CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. ESPANYOLS !! FRANCO NO HA MORT. ESTÀ ESPANYA MALALTA?

Si, el cabdill intransigent, intolerant i dictador, es va mudar del seu domicili terrenal el 20 de novembre de 1975. I que té què veure aquesta necrològica amb el nostre bloc? Doncs no massa, és tan sols un rivet, un matís, un determinat color porpra amb què adornar els sufragis de diumenge passat. Espanya en massa va votar al passat, al conservadorisme. Està malalta Espanya? Naturalment que no, si així ho consideréssim estaríem negant l'essència de la pròpia democràcia. El vot és personal i secret, i si abans d'entrar o sortir del col·legi electoral és assaltat pels enquestadors micròfon a la mà, respon el que millor li sembla en el moment. D'aquí el sonat fracàs de totes les enquestes a les vint hores del diumenge. Si els espanyols han votat P.P, majoritàriament, res a dir. Una altra cosa és que les xarxes socials estenguin la possibilitat de que hagi existit tongo. No m'ho puc ni imaginar, estaríem a nivell de Veneçuela, Guinea Equatorial o la Rússia de Putin.

És clar que tractant-se de l'Espanya de Rajoy i del ministre Fernández Díaz, ja gairebé és tot possible. Si no que l'hi preguntin als milers de conciutadans residents a l'estranger que no han pogut votar. Fins ara només es produïa aquest veto en les convocatòries catalanes, però aquesta vegada s'ha estès a gairebé tots els residents més enllà de les fronteres. Les ambaixades i consolats han estat convenientment greixades per entorpir el dret a votar. Tot el mapa espanyol ha quedat impregnat de color blau, blau gavina. Excepte Catalunya i Euskadi. I hom es pregunta com és possible que després de quatre anys de patiments familiars, austeritat asfixiant, ridículs manifestos, corrupció a mossegades per part de càrrecs electes, el cas Bárcenas mostrant assentaments comptables de pagaments a membres del govern entre altres, publicació a dos dies vista de l'26/J dels abusos del ministre de l'Interior conspirant i ordint trames falses en contra de polítics catalans i pagades amb fons públics i que ahir, dimarts, la coalició PP, PSOE i Ciutadans, va vetar la presència de l'al·ludit ministre a una comissió parlamentària per informar dels fets. Com és possible, deia. Que potser Espanya està malalta? No, és democràcia. Com diuen a Europa, és democràcia, sí, però democràcia de baixa intensitat, democràcia a l'espanyola, democràcia semi manipulable, on els seus pilars: legislatiu, executiu i judicial no són tot lo independents que es podria esperar d'un país avançat.

Ha privat el “abans boig conegut que savi per conèixer”. Podem ha espantat a la població per l’ofensiu ego de Iglesias i les seves aliances amb els comunistes, Ciutadans va emergir com un suflé però  l’han enxampat en plena baixada de la massa, és un bluf que es desinflarà amb la mateixa velocitat que va aparèixer. El PSOE de Sánchez corre el perill de desintegració pels seus propis cismes interns i la candidesa del seu secretari general. Com a bon espanyol encara no està avesat  en la política de pactes. Hi ha per part de tots un excés de demagògia populista però sense substància. Si no s'hagués acovardit el 20 / D, ja estaria governant amb els moderats catalans, CiU, com ha ocorregut els últims 30 anys. Però li terroritza, com a tots, la demanda d'un referèndum per part catalana. O sigui, el que a Europa és un tràmit normalitzat, aquí es considera un tema tabú, una demanda d'empestats. I si a Catalunya i el País Basc no dominen els de la gavina, és perquè la cultura democràtica està molt més avançada i concorren molts més contendents a les eleccions. A l'inrevés d'Espanya, on segueixen creient en el bipartidisme, només entenen un món de PP i PSOE, i així els hi va.

Precisament avui, dimecres, Rajoy ha xocat amb el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, sobre la petició d'Escòcia de mantenir-se en la Comunitat, discrepant de la posició del Regne Unit. Juncker opina que Escòcia s'ha merescut el dret a ser escoltada. Rajoy renega de qualsevol contacte entre la Comunitat i Escòcia. I saben per què? Per la mateixa raó que Extremadura i Andalusia són de color blau. Vergonyant.

CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. SOLCANT EL MAR TERRA ENDINS.

