vells esbufecs nacionalistes de Bohèmia.

No detallaré l'inacabable itinerari de llocs a visitar, ja ho vaig deixar escrit en un anterior article del 2013. La descriu amb diàfana expressió el seu autor més conegut, Franz Kafka, quan diu "és una mare possessiva". Praga és una fusió de la naturalesa i arquitectura, de tradició i modernitat, i d'oceans de cervesa també. En Stare Mesto es concentra el nucli antic, sargit d'innombrables carrerons que alberguen la concentració d'edificis històrics més fabulosos de Praga, a més de botigues, restaurants i bars. A l'extrem oriental del barri la plaça de Sant Wenceslao, "només" un quilòmetre de llarga amb una amplada de cinquanta metres.

La Plaça de la Ciutat, també de formidables proporcions, acull edificis d'una descomunal bellesa entre els quals es troben l'Ajuntament i el sempre ple de gent Rellotge Astronòmic. Als carrerons veïns poden fer-se amb un bonic record, Cristall de Bohèmia, més fals que un duro de xocolata. A escassos passos, un prodigi de l'enginyeria medieval i punt de trobada de milions de turistes: el Pont Carles, irrenunciable la seva visita, cinc-cents metres per deu d'ample. No els parlaré de la cervesa negra, la descobriran sens dubte, però els faré una recomanació, vagin a casa dels seus inventors. Des 1499 a Ufleku, prop del riu, elaboren la millor cervesa del món, i al vespre poden donar compte d'unes gerres acompanyades de música tirolesa d'acordió. Això sí, de retirada cap a l'hotel, seria prudent que no s'entretinguessin veient el discórrer de les embravides aigües del Moldava, la seva bufeta podria trair-los. I qui avisa ...

SEXE A BORD I FLIPANT

Comptant amb avui, són cinc els dies que porto tancat a casa. Una impetuosa i traïdora infecció de cavall em té amarrat al dic sec, necessito una reparació ràpida i eficaç. Sentir-se tocat, malalt, produeix una estranya sensació, sembla que el temps s'aturi, les hores tinguin 120 minuts, els moviments lents i el cervell emet una pel·lícula sense fi plena d'imatges desconegudes i diàlegs pertorbadors. Dos dies plovent sense treva, però les cortines d'aigua són gairebé transparents, delicades, sense grans xàfecs. És una bona pluja, els cereals ho agrairan i els camps aixecaran cap per verdejar la primavera.

No em reconec, estic fent coses insòlites per a mi, tampoc tinc molt on escollir i, la veritat, les meves apetències es troben també força restringides. A més dels diaris, que són la meva principal font d'aliment, llegeixo les mal anomenades revistes del cor i miro pel·lícules. Els meus fills, coneixedors del meu menyspreu per la banalitat, han suggerit que, donat el meu estat semi momificat, apuri les possibilitats que ofereix el progrés de l'electrònica, des del meu propi ordinador, tablet o telèfon. I jo sense saber-ho. He vist ja sis pel·lícules bèl·liques, molt bones, i una comèdia. No sé què serà de mi, enemic de televisió i xafarderies i em trobo immers en un rebombori de pantalla i paper couché.

"Morena, alta, de preciosos ulls verds, aquesta portenya de sang libanesa i ànima espanyola és, a més, una mica bruixa", aquestes ensucrades  paraules són la presentació que fa Interviu d'una tal Samira. Pel que sembla prové de programes estil Gran Germà, que no sé ni què és però em sona, i que ha estat o serà primera pàgina del referit setmanal. En l'entrevista que acompanya el reportatge es desgranen unes manifestacions que posen negre sobre blanc vers la personalitat de l'entrevistada. Per què es va operar? "M'he operat per estar encara més bona. És veritat, encara que jo fos anti cirurgia plàstica, perquè volia estar més bona del que ja estava. Jo sempre deia: tinc careta, tinc culet, em falten les tetes. Ara ja les tinc ". Lliga més des que les té? "Reconeguem que ja les he estrenat i que s'han quedat flipant. I ja tindré temps d'estrenar-les més! Resulta obvi acceptar que Samira és algú que sap el que vol i que no va amb menudeses per aconseguir els seus objectius. He de reconèixer que tot i que sense haver vist les seves tetes, jo també flipo en llegir les seves despullades declaracions.

Pel que sembla les llargues hores a bord del personal de cabina inciten a la imaginació més desenfrenada. En aquest frenètic anar i venir de les aeronaus per amortitzar els seus costos, el personal de cabina n’està fart de la rutina diaria: els parla el comandant, altitud, pressió, armilles, marejos, etc, se'ls ha ocorregut la manera d'endolcir les llargues hores de suspensió en les altures. Són com nens, de la imaginació fan els seus castells en l'aire. Quan apareixen amb el carret de les begudes o articles a la venda, aprofiten per esquilar algun eurito en tornar el canvi al passatger, que no sol comprovar l'exactitud de l'operació. Aquestes petites argúcies suposen en el cas d'Alemanya uns cinc-cents euros a l'any i cent cinquanta a Espanya, segons un informe de l’agència Jetcost. Però atenció a la dada, un 21% de la tripulació admeten haver tingut relacions sexuals amb algun company de vol, i un 14% reconeix haver tingut relacions sexuals amb algun membre del passatge. No és d'estranyar que tots aquests membres de la tripulació estiguin encantats amb les temibles turbulències, a ningú li amarguen uns quants salts imprevistos. Per lògiques raons d'espai hem de suposar que aquests siderals claus han de tenir lloc en el bany, el que ignoro és si seran fent el missioner al lavabo o practicant la vertical sobre la tapa del vàter. No ho sé, no em veig en aquest tràngol, l’únic clau que conec a bord es quan em cobren el whisky. Si és a la cabina de comandament seria ja com per tirar de la cadena. Ding-dong, en deu minuts aterrarem a Àmsterdam, si és que el copilot ja s'ha ventilat a la Conxita. Ja sé una mica més d'aeronàutica.