Avui he patit un ben intencionat atac de nostàlgia,
repassava les meves notes dels últims deu anys de viatges en tren, el meu tren.
He reparat en una destinació de 2013 que, en aquell moment, em feia una gran
il·lusió i, per ser franc, segueixo sentint un pessigolleig a l'estómac en
recordar la capital de la Bohèmia: Praga. És una ciutat fantàstica,
d'obligada visita. En ella no només coneixeràs una ciutat bellíssima, de
empedrats carrers i places, monuments incomparables, ponts de mig quilòmetre de
llarg, tradicions ancestrals i la millor cervesa negra del món, sinó que a través
de les seves empremtes coneixeràs la història d'un enclavament estratègic que
esdevé de l'Imperi Austro Hongarès,
passant per l'antiga Txecoslovàquia,
fins a l'actual República Txeca.
Praga com gairebé totes les ciutats provinents de
fèrries dictadures europees, és una enamorada de la cultura en el seu sentit
més literal i ampli. Són legió els nens que als quatre o cinc anys ja atresoren
uns coneixements musicals que es fan patents en concerts a l'aire lliure de
violí i piano. Disciplines com el dibuix, la pintura o la música són impartides
a qualsevol centre docent. I els músics urbans, que n'hi ha a centenars,
s'expandeixen en grups per la part antiga de la ciutat o del pont Carles, amb
un denominador comú: els seus concerts de carrer, a l'empara de qualsevol
cantonada, només versen sobre Schubert,
Mozart, Beethoven i els grans compositors txecs. És un fet insòlit, el seu
abillament i figura és tan esparracada com a tot arreu, estèticament són a les
antípodes de la bellesa de les seves interpretacions. L'àrea metropolitana de
Praga és molt menor que la de Barcelona,
i tenen 13 teatres en els quals s'escenifica òpera amb programació contínua i
a preus populars, no elitistes. S'entén la seva sensibilitat i amor per la
cultura en majúscules.
L'impressionant pas del riu Moldava per un extrem de la ciutat i la circulació de toscs
tramvies marquen una característica inesborrable de la ciutat. Les noves
generacions ja només coneixen d'oïdes La
Primavera de Praga, període de liberalització política de Praga, que va
durar des del 5 de gener de 1968 fins el 20 d'agost del mateix any, en què les
tropes russes van envair amb els seus tancs la ciutat aixafant qualsevol intent
de llibertat. El Moldava és més
cabalós que l'Elba, a qui lliura les
seves aigües a Melnik. Ma vlast –la meva pàtria- és un bell
poema simfònic de Bedrich Smetana en
el qual brollen les aigües del Moldava pel pentagrama de la partitura, així com
vells esbufecs nacionalistes de Bohèmia.
No detallaré l'inacabable itinerari de llocs a
visitar, ja ho vaig deixar escrit en un anterior article del 2013. La descriu amb diàfana
expressió el seu autor més conegut, Franz Kafka, quan diu "és una mare possessiva". Praga és una fusió de la
naturalesa i arquitectura, de tradició i modernitat, i d'oceans de cervesa
també. En Stare Mesto es concentra el
nucli antic, sargit d'innombrables carrerons que alberguen la concentració
d'edificis històrics més fabulosos de Praga, a més de botigues, restaurants i
bars. A l'extrem oriental del barri la plaça de Sant Wenceslao, "només" un quilòmetre de llarga amb una
amplada de cinquanta metres.
La Plaça de la
Ciutat,
també de formidables proporcions, acull edificis d'una descomunal bellesa entre
els quals es troben l'Ajuntament i el sempre ple de gent Rellotge Astronòmic. Als carrerons veïns poden fer-se amb un bonic
record, Cristall de Bohèmia, més fals
que un duro de xocolata. A escassos passos, un prodigi de l'enginyeria medieval
i punt de trobada de milions de turistes: el Pont Carles, irrenunciable la seva visita, cinc-cents metres per
deu d'ample. No els parlaré de la cervesa negra, la descobriran sens dubte,
però els faré una recomanació, vagin a casa dels seus inventors. Des 1499 a Ufleku, prop del riu, elaboren la millor
cervesa del món, i al vespre poden donar compte d'unes gerres acompanyades de
música tirolesa d'acordió. Això sí, de retirada cap a l'hotel, seria prudent
que no s'entretinguessin veient el discórrer de les embravides aigües del
Moldava, la seva bufeta podria trair-los. I qui avisa ...

16-04-2016.
ResponEliminaHola Pep, bona tarda, vaja com esta el pati ! Em refereixo al tema polític, es clar. Jo crec que a la meseta i la seva àrea d’influència no hi ha solució. En principi el polític es una persona que ha de tenir el do de la vocació per servir al poble. Aquí a Espanya s’entén en forma inversa: el poble es lo que menys interessa mentre ells s’esbatussen, posant barreres al pacte i a la trobada de una solució que permeti tornar a agafar la direcció del hemicicle i arreglar els ingents problemes que patim. Primer la poltrona i després els votants.
Per cert,el deute com a nació, ja es del 100% del PIB. Impagable i mentre montan un “teatrillo” de posposar les eleccions fins el mes de juny. Europa, expectant, incrèdula, emprenyada, al veure al grau de irresponsabilitat de la piel de toro.
Somos una gran nacion, diu el president mineralitzat (Juliá), mentre la secretaria d’estat dels EEUU crea un escrit de vint folis detallant la debilitat i els contrasentits de la democràcia espanyola. Es pot veure per Internet.
Manos Limpias, per fí, intervingut. Eren “el Coyote defensor de la ley” vinga interposar denuncies a la Audiència i aquesta tragant sense límits. Ara resulta que ML i Ausbanc xupaben de tot arreu. Però ull, hi ha el tema de la Infanta: si desapareix la denuncia de ML, la fiscalia no ho ha fet mai, queda lliure de càrrecs la Infanta ??.
El ex ministre Soria, una mica bobo, ha sigut defenestrat del nucli “dur” del PP. Motiu: agradar-li el paisatge de Panamà. El canal, els plàtans ,la façana atlàntica i la del Pacífic, las titis amb bons pits, els impostos inexistents. El Carib, en definitiva.
Mario Conde es irrepetible. De nit a Inter economia donant classes de ètica i de espanyolitat i durant el dia rebent envios per Seur des de Suïssa. Va saquejar el Banesto i ni els “abogados del estado” van saber on eren . Poc a poc estava reunint els seus estalvis, pobret.
Titular de La Vanguardia d’avui: El G 20vol actuar contra les societats “offshore”. Fins ara no tenien idea de que existeixen els paradisos fiscals ?? Pot ser es tindrien que dir A 20, de ases.
El economista Xavier Sala Martin, va dir a RAC 1 que, pagar impostos caríssims, rebre uns serveis tercermundistes, atur estratosfèric, joventut parada, etc..el que pugui tributar a Panamá , si pot, molt bé.
La casa Mercedes Benz esta estudiant la meva proposta de pintar el C 220 amb el color verd de la casa, dels anys seixanta. Veurem si ens posem d’acord, ja t’ho diré.
Be, Pep, et deixo. Hi començat a llegir “Manuscrit del segon origen” de Manel de Pedrolo, avui.
Fins la setmana propera, Brunet.