Després de dinar es fa molt feixuc escriure, escriure i gaire bé qualsevol cosa. Prenc notes a la llibreta del tren, com sempre. La consciencia no em permet d’oblidar-me la llibreta i la ploma, sempre viatgen amb mi, i ja fa molt anys, és la meva càmera fotogràfica mental. Hem dinat sota una pèrgola envidriada i oberta a la badia de San Vicente de la Barquera. Els acompanyants s’han retirat ja i m’he quedat sol embovat  davant els misteris de la naturalesa que, per molt que s’esforci l’home mai la venceran. A tocar de la bocana del port les aigües xipollegen escumoses, avui la marea començarà a baixar a les 15’10 h. Ja fa uns quants dies que rodem per aquests jardins divins del mar cantàbric, la visió de la panoràmica i la sotragada dels sentits omple amb escreix les nostres expectatives. Però també els excessos a taula comencen a donar símptomes d’imprudència temerària. Àpats massa contundents i un repàs exhaustiu del “mostrari” de pinchos, aconsellen fer marxa enrere i limitar-se a l’austeritat alimentaria, almenys les properes 24 h. Per no parlar de la tendinitis de colza i ma.

Avui dormirem aquí, ahir a Comillas i el dia abans a Santander. Tot es ja conegut per mi, però aquest viatge s’ha planificat per entrar amb més profunditat al que en altre temps va ser més superficial. I no em refereixo al rioja, ni al txacolí. Aquests són vells retrobats. A mar obert aquest retall de l’oceà atlàntic ens evoca la ciutat de Londres, amb la proa al nord. Comillas és una bonica població costera, com totes, Gaudí els va deixar un record per l’eternitat, el Capricho, un petit edifici de tall modernista en època orientalista del geni de Reus. En altres temps Comillas fou reconeguda com la primera població de la costa en captures de balenes. Avui l’imponent edifici de la Universitat Pontifícia resta en desús acadèmic. Els dies es succeeixen  massa de pressa com per assaborir i aprofundir en les belleses naturals de l’entorn, la col·lecció paisatgística és inabordable en tota la seva extensió. Aquí la normalitat s’expressa en quotidianes grandiositats, cada mirada és un quadre de cels blaus, mar de tenebres marineres i prats ufanosament  verds.

Agafo l’autopista, que fa anys la vaig veure construir, tinc pressa per arribar a bona hora a Gijón, deixem a l’esquerra la mola impressionant dels Picos de Europa, emboirats i amenaçadors, i tot posant la proa rumb al cor d’Astúries, no deixo de pensar en una llesqueta de bon pa  i ben empastifada de Cabrales, plaer dels déus. Arribats a Quintes, prop de Gijón, visitem una fàbrica de pastisseria on hi tinc lligams familiars. L’asèpsia del procés tecnificat i la qualitat de les matèries primeres ens deixen bocabadats. Si algun dia tenen ocasió, no deixin de provar “la tarta de la abuela” quedaran momificats al tastar un carrusel de xocolates diverses al paladar. Gijón és una bonica ciutat -275000 habitants- on s’hi poden recrear visitant el casc antic, fer-se rajar un bon vas de sidra o contemplar el Árbol de la Sidra, construït amb ampolles reciclades de vidre, el Elogio del Horizonte, majestuosa obra de Chillida que recorda el Peine del Viento de San Sebastián, la Playa de San Lorenzo amb el seu llarg passeig o les instal·lacions de Mareo, del Sporting.

Vàrem acabar el viatge quatre dies després, fent nit a Castro Urdiales, Vitoria i Logroño. Viatjar no solament conrea l’ànima i la cultura, sinó que entès d’una manera desacomplexada i sense lírics fanatismes, posa en evidència que a totes parts hi han coses per admirar, què agradi més o menys un indret no és més que una apreciació personal de cadascú. Que t’equivoques quan et tanques dins la closca cega, i menysprees o titlles de banal tot el que no sigui de la teva terra. A part de ser un comportament mesquí, és fals. No em vull posar en primera persona, però permetin-me que els digui què al llarg de tants anys de viatjar en tren, el meu, per mig món, encara no n’he trobat cap que no m’hagi ensenyat res.  

“No es recorden els dies, es recorden els moments”.

SUSANITA TIENE UN RATÓN

Susanita tiene un ratón/ un ratón chiquitin/que come chocolate y turrón/y bolitas de anís. A Catalunya estem acostumats i avesats a patir tot tipus d’insults, mofes, ofenses i menyspreus, a banda d’espolis. Susana Díaz és nova, relativament nova en la tribuna pública, en l’altar de la política ploranera, però sap obrir-se camí a base d’empentes i grolleries. Ara ja no en té prou amb el ratolí que menja xocolata i torró. Ara vol la mamella sencera i a perpetuïtat. Ningú li ha donat espelma en aquest enterrament, no hi ha cap polític català que li dediqui trenta segons de micròfon, ni diari que li atorgui 10 grams de tinta. Però ella sí, ella es vol vendre com a gran tòtem de la cosa andalusa, del “gracejo y la cañilla”, la més simpàtica del món simpàtic. I com s’ho fa? Fàcil, malparlant de Catalunya cada dia perquè li dona rèdits, li riuen les gràcies i li regalen vots. Hem de seguir aguantant les insolències de gent sense escrúpols ni vergonya?

Diu la Susanita que ni vol ni li agrada que parlem de la nova Agència Tributària catalana, però...algú li ha demanat el seu parer? Catalunya és la segona comunitat en aportació d’ingressos tributaris, i baixa a la desena posició després del repartiment per càpita. Andalusia ocupa el lloc 13 en aportació i remunta al 12 després del anivellament. I si parlem d’Extremadura, passa del 14 al tercer lloc després de la redistribució. Quasi el mateix que Catalunya abans de ser solidaria. La Sra. Díaz porta tots els dies de campanya per pobles i ciutats vociferant que Catalunya disposa de privilegis, privilegis? Si considera un privilegi que els catalans vagin ofegats per alimentar a tercers, els cedeixo gustós aquesta facultat. Ara bé, se’ls ha de fer entendre que primer s’ha de treballar dur i resignar-se a ser espoliat any rere any. No sé si aquest matís pot ser del seu grat, només és qüestió de provar-ho.

El president Puigdemont ha dit quelcom adient pel cas: si no poden treure les grapes de Catalunya, que no es lamentin si dos milions de catalans, de moment, es volen donar de baixa del seu Estat. Per tant, d’acord que Susanita i el ratolí mengin torro i boletes d’anís, però de nosaltres cornuts i pagar el beure miri, doncs no.

CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. LA BELLA EASO I ALTRES MERAVELLES.

Entrem a Sant Sebastià per Amara, malgrat les seves limitades proporcions, Donostia és una ciutat de tall francès i aburgesada que no només captiva a primera vista, és d'una bellesa inconfusible i m'uneix a ella una llarga tradició d'admiració i respecte. La Bella Easo és un compendi de tradició i modernitat, envoltada de paisatges extrets dels millors llenços, i en un altre temps anomenada Petit París o París del Sud. A principis del segle XX la ciutat viu la seva Belle Époque convertint-se en la ciutat més cosmopolita d'Europa, donant-se cita en el seu famós Casino personatges de la talla de Mata Hari, León Trotsky, Maurice Rabel o Romanones, per nomenar només alguns. El 

dictador Franco va estiuejar durant 35 anys al palau d'Ayete d'aquesta ciutat.

Per alguna o altra fatalitat mai vaig tenir oportunitat d'apropar-me a la cúspide del Monte Igueldo, raó per la qual ha estat el primer que he fet en aquesta ocasió. Després d'una visita fallida al Peine del Viento per obres, vam emprendre l'ascensió al Monte mitjançant el funicular. Un remodelat parc infantil al costat de generoses i estratègiques terrasses proporcionen al visitant una visió de l'espectacle donostiarra que ens apropa a la sublimació de la bellesa: la badia de La Concha, la platja de Zurriola i l'illa de Santa Clara al centre de la badia. L'enclavament guipuscoà envoltat per verds i frondosos tapissos forestals és una destinació per no perdre’s o, potser, per perdre’s en ell i no buscar la sortida. El llarg passeig marítim de la Concha condensa els elements arquitectònics i ornamentals característics de Sant Sebastià, els grans fanals, la Barana, els rellotges, el balneari de La Perla i la Reial Casa de Banys, acabant a la platja d'Ondarreta amb el famós Peine de Chillida. La Part Vella al costat del petit port pesquer reuneix una considerable concentració de tavernes, restaurants i baretos per metre quadrat. Si Miguel Ángel va cisellar la pedra i el marbre amb insuperable mestria, els bascos esculpeixen amb mà destra els elements culinaris fins convertir-los en colorits i saborosos "pinxos" que, més que aliments, s'assemblen a belles diapositives. Dir País Basc també és una referència obligada a les tapes.

He detectat menor consum de txacolí, sembla que domina molt més el negre, gairebé tot de Rioja. Matís que es pot estendre a tot el nord. Excepte el vi blanc, que a Cantàbria i Astúries es consumeix l'Albariño gallec. Excel·lent, per cert. És possible que el territori basc sigui el campió indiscutible en l'aixecament del colze, a més dels aizkolaris i els seus talls de tronc amb destral. Però el consum de vi és un comú denominador de tota l'Espanya septentrional, amb major repercussió a la cornisa cantàbrica. Es van deixar sentir algunes bromes en relacionar la posició de la mà en forma de cassoleta de moltes persones, per referir-se a tenallar la copa de vi, causant afectació general de tendinitis de mà.

Partim amb regust a enyorança i un cert disgust de deixar enrere aquesta supèrbia i elegant ciutat. Els verds prats, els edificis, els caseríos, els penya-segats, el costumisme, la gastronomia, i el tarannà obert i hospitalari dels seus habitants, fan una osca en la nostra sensibilitat i ens deixen oberta en l'ànima una finestreta per somiar amb repetir. Euskal Herria agur, laster arte.

Prosseguim el nostre particular camí fins els 800 km, voregem  Bilbo i enfilem destí cap a Santander. Deixem Santurce, Castro Urdiales, Laredo, i assenyalem en vermell la capital de Cantàbria. Ens esperen els formatges de Cabrales, les anxoves i l'imperi Botín a quatre passes del Sardinero. El sol ens acompanya i el reflex del cantàbric ens indueix a calmar la tendinitis de mà. Agur, laster art!

CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. ARRANQUEM A PAMPLONA

El diumenge passat vaig prendre una determinació: feia molt temps que no anava a fer un cop d’ull al nord de les Espanyes. Era evident que necessitava comprovar in situ com els nous esdeveniments polítics i socials afectaven un bon retall de terra del què, sense cap mena de dubte, encara ens pot ensenyar moltes coses. Dit i fet, quatre gestions per internet, la meva salvació, i ja tenia reservades les tres primeres nits del desitjat periple: Pamplona i Hondarribia. Sense amagar el gust de tornar a veure uns paisatges que enlluernen els sentits. No podem ser més papistes que el Papa, els paisatges del nord són indiscutiblement de lo millor que hi ha per aquests verals.

Pamplona, altre temps tan freqüentada i visitada per un servidor, no només és la de sempre, sinó que ha renascut de les seves pròpies essències i avui es presenta com una ciutat dissenyada amb seny i disciplina urbana. No hi ha carrer ni avinguda que no estigui poblada d’arbres de totes les espècies imaginades i donin una sensació d’abric i frescor al caminant. L’encertada planificació d’anys enrere avui presenta els seus  imponents credencials. És un goig passejar per la ciutat i veure’s envoltat de verd per tot arreu, sense obviar la quantitat de parcs naturals que esquitxen la ciutat per tot arreu. El nord de Navarra segueix sent basc, igual  que el sud roman amb les essències espanyolistes.

Aquest matí al travessar els Monegros m’ha vingut al cap el que sempre pensava abans, que en aquestes àrides terres fins i tot les sargantanes viatgen amb cantimplora. No m’he resistit a anar a la cafeteria Iruña,  vaixell insígnia de la Plaza del Castillo, única plaça on es circulava al revés, per l’esquerra. El Café Iruña és una referència i història viva de la capital de Navarra des de 1888. Les llums de sostre d’època, les columnes de ferro forjat i els grans miralls de paret, segueixen sent testimonis muts dels grans esdeveniments de la ciutat o de la assídua presencia de Ernest Hemingway, per exemple. Del pelegrinatge per les tasques del carrer Estafeta i confluents, no cal aprofundir. El de sempre, bons caldos en copa de vidre i Pinchos sorprenents. S’acosta Sant Fermí i tot ha d’estar a punt per les corredisses i borratxeres sense fre.

De bon matí, amb les piles ben carregades, enfilem cap a Lecumberri ascendint el port de Azpirotz, pas obligat per entrar al País Basc. D’aquest punt els bascs en diuen “la muga”, frontera. L’indret just que separa Espanya del seu territori. Abans no arribem a Donostia pujarem i baixarem grans desnivells de les muntanyes basques en un batibull d’autopistes i autovies que es van succeint per tot arreu. No entrem en la Bella Easo, avui el nostre destí és Hondarribia. Un cop instal·lat en aquesta paradisíaca badia, desenfundo els meus estris per seguir d’a prop la bellesa d’aquest lloc. Les profundes arrels basquistes afloren per cada recó. El seu castellà quasi perfecte i decidit, dona la impressió de que no n’hi ha per tant. Automàticament penses amb els centenars de morts d’una lluita acarnissada per defensar un antagonisme evident però que, inexplicablement, a quedat en no res. O això és el que sembla. I això sota la meva mirada enemiga de la violència, però ferma en les conviccions. Euskadi, en tots els sentits imaginables, no té res a veure amb Espanya.

Hondarribia és una més de les moltes poblacions basques que et deixa pensatiu quan intentes definir la bellesa natural. La seva immensa badia esgota les exclamacions de sorpresa. Aquí es mesclen en un màgic encontre dues forces de la naturalesa: El Bidasoa, que baixa buscant el mar des de Errazu, Navarra, i el mar que penetra dominant i altiu. Els pescadors d’Hondarribia coneixen molt bé els repics de campana de l’església de Santa Maria de la Asunción y del Manzano, o més ben dit, les dones dels mariners escoltant el toc a naufragi. Seguirem resseguint i retallant la costa del nord, fins la propera.

CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. VENT CAÒTIC

No sóc amic del vent, em pertorba, posa en valor la seva divina impunitat activant en rebel·lia totes les nostres neurones. De moment la seva presència és assídua, no cessa ni dóna treva la majoria de tardes. Des del finestral observo com el mar es cobreix d'infinites taques blanques que romanen a la superfície balancejant-se sobre unes aigües remogudes fins al fons. Hi ha mar de fons. En un acotat espai, com a uns cinquanta metres de la línia de costa, apareixen una multitud de surfistes entrecreuant-se, sortejant-se i deixant un emblanquinat solc a les esquitxades aigües. Uns batent-se el coure sobre una taula i diminuta vela, i d’altres pendents d'un gran estel que dominen amb elegància i belles estampes. Reconec que la seva acolorida presència és un bell espectacle, perícia només reservada per a iniciats.

Diumenge vaig assistir a una representació, amb cordial companyia, al coliseu de la Rambla, a Barcelona. És la primera vegada a la vida que vaig a les cinc de la tarda al Liceu, on els silencis es tornen somnis i la música es converteix en la paraula de l'ànima sensible. No era de les meves preferides, però després de gairebé tres hores de sentir el sofriment d'un amor etern i impossible, per boca de Romeu i Julieta, un veu reforçats i enaltits els seus més íntims sentiments. Un càlid petó a Julieta en el seu alter ego, la soprano Patrizia Ciofi, pel seu impactant recital de coloratures líriques amb rang d'excel·lència. I menció d'agraïment per al mestre musical, Riccardo Frizza, conductor de la simfònica de la casa, amb subtil naturalitat i controlant els tempos. Esplèndid espectacle, només enterbolit a la sortida del santuari per les corredisses, sirenes i presència policial per sufocar i calmar els de sempre.

Avui si he pogut accedir a la terrassa del nàutic, desbordant la visió del mar a primera fila, sol radiant, núvols a la vista i gerra de cervesa molt freda amb anxoves de l'Escala. El diari damunt d'una cadira, la ploma i la llibreta atentes a les meves anotacions. S'aprecia més gent pul·lulant pels carrers, però segueixo observant minsos negocis a les botigues i massa taules buides als restaurants. En una propera taula es parla amb evident furor de la Sra. Colau i els okupes. La conversa puja de to quan algú sosté que la cupera Reguant ha manifestat que les segones residències també són "Okupables". M'abstinc de reproduir els seus exabruptes per la qüestió. La Sra. Colau, amb mil argúcies confuses i dilatòries, sembla que s'inclina a favor dels okupes i posa en dubte l'actuació de la policia, dels mossos. Molt al contrari d'un servidor, que no entén com professionals que treballen per a la comunitat, amb evidents riscos, han de suportar les ofenses i banalitats d'uns marginats. Auto marginats. I ja que parlàvem de vent al principi, no hi ha vent favorable per a qui no sap on va.

Cada dia apareixen contratemps que veten els meus passejos amb bicicleta. Quan no són verdes, són madures, Per què no hi ha mar plana, per què han de sorgir sempre gestions inesperades que fan anar en orris les teves perspectives? Tenint en compte que les meves labors haurien d’assemblar-se a les d'un monjo de clausura: meditació, reflexió, observació, conversa i conclusió, si n'hi ha. Tinc un queixal que ja fa quinze dies no cessa en tocar-me allò que mig sona. És irritant, cabrejant, sufocant, desesperant i dolorós, és clar. El cas és que d'aquí a quatre dies m'esperen 2400 km. i quinze dies per terres del nord, i no ho dic com a objecció, sinó per el punyeter queixal, que em pot amargar “los vinos o los pinchos”.

En fi, llevo àncores ja, les anxoves han desaparegut. Marxo a corre cuita, abans que els mals pensaments m’incitin a donar-me una altre ma de civada per la gola. A reveure.